Fets de la Gleva: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 82: Línia 82:


==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* [http://www.officialworldrecord.com/2012/05/lorem-ipsum-all-the-facts/ OFFICIAL WORLD RECORD ELS FETS DE LA GLEVA]
* [http://www.youtube.com/watch?v=cilFMR7q3qU Els fets de la Gleva]
* [http://www.youtube.com/watch?v=cilFMR7q3qU Els fets de la Gleva]
* [http://www.santhipolitdevoltrega.cat/actualitat/noticies/centenars-de-persones-participen-a-la-commemoracio Commemoració dels fets de La Gleva]
* [http://www.santhipolitdevoltrega.cat/actualitat/noticies/centenars-de-persones-participen-a-la-commemoracio Commemoració dels fets de La Gleva]

Revisió del 11:39, 12 jul 2012

Infotaula de conflicte militarFets de la Gleva
Guerra de Successió Espanyola
Fets de la Gleva (Catalunya 1659-1716)
Fets de la Gleva
Fets de la Gleva
Santuari de Nostra Senyora de la Gleva
Tipusbatalla i massacre Modifica el valor a Wikidata
Data3 i 4 de febrer de 1714
Coordenades42° 01′ 27″ N, 2° 14′ 10″ E / 42.02417°N,2.23611°E / 42.02417; 2.23611
LlocLa Gleva
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria borbònica
CampanyaCampanya Catalana
Bàndols
Regne de França
Espanya borbònica
Corona de Castella Corona de Castella
Regne de França Botiflers
Espanya austracista
Barcelona [1] Principat de Catalunya
Corona d'Aragó Regne d'Aragó [2]
Regne de València Regne de València [2]
Regne de Mallorca Regne de Mallorca [3]
Comandants
Reial Exèrcit de Felip V
Felip V Comte de Montemar
Exèrcit de Catalunya
Creu de Sant Jordi Josep Cararac i de Solà
Creu de Sant Jordi Juan de Casanova

Els Fets de la Gleva es refereixen al combat lliurat entre les tropes catalanes i les tropes borbòniques el 3 de febrer de 1714, i la posterior massacre de presoners de guerra catalans ocorreguda al santuari de La Gleva (Les Masies de Voltregà) el 4 de febrer de 1714, en el marc de la Campanya Catalana de la Guerra de Successió Espanyola (1705-1714).

La Guerra de Successió Espanyola

La mort sense descendència del rei Carles II l'any 1700 va donar lloc a una guerra internacional que aviat es va tornar guerra civil dins la mateixa Monarquia d'Espanya entre els partidaris que el seu successor fos l'arxiduc Carles d’Àustria i els partidaris del duc Felip de Borbó. Aquest últim havia estat escollit legítim successor testamentari i el 1701 fou nomenat rei Felip V de Castella i IV d'Aragó. El 1702 va jurar respectar les Constitucions de Catalunya però la guerra ja havia començat als camps de batalla d'Europa perquè la Casa d'Àustria havia envaït els territoris espanyols d'Itàlia reclamant la successió per a l'arxiduc Carles d’Àustria. Davant les contínues derrotes militars borbòniques Felip V no va poder continuar el seu itinerari per jurar els furs del regne d'Aragó i del regne de València, traslladant-se en persona al front italià. Ja a Barcelona el 1703 els austriacistes, els partidaris de l'arxiduc Carles d’Àustria, van rebre el malnom de Imperials i Aguilots, mentre que els borbònics, els partidaris de Felip V, eren titllats de Botiflers. La Casa d'Àustria va firmar una aliança militar amb Anglaterra i Holanda i el 1704 les tropes aliades van llançar un desembarcament sobre Barcelona amb la complicitat d'un reduït nombre de Aguilots barcelonins. Però la temptativa va fracassar i diversos cabdills austriacistes es van haver d'exiliar. Per evitar nous intents d'insurrecció el virrei de Catalunya Francisco de Velasco va llançar una repressió indiscriminada, conculcant repetidament les Constitucions de Catalunya, fet que va incrementar l'odi contra Felip V. Retornat aquest a Madrid després de la campanya italiana, la ciutat de Barcelona, que tenia el privilegi de nomenar ambaixadors propis, va nomenar ambaixador Pau Ignasi Dalmases per a denunciar davant Felip V en persona l'actitud del virrei Velasco i la constant vulneració de les constitucions catalanes. Però el 5 de febrer de 1705, només arribar a la cort de Madrid, l'ambaixador va ser detingut i empresonat. Tres mesos després esclatava la revolta a Catalunya, essent Vic el centre de la rebel•lió, i el 20 de juny de 1705 els cabdills austriacistes catalans exiliats signaven el Tractat de Gènova, una aliança militar entre Catalunya i Anglaterra en virtut de la qual Catalunya es comprometia a lluitar per la causa del pretendent al tron espanyol Carles d'Àustria amb l'ajuda militar d'Anglaterra, i aquesta es comprometia a defensar les Constitucions de Catalunya fos quin fos el resultat de la guerra. L'octubre de 1705 les tropes de l'arxiduc Carles d’Àustria van conquerir Barcelona després d'assetjar-la, i la Generalitat de Catalunya i els consellers de Barcelona van aclamar-lo com un alliberador. Dies més tard l'arxiduc Carles d'Àustria era proclamat legítim rei Carles III d'Espanya, jurant respectar les Constitucions de Catalunya i convertint a Barcelona en seu de la seva cort i baluard austriacista durant la resta de la guerra.

