Bandera de Catalunya: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
falta acabar
Línia 145: Línia 145:
{{Amaga Ref}}
{{Amaga Ref}}


== Vegeu també ==
== Vegeu també ==
* [[http://www.officialworldrecord.com/2004/08/worlds-largest-floating-flag/ OFFICIAL WORLD RECORD La senyera mes gran del mon]]
* [[Senyera Reial]]
* [[Senyera Reial]]
* [[Estelada]]
* [[Estelada]]

Revisió del 19:09, 13 jul 2012

Infotaula de banderade Catalunya
Detalls
Tipusbandera d'una subdivisió de país Modifica el valor a Wikidata
ÚsBandera d'Estat i civil
Proporcions2:1
OrigenIndeterminat, cap al segle XII (Evolució a partir de l'escut dels comtes de Barcelona)
Subjectes representatsfaixa i Senyal Reial Modifica el valor a Wikidata
Adoptat perCatalunya Modifica el valor a Wikidata
Adoptat1932-1939 i 1979–actualitat
Colors
  Roig (Solid 1795U)
  Groc (Solid 116C)
Ref.: PANTONE
La bandera de Catalunya és un símbol nacional segons l'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia.

La bandera de Catalunya, popularment coneguda com la Senyera, és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya (article 8.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya). La bandera té la categoria de símbol nacional de Catalunya (article 8.1 de l'Estatut).[1] Prové de l'emblema heràldic del llinatge dels comtes de Barcelona, un dels més antics d'Europa, posat sobre tela.[2][3][4] L'adoptaren els seus descendents com a comtes de Provença, comtes de Foix,[5] al segle XII, com a reis de Mallorca el XIII i com a reis d'Aragó després que la branca principal familiar succeís a Ramir el Monjo en el regne d'Aragó el 1137.[6] A partir de Jaume I es coneixerà com a bandera o senyal reial. A les cròniques medievals de Desclot i Muntaner, senyal dels reis d'Aragó i a partir de finals del XIV s'alternarà la denominació amb la de bandera de Catalunya. A partir del segle XIX i la Renaixença, el Catalanisme n'afermaren la seva identificació com a Bandera Nacional de Catalunya.

Origen de l'emblema

Segell de Millau, de 1187, inspirat en el de Ramon Berenguer IV ja que té la bloca

L'adopció d'emblemes personals i permanents per part dels cavallers va lligada a l'evolució de l'equipament militar. A finals del s.XI, la utilització de l'elm amb nasal per sobre la caputxa de malles de l'ausberg deixa el rostre dels cavallers mig tapat i el recurs que aquests trobaran per restar identificats en tot moment enmig de la batalla serà l'emblema. Aquests emblemes primer es figuraran als elements vexil·lars, com ara, les banderes o els gonfanons de les llances, i més tard, els trobarem als escuts[7] cosa que suposarà el naixement de l'heràldica. Així, sabem, gràcies a la crònica de la conquesta catalano-pisana de Mallorca del 1115, que Guillem V de Montpeller ja tenia el senyal de la rodella vermella dels senyors de Montpeller en aquesta data. I encara es conserven els segells del 1123, de Guillem, comte de Luxemburg, i el del 1135, del comte Raül de Vermandois, amb el gonfanó de la llança d'ambdós armoriat amb els emblemes que, en els segells posteriors, es figuraran en l'escut. La data del segell només indica que ja es tenia emblema no quan es va adoptar, que sempre és amb data anterior. Una altra referència vexil·lar és el document del rei Alfons el Cast del 1187 quan concedeix a la vila de Millau, possessió barcelonina des de 1112 i frontera amb les possessions del comte de Tolosa, que al seu escut consolar s'hi pugui incloure la nostra ensenya (vexillum nostrum), els pals, figura geomètrica que seran les primeres en aparèixer en l'heràldica abans que els motius animals o vegetals.

