Quan estudiava el batxillerat, ja es va matricular en les carreres de filosofia i lletres i de dret a la Universitat de Barcelona, fet que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. La segona llicenciatura, una imposició familiar, no l'acabaria fins anys més tard. Malgrat tot, el seu pare no va dubtar a donar-li suport en la vocació humanística. De fet, el 1911, va sufragar la publicació de les Bucòliques de Virgili, que Carles Riba havia traduït amb només 17 anys. Aquell mateix any, l'escriptor va guanyar la flor natural als Jocs Florals de Girona. Dos anys abans, el 1909, havia estat guardonat en els Jocs Florals Internacionals pel seu poema en esperantoNu.[4]
El 1916 es va casar amb la poeta Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Riba volia guanyar-se la vida en el món de les lletres i ho va aconseguir gràcies al context del moment. A principi del segle xx, amb el noucentisme, cultura i política anaven de la mà. L'any 1915, havia estat nomenat redactor en cap de la revista de pedagogia Quaderns d'estudi, de la qual era director Eugeni d'Ors, i un any més tard es va convertir en professor de l'Escola de Bibliotecàries, nascuda sota els auspicis de la Mancomunitat. Riba col·laboraria, també, en La Veu de Catalunya i, successivament, en La Publicitat com a crític literari, i en La revista.
El 1919 va ser un any decisiu en la vida de Carles Riba, ja que es va publicar el primer llibre d'Estances –el segon és del 1930–. A primer cop d'ull sembla una obra difícil, però Estances és, sobretot, una victòria del poeta sobre la llengua en construcció. Riba aconsegueix que sigui vàlida per a expressar uns estats psicològics, anímics, dins d'uns models formals perfectament fixats. Segons Gabriel Ferrater, el tema general d'aquesta poesia és l'intent de reconstruir la pròpia identitat mitjançant els sentiments de cada moment'.[5]
Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller després de la victòria franquista que va derrocar el govern legítim republicà el 1939. A la localitat de Roissy-en-Brie, acollit amb altres escriptors catalans, va compondre un dels seus llibres més reconeguts, les Elegies de Bierville. Retornà de l'exili a Barcelona amb la seva família la primavera de 1943.
Va treballar en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.
Fou el portaveu indiscutible dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segòvia (al qual fou convidat per Dionisio Ridruejo el 1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954). Després d'aquests simpòsiums, la correspondència amb Ridruejo mostra l'interès que la cultura catalana despertava entre els sectors més inquiets del panorama literari espanyol.
La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica. La seva poesia parteix de models diferenciats en el temps i l'espai. D'una banda, el més evident és el dels clàssics grecs, amb especial accent en Homer; no és menys evident, però, la influència del Renaixement català (Ausiàs March) o italià (Petrarca i Dante) o de la poesia moderna catalana (Josep Carner).
Amb motiu del seu seixantè aniversari, a l'any 1953, un grup d'amics van dedicar-li un homenatge i un manifest signat per diferents personalitats. La recollida de signatures va anar a càrrec del crític d'art Rafael Santos Torroella. Entre algunes de les personalitats signats s'hi troben els poetes, Ildefonso Manuel Gil i Gerardo Diego, l'escriptor Gregorio Marañón, els escultors Cristino Mallo i Àngel Ferrant o l'actriu, Conchita Montes, entre molts d'altres. El darrer dels actes d'homenatge fou una sessió acadèmica a la Casa del Libro (antiga Catalònia) en què hi van intervenir intel·lectuals de diferents disciplines elogiant el talent del poeta. D'aquest esdeveniment en va germinar la publicació del volum Homenatge a Carles Riba (1954).
L'any 1993 la Generalitat de Catalunya commemorà el centenari del seu naixement.
1911 - Virgili. Les Bucòliques de Virgili. Barcelona. D. F. Altés Alabart.
1914 - Cornelii Nepotis. Liber de excellentibus ducibus exterarum gentium. vol. I: Praefatio et Miltiadis Themistoclisque vitae. Barcelona; Institut de la Llengua Catalana, Bibliotheca scriptorum graecorum et romanorum cum ibericis versionibus.
1951 - Sòfocles. Tragèdies. Traslladades en versos catalans per Carles Riba. Amb gravats de Josep Obiols, vol. I. Barcelona; Alcides.
1953 - Homer. L'Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba. Barcelona; Alpha. (hi ha una edició posterior, pòstuma, amb algunes esmenes: Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993.
1977 - Eurípides. Tragèdies d'Eurípides, 3 vols. Introducció i edició a cura de Carles Miralles. Barcelona; Curial. (Li fou concedit el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura de 1978, de traducció de teatre).
1932 - G. Keller. Els tres honrats pintaires. Barcelona; Barcino.
1935 - Germans Grimm. Rondalles de Grimm. Il·lustrades per Arthur Rackham. Barcelona; Joventut.
