Émile Jaques-Dalcroze

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emile Jaques-Dalcroze

Émile Jaques-Dalcroze (Viena, Àustria, 6 de juliol de 1865 - Ginebra, Suïssa, 1 de juliol de 1950) va ser un compositor suís, músic i educador musical que va desenvolupar l’eurítmica o rítmica, un mètode d'aprenentatge i d'experimentar la música a través del moviment, anomenat mètode Dalcroze.

La influència d'eurythmics pot ser vista a la pedagogia del mètode Orff, comuna a l'educació musical en escoles públiques als Estats Units. El mètode Dalcroze involucra l’ensenyament de conceptes musicals a través del moviment. Una varietat d'anàlegs de moviment són emprats per conceptes musicals, per desenvolupar un sentiment integrat i natural per a l’expressió musical. Girar el cos en un instrument musical ben afinat, va sentir Dalcroze, era el millor camí per a generar una sòlida i vibrant base musical.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Dalcroze va començar la seva carrera com a pedagog al Conservatori de Ginebra el 1892, on va ensenyar harmonia i solfeig. Va ser en els seus cursos de solfeig que va començar a provar moltes de les seves influències i idees pedagògiques revolucionàries. Entre 1903 i 1910, Dalcroze va començar a donar presentacions públiques del seu mètode. El 1910, amb l'ajuda de l'industrial alemany Wolf Dohrn, Dalcroze va fundar una escola a Hellerau, als afores de Dresden, dedicada a l'ensenyament del seu mètode que dirigia la seva exalumna Marie Rambert.

A Hellerau va ensenyar a molta gent, entre ells el príncep Serge Wolkonsky, Vera Alvang (Griner), Valeria Cratina, Jelle Troelstra (fill de Pieter Jelles Troelstra), Inga Jacobi i Ragna Jacobi, Albert Jeanneret (germà de Le Corbusier), Erwin Lendval i Placido de Montelio. Amb l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914, l'escola va ser abandonada.

Mètode Dalcroze[modifica | modifica el codi]

El Mètode Dalcroze consisteix de tres elements igualment importants: rítmica, solfeig i improvisació. Segons Dalcroze, aquests tres elements representen l’entrenament musical essencial d’un músic complet. En una aproximació ideal, els elements de cada un d'aquests temes s'uneixen, resultant en una aproximació a l'ensenyament amb arrels en la creativitat i el moviment.

Influència a la dansa i el teatre[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XIX es va posar de moda entre els creadors d'arts escèniques el donar primera importància al moviment. A Amèrica van revolucionar la dansa Isadora Duncan i Loïe Fuller, la primera fent de la dansa una filosofia, la segona aportant elements innovadors com la utilització de l'electricitat (novíssima tecnologia en aquell moment) per a realitzar moviments nous, estranys i originals. Ambdues van tenir molta influència a Europa però van ser els Ballets Russos els qui farien de la dansa un art complert. En aquest context, la rítmica dalcroziana va influir enormement enla dansa i el teatre d'a partir de finals del segle XIX.[1]

Jaques-Dalcroze busca crear moviments expressius inspirats per la música, pel que transmet més que per les sacudides del ritme i els sons. Es tracta de no ballar sobre la música, com típicament es fèia a la dansa clàssica sinó moure's amb la música. Els Ballets Russos van contractar professors per a aprendre la rítmica de Jaques-Dalcroze i Nijinski els va aplicar a les seves coreografies, com per exemple a La consagració de la primavera i molt especialment a Jocs, directament inspirada en els principis dalcrozians. Mary Wigman, ballarina de dansa expressiva, també va ser alumna de Jaques-Dalcroze. Suzy Perrottet va ser una de les primeres professores de rítmica dalcroziana. Parella de Rudolf von Laban, tant ella com Mary Wigman, que va treballar amb ell, van aportar la influència dalcroziana al seu mètode, que al seu torn va influir Kurt Jooss i a través d'ell a alumnes com Pina Bausch i altres coreògrafs de dansa contemporània i dansa-teatre, que van acabar influint també la dansa clàssica.[1]

Tanmateix, la influència va ser encara major al teatre. El mètode de Jaques-Dalcroze permet ressucitar l'antic "choreia", al qual s'integren la veu i el cos, la paraula, el cant i el moviment. Va tenir una gran influència al començament sobretot a París, amb Jacques Copeau i Paul Claudel (i el Théâtre de l'Hellerau) per exemple, i posteriorment a Alemanya i a tota Europa. Al segle XX l'empren també Jacques Lecoq i Étienne Decroux. És un dels fonaments del mètode del teatre físic i també s'utilitza a la interpretació en general tal com l'entenem a l'actualitat.[1][2]

Composicions[modifica | modifica el codi]

Entre les seves composicions trobem un Nocturn per a violí i orquestra, Concert per Violí núm. 1 en Do i Poème (2n Concert) per a violí i orquestra, estant els dos últims disponibles en format CD a la Guild label.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Víctor Molina i John London: El desig teatral d’Europa, editat per Punctum, 2013. ISBN 9788494198724 (català)
  2. Pensar i interpretar l'oci, Edicions Universitat Barcelona, 2012, ISBN 9788447536313 (català)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Émile Jaques-Dalcroze Modifica l'enllaç a Wikidata

1 Mead, V. H. (1996). "More than Mere Movement – Dalcroze Eurhythmics". Music Educators Journal, 82 (4), 38-41. 2 Mead, p. 39.