Descripció vexil·lològica

La descripció tècnica vexil·lològica és: De proporcions 2:3, groga amb quatre faixes vermelles.[8]

Sepulcres de la catedral de Girona

Al fons, el sepulcre romànic d'Ermessenda, comtessa de Barcelona i Girona
Sepulcre gòtic de Ramon Berenguer II amb els escuts barrats fets posar pel rei Pere el Ceremoniós
Sepulcre de la reina Violant d'Hongria de 1275 amb les armes pintades en forma heràldica, tal com manava l'època.
Sepulcre gòtic d'Ermessenda.

Els documents més antics que es conserven són les tombes originals romàniques de la comtessa Ermessenda (†1057) i del comte Ramon Berenguer II (†1082) a la Catedral de Girona,[9] on hi ha pintades alternativament franges grogues i vermelles al lateral dels dos sarcòfags. L'anàlisi de les pintures indica que els seus pigments vermells concorden plenament amb els de les pintures del Mestre de Sant Joan de Boí, vers el 1100, i els de les del Mestre del Judici Final, vers el 1123.[10] Les pintures, en forma preheràldica, han d'ésser anteriors a l'època heràldica i al 1150, ja que si fossin posteriors les armes s'haurien pintat en forma d'escut[11] tal com les té pintades, per exemple, Jofre V Plantagenet, comte d'Anjou (†1151) des del 1160 al seu sepulcre de la catedral de Le Mans. Els sarcòfags es trobaven a la galilea o vestíbul d'entrada al temple romànic, concretament, a banda i banda de l'escala per on s'accedia a la seu. La galilea media nou metres de profunditat per gairebé quinze d'amplada[12] i tenia un pis superior on hi havia la capella del Sant Sepulcre. Una deixa testamentària per la galilea del 1110 indica que aquesta encara no s'havia enllestit en aquesta data. La galilea va ser enderrocada a principis del segle XVIII.[12]

L'any 1385 el rei Pere el Cerimoniós va fer traslladar els sepulcres a l'interior de la seu, on es troben actualment, i encarregà a l'escultor Guillem Morei nous sepulcres gòtics que van recobrir els primitius romànics. Es van incloure estàtues jacents dels comtes i escuts heràldics, barrats pel comte i, per la comtessa, escuts dimidiats, la meitat amb les barres i l'altra en blanc perquè el rei desconeixia l'emblema familiar de la comtessa.[13] Si ell hagués fet pintat el sepulcre romànic de la comtessa només una meitat del lateral estaria pintada. Un altre sepulcre de la familia reial amb les armes pintades és el de la reina Violant, dona del rei Jaume I, en el monestir de Vallbona de les Monges de 1275 en el qual les armes estan figurades en forma heràldica, en forma d'escut, tal com manava ja el costum de l'època.

Documents sigil·lars

Segell de Ramon Berenguer IV.
Revers d'un segell d'Alfons I, el Cast amb l'escut i llegenda de comitis barchinonensis et marchionis provincie.

Els segells més antics que es conserven són 7 exemplars del comte Ramon Berenguer IV de dues matrius. De la primera, són els segells de 1150, 1157 corresponents a dos documents provençals i de 1160 d'una escriptura del monestir de Poblet. De la segona matriu, i ja en època del seu fill Alfons el Cast, el de 1164, 1166, 1170[14] de documents provençals i catalans, i un altre desprès del document, per tant indatable.[13] Els set segells duien l'emblema heràldic dels pals a l'escut i al penó tot i que a la majoria d'ells el pas del temps ha esborrat aquests detalls. El fet que només en un d'ells aparegui l'emblema automàticament indica que la matriu (dues en aquest cas) el tenia. La llegenda a l'anvers diu raimundus berengarii comes barchinonensis i al revers et princeps regni aragonensis . El seu fill Alfons utilitzà el segell del seu pare, mort el 1162, durant els primers anys del seu regnat en no tenir segell propi. Com que en el segell no és intitulat comte de Provença l'escut d'armes difícilment pot ser originari de Provença.[15] En un primer moment, predominaven els tres pals als segells, tot i que, el nombre serà variable fins al 1344 quan es fixen en quatre als segells de la cancelleria reial. Tot i això, en les monedes el nombre continuarà sent variable fins al segle XIX. Els segells dels infants i de les reines tenien menys barres que els dels reis.