1943 - Hölderlin. Carles Riba, Versions de Hölderlin. Buenos Aires, 1943 (en realitat publicat a Barcelona el 1944). Nova edició: Carles Riba, Versions de Hölderlin. Prefaci de Gabriel Ferrater. Barcelona: Edicions 62, 1971.
1965 - Rainer Maria Rilke. La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph RilkePròleg de Salvador Espriu. Il·lustracions: Barbarà. Barcelona; Graphic Andros. Nova edició: Rainer Maria Rilke, La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke Precedit de Potser contat de nou, amb parsimònia de Salvador Espriu i seguit de Rainer Maria Rilke de Jaume Bofill i Ferro. Barcelona: Curial, 1981.
1984 - Rainer Maria Rilke. Carles Riba, Esbossos de versions de Rilke. A cura d'Enric Sullà. Barcelona; Edicions 62.
1921 - Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda. Traducció de Damià Pujol [pseudònim de Carles Riba]. Barcelona; Editorial Catalana. Nova edició: Joseph Bédier, El romanç de Tristany i Isolda. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Barcelona; Quaderns Crema, 1981.
1921 - Bernardin de Saint Pierre. Pau i Virgínia. Traduït del francès per Albert Cabestany (pseudònim de Carles Riba ?). Barcelona; Editorial Catalana.
1924 - A. de Vigny. Laura o el segell roig. Barcelona; Josep Vila, impressor (La Novel·la Estrangera).
1933 - Jean Cocteau. Text de l'oratori de Jean Cocteau. Èdip, rei («Oedipus Rex»). Barcelona; Gran Teatre del Liceu.
1920 - Benvenuto Cellini. De la «Vita» de Benvenuto Cellini (fragments). Barcelona; Ricard Duran i Alsina, impressor-llibreter (Minerva Segona sèrie. Col·lecció Popular de Literatures Modernes).
Un aspecte força desconegut, especialment a Catalunya, de l'obra de Carles Riba és que fou autor, amb tan sols 18 anys, d'uns poemes neotrobadorescos en llengua gallega. Aquestes composicions estan dedicades a Pepita Vila, una noia barcelonina filla de gallecs (dels municipis de Samos i O Incio) que va mantenir una relació sentimental amb Carles Riba.
Escrits quan el poeta tenia 18 anys, aquestes cantigues d'amor i d'amic «podrien alterar o modificar la cronologia de la poesia neotrobadoresca a Galícia i, també, ampliar-ne els anys d'existència, malgrat que hagués sorgit fora de l'espai gallec».[12] Cal tenir en compte que Fermín Bouza-Brey va escriure Troba infinita el 1926 (publicada dins de Nao senlleira el 1933) i que Álvaro Cunqueiro va publicar Cantiga nova que se chama Riveira el 1933, dues obres de caràcter neotrobadoresc de la literatura gallega escrites i publicades amb posterioritat als poemes de Riba. A més a més, el Primer llibre d'estances va veure la llum el 1919.
Els poemes van ser guardats per Pepita Vila fins a la seva mort, l'any 1975 i, donats per una neboda, foren publicats per primer cop pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 1987, en un volum de textos primerencs de Carles Riba titulat Papers de joventut. Posteriorment, Xosé Lois García va preparar-ne una edició sota el títol Cantares d'amor e d'amigo per a Ediciós do Castro, que va sortir el 1990.
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. La documentació va ingressar a l'ANC en virtut del conveni de cessió signat el 12 de novembre de 1992 entre els germans Riba i Arderiu, hereus legals del fons, i la Generalitat de Catalunya. De mans seves, procedeixen els ingressos de dates 30 de setembre de 1991, 14 d'octubre de 1993, 8 d'octubre de 1996 i 27 de març de 2002. Carles Jordi Guardiola i l'Institut d'Estudis Catalans van completar el fons amb altres ingressos de data 10 de març de 1994 i 21 de març de 1996, respectivament. El fons conté la documentació generada i rebuda per Carles Riba i Clementina Arderiu; documentació relacionada tant amb la seva activitat personal com amb la seva activitat professional, i en destaquen els aspectes literaris, de caràcter cultural i associatiu. Del conjunt del fons cal subratllar, pel seu interès, la sèrie de la correspondència, especialment la rebuda per Carles Riba.[13]
La biblioteca personal de Carles Riba i Clementina Arderiu,[14] en la qual hi havia intercalada alguna documentació personal, es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on ingressà per cessió de l'Institut d'Estudis Catalans a la BC el 2001. S'hi conserven també els originals d'algunes obres ingressades durant la Guerra Civil o per compra de la Generalitat.
↑El segòn volum també inclou la traducció de Vida d'Artaxerxes de Plutarc.
↑"Aproximación posíbel ás orixes dos «Cantares d'amor e d'amigo» compostos, en galego, por Carles Riba". Xosé Lois García. Introducció a Cantares d'amor e d'amigo de Carles Riba. Sada: Ediciós do Castro, 1990.
President de l'Institut d'Estudis Catalans 
