Pau Casals i Defilló

Pau Casals i Defilló

Biografia
Naixement	29 desembre 1876 el Vendrell (Baix Penedès)
Mort	22 octubre 1973 (96 anys) San Juan (Puerto Rico)
Sepultura	Cementiri del Vendrell
Dades personals
Formació	Conservatori Municipal de Música de Barcelona Reial Conservatori Superior de Música de Madrid
Activitat
Ocupació	violoncel·lista, autobiògraf, pedagog musical, compositor, director d'orquestra, professor d'universitat
Activitat	1891  –
Ocupador	Conservatori Superior de Música del Liceu
Membre de	Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències
Gènere	Música clàssica i sardana
Professors	Victor de Mirecki
Alumnes	Juliette Alvin, Gaspar Cassadó i Moreu, Bernhard Greenhouse, Jacqueline du Pré, Alexander Schneider i Andrei Borissiak
Instrument	Violoncel
Segell discogràfic	Columbia Records Philips HMV
Obra
Localització dels arxius	Divisió de Música de la Biblioteca del Congrés Biblioteca Pública de Nova York d'Arts Escèniques
Família
Cònjuge	Susan Metcalfe Casals (1914–1928) Marta Casals Istomin (1957–1973)
Parella	Francisca Vidal i Puig (–1955) Guillermina Suggia (1906–1912)
Pares	Carles Casals i Ribes   i Pilar Defilló Amiguet
Germans	Enric Casals i Defilló
Premis (1989)  Premi Grammy a la carrera artística (1979)  Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1974)  Charles E. Lutton Man of Music Award (1971)  Medalla de la Pau de la les Nacions Unides (1971)  Gran Creu de l'Orde nacional del Mèrit (1963)  Medalla Presidencial de la Llibertat (1946)  Gran Oficial de la Legió d'Honor (1946)  doctor honoris causa per la Universitat de Montpeller (16 juny 1934)  Fill Adoptiu de Barcelona (1912)  Medalla d'Or de la Royal Philharmonic Society  Medalla Walter Willson Cobbett
Signatura

Pau Casals i Defilló (el Vendrell, Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 - San Juan, Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música.

Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència.

Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món».

Biografia

El primer violoncel

Piano de la casa nadiua de Pau Casals al Vendrell

Pau Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 al Vendrell (Baix Penedès), fill del català Carles Casals i de la porto-riquenya Pilar Defilló. Des de la infantesa va mostrar una gran sensibilitat per la música. Als cinc anys ja estudiava piano, flauta i violí gràcies al seu pare, músic, que li va transmetre els primers coneixements musicals. En aquesta edat realitzà la seva primera actuació musical, al cor de l'església del Vendrell i als sis anys va fer la primera composició: un regal per al seu padrí el dia del seu sant. El 1883, amb l'ajut del seu pare, va compondre una partitura per una representació dels Pastorets.

L'any 1885 Casals va quedar impressionat davant l'actuació dels pallassos Los Tres Bemoles, un dels quals tocava còmicament una pipa enorme que tenia forma de violoncel. Aquesta actuació dels pallassos —Casals no havia vist mai un instrument de corda que es toqués en aquella posició— juntament amb el recital de violoncel que el professor Garcia de Barcelona va fer al Centre Catòlic del Vendrell, van fer que Pau Casals prengués una determinació sobre la seva vocació: seria violoncel·lista. A la fi del recital del professor Garcia, va demanar als seus pares un violoncel, aquests no li van comprar, ja que tenia molts instruments. En veure la il·lusió que li feia, però, un veí li'n va construir un amb una carabassa, després hi posà unes cordes i en acabar una capa de pintura.

