Fada

Fada
	; "Per un instant, s'havia transformat en una menuda i deliciosament bonica fada". Il·lustració d'Alfred Smedberg per a Set desigs de gnoms i trols de John Bauer.
Tipus	poble mític ; grup ètnic mític

Per a altres significats, vegeu «Fat».

«Fades» redirigeix aquí. Si cerqueu el grup de música mallorquí, vegeu «Fades (grup de música)».

Les fades (del llatí fata) són esperits de la naturalesa que tenen cura de mantenir l'equilibri d'aquesta. El seu nom en llatí significa destí, ja que les fades són una transposició de les moires gregues, unes criatures que apareixien al tercer dia del naixement d'un infant per predir-ne el futur.

Des del romanticisme se les representa com a noies joves amb ales. Apareixen sovint als contes populars, i sempre com a gent menuda, de gran bellesa i amb molt bon cor. Tanmateix, a l'edat mitjana les pintaven com un esperit protector o, sovint, maliciós i per protegir-se d'elles, la gent portava un amulet de ferro negre. Les fades vesteixen amb pètals de flors o amb teles de color blau, verd o daurat. De vegades porten una vareta màgica a la mà. Es poden tornar invisibles a voluntat i n'hi ha que poden parlar com els éssers humans. Els agrada molt la música, especialment la tradicional, els seus instruments preferits són les flautes i l'arpa. També els agrada molt ballar a la llum de la lluna, ho fan sovint, i les seves danses encisadores són d'una gran bellesa artística. Porten una vida idíl·lica i de lleure. Acostumen a ser molt delicades, suceptibles, polides i geloses. Les fades no són dolentes del tot ni tampoc bones del tot, són tant petites que no els caben dos sentiments a la vegada. Les fades són presents a la mitologia de moltes cultures com ara la britànica, la sueca, la xinesa, l'occitana, la iraniana i la catalana.

Classificació[modifica]

Fada és un terme genèric per classificar una sèrie de criatures. Les sirenes serien fades del mar, les làmies les de les coves, les nimfes les dels rius i llacs i les dríades i les nàiades dels boscos. Molts tipus d'elfs han estat anomenats fades, així com esperits invisibles o molt petits que s'amaguen als pobles. Certs genis de les obres de Shakespeare són fades.

De moment no hi ha una classificació única de les fades, però segons alguns tractats que parlen del tema, es podrien classificar de la manera següent:

Fades blanques: segons les llegendes els agrada viure a prop de castells antics i envoltades dels arbres dels boscos que es troben al voltant de poblacions ben petites. Es diu que posseeixen grans virtuts.
Fades verdes: es coneixen com les fades físicament més fortes. Són les que tenen més contacte amb fenòmens naturals, com ara el vent. A banda del color verd que les identifica, les podem reconèixer pels seus desplaçaments extremadament lleugers, com si flotessin a l'aire.
Fades drianes: són les fades cantaires. Diuen que sovint els seus murmuris es poden confondre amb el soroll que fa el vent quan bufa entre les fulles dels arbres on elles viuen.
Fades de mà blanca: són les fades més boniques de les que mai s'ha parlat, però també són les més difícils de veure. Segons expliquen les llegendes, les persones que han arribat a veure-les han embogit a causa de la seva bellesa.

Les fades de la mitologia catalana[modifica]

En la mitologia catalana les fades semblen ser una reminiscència precristiana d'esperits aquàtics de la natura, la satanització per part de l'església de les quals va donar pas a les bruixes. Es caracteritzen normalment per estar emparentades amb l'aigua, vivint en gorges i estanys. En les llegendes solen ser moralment neutres com una força de la natura i en les rondalles tendeixen a ajudar el protagonista de la història amb pistes i encanteris (en les més antigues solen ser aparicions de la verge les que compleixen aquesta funció). Són habituals les històries en què les fades s'aparellen amb humans i han de fer el possible per mantenir-ho en secret. S'han fet molt famoses la fada Flor de Neu i les aloges del poema Canigó de Jacint Verdaguer, una de les obres clau del romanticisme català i també Liliana, creada per Apel·les Mestres. Les llegendes sobre fades són tan extenses que reben tot de noms diferents segons la seva màgia i contrada: aloja, goja, dona d'aigua, paitida, encantada, encantaria…

Fada de les dents[modifica]

La fada més estimada per tots els nens del món és, sens dubte, la fada de les dents, ella canvia les dents de llet que cauen als infants per diners i/o un petit obsequi. Això passa als Estats Units, al Canadà i a determinades zones d'Espanya i de la Gran Bretanya. No se sap del cert quin és el seu origen perquè és una tradició molt antiga, ho és tant, que s'ha sabut que fa més de mil anys els nens vikings ja rebien un regal quan els queia una dent. A molts llocs d'Europa existeix la mateixa tradició però amb un ratolinet, i als Països Catalans i en altres llocs propers tenim el follet de les dents o l'angelet de les dents.

