Àngel Casas i Mas

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaÀngel Casas i Mas

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 abril 1946 Modifica el valor a Wikidata
Sants (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r octubre 2022 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Director de betevé
22 setembre 2008 – 31 desembre 2014
← Ricard Domingo i Clarós – Sergi Vicente Martínez → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, presentador de televisió, escriptor, crític musical Modifica el valor a Wikidata
OcupadorRàdio Joventut de Barcelona
Televisió Espanyola
Ràdio 4
Ràdio Barcelona
Televisió de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0143063 TMDB.org: 1061985 Modifica el valor a Wikidata

Àngel Casas i Mas (Sants, 17 d'abril de 1946 - Barcelona, 1 d'octubre de 2022)[1] va ser un periodista, crític musical i presentador de televisió català.[2] Va néixer al barri de Sants de Barcelona.[3] La barba i les ulleres que duia, i el fet que no pronunciés gaire bé el so de la doble erra, eren les característiques més fàcilment recognoscibles de la seva imatge televisiva.

Biografia i carrera professional[modifica]

Va debutar la seva carrera a Radio Juventud, d'on passà a Ràdio Barcelona, on es va mantenir la primera meitat de la dècada de 1970. Entre els programes que va presentar s'inclou Trotadiscos, que va obtenir un Premi Ondas el 1972. Aquell any va publicar el llibre 45 revoluciones en España, una anàlisi sociològica i musical de la dècada de 1960.[3] El 1978 va dirigir, a Ràdio 4, un dels primers programes en català La clau i el duro, en companyia de Víctor Alexandre, en el qual descobria llocs divertits de Barcelona.[4]

Va ingressar a televisió l'any 1977, de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique, al programa musical Popgrama, de Televisió Espanyola.[cal citació] Tres anys després aconsegueix presentar i dirigir el seu propi espai a TVE 1, Musical Express (1980-1983). Es tractava d'un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials i majoritaris, des del jazz a l'incipient rock urbà i el heavy metal amb grups espanyols, com Barón Rojo.[cal citació]

El 1984, després del naixement de Televisió de Catalunya, comença a treballar en aquesta cadena, i es converteix en l'estrella de la cadena amb el seu programa Àngel Casas Show, un talk-xou que es manté en pantalla fins a 1988.[cal citació] El programa el fa mereixedor del Premi Antena de Oro de Televisió de 1984 i del Premi Ondas (Nacionals de Televisió) el 1986.[cal citació] Al setembre d'aquest any s'incorpora a la Cadena SER per presentar el magazine El sermón.[cal citació]

El 1990 va tornar a TVE 1 amb l'espai d'entrevistes Un día és un día (1990-1993), en el qual, setmanalment, el programa acabava amb un striptease davant la càmera. Fins i tot va arribar a emetre's un especial de Cap d'Any «Una noche es una noche», al qual es recopilaven els striptease que s'havien vist anteriorment i durant el qual el públic s'anava despullant també entre xou i xou.[cal citació] A aquest espai van seguir Tal cual (1992-1994), Los unos y los otros (1994-1995) i Esto es lo que hay (1995-1996).[cal citació] Després de realitzar de nou per a TVC els programes Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004) va tornar a La 2, en el Circuit de Catalunya, per presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l'espai d'entrevistes Senyores i senyors, La 2 (2004-2007).[cal citació]

El 22 de setembre de 2008 va ser escollit, mitjançant concurs públic, nou director de Barcelona TV, canal municipal barceloní,[5][6] que va dirigir fins a la seva jubilació el 31 de desembre de 2014.[7] El va succeir en el càrrec Sergi Vicente.[8]

Va presentar diversos programes de ràdio i va col·laborar en els documentals La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976), de Francesc Bellmunt.[9] El 1983 es va publicar un llibre sobre el seu programa Àngel Casas Show: Anecdotari secret, escrit per Sílvia Soler. Àngel Casas va escriure dues novel·les: Fred als peus (2002)[10] i L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005).[11]

A partir del 2013, Casas va tenir problemes greus de salut. El 2020 se li va trasplantar un ronyó i posteriorment va patir una malaltia circulatòria, anomenada calcifilaxi, a causa de la qual li varen amputar les dues cames.[12] Malgrat tot, se'n va sortir prou bé i el 21 de juny de 2021, Dia Internacional de la Música, va poder recollir el Premi Alícia, que li va atorgar l'Acadèmia Catalana de la Música, en reconeixement a la seva activitat en el camp del periodisme musical.[13]