Estudis a Barcelona

Un jove Pau Casals vist per Ramon Casas (MNAC)

Matriculat a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, s'allotjà a casa d'uns parents per tal de poder assistir amb regularitat a l'escola. Va estudiar violoncel sota la direcció de Josep Garcia i amb Josep Rodoreda com a professor de composició. Gràcies als seus coneixements musicals previs va aprendre amb molta rapidesa, sense adaptar-se però a la forma convencional de tocar el violoncel, cosa que li féu desenvolupar-ne una de pròpia.

L'any 1889 començà a tocar al Cafè Tost de Barcelona set dies a la setmana, tres hores cada nit, per 4 pessetes. L'any següent el propietari del Cafè Tost va introduir Casals al món musical i cultural de Barcelona. Als 14 anys va descobrir una edició de les Sis Suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach en una llibreria de Barcelona. Bach es convertiria en el seu ídol i les seves interpretacions de les seves suites van merèixer reconeixement mundial.

El 23 de febrer del 1891 participà en un concert benèfic al Teatre Novedades de Barcelona. El mateix any va conèixer el compositor Enric Granados, amb qui començà una llarga amistat. També començà a treballar a La Pajarera, un cafè situat a la plaça de Catalunya, amb actuacions cada nit formant un trio. El grup va passar a formar part de l'anomenat Sextet de la Pajarera.

Madrid i París

El 1893 es graduà a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, i posteriorment va viatjar a Madrid amb la seva mare i els seus germans. El mateix any va rebre per part de la reina regent Maria Cristina d'Àustria una pensió mensual de 250 pessetes, que va ser retirada per la mateixa Maria Cristina l'any 1895. Amb Jesús de Monasterio com a professor de música de cambra inicià la seva segona etapa de formació musical començant les classes al Conservatorio de Música y Declamación de Madrid.

El 1895 va presentar-se a les proves d'accés del Conservatori de Música de Brussel·les. Un cop passades les proves decidí no entrar a formar part d'aquest conservatori, marxant a París el mateix any, però, retornant al cap de pocs mesos a Barcelona.

Professor i concertista

El 1896 s'incorporà com a professor a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i va ser nomenat, uns mesos més tard, professor de violoncel del Conservatori del Liceu. Va començar a efectuar concerts en petites societats de Barcelona, tocà breument amb l'Orquestra Escalas, i va ser acceptat com a violoncel·lista a la Gran Orquestra del Teatre del Liceu.

L'any 1897 va coincidir a Barcelona amb Camille Saint-Saëns, i entrà a formar part del Quartet de corda Crickboom. Inicià una gira per Espanya amb Enric Granados i Mathieu Crickboom, obtenint posteriorment un regal de la reina Maria Cristina: un safir blau i un violoncel nou.

Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria internacional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. El 1899 Casals va anar a París per invitació de la cantant nord-americana Emma Nevada i el seu marit, Raymond Palmer, viatjant posteriorment a Londres amb Nevada i el pianista Léon Moreau. El 1899 debutà a Londres al Crystal Palace i a l'agost va actuar en un concert privat davant la reina Victòria I del Regne Unit.

Gires americanes i europees

Estàtua en commemoració del centenari del naixement de Pau Casals a Montserrat

A partir del 1900 s'instal·là a la ciutat de París, on va començar a tocar amb el pianista Harold Bauer.

El 1901 va fer el seu primer viatge als Estats Units d'Amèrica, una gira també amb Emma Nevada i Léon Moreau, tenint com a agent a Raymond Duncan, germà d'Isadora Duncan. Mentre eren a San Francisco, baixant d'una escalada al Mount Tamalpais patí un accident crític en desprendre's una roca de la muntanya i esquinçar-li la mà esquerra. Els metges van pronosticar que mai més no en recuperaria l'ús complet, però va aconseguir que tornés a funcionar normalment en quatre mesos de tractament i exercicis. Durant aquest temps, mentre els seus companys prosseguien la gira, va allotjar-se a casa de Michael Stein, germà gran de Gertrude i Leo Stein, amb els que va mantenir una llarga amistat i freqüents contactes en les seves coincidències a París. El mateix any inicià una gira a la localitat de Worcester (Massachusetts), que durà fins a l'estiu de 1902.