L'abril de 1706 les tropes de Felip V varen contraatacar i iniciaren el Setge de Barcelona (1706) per reconquerir la ciutat. Fracassat el setge, poc després el regne d'Aragó i el regne de València reconeixien a Carles d'Àustria com a legítim rei. Les tropes austriacistes van conquerir Madrid el 1706, però es van retirar de la ciutat fins a ser derrotats a la Batalla d'Almansa el 1707. Després d'un fallit tractat de pau el 1709, les tropes austriacistes van llançar una nova ofensiva que va culminar en 1710 amb la conquesta novament de Madrid, però foren forçats a abandonar la ciutat després de l'arribada de reforços francesos. El 1711 la posició militar dels austriacistes era ja molt compromesa; el setembre d'aquest any l'arxiduc Carles d'Àustria va deixar la Península perquè el seu germà havia mort i ell era el successor com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. El 1712, durant les primeres negociacions de pau a Utrecht, els ambaixadors del ja emperador Carles VI van insistir que el Principat de Catalunya fos elevat a la categoria de república independent. Però després de la renúncia de Felip V al tron de França (article 2), el lliurament del penyal de Gibraltar (article 10 º) i de l'illa de Menorca (article 11 º), i les concessions comercials a Amèrica (article 12 º), els anglesos van cedir davant Felip V. Malgrat haver firmat el Tractat de Gènova en virtut de la qual Anglaterra es comprometia a defensar les Constitucions de Catalunya fos quin fos el resultat de la guerra, varen abandonar la causa dels catalans i signaren la pau amb Felip V. Aquest es va comprometre en l'article 13 º del Tractat d'Utrecht a concedir una amnistia general als catalans, i concedir-los només els mateixos drets i privilegis que dels habitants de Castella, fet que suposava una abolició de facto de les Constitucions de Catalunya.

La declaració de guerra de Catalunya i la revolta del Lluçanès

El 9 de juliol del 1713 Catalunya va declarar oficialment la guerra contra Felip V i contra França. En aquesta carta del 25 de juliol de 1713 enviada a diverses viles i ciutats catalanes els Consellers de Barcelona informaven de la proclamació de la guerra i apel•laven a la lluita per a que «puga la Nació Catalana lograr gloriós desempenyo en tant justa empresa».[4]

El 30 de juny de 1713, davant les notícies que anaven anticipant la consumació de la traïció anglesa, es va convocar a Barcelona una Junta de Braços per a deliberar si Catalunya s'havia de sotmetre a Felip V o prosseguir la guerra en solitari. Finalment el 6 de juliol de 1713 s'arribà a la resolució de continuar la guerra, però els diputats de la Generalitat, contraris a la proclamació, dilataren l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies. En la sisena instància presentada pels parlamentaris dels braços generals es recordava als diputats de la Generalitat que era el seu deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament vessada varen aconseguir, i nosaltres hem així mateix de mantenir». Finalment el 9 de juliol de 1713 Catalunya declarava oficialment la guerra contra Felip V i contra França.[5] Proclamada la guerra es va iniciar la mobilització per aixecar l'Exèrcit de Catalunya; dies després els representats del regne d'Aragó i del regne de València exiliats a Barcelona es varen adherir formalment a la declaració de guerra. Mentrestant les tropes aliades havien anat abandonant les seves posicions a Catalunya per a ser evacuades, i les tropes borbòniques varen ocupar tot el Principat sense la menor oposició mentre proclamaven que la guerra s'havia acabat i que Felip V respectaria les Constitucions de Catalunya. El 25 de juliol de 1713 arribaren davant les muralles de Barcelona, que juntament amb les fortaleses de Cardona i Castellciutat eren els últims baluards resistents a la invasió borbònica, mentre la resta de viles i ciutats catalanes confiaven que la guerra s'havia acabat bé.

