Àgata de Catània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Àgata, o
Àgueda, o
Agda de Sicília

Pintura de Bergognone, 1510 (Bergamo, Accademia Carrara)
verge i màrtir
Nom secular Agatha, del grec Αγαθη (Agathe, derivat de "bé, bo")
Naixement ca. 231
Catània (Sicília)
Defunció ca. 251 (la tradició diu que un 5 de febrer)
Catània (Sicília)
Enterrament Catedral de Catània
Commemoració en Tota la cristiandat
Canonització Veneració antiga, confirmada per Gregori I
Lloc de pelegrinatge Catània
Festivitat 5 de febrer
Iconografia Noia jove, amb palma de martiri i un o els dos pits sobre d'una safata; mentre li tallen els pits; amb una espasa
Patronatge Sicília, Catània (Sicília), Palerm, Molise, San Marino, Malta; Benillup, Catral, Sencelles, Xèrica; patrona de les dones; campaners, advocada contra el càncer de pit; contra els terratrèmols i les erupcions de l'Etna (a Sicília)

Santa Àgata de Sicília o Àgueda (Catània, Sicília, ca. 231 - ca. 251) fou una jove, morta a Catània com a màrtir durant els primers temps del cristianisme. És venerada com a santa a tota la cristiandat, essent la seva festivitat el dia 5 de febrer.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Se'n coneixen poques dades que puguin donar-se per certes. El nom deriva del grec Αγαθη (Agathe), derivat al seu torn d'αγαθος (agathos), "bo". Va néixer a Catània, on va morir cap al 251, durant les persecucions de cristians de Deci. És una de les set dones, fora de la Mare de Déu, commemorades pel nom al cànon de la missa catòlica.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Va ser sebollida a la Badia di Sant'Agata (Catania), reedificada en 1767 per Giovanni Battista Vaccarini. De l'antiguitat del seu culte són testimonis, a més de la seva presència al cànon de la missa, la inclusió al Martyrologium Hieronymianum del segle VI i al Synaxarion, calendari de l'església de Cartago, de ca. 530. A més, és esmentada en un dels himnes de Venanci Fortunat.[1]

Aviat tingué esglésies dedicades a Roma, com Sant'Agata in via della Lugaretta (Trastevere) i Sant'Agata dei Goti (amb mosaics del 460). També apareix representada entre les dones màrtirs dels mosaics de Sant'Apollinare Nuovo (Ravenna).

Les relíquies de la santa van ser portades a Constantinoble en 1040 pel general bizantí Jordi Maniax. En 1126 dos soldats de l'exèrcit bizantí, però un francès i un altre calabrès, van robar-les per donar-les al bisbe de Catània, i el 17 d'agost de 1126, van dipositar-se a la catedral de Catània. Avui són a l'interior d'un reliquiari d'argent en forma de bust: són una part del crani, del tòrax i de diversos òrgans. Altres parts (braços i mans, fèmurs, cames i peus, un pit i un vel) són en un altre reliquiari d'argent, també a la catedral. Altres de més petites són repartides en diversos llocs de la cristiandat.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

La seva llegenda escrita prové d'un dels documents més antics dels Acta martyrum (actes dels martiris dels sants), amb les habituals escenes d'interrogatoris, tortures, resistència a la renúncia a la fe i martiri. La més antiga de les recensions posteriors conservades data del segle X.

Segona la Llegenda àuria de Iacopo da Voragine (ca. 1288), Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. Es va negar a fer sacrificis als ídols pagans, fent servir arguments filosòfics i racionals; davant d'això, Quincià la va fer torturar: el turment va consistir a tallar-li les dues mamelles. Sant Pere, però, se li aparegué després a la presó i la va guarir de les ferides.

Després de diversos interrogatoris i turments, va ser condemnada a morir: va ser posada nua sobre un llit de carbó roent. Llavors es va desfermar un terratrèmol que va fer caure un mur sobre els consellers de Quincià i un amic seu que li havia dit que torturessin Àgata. La noia va morir a la presó.

Festivitat i folklore[modifica | modifica el codi]

Considerada com a patrona de les dones, moltes poblacions fan festes en honor seu. Moltes tenen caràcter carnavalesc i es caracteritzen per la inversió dels papers socials entre homes i dones.

Poden ésser una romanalla de les antigues Matronalia romanes, celebracions que commemoraven el rapte de les sabines per part dels romans. Durant aquestes festes, les dones gaudien de plena llibertat i tenien el dret de prendre iniciatives sexuals o agressions envers els homes; les dones assumien els papers dels homes i a la inversa.

La festivitat s'ha celebrat particularment, a Catalunya, a pobles lleidatans (Seròs, la Granja d’Escarp, Juncosa, Sunyer, Aitona i Sudanell, entre d’altres): les dones s'hi desentenien de les feines casolanes, que eren assumides pels seus marits; avui hi ha balls, actes solemnes en honor a la santa i àpats col·lectius, i en les festes sónles dones les que manen.

A la Ribera d’Ebre, Terra Alta i Priorat la santa és coneguda com a Agda i la festa de les dones és viva a diverses localitats amb l'element comú que les dones manen al poble i els homes es queden a casa o les han de servir durant tot el dia.[2] També es troben governs de dones (amb presa de possessió de l’alcaldessa i regidores), àpats servits pels homes del poble, balls femenins, homenatges a les dones més grans de la població, teatre, processons, campionats de cartes, etc

El 5 de febrer també era tradició que les dones es posessin alfàbrega als pits i entre els cabells, perquè aquesta planta, diuen, crida l’amor i atreu els casadors. Segons el refrany, "Per Santa Àgueda planta l’alfàbrega; dama espavilada, ja la té sembrada; dama garrida, ja la té sortida, i la galana, trasplantada".

Avui santa Àgata és invocada per les dones per demanar-los protecció davant els maltractaments i el càncer de pit.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Carmen VIII, 4, De Virginitate.
  2. «Festes de dones». Festes d'Hivern. festes.org. [Consulta: 20/1/2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]