El 1903 inicià una gira per Amèrica del Sud, i el 1904 va fer el segon viatge als EUA. Com a solista efectuà diversos concerts, el més important fou el concert privat realitzat el 15 de gener d'aquell any a la Casa Blanca davant el president Theodore Roosevelt.

El 1905 començà una relació sentimental amb la violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia, relació que va finalitzar el 1910. L'any 1906 va crear el Trio Cortot-Thibaud-Casals, que va debutar a la ciutat francesa de Lilla. Aquell mateix any va viatjar a Rússia per actuar a Sant Petersburg. El 20 d'octubre de 1909 va ser convidat a tocar per a la Classical Concert Society de Londres, cosa que li va permetre viatjar posteriorment fins a Anglaterra cada any per realitzar diversos concerts.

El 1910 Pau Casals va debutar a Viena al Gran Saló del Musikverein, amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, visitant posteriorment Sant Petersburg, Moscou, novament Viena i, finalment, Budapest. El 1914 tornà als Estats Units i el 4 d'abril del mateix any es va casar a Nova York amb la soprano Susan Metcalfe i iniciaren una gira junts pel seu país natal.

El 1916 efectuà un concert benèfic al Metropolitan Opera House per als fills d'Enric Granados.

L'Orquestra Pau Casals

Article principal: Orquestra Pau Casals

El 1919 va tornar a Barcelona amb la idea de la creació de l'Orquestra Pau Casals, amb l'ajut del seu germà Enric Casals com a primer violí i Enric Ainaud i Sánchez com a primer violí adjunt, i el 1920, amb altres músics prestigiosos, creà l'École Normale de Musique de París. El 13 d'octubre del mateix any es representà el primer concert de l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana, i el 1922 va fer la seva primera aparició com a director a Nova York.

El 1926 va crear l'Associació Obrera de Concerts amb l'objectiu de permetre a la classe obrera gaudir de la música. Amb motiu del centenari de la mort de Ludwig van Beethoven, el 1927 efectuà diversos concerts a Viena, un any en el qual fou nomenat fill predilecte pel seu poble natal, el Vendrell.

El 1928 va fer un petit viatge als Estats Units per fer el seu últim concert com a solista en aquest país i el mateix any es va acabar la seva relació amb la seva esposa i se separaren definitivament.

Segona República, Guerra Civil i exili

En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932 i 1933.

El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord.

Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957), en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments. Molts d'aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York.

Escultura de Pau Casals, feta a Prada de Conflent el 1940, obra de Josep Viladomat

«	S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí.	»
— Pau Casals

L'època a França va ser un període molt productiu musicalment parlant. Destaca el que va ser la seva obra més coneguda, l'oratori El Pessebre, que Pau Casals va començar a musicar el 1943 sobre un poema de Joan Alavedra. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir El Pessebre als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre altres, per passar a ser l'activitat musical més important dels seus últims anys.

Prada i Puerto Rico

Al final de la Segona Guerra Mundial, al juny del 1945, Pau Casals va ser convidat a Anglaterra, on no havia tornat a tocar des de feia sis anys. Després d'un concert al Royal Albert Hall de Londres, va transmetre un missatge d'esperança per als compatriotes catalans des dels estudis radiofònics de la BBC i, al final, va interpretar El cant dels ocells. Els fets, però, no es van desenvolupar com Pau Casals s'havia imaginat i, al final de l'estiu del 1946, atesa la immobilitat dels països vencedors davant del règim de Franco, va decidir, en senyal de protesta, deixar de tocar públicament. Van ser uns anys de pena i de tristor que Pau Casals va viure amargament, reclòs en el seu petit refugi de Prada dedicat a la música i a l'ensenyament.