Documents medievals

Miniatura de Ramon Berenguer IV a la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae (1380)[...] Mai no va voler ser anomenat rei, sinó administrador del regne, ni canvià les armes comtals, i àdhuc el Senyal Reial és aquell que era del comte de Barcelona. (f34.v)» Numquam tamen voluit rex appellari, sed administrator regni, nec arma comitatus mutare, unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis Barchinone erant.
Escut a la Porta Reial del Monestir de Poblet
Escut a la Casa de la Ciutat de Barcelona del 1399
Creu d'Alcoraz. Bandera d'Aragó a l'edat moderna.

A l'edat mitjana ningú no discutia l'origen familiar dels comtes de Barcelona de l'emblema dels pals. Així, documents de la Cancelleria reial des del segle XIV neguen l'origen aragonès de l'emblema:

  • El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
  • A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons".[16] A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.
  • A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"[17]
  • El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.
  • El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)[18] i de la comtessa Ermessenda.
  • El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."
  • La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."
  • Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."[14]
  • El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."
  • La reina Margarida, el 1410, "un estendart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
  • El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).

A la guerra contra Joan II els dos bàndols utilitzaren l'emblema. Entre la documentació generada per la Generalitat el 1462 hi trobem textos com ara "qual es la virtut dels braços dels cathalans los quals ab los victoriosos bastons grochs e vermells qui son armes llurs (...)" i "Que daciavant per tot lo Principat sie intitulat e cridat per comte de Barchinona e de Rossello e de Cerdanya lo senyor rey de Castella e sien alçades banderes ab les armes de Castella e de Cathalunya(...)"[19]

El notari de la Generalitat Jaume Safont, el 1466, quan descriu les exèquies del rei Pere IV el Conestable (†1466) a Barcelona, "E los 4 d'aquests 8 cavallers portaven 4 banderes (a)rossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d'or i vermell, e una de Sicília e l'altra blava d'Aragó ab la dita crehueta blancha".[20]

Armes familiars dels Reis d'Aragó anteriors a la unió.

I la crònica de la mort i exèquies del rei Joan II, 1479 dels preveres de Santa Maria del Mar "Foren corregudes les armes del senyor Rey D.Johan e foren 8 cavallers ells i els caballs cuberts de forras los jinets aportaren banderes les dues ab les armes barrades de Catalunya e les altres de Navarra, Sicília e Aragó (...)"[21]

Cap de les cròniques d'Aragó més antigues publicades a Aragó atribueix l'origen del senyal als aragonesos. Una crònica anònima de Terol del temps de Joan II,1458-1479, diu que les barres eren de Catalunya i la creu d'Alcoraz l'emblema d'Aragó. La Corónica de Aragón, 1499, de F Vagad diu que la bandera d'Aragó és la creu d'Alcoraz. La De Aragoniae regibus et eorum rebus gestis, 1509, de Maríneo Sículo "insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul"; "Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona", Els Anales de la Corona de Aragón, 1562, de Jerónimo Zurita "armas del conde de Barcelona, bastones rojos en campo de oro"; "se preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes", ni tampoc la Aragonensium rerum commentarii, 1588, de Jerónimo de Blancas "fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón".

En els estatuts universitaris de la Universitat de Saragossa, del 1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz.

Edat moderna

Constitucions de Catalunya de 1585
Constitucions de Catalunya de 1702

A les portades de les compilacions de les constitucions i altres drets de Catalunya hi trobem l'escut amb les barres.

Els diputats a les Corts catalanes de 1528 "car jatsia lo nom e Rey sia de aragó, les armes emperò que aquell fa són del Principat de Catalunya [22]

Els reis es consideraven del llinatge del comtes de Barcelona.[23][24][25]

Armorials i heraldistes

Els armorials van néixer ben entrat el segle XIII, més d'un segle després de la donació del Regne d'Aragó per part del rei Ramir a Ramon Berenguer IV i la majoria anomenen l'emblema només pel títol principal del sobirà, rei d'Aragó, i no inclouen el títol de comte de Barcelona tot i això, aquest fet no l'exclou.

