Època ibèrica al País Valencià
L'època ibèrica al País Valencià correspon, aproximadament, al període 5000-segle III aC de la prehistòria, quan els ibers eren el poble predominant a les costes de la Península Ibèrica.
Taula de continguts |
Època preibèrica [modifica]
Els primers vestigis de població que es tenen al País Valencià, daten de l'època paleolítica i estan constituïts per alguns esquelets i pintures prehistòriques que han sigut trobades a algunes coves del país. Així, a Xàtiva a la Cova Negra s'han trobat algunes deixalles humanes de tipus neandertal que fan pensar que aquesta cova estava habitada en temps remots. També són característics d'aquesta època les pintures prehistòriques de Bicorp, Ares del Maestrat, Valltorta, Morella, La Serreta (Alcoi), la Cova del Parpalló (Gandia), etc.. Totes aquestes pintures conformen el que s'anomena l'Escola Llevantina i es caracteritzen per representar escenes costumistes dels seus habitants, i segurament també devien tenir un significat màgic.
Els ibers [modifica]
Segons algunes teories, els ibers tindrien el mateix origen que els bascs primitius, i s'haurien estès des d'un lloc pròxim als Pirineus a tota Europa, fa uns 30.000 anys. De fet els mots ibèric, o Ebre, Ivry, i Ebers podrien tenir el mateix origen, i el seu significat seria el d'un lloc relacionat amb un curs d'aigua. Aquests pobles malgrat les seues característiques culturals comuns constituïren tribus separades i per tant, formaven una sèrie de poblacions cadascuna d'elles més o menys independent de les altres però dins d'una mateixa cultura. Les ciutats ibèriques més importants governaven sobre les d'una mateixa zona constituint una mena de xicotets regnes amb la població més important com a "capital".
Al País Valencià, les característiques geogràfiques diferents a les de l'època actual feren que les principals poblacions ibèriques estigueren situades fora de la zona de la planura on actualment se situa la Ciutat de València, ja que a aquella època, la llacuna de l'Albufera era molt més gran i pràcticament unia el riu Túria amb el Xúquer. Això feia de la zona de la planura un lloc pantanós i pràcticament inhabitable on només anaven els caçadors d'aus de tant en tant.
Així doncs els poblats més importants estaven situats a llocs més alts vorejant les zones d'aiguamolls i ficant-se a tossals en "terra ferma" que feien possible una millor defensa i donaven un terreny més ferm on construir allunyat de les zones pantanoses infestades de mosquits. La capital ibèrica estava situada on es troba actualment Llíria (capital del Camp de Túria) sota el nom d'Edeta. Tot sembla indicar que tingué una certa importància a la zona central del País, fins que fou destruïda el 76 aC a les guerres de Sertori.
Altres poblats ibèrics importants eren: Arse (Sagunt), Saitabi (Xàtiva), Torís, Cullera, Elx, Moixent, etc.. Tot plegat, totes aquestes poblacions constituirien una mena de xàrxa de ciutats-estat que estarien molt relacionades entre elles.
Sobre la Ciutat de València abans de l'època romana, no hi ha referències massa clares, però tot sembla indicar que hi havia una xicoteta població fortificada que hauria portat el nom de Tyris o Tyrin, que estava situada a una illa sobre el riu Túria, riu del qual rep el seu nom.
Els ibers deixaren al País Valencià clares mostres del seu art, la més coneguda de totes és la Dama d'Elx, un bust de pedra que representa a una dona noble dels il·licitans. Amb el monyo arreplegat en un complicat pentinat, al seu rostre es poden apreciar clarament les característiques típiques de la dona valenciana i és sense dubte la més important representació d'art ibèric del món. Un altra de les mostres més representatives de l'art ibèric trobades al País Valencià, és el famós Guerrer de Moixent, i que trobat a la localitat del mateix nom, representa un guerrer ibèric nu damunt un cavall amb la falcata i preparat per entrar en combat. Aquesta estàtua de plom està molt ben conservada i una rèplica de la mateixa es pot veure a l'entrada de Moixent sobre un pilar de pedra. També han estat trobades moltes peces de ceràmica, monedes, etc., a diferents punts de la geografia valenciana les quals conformen un tresor de riquesa incalculable sobre el nostre passat.
Primers contactes [modifica]
Els pobles més matinadors a l'hora d'establir contacte amb el contestans i els edetans que vivien a l'actual País Valencià, foren els fenicis, poble mariner que establí diverses factories comercials al País Valencià, com Herna (Guardamar del Segura).
Els grecs, no trigaren de fer-li la competència als fenicis i fundaren diverses colònies comercials a la costa contestana com Hemeroskopeion (Dènia) i entraren en un clar conflicte amb els fenicis que se n'anà resolvent poc a poc fins que la definitiva decadència dels fenicis deixà als grecs una certa època de primacia.
Aquesta època durà ben poc ja que els cartaginesos, descendents dels fenicis, aplegaren al marxar els fenicis i després d'entrar en conflicte amb els grecs derrotaren a aquests a la batalla naval d'Alalia al 535 AC, fent-se amb el control de tota la península. Malgrat tot, aquests pobles mai exerciren un control dominant sobre els pobles autòctons i es dedicaren només a establir contactes comercials i a fundar factories per tal de negociar amb els ibèrics, sense intervenir més del que els era indispensable pels seus afers comercials.
Les guerres púniques [modifica]
Mentre els cartaginesos anaven desenvolupant el seu imperi marítim, una altra potència havia sorgit a la Mediterrània. Roma, una xicoteta ciutat a la vora del Tíber s'havia desenrotllat fins arribar a ser un gran imperi comercial i ara li disputava a Cartago el domini de la illa de Sicília.
Els cartaginesos van reclutar soldats dels poblats ibèrics, i així molts infants i genets edetans van combatre del costat de Cartago a la Primera Guerra Púnica. Aquella fou una guerra llarga que durà més d'una dècada i on els cartaginesos, després de fracassar al no poder prendre la ciutat de Siracusa foren forçats a signar una pau que els deixava la península Ibèrica com l'única eixida per mantenir el seu imperi comercial però Amílcar Barca era atacat per un rei ibèric del País Valencià i morí ofegat al Vinalopó durant la Batalla d'Ilici el 228 aC.
A la Segona Guerra Púnica, el general Anníbal Barca al qual el seu pare havia fet jurar revenja contra Roma, atacà la ciutat d'Arse, aliada de Roma, desencadenant els esdeveniments abans que els romans estigueren preparats. Els saguntins feren una defensa molt forta de la seua ciutat, i després de vuit mesos de lluita molts preferiren suïcidar-se. Després de la presa de Sagunt, Anníbal reclutà molts guerrers edetans per creuar els Pirineus i els Alps per enfrontar-se als romans al seu propi territori.
Sense la logística proporcionada pel seu germà, Anníbal anà perdent existències i no pogué obtenir els equips necessaris per prendre Roma, la qual cosa l'obligà a retirar-se de territori italià. Després del fracàs a Itàlia hagué d'enfrontar-se amb Publi Corneli Escipió el qual havia desembarcat a la costa llevantina conquerint molt de territori cartaginès amb la qual cosa comença l'època romana al País Valencià i a la Península. Finalment, Anníbal fou derrotat a la costa africana.