No va ser fins al 1950, amb la celebració del primer Festival Bach de Prada, que Pau Casals va reaparèixer davant dels escenaris. Amb motiu de la commemoració del bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach, el violinista Alexander Schneider va convèncer Pau Casals de realitzar un festival musical on poguessin confluir els millors músics del moment. El primer concert del Festival Bach va tenir lloc el 2 de juny a l'església de Sant Pere de Prada. Feia cinc anys que Pau Casals no tocava en públic i ho va fer interpretant la primera suite de Bach. El festival va ser un esdeveniment musical sense precedents. Per a molts músics joves era la primera vegada que tenien l'oportunitat de treballar conjuntament amb Casals i rebre, per part del màxim intèrpret de Bach, unes lliçons magistrals que molts d'ells mai no van oblidar. Des d'aleshores, els festivals es van celebrar cada estiu a la vila de Prada, que es convertia per uns mesos en el punt de trobada dels millors músics del món i al que Pau Casals hi acudí a quasi tots els que s'organitzaren. Aquell mateix any presidí a Perpinyà els Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1950.

Al desembre del 1955, Pau Casals va fer el seu primer viatge a Puerto Rico, país on nasqué la seva mare. Un any més tard s'instal·là a la localitat de San Juan, on l'any 1957 va patir un atac de cor durant un assaig. El 3 d'agost del 1957 Pau Casals es casà amb Marta Montáñez. Durant aquests anys, la seva activitat musical va anar molt lligada al Festival Casals de Puerto Rico, que es va gestar sota la iniciativa de l'advocat Abe Fortas i el governador de Puerto Rico, Luis Muñoz Marín. Malgrat el canvi de residència, va continuar viatjant a Europa fins al 1966, per participar anualment als Festivals de Prada i a l'Acadèmia d'Estiu de Zermatt, on va començar a fer classes magistrals el 1952.

Un home de pau

Article principal: I am a Catalan

Monument a Pau Casals a Wolfenbüttel, Alemanya, obra d'Antoni Miró

Va iniciar durant aquests anys una croada personal per la lluita per la pau i la llibertat, dirigint El Pessebre arreu del món i participant en nombroses classes magistrals, entre les quals cal destacar les de Berkeley, a Califòrnia (1962) i les de Marlboro a Vermont (1962 – 1973).

El 1958 va fer un concert i el «missatge de pau» que Pau Casals havia gravat uns dies abans a Ginebra fou retransmès a més de 40 països. També aquell any fou proposat com a candidat pel Premi Nobel de la Pau.

El 1961 va ser convidat pel president John Fitzgerald Kennedy a fer un concert a la Casa Blanca i, dos anys més tard, el mateix president dels Estats Units, li concedí la Medalla de la Llibertat.

El 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan.

«	Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè van reunir-se a Toluges avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven en contra de la guerra	»
— Pau Casals

Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears.

Pau Casals va patir el 1973 un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Obra

Entre les contribucions més importants de Pau Casals destaca haver canviat la tècnica de la interpretació del violoncel, buscant moviments allunyats de la tècnica de l'època. Va recompondre, interpretar i enregistrar les Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach. Pau Casals va enregistrar més de 50 obres entre el 1915 i el 1924 amb la discogràfica Columbia.

Pau Casals va fer també de professor i compositor, amb obres que han esdevingut un cant de pau, com l'oratori anomenat El Pessebre (1960), instrumentat pel seu germà Enric. A més de l'Himne de les Nacions Unides (1971), ha compost peces vocals O vos ommes o la sardana Sant Martí del Canigó per a violoncels (1926).