Els dos grans armorials universals medievals, de Gelre i d'Urfé, inclouen la creu d'Arista com l'emblema del regne d'Aragó abans dels reis de la casa de Barcelona als quals els atribueix els pals[26] L'armorial de Gelre, 1370-1395,[27] "D'or, à quatre pals de gueules (Barcelone)"[28] i L'armorial d'Urfé, 1380, "armes de le conte de Cathalogne."

L'armorial de Vermandois del 1285-1300[29] inclou varis escut amb les barres, i un d'ells és 1051. Conte de Barsellonne, "dor a 3 paulx de gueulles",[30] el de Charolais 1425 diu que el rei d'Aragó porta les armes dels comtes de Barcelona i el Le Blancq, que utilitza fonts de 1420 indica que els pals als reis d'Aragó li vénen dels comtes de Barcelona.

Per l'heraldista Paul Adam-Even "la prova decisiva que els pals eren les armes dels comtes de Barcelona resulta del fet que els comtes de Provença i els comtes de Foix, descendents, ja sigui per línia masculina o femenina, de la casa catalana abans de l'aliança aragonesa, van portar els pals en els escuts, cosa que no haguessin pogut fer si haguessin estat armes pròpies de la casa d'Aragó, d'on no eren descendents."[31]

Avui en dia, és acceptat a tots els treballs internacionals sobre heràldica que el segell més antic amb l'emblema heràldic del pals és el de 1150 de Ramon Berenguer IV, treballs de Paul Adam-Even,[26] DL Galbreath,[32] Michel Pastoureau,[33] Léon Jéquier,[34] Ottfried Neubecker i JP Brooke-Little.[35] També ho accepten els aragonesos Faustino Menéndez-Pidal [36] i Alberto Montaner Frutos [37]

Llegendes

Article principal: Llegenda de les quatre barres de sang

La llegenda més antiga que ens ha arribat escrita sobre l'origen de l'emblema és d'una crònica de 1509[38] que diu que eren les armes d'Otger Cataló, mític fundador de Catalunya, i que l'emperador dels francs Lluís I el Pietós manà al també mític Guifré d'Arrià, comte de Barcelona, que les portés ell i els seus successors. L'armorial de Llupià, compilat entre 1530-1544 assigna l'escut dels quatre bastons a Otger Cataló.

Però la llegenda més coneguda és de l'any 1551[39] i diu que el mateix emperador Lluís el Pietós (814-840), va mullar els seus dits amb la sang que li brollava de les ferides a Guifré el Pilós, Comte de Barcelona, en la batalla contra els normands i passà els quatre dits per sobre de l'escut daurat del Comte.

F. Diago,[40] el 1603, canvia el nom de l'emperador pel de Carles II el Calb, (840-877), contemporani del fins aleshores només comte d'Urgell i de Cerdanya, Guifré el Pilós, tot i el fet que qui va nomenar aquest, al 878, Comte de Barcelona, Girona i Besalú fou Lluís el tartamut (877-879).

Estelada

Article principal: Estelada

A principis del segle XX va aparèixer l'estelada, una bandera reivindicativa de la independència dels Països Catalans, que afegia un estel a les barres tradicionals, imitant la bandera de Cuba.[41]

La preeminència de la ciutat de Barcelona dintre del Principat va fer que en ocasions aparegués representat el territori en mapes i portolans per la bandera de Barcelona, el que ha creat la confusió en algunes persones per creure que aquesta era la bandera de Catalunya. Cal dir que la Generalitat de Catalunya va elegir al segle XIV la creu de Sant Jordi com a senyal representatiu únicament de la institució.

Proposta d'Armand de Fluvià si es constituís un Estat dels Països Catalans

Bandera de Catalunya proposada per Armand de Fluvià el 2010 en el cas de la creació dels Països Catalans.

