Úmar ibn Hafsun

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ruïines de Bobastro

Úmar ibn Hafs ibn Jàfar, més conegut pel malnom Ibn Hafsun o com Úmar ibn Hafsun († 918) va ser el cabdill d'una rebel·lió (880918) contra l'emirat omeia de Còrdova (emirat de Còrdova).

'Umar ibn Hafsūn va néixer en la regió de Ronda, probablement en el lloc denominat "La Torrecilla", avui poble de Parauta, en una família de terratinents muladins hisendats, procedents d'un altra família goda de gentil-homes, un dels avis del qual s'havia convertit a l'Islam. Segons l'historiador Isidro García Cigüenza, l'origen del cognom d'Umar era Hafs i a aquest se li va afegir el terme de "un" que entre els àrabs era distintiu de noblesa, quedant el cognom configurat en Hafsūn. De la mare d'Omar no se sap res; del pare sabem que va morir sota les urpes d'un ós; i dels seus germans, que un es deia Ayyub i l'altre Ja`far.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era descendent de nobles visigots, que després de l'establiment dels àrabs a la península Ibèrica van optar per seguir els ensenyaments de la llei alcorànica, convertint-se així en els muladins. Va néixer en l'alqueria que els seus pares tenien en el poble de Parauta, prop de Ronda, encara que aquesta afirmació sobre el seu lloc de naixença entri en discussió amb els veïns de Júzcar per raons purament topogràfiques: l'alqueria era coneguda com l'alqueria de Torrichela i es trobava al costat del castell d'Autha, el que avui es coneix com Parauta, actualment pertanyent al terme de Júzcar, d'aquí la controvèrsia.

L'origen de com Omar es va convertir en guerriller, segons recull l'escriptor Jorge Alonso García, està en un incident que va succeir quan va descobrir que un pastor berber li estava robant el bestiar al seu avi, Ja'far ibn Salim. Omar es va enfrontar a ell, matant-lo. Després d'aquest assassinat, Omar va haver d'amagar-se en la serra de l'Alt Guadalhorce, (Congost de los Gaitanes), refugiant-se en les ruïnes d'un vell castell que serà l'inexpugnable Bobastro, atès que ell sabia que seria perseguit pels justiciers berbers. Amb altres fugitius com ell, va començar a robar per les cores de Rayya i Takurunna fins que va ser capturat pel valí de Màlaga, que, desconeixent l'assassinat comès, només el va assotar. Llavors va decidir escapar al nord de l'Àfrica, instal·lant-se a Tahart com a aprenent de sastre fins que, animat per un altre muladí, va decidir tornar el 880 aprofitant el creixent caos intern d'al-Àndalus. Es diu que també va haver de marxar de Tahart perquè el sobirà estava infeudat als emirs omeies i corria el perill de ser arrestat.

Amb el suport del seu oncle Muhadir va aconseguir reunir una partida d'uns 40 mossàrabs, muladins i fins i tot berbers descontents amb l'aristocràcia d'origen àrab dominant, i donant mostres del que després seria provat en multitud de conteses, és a dir els seus grans dots d'estrateg militar, Umar, com primera mesura va reforçar i va millorar les defenses del castell de Bobastro, al nord de la província de Màlaga (avui Las mesas de Villaverde)¡ a uns 7 kms a l'est d'Ardales i 8 kms al nord de Carrartraca), fent-lo pràcticament inexpugnable, com es demostraria al llarg dels més de quaranta anys que va resistir als envits dels omeies. Les seves hosts es van fer molt poderoses i nombroses i lluitaven amb gran valentia en clara rebel·lia contra el poder dels emirs de Còrdova. Els seus soldats l'anomenaven afectuosament "El capità del gran nas". Allà per on passaven, les gents victorejaven Omar i els seus homes, pel que el emir de Còrdova, Muhàmmad I, el va perdonar(883) i el va prendre com guàrdia personal al seu servei i al costat del general Hashim ibn Abd al-Aziz va participar en dures batalles, com la de Pancorbo, on va demostrar la seva valentia davant l'enemic.