Discografia representativa

• 1926-1928: Casals, Jacques Thibaud i Alfred Cortot - els primers trios de Schubert, Schumann i Mendelssohn, el Beethoven "arxiduc", de Haydn G Major i "Kakadu" de Beethoven Variacions (Gravat a Londres)
• 1929, Brahms: Doble Concert amb Cortot i Thibaud realització de Casals orquestra pròpia.
• 1929: Concerts de Dvorak i Brahms
• 1929: Beethoven: Symphony IV (Gravat a Barcelona)
• 1930: Beethoven: Sonata per a violoncel op. 69, amb Otto Schulhof.
• 1936-1939: Bach: Cello Suites
• 1936: Beethoven: Sonata per a violoncel op. 102 Núm. 1, i Brahms: Cello Sonata op. 99, tots dos amb Mieczysław Horszowski.
• 1936: Boccherini: Cello Concerto in B-flat, i Bruch: Kol Nidrei' - Simfònica de Londres dirigida per Landon Ronald.
• 1937: Dvořák: Cello Concerto - Filharmònica Txeca dirigida per George Szell.
• 1939: Beethoven: Cello Sonatas Nos 1, 2 i 5, amb Mieczysław Horszowski.
• 1945: Elgar i Haydn Cello Concertos - BBC Symphony dirigida per Sir Adrian Boult.
• 1950: La primera de les gravacions Festival de Prades a Columbia, incloent-hi:
  • Bach: Sonates per Viola dóna Gamba, BWV 1027-1029, amb Paul Baumgartner
  • Schumann: Fünf Stücke im Volkston, amb Leopold Mannes
  • Schumann: Concert per a violoncel, Casals amb la realització del violoncel.
• 1951: Al Festival de Perpinyà, incloent-hi:
  • Beethoven: Sonata per a violoncel op. 5 Núm. 2, i tres sèries de variacions, amb Rudolf Serkin
  • Beethoven: Trios, Op. Cit. 1 No 2, Op. Cit. 70 No 2, Op. Cit. 97, i el Op. clarinet. 11 transcripció; també
  • Schubert: Trio Núm. 1, D.898, totes amb Alexander Schneider i Eugene Istomin.
• 1952: a Prades, incloent-hi:
  • Brahms: Trio op. 8, amb Isaac Stern i Myra Hess
  • Brahms: Trio op. 87, amb José Szigeti i Myra Hess
  • Schumann: Trio op. 63, i Schubert: Trio Núm. 2, D.929, tots dos amb Alexander Schneider i Horszowski Mieczysław
  • Schubert: Quintet en do major, amb Isaac Stern, Alexander Schneider, Milton Katims i Paul Tortelier
  • Brahms: Sextet Núm. 1, de nou amb Stern, Schneider, i Katims, a més de Milton Thomas i Madeline Foley
• 1953: a Prades, incloent-hi:
  • Beethoven : Cello Sonatas Nos 1, 3, 4, i 5, amb Rudolf Serkin
  • Beethoven: Trios Op. 1 Núm. 1, i Op. 70 Núm. 1, amb José Fuchs i Eugene Istomin
  • Schumann: Cello Concerto in A Op. menor. 129, amb Eugene Ormandy dirigint l'orquestra Festival
• 1954: a Prades (totes les presentacions en viu), incloent-hi:
  • Beethoven: Sonata per a violoncel Núm. 5, i op. 66 Variacions, amb Mieczysław Horszowski
  • Beethoven: Trios Op. 70 Núm. 1, i Op. 121 bis, amb Szymon Goldberg i Rudolf Serkin
• 1955: a Prades (totes les presentacions en viu), incloent-hi:
  • Brahms: Trios Nos 1-3, amb Yehudi Menuhin i Eugene Istomin
  • Brahms: Trio per a clarinet Op. 114, amb el clarinetista David Oppenheim i Eugene Istomin
  • Beethoven: Trio op. 70 No 2, amb Szymon Goldberg i Rudolf Serkin
• 1956: a Prades (totes les presentacions en viu), incloent-hi:
  • Bach: Sonata BWV 1027 per a Viola dóna Gamba, amb Mieczysław Horszowski
  • Schumann: Trio Núm. 2, amb Yehudi Menuhin i Horszowski Mieczysław
  • Schumann: Trio Núm. 3, amb Sándor Végh i Rudolf Serkin
• 1958: En Beethoven-Haus a Bonn (totes les presentacions en viu), incloent-hi:
  • Beethoven: Sonata op. 5 Núm. 1, amb Wilhelm Kempff
  • Beethoven: Sonates op. 5 Núm. 2, Op. Cit. 102 Núm. 2, i el Op. Horn. 17 transcripció, amb Mieczysław Horszowski
  • Beethoven: Trios Op. 1 Núm. 3, i Op. 97, amb Sándor Végh i Horszowski Mieczysław
  • Beethoven: Trio op. 70 No 1, amb Sándor Végh i Karl Engel
• 1959: a Prades (totes les presentacions en viu), incloent-hi:
  • Haydn: "Farewell" Symphony (núm. 45) i Mozart "Linz" Symphony (núm. 36)
  • Beethoven: Trio op. 1 Núm. 3, amb Yehudi i Hephzibah Menuhin
  • Schubert: Quintet de cordes, amb la Budapest Quartet String
• 1961: Mendelssohn: Piano Trio Núm. 1 amb Alexander Schneider i Mieczysław Horszowski (Gravat en viu 13 novembre 1961 a la Casa Blanca)
• 1963: Beethoven: Vuitena Simfonia
• 1963: Mendelssohn: Quarta Simfonia, en Marlboro
• 1964-65: Bach: Concerts de Brandenburg, a Marlboro
• 1966: Bach: Orchestral Suites, en Marlboro
• 1969: Beethoven: Simfonies Primera, Segona, Quarta, Sexta ("Pastoral"), i la Setena
• 1974: El Pessebre (The Manger) oratori