L'heraldista Armand de Fluvià, assessor de la Generalitat de Catalunya en qüestions d'heràldica, recorda que l'emblema familiar dels comtes de Barcelona es va territorialitzar, per la pròpia voluntat dels monarques, a finals del segle XIV, en el comtat de Barcelona que és el mateix que dir en el Principat de Catalunya. En base a aquest fet, conclou que l’únic país que pot ostentar la bandera groga i vermella quadrifaixada sense cap additament és Catalunya. Això no significa però, que els altres territoris dels Països Catalans no puguin també usar el senyal dels comtes de Barcelona, doncs també varen ser llurs sobirans.[42] Finalment proposa que si els Països Catalans s'arribessin a constituir com a estat, la seva bandera podria ser, de manera indiscutible, la bandera groga amb les quatre faixes vermelles sense cap additament. En aquest cas, la bandera pròpiament de Catalunya podria ser una bandera groga amb quatre faixes vermelles i un pal blanc al pal de la bandera amb la creu plena vermella, la Creu de Sant Jordi.[43]

Teories aragoneses

El Papa Sant Silvestre amb el signífer que porta el conopeum amb els colors groc i vermell
Vermell eren els colors papals a l'edat mitjana

Alguns autors aragonesos del segle XX, trencant la tradició historiogràfica aragonesa, han reivindicat l'origen aragonès de l'escut dels pals amb diverses teories.

Alfons el Cast heretà el llinatge de la seva mare Peronella, i no el del seu pare (sic), en haver-se aplicat la figura jurídica del dret altaragonès del casament a casa en la donació del regne de Ramir a Ramon Berenguer IV. Per tant, l'emblema seria del llinatge aragonès. Aquesta teoria, que no té l'aval de cap jurista, va ser refutada el 1997 pel doctor en dret Josep Serrano Daura.[45] ja que no existeix cap rastre documental d'aquesta institució en el segle XII, la seva existència seria incompatible amb les diferents compilacions dels furs de Jaca fins a finals segle XIV i amb els furs d'Aragó de 1247. A més a més, els juristes aragonesos que més han estudiat la institució només la remunten al segle XVIII.[46][47] La institució és altaragonesa, és a dir, desconeguda ja a Osca i Barbastre, i només consisteix en el gaudi, per part del forà de la casa, de l'usdefruit vidual sobre els béns del cònjuge mort i no en la seva titularitat (el regne) que sí va obtenir el comte de Barcelona que va rebre el jurament de fidelitat públic de tots els nobles aragonesos propi de l'estructura feudal i que els comportava l'obligació de seguir-lo i servir-lo com el seu senyor. Segons Joaquín Costa, el casament a casa consisteix en la facultat que es reserva en els capítols matrimonials el cònjuge foraster, en cas d'enviduar, de contraure nou matrimoni sobre la casa, i els béns d'ella, sense perdre l'usdefruit foral que queda prorrogat en perjudici dels hereus legítims. Per altra banda, si Alfons hagués heretat el llinatge de sa mare aquest hagués estat el de la casa de Pamplona o Ximena propi dels reis d'Aragó anteriors a l'arribada de la casa catalana.

  • Els colors papals i els cordills de les bolles dels documents papals.

El rei d'Aragó i Pamplona, Sanç Ramírez va infeudar-se ell i el seu regne a la Santa Seu el 1089 i hauria adoptat els colors del seu nou senyor feudal que serien groc i vermell. Que aquests eren els colors "ho demostrarien" dos frescos del 1247 on es veu el Papa amb un signífer que porta un conopeum amb aquests colors.[48](fig.1) i.[49] Els frescos són de la capella de Sant Silvestre reconstruïda al XIII,[50] és a dir, són posteriors a la visita a Roma que va fer el rei Pere el Catòlic, acompanyat per nobles catalans i provençals[51] per fer-se coronar pel Papa el 1204. En aquesta visita, el rei oferí al papa el seu emblema i aquest acceptà portar-lo ell i els seus successors.[52] No hi havia armes ni penó amb armes de l'Església catòlica anteriors al segle XIII i quan les van tenir no van ser palades sinó dues claus en sautor.[53][54] Els colors de l'església a l'edat mitjana era el vermell[55] i si fos certa aquesta teoria Navarra també tindria les barres en el seu escut en ser un emblema del llinatge. L'actual bandera de Roma, groga i vermella, va ser adoptada el 1860.[56]