Però lluny d'obtenir un reconeixement a la seva vàlua i a la dels seus homes, Umar era menyspreat i insultat pels alts mandataris de l'emirat, arribant fins i tot a faltar-los el menjar o quan hi feien arribar, aquest no reunia les mínimes condicions. Va desertar (884) i es va tornar a rebel·lar contra el emir i va conquistar un gran territori (entre Algesires i Múrcia), l'anomenada província de Reiyo formada per territoris de majoris cristiana o conversos. La supremacia militar d'Omar es mostrava imparable; aquest grandiós desplegament militar el va dur a apoderar-se de fortaleses com les d'Autha, Comares i Mijas. L'emir al-Múndhir, fill de Muhammad, va manar el seu exèrcit, però només van recuperar Iznájar, en 888, pel que l'emir en persona decidí partir al capdavant de les seves tropes i assetjar Archidona on els muladins es rendiren i foren executats els defensors mossàrabs. El mateix esdevingué a Priego que també és recuperada pels omeies.

Després d'aquestes victòries l'emir va arribar davant Bobastro, provocant que ibn Hafsūn demanés la pau i signés un pacte amb el rei: la seva rendició a canvi de l'amnistia; però Umar es va fer enrere quan l'emir ja es retirava, pel que al-Mundir va tornar al setge; va emmalaltir i morir al cap de sis setmanes, succeint-lo el seu germà Abd-Al·lah ibn Muhàmmad sospitós d'haver participar en la seva mort.

Durant l'emirat de Abd-Al·lah les rebel·lions internes a l'Àndalus es van succeir, Umar ibn Hafsūn va aprofitar per a signar aliances amb altres rebels i prendre Estepa, Osuna i Écija el 889, conquistant Baena i massacrant als seus defensors, raó per la qual Priego i la resta de la Subbètica es rendiren sense lluitar. Umar es va apoderar de les fortaleses del Guadalquivir (891) i d'una d'elles, Poley (coneguda més tard com Aguilar de la Frontera), va llançar incursions contra la "Campiña" de Còrdova. Sharband ibn Sharband, fill del comes dels mossàrabs de Còrdova, Sharband (Servand), per una qüestió personal, va fugir de la capital del califat i va trobar asil amb Umar que li va encarregar fer incursions a la capital; Sharband ibn Sharband va morir en una d'aquestes ràtzies; tot i la seva defecció, no va atreure als mossàrabs de Còrdova. Umar ibn Hafsun dominava llavors un notable estat, des de Medina Elvira i Jaén per l'est, i per l'oest fins a la regió de Sevilla, i arribant fins i tot prop de Còrdova. En el zenit del seu poder, Umar ibn Hafsūn dominava les províncies de Màlaga i Granada (on l'emirat va haver de reconèixer-lo oficialment com a governador) i tenia intenses relacions amb els rebels de Jaén. En la seva lluita contra els omeies el van ajudar sobretot els berbers i els mossàrabs. També va establir contactes amb Ifriquiya (Tunis, Líbia), primer amb l'emir aglàbida Abu-Ishaq Ibrahim ibn Àhmad i després amb els seus vencedors, els fatimites que eren xiïtes malgrat que la població seguia la doctrina sunnita, així com amb Badajoz i Saragossa. El 898 es va aliar al rebel mawla de la Marca Superior, Muhammad ibn Lope ibn Qasi, de la família dels Banu Qasi, una important família muladí a la Marca Superior, però l'aliança no va prosperar doncs Muhammad es va concertar a(octubre del 898) amb el governador tugibita de Saragossa.