Fada protectora[modifica]

La fada protectora és un personatge típic dels contes tradicionals, on representa la màgia que fa canviar la sort dels protagonistes. És una descendent de les parques romanes i dels genis islàmics. Apareix per a revelar una realitat oculta, concedir un do o un desig o transformar determinats objectes de la realitat. Usualment la seva presència és esporàdica, només desencalla la trama i desapareix. Algunes de les històries on hi ha una fada protectora són la Ventafocs o la Bella Dorment.

Atributs relacionats[modifica]

Pols de fada[modifica]

Les fades no suen, en comptes d'això desprenen una pols per les ales de color groc o blanc, aquesta és la pols de fada. Es diu que si hom se la tira per damunt i pensa en coses boniques, li permetrà volar.^[1] Com Peter Pan, el personatge de l'escriptor anglès Sir James Mattew Barrie, que vola gràcies a la pols de Campaneta i al seu gran optimisme i imaginació.

Anells de fada[modifica]

Els anells de fada, segons el folklore britànic, són zones circulars que apareixen marcades a les clarianes dels boscos per una herba més espessa i d'un verd més intens que la resta. Aquests anells poden mesurar fins a 60 metres de diàmetre i són les proves que deixen les fades després de les seves festes nocturnes. Sempre s'ha dit que aquell que formuli un desig just al centre d'un anell de fada en una nit de lluna plena, se li farà realitat. Però si un ésser humà hi entra quan les fades encara són dins, quedarà obligat a ballar amb elles tota la nit sense parar fins a l'esgotament més profund. L'única manera de sortir-ne és que una altra persona estiri el captiu amb força mantenint fermament un peu fora del cercle. Però si, desgraciadament, aquesta persona rellisca i entra completament dins el cercle també quedarà captiva.

El País de les Fades[modifica]

El País de les Fades és un regne on les fades condueixen els éssers humans que queden captivats per la seva música. Aquells que han estat temptats per accedir-hi, generalment, es perden en el temps, i quan tornen, els anys han passat d'una revolada. Si algú surt amb el propòsit de trobar-lo, rara vegada ho aconseguirà, ja que, segons la llegenda, només es pot trobar per casualitat.

Fades a la literatura[modifica]

Contes de fades[modifica]

Els contes de fades són aquells que contenen elements meravellosos, ja que les fades poden fer encanteris diversos. La seva estructura és normalment simple (plantejament, nus i desenllaç) i hi apareixen personatges típics dels contes (un dolent, un heroi, etc.). El tema acostuma a girar al voltant d'una situació complicada que en molts casos acaba amb un final feliç. En aquests contes, presents en la nostra cultura des de temps immemorials, hi surten diferents tipus de fades: fades bones, fades que viuen als boscos, fades voladores...

Matèria de Bretanya[modifica]

Les fades estan força presents a les novel·les i poemes de l'anomenada matèria de Bretanya, és a dir, totes les obres lligades a la llegenda del rei Artús. Els personatges més importants són la fata Morgana i la Dama del Llac, ambdues lligades al món màgic de Merlí i als aspectes sobrenaturals.

Les fades de Cottingley, un frau que revolucionà la societat[modifica]

Al juliol de 1918, dues noies van obtenir una fotografia on apareixia un grup de fades. Elsie Wright, de setze anys, va fer una fotografia on sortia la seva cosina, Frances Griffiths, al bosc envoltada d'unes petites criatures alades. La van ensenyar a la seva família assegurant que no era cap muntatge i que eren fades reals. Els pares d'Elsie es mostraven escèptics amb el tema, si bé la mare passà la fotografia a algunes amistats interessades en el món paranormal. Un mes després, les noies van aconseguir una fotografia on apareixia Elsie acompanyada d'un gnom. La notícia es va difondre ràpidament i va aparèixer en nombroses publicacions, que van crear molt enrenou. Al cap de poc temps, molta gent estava interessada en el tema, entre d'altres el famós novel·lista Sir Arthur Conan Doyle. Es va encarregar a uns experts que examinessin les imatges, però no van aconseguir proves concloents de frau. Es van publicar nombrosos articles sobre la qüestió, com ara «Fades fotografiades, un esdeveniment que fa època» de Conan Doyle (1919). L'any 1920 les noies feren tres fotos més de fades, les quals van sortir de seguida a la premsa. El debat sobre l'autenticitat de les fades continuà intensament les dècades següents. Finalment, al cap de seixanta anys, van admetre que tot havia estat una farsa.