Quant als colors dels cordills, les referències d'una cinquantena de documents papals que es conserven amb bolles, dels segles XI i XII, indiquen que els cordills que les subjectaven eren de colors verd, blau, blanc, groc o vermell barrejats entre ells. Documents que combinessin el groc i el vermell només n'hi ha vuit.[57]

  • Sobre els sarcòfags de la seu de Girona.

L'autor Montaner Frutos, al 1995, va argumentar que les pintures dels sarcòfags romànics dels comtes Ramon Berenguer II i Ermessenda no podien ser del segle XI perquè la pintura no hagués aguantat tres segles a la intempèrie fins que els sarcòfags van ser traslladats a l'interior del temple el 1385. Aquest argument va ser adoptat també per l'aragonès Faustino Menéndez-Pidal en obres posteriors, [58][59]. Aquest argument està refutat avui en dia, des de la publicació, al 2000, dels resultats de les excavacions del subsòl de la catedral gironina. Aquests treballs van demostrar que juxtaposada al temple hi havia, davant seu, una galilea, o vestíbul, de nou metres de profunditat que neguen que les pintures estiguessin a l'intempèrie. De fet, van trobar els dos nínxols dels sarcòfags a banda i banda de l'escalinata per on s'accedia al temple pintats de blau, així mateix, com fragments dispersos que formarien part de les cornises i altres elements decoratius d'aquesta entrada amb restes de pintura blava i vermella[12].

F. Menéndez-Pidal també assenyala que no s'han trobat altres ornamentacions similars en sepulcres del segle XI, que el sepulcre de Ramon Berenguer III no té aquesta inscripció, tot i ser posterior, i que les pintures van ser fetes probablement el 1385 quan es van traslladar el sepulcres a l'interior del temple[60]. L'autor, però, no mostra cap exemple de sepulcre d'un sobirà del segle XIV on s'hi figurin les armes sense forma heràldica, sense forma d'escut, en l'època de ple apogeu de l'heràldica. De fet, el rei Pere terç manà posar escuts barrats en els dos sepulcres gòtics dels comtes: L'escut del comte, barrat, el de la comtessa miniat, partit, en una meitat els pals i en l'altre, en blanc. En canvi, les armes en el sepulcres romànics són plenes en ambdós casos. El mateix rei, anys abans, havia enviat a Poblet un escut heràldic manant que es posés a la tomba del seu pare, el rei Alfons III el Benigne allà enterrat [61]. Per altra banda, el sepulcre de comte Ramon Berenguer III no ens ha arribat complet, es van perdre les tapes i part dels costats.

Altres teories

Una altra hipòtesi ha sigut proposada per l'historiador i heraldista Michel Pastoureau, qui veu en el matrimoni de Ramon Berenguer III de Barcelona i de Dolça de Provença l'origen de l'escut amb quatre pals. De fet, a la vall del Roine i al Piemont alpí és on els escuts ornats de pals són més nombrosos. La Provença comparteix la mateixa senyera o bandera dels quatre pals.