Llegat

Hall Casals de la Universitat de Tòquio.

Festivals

Cada any se celebren en el seu honor diversos festivals de música:

• Des del 1953 se celebra a San Juan de Puerto Rico el "Festival Casals de Puerto Rico", durant l'hivern .
• A Prada, localitat on va residir durant uns anys, també s'organitza cada estiu un Festival Internacional de Música amb el seu nom.
• Al Vendrell, se celebra des de l'any 1981 el Festival Internacional de Música Pau Casals durant els mesos de Juliol i Agost.

Espais

• Casals Hall de Tòquio (Kazarusu Hōru, en japonès)
• Museu Pau Casals (el Vendrell)
• Museo Pablo Casals (Puerto Rico)
• Monument a Pau Casals (Barcelona)

Premis i reconeixements

Medalla de la Llibertat concedida per John F. Kennedy a Pau Casals l'any 1963

• 14 de febrer de 1895 - Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica
• 1902 - Gran Cruz de Caballero de la Real Orden de Carlos III.
• 1926 - Fill predil·lecte d'el Vendrell.
• 1945 - Ciutadà d'Honor de Perpinyà.
• 1963 - Medalla de la Llibertat dels Estats Units
• 1971 - Medalla de la Pau, Nacions Unides
• 1979 - Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (pòstuma)
• 1989 - Premi Grammy per tota la seva carrera (pòstum)