Els dirigents catalans encerclats per les tropes borbòniques a Barcelona s'apressaren a enviar cartes a totes les viles i ciutats desmentint la propaganda borbònica i informant que a Barcelona s'havia declarat la guerra contra Felip V i contra França perquè en el Tractat d'Utrecht Felip V no s'havia compromès a respectar les Constitucions de Catalunya, sinó que en realitat les havia abolit de facto imposant a Catalunya les lleis de Castella. Durant l'agost sortí de Barcelona una expedició militar a fi d'explicar els fets ocorreguts, obrir el front de guerra a l'exterior de Barcelona, reclutar tropes per a l'Exèrcit de Catalunya, i enllaçar amb les guarnicions que resistien a Cardona i Castellciutat; però l'expedició acabà en fracàs. El novembre del 1713 Rafael Casanova arribà al poder a Barcelona i el seu nou govern suposà un canvi radical amb l'anterior executiu, que havia estat encapçalat per Manuel Flix, qui públicament s'havia declarat contrari a la guerra però havia continuat en el càrrec per lleialtat institucional. Durant els tres mesos del seu govern Rafael Casanova racionalitzà la jerarquia militar de les tropes catalanes i canvià l'estratègia bèl•lica. L'exèrcit català passà a l'ofensiva i el gener del 1714 s'obrí finalment el front de guerra a l'exterior de Barcelona. L'èxit del govern de Rafael Casanova vingué afavorit per la revolta armada a diversos punts del país degut al cobrament de les contribucions, un impost de guerra que les tropes borbòniques volien cobrar a totes les viles del país. La raó era que l'intendent de l'exèrcit borbònic José Patiño Rosales havia rebut ordres de la cort de Madrid de cobrar a qualsevol preu impostos a Catalunya per evitar la imminent bancarrota que amenaçava les arques de Felip V, fet que de produir-se li impossibilitaria continuar la guerra a Catalunya. Un dels principals focus de la revolta del gener del 1714 fou el Lluçanès.

Els fets de La Gleva

El combat

Mapa del Principat de Catalunya del segle XVII.
Durant el segle XVII i XVIII, era pràctica habitual en els mapes de facturació estrangera atribuir erròniament l'escut d'armes propi de la ciutat de Barcelona al Principat de Catalunya.

En una data no determinada del mes de gener del 1714 els recaptadors borbònics anaren a Sant Hipòlit de Voltregà i d'altres viles de zona per a cobrar-hi les contribucions, l'impost de guerra. Amb les armes a la mà els vilatans s'enfrontaren als recaptadors borbònics i en diferents llocs els hi prengueren 89 cavalls. El coronel d'infanteria Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, havia estat nomenat comandant suprem de totes les tropes catalanes que lluitaven a l'exterior de Barcelona. El 27 de gener ordenà al capità de cavalleria aragonès Juan de Casanova que es dirigís amb un esquadró de 30 cavalls a la vila de Sant Hipòlit de Voltregà per a recolzar-hi els vilatans sollevats.

El 3 de febrer, arribat a La Gleva el capità Juan de Casanova va reunir fins a 1.200 vilatans enviats pels batlles dels seus pobles per aixecar sometents i preparar la defensa contra la previsible ofensiva borbònica. Poc després li arribà la notícia que el mariscal de camp borbònic José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, havia arribat a Vic, ciutat sotmesa pels borbònics, i havia ordenat al cabdill botifler Ambròs que amb els seus homes tallés els passos propers a Sant Hipòlit per evitar que les tropes catalanes poguessin retirar-se mentre ell preparava el cos principal de les tropes borbòniques per atacar-los frontalment. El capità Juan de Casanova informà de la situació al capità Josep Cararac i de Solà, fill de la localitat propera de Sant Martí de Sescorts i veterà de la guerra, ja que havia servit en el Reial Exèrcit de Carles d’Àustria en el regiment de La Reina. Veient que els havien tallat la retirada pels camins, i que no hi havia cap altra escapatòria possible més que fugir cap a la muntanya peu amunt, el capità Casanova i el veterà capità d'infanteria Josep Cararac acordaren que aquest darrer amb 300 vilatans es faria fort a la vila de La Gleva a fi de cobrir la retirada per la muntanya de la resta de sometents. El capità Casanova es comprometé a que en tres dies retornaria amb el gruix de les tropes catalanes a les ordres del marquès del Poal per a rescatar-los. En aquest temps, mentre acabaven d'organitzar les tropes i els preparatius per a la defensa, les tropes borbòniques del mariscal comte de Montemar envestiren La Gleva i, en la confusió de la retirada, només restaren a la vila 120 homes amb el capità Cararac, mentre el capità Casanova amb 58 cavalls va enfrontar-se amb les tropes borbòniques el temps suficient perquè els vilatans, en nombre de fins a 1.400, travessessin la plana i fugissin per la muntanya.[6] [7]

