Ángeles Gulín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ángeles Gulín Domínguez (Ribadavia, Ourense, 18 de febrer de 1939 - Madrid, 10 d'octubre de 2002) fou una soprano espanyola.

El seu pare, director de la banda local, va encoratjar la vocació de la nena. Quan tenia vuit anys la família va emigrar a Montevideo, i en aquesta ciutat es va anar formant lentament amb el seu pare. El primer contacte amb el públic el va tenir als dinou anys al Teatre Solís quan la soprano encarregada de cantar la Reina de la Nit de La flauta màgica va emmalaltir. Llavors, Ángeles la va substituir i en cantar la difícil ària va obtenir aplaudiments a les quatre funcions anunciades. Després va fer Lucia di Lammermoor, tal com està escrita, per a soprano dramàtica, eliminant els sobreaguts. Van seguir Marina i Maruxa. L'ambaixador austríac, que l'havia escoltat admirat, va aconseguir que tant el seu país com l'ambaixada alemanya s'interessessin per ella. Per aquests dies va contreure matrimoni amb un altre cantant novell anomenat Antonio Blancas i junts van arribar a Alemanya on ell va guanyar el concurs de cant de Munic. Antonio havia aconseguit un contracte fix a Düsseldorf. Ángeles va donar una audiciói va causar tan excel·lent impressió que va fer el seu debut amb Simon Boccanegra i seguidament la seva primera Cavalleria rusticana.

El 1964, tant Ángeles com el seu marit es varen presentar al Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas.[1]

Va ser a partir d'haver guanyat el 1968 el primer premi al concurs de Veus Verdianas de Busetto,[2] ciutat natal de Verdi, quan van entrar de forma decidida en el seu repertori les veus dramàtiques. Sol·licitada per diversos teatres li van arribar els primers triomfs amb algunes obres oblidades d'aquest autor. Il corsaro li va valer un d'ells. El reconeixement unànime el va aconseguir a La Fenice de Venècia amb Nabucco, Manon Lescaut i La Wally. El seu nom va arribar la resta dels teatres d'Itàlia i als d'Alemanya. Aviat va interpretar òperes belcantistes com Lucrezia Borgia, Maria Estuardo o La donna del lago, que exigeixen una veu de dramàtica amb coloratura.

El 1969 es va produir la seva presentació al Festival d'Edimburg amb el Stabat Mater de Rossini, i el Rèquiem de Verdi. Es va presentar al Teatro Real de Madrid en una versió de concert de La vida breve, de Falla.[3] Aquest mateix any es va presentar també al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on va interpretar dos dels títols més exigents del repertori italià: Aïda, al costat de Pedro Lavirgen, i La Gioconda, donant la rèplica a Carlo Bergonzi. El 1972 va tenir lloc el seu debut al Teatro Sant Carlo de Nàpols amb l'obra Stiffelio de Verdi, i el Teatre de l'Òpera de Roma la contractà per primera vegada en aquest mateix any per cantar La forza del destino. El Teatro de la Zarzuela de Madrid va tenir l'oportunitat d'escoltar-la per primera vegada a La Gioconda, en la presentació de Plácido Domingo a Madrid. L'èxit obtingut va constituir una de les grans fites del coliseu, així com del Gran Teatre del Liceu de Barcelona que, davant la insistència del públic, va haver de repetir al final. Poc després es va presentar a l'Arena de Verona amb el mateix paper. A Londres debutà al Covent Garden amb Un ballo in maschera. Nova York contemplà el seu debut al Metropolitan amb les Vespres Sicilianes.

El 1986, als 48 anys, va tenir un vessament cerebral quan assajava a Torre dei Lago (Itàlia) l'òpera Turandot de Puccini, amb la qual tornava als escenaris internacionals després de la recuperació d'un trasplantament de ronyó, practicat el 1982.[4]

Amb el seu marit Antonio Blancas varen tenir la filla Ángeles Blancas, també soprano.

Referències[modifica | modifica el codi]