Referències

  1. ↑ Estatut d'Autonomia de Catalunya-Títol preliminar.
  2. ↑ Símbols nacionals de Catalunya - La bandera Generalitat de Catalunya.
  3. ↑ barres catalanes (les quatre barres) enciclopedia.cat.
  4. ↑ L’escut de Catalunya (La bandera o ensenya dels comtes de Barcelona fou com llur escut, però en ella els pals esdevingueren faixes, o sigui franges horitzontals)La Societat Catalana de Genealogia.
  5. ↑ Roger III de Foix es casà amb Ximena, filla de Ramon Berenguer III. Pogueren adoptar l'emblema pel fet de ser de la mateixa família ja què una regla de l'heràldica impedeix adoptar les armes del veí.
  6. ↑ Jerónimo Zurita. Anales de la Corona de Aragón
  7. ↑ Pastoureau,Michel. "Traité d'héraldique". Grands manuels Picard. Reed.1997.p.27
  8. ↑ Antigament dels pals heràldics en deien “barres” i popularment encara molta gent els esmenta erròniament d’aquesta manera. En la ciència o disciplina heràldica, les franges verticals són pals, les horitzontals són faixes, les diagonals de dalt a l’esquerra a baix a la dreta són bandes i de dalt a la dreta a baix a l’esquerra són barres. Per tant, científicament, tècnicament i acadèmicament no és correcte dir barres al que són pals. Armand de Fluvià, http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/40
  9. ↑ Estàtua jacent de la comtessa Ermessenda amb les barres al fons
  10. ↑ Joan Sureda. La pintura romànica a Catalunya.Alianza editorial. 1981.ISBN 84-206-9017-1; M.Guàrdia Pons, E.Carbonell Esteller. Catalunya romànica,XVI. Fundació Enciclopèdia catalana. 1996. ISBN 84-412-2511-7. F.Udina Martorell. Problemática acerca del escudo de los palos de gules. 1988.
  11. ↑ Martí de Riquer. Introducció del llibre "Ensenyes nacionals de Catalunya" Lluís Domènech Montaner. 1995. Editorial 92. ISBN 84-87-254-59-4
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 P. Freixas, J.M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda. "La catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. Els resultats de les recerques del projecte Progress".2000. Ajuntament de Girona. ISBN 84-86837-91-X
  13. ↑ 13,0 13,1 Martí de Riquer. "Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550". 1983. Quaderns Crema. ISBN 84-85704-34-7.
  14. ↑ 14,0 14,1 Armand de Fluvià. "Els quatre pals. L'escut dels comtes de Barcelona". 1994. Dalmau Editors. ISBN 978-84-232-0478-6.
  15. ↑ Martí de Riquer op. cit.; FX Calicó. "En torno al origen del escudo de armas de los palos, llamados barras".1981.Gaceta numismática,LXI
  16. ↑ versió catalana del 1366
  17. ↑ "numquam tamen volvit rex appellari...nec arma comitatus mutare unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis barchinone erant". Pedro López Elum. "J.Domenech crónica. Textos medievales 42".Anubar ediciones.1975.València ISBN 84-7013-067-6
  18. ↑ «ex cuius stirpe nos per Dei gratiam sumus recto ordine descendentes», ACA, C, r. 988, f. 165.
  19. ↑ M.de Bofarull y Sartorio. Colección de documentos inéditos del ACA. vol XXIII. 1862. Barcelona.
  20. ↑ JM Sans i Travé. Dietari o llibre de jornades (1411-1484) de Jaume Safont. 1992. Pagès Editors. ISBN 84-7935-111-X
  21. ↑ C.Parellada Cardellach Corona d'Aragó. Denominació impròpia de l'estat català medieval.2002.ISBN 978-84-232-0654-4
  22. ↑ Àngel Casals. Del nom i la identitat de la Corona d'Aragó a l'edat moderna. L'Avenç num 275. desembre 2002.
  23. ↑ Llibre dels feyts de Jaume I: «Car uostre linyatge el Comte de Barçalona per nom, ha feyt aquest nostre linyatge»
  24. ↑ «Croniques de totes les naçions quis poblaren en Espanya e en apres dels Reys d'Arago... e dels comtes de Barchinona». [Consulta: 23 abril 2008]. «E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona»