La massacre de la Gleva

El capità Cararac, en trobar-se amb menys homes dels que havia previst, no va poder defensar les cases i pujà al pla del santuari de La Gleva, una posició elevada des de la que podia defensar-se amb més seguretat. Seguidament ordenà fortificar la posició i construir parapets. Els homes sota les ordres del capità Cararac es mantingueren tota la tarda del 3 de febrer defensant la posició, però l'endemà, 4 de febrer, mentre estava reconeixent la línia de defensa, ja que temia que les tropes borbòniques hi construïssin fornells per a enfonsar-les i atacar-los, va ser mort d'un tret. Mort el capità Cararac, tota la resta del dia 4 de febrer quedà com a comandant el capità Rata, de Sant Hipòlit de Voltregà. Havent perdut el veterà capità Cararac i sentint-se abandonats, el rector de Sant Hipòlit i el capellà que residia a La Gleva[8] persuadiren els vilatans que es rendissin i que permetessin que s'apropessin dos oficials borbònics amb els quals podrien pactar una capitulació de paraula; les condicions que obtingueren els dos clergues foren les següents:[8] que respectessin la vida dels vilatans, que no els despullessin, ni els demanessin documentació, i que fossin commutats en el primer canvi de presoners de guerra que hi hagués. El capità Rata aconseguí escapar-se sense ser descobert aprofitant la foscor de la nit del 4 al 5 de febrer. El 5 de febrer de matinada arribaren amb pressa 4.000 homes sota les ordres del marquès del Poal; les tropes catalanes atacaren el destacament borbònic que restava a Sant Hipòlit per a socórrer els assetjats al santuari de La Gleva, mentre el gruix de tropes borbòniques es mantenia a resguard a l'altra banda del riu després d'haver incendiat la població. Però aleshores ja era massa tard; un cop rendits i desarmats, les tropes borbòniques havien traït la bona fe i la paraula donada als religiosos de Sant Hipòlit: entre 100 i 120 [9] vilatans presos de guerra havien estat degollats.[9]

Venjança per la massacre de La Gleva

Durant la sublevació del gener del 1714 també havia tingut lloc el combat de Balsareny. Després del combat dos batallons borbònics sencers del regiment d'infanteria de León s'havien rendit a les tropes catalanes. Els soldats castellans presoners eren conduits a la fortalesa de Cardona per a ser-hi empresonats, però de camí un destacament borbònic començà a perseguir la columna amb l'esperança d'alliberar els soldats borbònics captius. El comandant del destacament filipista envià a dir a les tropes catalanes que custodiaven els presos que estava tant a prop que els agafaria a tots i els faria penjar com els havia succeït als de La Gleva. Informats d'aquesta manera d'allò que havia succeït a La Gleva, les tropes catalanes que custodiaven els presos borbònics començaren a dir «Morin aquests, puix els nostres foren morts», i tots els presos de guerra castellans foren assassinats en venjança per la massacre que abans havien comès els borbònics a La Gleva.

Homenatge als màrtirs de La Gleva

El 6 de febrer de 2011 l'associació Òmnium Cultural del Voltreganès organitzà la primera commemoració dels Fets de la Gleva. En l'esmentada commemoració els organitzadors havien convidat miquelets i trabucaires a fi realitzar salves d'honor en memòria dels assassinats per les tropes borbòniques el 4 de febrer del 1714, però la subdelegada del Govern espanyol a Catalunya, Montserrat García Llovera, al·legant un informe de la Guàrdia Civil, denegà el permís administratiu i prohibí que es realitzés cap salva d'honor en homenatge als 120 patriotes màrtirs de la Gleva.[10] [11]

L'informe de la Guàrdia Civil es basava en la disposició legal que tant sols permet disparar salves quan es tracti de festes tradicionals catalanes, deixant a criteri de la Guàrdia Civil el fet de decidir què és una festa tradicional i què no ho és. Finalment l'acte commemoratiu es realitzà i tingué el recolzament massiu del veïns del volterganès,[12] mentre que les salves d'honor prohibides pel govern espanyol foren substituïdes per un minut de silenci.[13] Arran d'aquesta prohibició el president de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya denuncià la creixent campanya persecutòria de la Guàrdia Civil,[14] i es queixà que «La Guàrdia Civil no és qui ha de decidir quines són les festes tradicionals catalanes».[15]