Fons personal

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i aplegada per Pau Casals. Hi trobem documentació personal (documents identificatius, documents acadèmics, documents referits a l'administració del patrimoni, agendes i diaris personals) i documentació familiar (inclou documents de diferents familiars de Pau Casals, entre la qual destaca la de la seva mare, Pilar Defilló i la del seu germà Enric Casals). La documentació produïda en funció de la seva activitat professional com a músic sobresurt tant pel seu volum com pel seu contingut, hi trobem documents sobre concerts i festivals de Pau Casals i d'altres músics, de l'Orquestra Pau Casals i de l'Associació Obrera de Concerts, obra creativa i aliena amb un ampli i valuós repertori de partitures (manuscrites i editades i amb anotacions personals). Del conjunt del fons sobresurt la correspondència, molt interessant perquè recull l'àmplia gamma de relacions que Pau Casals va mantenir en els diversos àmbits de la cultura, la política i la societat coetànies. La documentació sobre la seva activitat associativa i política, relacionada per una banda, amb diverses institucions culturals i per altra banda, amb la Generalitat republicana, amb l'exili, amb diversos partits polítics, i amb l'ajut als refugiats polítics i les víctimes de la Guerra Civil. Pel que fa a l'activitat de representació del músic, el fons documenta actes protocol·laris (viatges i visites) en què va participar Pau Casals, però sobretot la seva projecció pública, que demostren els nombrosos homenatges, commemoracions, distincions, premis entrevistes, obsequis, dedicatòries i invitacions, com també l'abundosa documentació bibliogràfica. I finalment, els recursos d'informació del fons, classificats com a obra aliena, dossiers temàtics, monografies, publicacions periòdiques, documentació impresa i reculls de premsa. El fons conté un dels testimonis més emblemàtics, la seva intervenció davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, el 24 d'octubre de 1971, on va rebre la Medalla de la Pau, i va parlar al món del seu país interpretant El Cant dels ocells.

Col·lecció d'art

Casals s'afeccionà a les arts plàstiques des de força jove, i especialment durant el decenni dels vint i dels trenta anà reunint una important col·lecció d'art, en la que hi havia regals d'artistes amics, però sobretot peces que ell adquiria a les galeries d'art i antiquaris de Barcelona (Sala Parés, Galeries Laietanes, Joan Merli, Syra, etc.). Especialment hi ha a la seva col·lecció peces d'artistes dels segles XIX i XX, com els pintors Ramon Martí i Alsina, Francesc Torrescassana, Francesc Gimeno, Eugène Carrière, Darío de Regoyos, Ramon Casas, Joaquim Mir, Ramon Pichot, Ignacio Zuloaga, Lluïsa Vidal -que esdevindria cunyada seva-, Pere Creixams, Josep Mompou, Rafael Benet, Alfred Sisquella, Pere Elias i Sindreu o Josep Amat, i escultors com Josep Llimona i Josep Clarà -als que va fer encàrrecs monumentals específics-, Agustí Querol, Marià Benlliure, Josep Dunyach o Joan Rebull. Una part de la seva col·lecció estava dedicada a l'art d'una altra època i hi destaca una magnífica figura de santa del cercle de Francisco de Zurbarán, i un important conjunt mural de Francesc Pla "el Vigatà".

Amb l'exili la col·lecció s'estroncà, i tant a Prada com a Puerto Rico les adquisicions noves que feia foren menys premeditades. El conjunt pot admirar-se a la Vil·la-Museu Pau Casals, de Sant Salvador del Vendrell, que ell condicionà amb gran cura perquè esdevingués el seu sancta santorum i que ja no pogué continuar a causa dels esdeveniments polítics.

Vegeu també

• L'asteroide (39549) Casals li fou dedicat el 1992.
• C-32, Autopista Pau Casals
• Quartet Casals.

Bibliografia

• Kahn, Albert E. Reflexions de Pau Casals (recollides per l'autor). Barcelona: Antoni Bosch, 2011. ISBN 978-84-95348-81-4. 
• DDAA. Pau Casals i l'exili 1939-1973. Fundació Pau Casals, 2007. 
• Corredor, Josep Maria. Converses amb Pau Casals. Editorial Selecta, 1974. 
• Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionista d'art. Diputació de Tarragona - Viena, 2013. 

Enllaços externs

• Fundació i Museu Pau Casals
• «Pau Casals i Defilló». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• Vídeo del discurs pronunciat per Pau Casals a la seu de l'ONU el 24 d'octubre de 1971 publicat a YouTube
• El Cant dels Ocells, vídeo publicat a YouTube
• Fons Pau Casals a l'Arxiu Nacional de Catalunya.