  25. ↑ la Crònica de Bernat Desclot «los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona»
  26. ↑ 26,0 26,1 Paul Adam Even. "L'heraldique catalane au moyen age" a Hidalguia, 22, Mayo-Junio 1957. Madrid. p465.
  27. ↑ Armorial gelre
  28. ↑ Armorial de Gelre Folio 62r 637.Pierre IV, R. d'Aragon
  29. ↑ Armorial de Vermandois
  30. ↑ Le Royaume d Arragon
  31. ↑ Armand de Fluvià op. cit.; Revista Hidalguía V,22.1957
  32. ↑ Manuel du Blason.Editions Spes. Lausanne.1977.ISBN 2-602-00042-6.
  33. ↑ Traité d'héraldique.Grands manuels Picard.Paris.1979.ISBN 2-7084-0520-9; i a "L'origine des armoiries de la Catalogne" in II Simposi numismàtic de Barcelona. 1980.E.Cymys SCEN.ISBN 84-85060-16-4
  34. ↑ Actes du II Colloque international d'héraldique". Breassone.1981. Académie internationale d'héraldique. Les Origines des armoiries. Paris. ISBN 2-86377-030-6
  35. ↑ Le grand livre de l'héraldique.p.233. Elsevier Séquoia.1977. Paris-Brussels. ISBN 2-8003-0140-6
  36. ↑ Panorama heráldico español. Épocas y regiones dins de "I seminario sobre heráldica y genealogia". 1988. IFC. Saragossa.ISBN 84-00-06841-6.
  37. ↑ A. Montaner Frutos. El señal del rei de Aragón. 1995.Inst. Fernando el Católico. ISBN 84-7820-283-8
  38. ↑ Luci Marineo Siculo. De Aragoniae regibus et eorum rebus gestis.
  39. ↑ Pere Anton Beuter. II parte de la coronica general de España.
  40. ↑ Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona
  41. ↑ Comissió 100 anys de l'estelada 1908-2008
  42. ↑ «Les banderes dels Països Catalans». El Blog de l'Armand de Fluvià. [Consulta: 1r juny 2011].
  43. ↑ «Les banderes dels Països Catalans». El Blog de l'Armand de Fluvià. [Consulta: 1r juny 2011].
  44. ↑ Antonio Ubieto. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón .Anubar. 1987. Zaragoza. ISBN 84-7013-227-X.
  45. ↑ Josep Serrano Daura, 1997, "La donació de Ramir II d'Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 i la institució del "casamiento en casa", Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XV, 7-14
  46. ↑ Joaquín Costa "Derecho consuetudinario del Alto Aragón". 1880. Madrid.
  47. ↑ Luís Martín-Ballestero "La casa en el Derecho Aragonés", 1944. Zaragoza.
  48. ↑ a dalt a la dreta
  49. ↑ i l'altre a cavall
  50. ↑ restructuring in the 13th century consecrated in 1247
  51. ↑ Jerónimo Zurita. Anales de la Corona de Aragón. 1562
  52. ↑ Gesta Comitum barcinonensium. Cròniques catalanes. L.Barrau-Dihigo, Jaume Massó i Torrents.1925. Barcelona.
  53. ↑ Donald L Galbreath. A treatise on Ecclesiastical Heraldry. reimp.1972. Londres.
  54. ↑ Bruno Bernhard Heim.Coutumes et droits héraldiques de l'église.ISBN 2701005639. veure Arms in the church. the Church began to use arms in the mid-13th Century
  55. ↑ Whitney Smith. Flags Through the Ages and Across the World. McGraw-Hill Book Co.New York.1975.ISBN 0-07-059093-1[1]
  56. ↑ [enllaç sense format] http://www.allstates-flag.com/fotw/flags/it-rome.html#rom Bandera de Roma
  57. ↑ Juan Jáuregui.Estudio sobre los colores del sarcófago de la condesa Ermessinde. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. 2004
  58. ↑ Véase Menéndez-Pidal, El escudo de España, Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2004, págs. 101-2.
  59. ↑ Alberto Montaner Frutos en El señal del rey de Aragón: historia y significado (1995
  60. ↑ Menéndez-Pidal, El escudo de España, pág. 102.
  61. ↑ 'Documents per l'historia de la cultura catalana mig-eval', Antoni Rubió i Lluch. 1856-1937

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bandera de Catalunya


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bandera_de_Catalunya&oldid=9807491»