Referències

  1. Durant el segle XVIII era habitual assignar al Principat de Catalunya les armes pròpies de la ciutat de Barcelona
  2. 2,0 2,1 L'11 i el 12 de juliol el Regne d'Aragó i el Regne de València s'adheriren formalment a la declaració de guerra contra Felip V i contra França per via dels seus representats exiliats a Barcelona
  3. El Regne de Mallorca continuà sota la sobirania de l'emperador i rei Carlos d'Àustria fins el 2 de julio de 1715, c
  4. AA.VV. (2006: II, 19).
  5. Declaració de guerra de l'Excel•lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya realitzada el 6 de juliol de 1713; l'edicte entrà en vigor legal el 9 de juliol de 1713. Traducció al castellà de l'original en català:
    « «Ahora oíd, se hace saber a todos generalmente, de parte del Excelentísimo y Fidelísimo Consistorio, de los Excelentísimos y Fidelísimos diputados y oidores de cuentas del Principado de Cataluña, insiguiendo la resolución deliberada por los Excelentísimos y Fidelísimos Brazos Generales el día 6 del corriente mes y año, por el presente pregón y edicto que el Excelentísimo y Fidelísimo Principado de Cataluña convocado en Brazos Generales el sobredicho año y día ha deliberado continuar la guerra en nombre de la Sacra Cesárea Católica Real Majestad del emperador y rey nuestro Señor (que Dios guarde) por mantenerse vasallos de la sobredicha S.C.C.R.M. según la ley establecida en las cortes generales celebradas en el año de 1706 y por conservar las leyes, constituciones, privilegios, honores, costumbres y prerrogativas que el serenísimo duque de Anjou ha derogado queriendo que el presente Principado de Cataluña se entregue a discreción y que los naturales y habitantes no gocen en adelante más ley ni privilegio que la que a su arbitrio quiere imponerles. Por tanto, declaran que del día presente en adelante, todos los naturales y habitantes del presente Principado tengan, reputen y traten por enemigos todos los súbditos y vasallos, tanto del sobredicho serenísimo duque de Anjou como los súbditos y vasallos de la majestad del rey de Francia por cuanto es aliado y ayuda y favorece los designios del soberdicho duque de Anjou.

    Por tanto, se prohíbe bajo las penas establecidas de crimen de lesa majestad que del día presente en adelante ninguno se atreva a tener comunicación ni trato por escrito ni de cualquier otro modo con los dichos vasallos y súbditos si no quieren ser tratados como vasallos inobedientes del emperador y rey nuestro Señor y enemigos de la Patria. Porque las dichas cosas sean a todos notorias mandan los Excelentísimos y Fidelísimos señores diputados ser hecho y publicado el presente bando y pregón en los lugares acostumbrados de la presente ciudad y otras partes donde convenga y sea menester.»

    »
  6. Castellví (1757: 386) Els Fets de la Gleva són detallats per la narració que en féu el propi capità Juan de Casanova, protagonista parcial dels fets, en una carta del 10 de març de 1714 adreçada al general comandant Antonio de Villarroel, qui li havia demanat explicacions sobre els Fets de la Gleva i la posterior Massacre del Coll de la Matança. Aquesta carta fou transcrita per l'historiador Francesc de Castellví.
  7. Albertí (2006: 205)
  8. 8,0 8,1 Pladevall (1996: 56)
    « Consta que el rector de Sant Hipòlit de Voltregà i el capellà que residia a la Gleva anaren a pactar la rendició dels assetjats, contra la condició que les vides d'aquests fossin respectades »
  9. 9,0 9,1 Pladevall (1996: 57)
    « Els borbònics no compliren el tracte i, traïdorament, a trets de fusell i fins a cops de coltell varen assaltar el santuari i mataren prop d'un centenar de patriotes, un terç dels que hi havia assetjats »
    « Una relació que trobàrem a l'arxiu de la Gleva eleva els morts a 120, però no especifica noms ni detalls »
  10. Indignació per la prohibició de fer salves amb el trabuc a la commemoració patriòtica de diumenge a la Gleva
  11. Les autoritats espanyoles prohibeixen les salves en honor als màrtirs del 1714 de la Gleva
  12. Centenars de persones participen a l'homenatge als màrtirs de la Gleva
  13. Un minut de silenci substitueix les salves prohibides pel govern espanyol a la Gleva
  14. Els trabucaires denuncien que fa tres anys que la Guàrdia Civil els persegueix
  15. “La Guàrdia Civil no és qui ha de decidir quines són les festes tradicionals catalanes”

Vegeu també

Bibliografia

Enllaços externs