Reconeixements[modifica]

Va guanyar dos Premis Ondas, el 1972 i el 1986, i l'any 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.[14] El 15 de desembre del 2014 l'ARC li va atorgar el premi ARC a la dedicació professional en reconeixement de la seva trajectòria.[15]

Obres[modifica]

  • 45 revoluciones en España (1972)[16]
  • Cómo interpretar los sueños y los números de la suerte (1996, amb Angiola Arancio)
  • Fred als peus (2002)[10]
  • L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005)[11]
  • Canet Rock (2014), documental realitzat amb Francesc Bellmunt i Moreno[17]
  • ¿Nadal? No, gràcies (Barcelona: Quaderns Crema, 2018)[18]
  • Carta d'una desassossegada (i altres relats) (Barcelona: Quaderns Crema, 2019)[19]
  • Sidonie té més d'un amant (Barcelona: Univers, 2020)[20]
  • L'agonia de Bakunin (Barcelona: Univers, 2022)[21]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Mor Àngel Casas als 76 anys», 01-10-2022. [Consulta: 1r octubre 2022].
  2. ↑ «Àngel Casas i Mas». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ 3,0 3,1 Rodríguez Picó, Alfred. «Entrevista, Àngel Casas» (àudio). La Xarxa, 07-10-2012. Arxivat de l'original el 2019-02-12. [Consulta: 10 febrer 2019].
  4. ↑ Jordan, Maria Josep «La ràdio de la resistència». El Punt Avui, 14-12-2011, pàg. 61. «Ràdio 4, la primera emissora que va tornar a emetre en català en tot l'àmbit nacional, celebra 35 anys a l'hotel W»
  5. ↑ «Acta de la sessió de 3 de novembre de 2008». Consell Consultiu i Assessor de BTV. [Consulta: 24 gener 2012].
  6. ↑ Piñol, Àngels «Àngel Casas, nuevo director de BTV» (en castellà). El País, 10-09-2008.
  7. ↑ «Àngel Casas se jubila ’con mucha ilusión y con muchas ganas‘» (en castellà). EFE, 28-12-2014 [Consulta: 16 gener 2014].
  8. ↑ «Sergi Vicente, director de BTV». El Punt Avui, 04-12-2014, pàg. 50.
  9. ↑ Roca, Xavier «Un testimoni irrepetible». El Punt Avui, 22-06-2014.
  10. ↑ 10,0 10,1 Fred als peus. Quaderns Cream, 2002, p. 280 (Biblioteca mínima). ISBN 978-8477273615. 
  11. ↑ 11,0 11,1 L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments. Planeta, 2009, p. 226. ISBN 9788497875455. 
  12. ↑ Vall, Toni. «"He sortit de l'infern"», 03-08-2021. [Consulta: 4 agost 2021].
  13. ↑ TV3. «El "Sense ficció" prepara un documental sobre el periodista Àngel Casas», 23-06-2021. [Consulta: 4 agost 2021].
  14. ↑ «Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007». Directe.cat, 13-06-2007.
  15. ↑ «Àngel Casas, premi a una trajectòria, ahir en els ARC». El Punt Avui, 16-12-2014, pàg. 35.
  16. ↑ 45 revoluciones en España (en castellà). Barcelona: Dopesa, 1972, p. 183 (Espectáculo: Música ligera núm.5). 
  17. ↑ «L'històric Canet Rock en DVD». Enderrock, 27-06-2014. [Consulta: 10 febrer 2019].
  18. ↑ Ràdio, Catalunya. «El matí de Catalunya Ràdio - Àngel Casas publica "¿Nadal? No, gràcies", una gamberrada sobre les tradicions nadalenques». [Consulta: 1r octubre 2022].
  19. ↑ «Àngel Casas: "Els jubilats són els que mouen el país"». [Consulta: 18 març 2019].
  20. ↑ «Àngel Casas: “La verdad de las personas está en la trastienda”» (en castellà), 12-05-2020. [Consulta: 1r octubre 2022].
  21. ↑ «Àngel Casas ficciona Barcelona a 'L'agonia de Bakunin'». [Consulta: 1r octubre 2022].

Bibliografia[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Àngel_Casas_i_Mas&oldid=33119806»