Al mateix temps va instal·lar un bisbe cristià a Bobastro i va construir allí una església; es diu sovint que va convertir-se al cristianisme l'any 899 i va adoptar el nom de Samuel, intentant també el reconeixement del seu estat pel rei asturià Alfons III. No hi ha evidències d'aquestos fets i si es van produir la conversió 8que sembla probable) hauria d'haver estat en secret. L'Emirat va aconseguir aïllar-lo en gran part per la seva coalició amb els Banu Qasi a través dels tugibites fidels a l'emir. Abd-Al·lah ibn Muhàmmad va agafar personalment el comandant i tot i tenir un terç de les forces d'Umar, el va derrotar el 16 de maig de l'any 891[1] a Poley (Aguilar), situat al sud de la província de Còrdova) i allí va començar el seu declivi. El seu suposat bateig li hauria restar partidaris, però va continuar la lluita des de la seva fortalesa de Bobastro, i un any després ja tornava a dominar els mateixos territoris que abans de la derrota de Poley. En aquest temps els cronistes l'esmenten com a infidel (kafir), apòstata (murtadd), ateu (mulhid) i politeista (mushrik) per la seva conversió al cristianisme. La seva conversió no obstant és molt dubtosa i podria ser part de la propaganda omeia (a posteriori), ja que Umar va fer submissió als idríssides del Marroc, o es va aliar amb el senyor de Sevilla Ibrahim ibn Hajjaj, coses molt difícils d'explicar si era cristià. Un temps després (vers 910) Umar va reconèixer al califa fatimita Abu-Muhàmmad Ubayd-Al·lah ibn al-Hussayn al-Mahdí. En aquestos anys (vers 899-912) va perdre diversos territoris: Jaén, Archidona (Belda) i Baza que van retornar a control de Còrdova; les tropes de l'emir van assolar la rodalia de Bobastro.

A la mort de l'emir Abd-Al·lah ibn Muhàmmad el 912 li va succeir el seu fill Abd al-Rahman III (912-961); la principal revolta (fitna) que va enfrontar era la d'Umar ibn Hafsun; l'aliança radical (asabiyya) dels muladís i els cristians era una amenaça seriosa i el nou emir va emprar la diplomàcia (mudarat) i la fermesa. El 913 va reconquerir Écija, i va derrotar a Ibn Hafsun prop de Medina Elvira i l'any següent va conquerir Sevilla a Ibn Hajjaj, aliat destacat d'Ibn Hafsun. L'emir va entrar a Algesires on va cremar diversos vaixells que Umar utilitzava pel seu comerç amb el Marroc. La flota de l'emirat es va posar a patrullar la costa entre Múrcia i Algesires per impedir la navegació de vaixells controlats per Umar que poguessin rebre ajut del Marroc. Aquest bloqueig, els atacs de l'emir als seus territoris, les fams i epidèmies, les divisions a les seves files i el cansament del poble per una lluita massa llarga, el van debilitar. El 916 Umar va demanar la pau a petició del bisbe Maksim (Màxim) i altres partidaris cristians. Abd al-Rahman va enviar al metge i visir Yahya ibn Ishak (que era cristià) i al seu hadjib Badr ibn Ahmad per negociar els termes de la pau. L'acord fou en general favorable a Umar que conservava per a ell i els seus descendents Bobastro i altres 162 fortaleses.

Umar va morir a Bobastro sense haver estat derrotat l'1 de febrer de 918. Els seus fills Djafar, Sulayman i Hafs[2] van governar successivament Bobastro (i els dos primers també a Toledo el 918-919 i 919-927), es van revoltar periòdicament i es van poder sostenir contra Abderraman III fins a 928. Sulayman va morir en combat el 16 de febrer de 927. Hafs li va succeir i es va sotmetre un temps abans i va participar en l'expedició de l'emir a Galícia; revoltat altre cop, Bobastro va caure en mans de l'emir el 19 de gener del 928. La rebel·lió va ser reprimida i el clan dels Hafsūn va haver d'anar-se a l'exili. La seva filla, Argèntea de Còrdova, és recordada per l'Església Catòlica com a santa, verge i màrtir. El 930 Abd al-Rahman, ja califa, va entrar a Bobastro i va obrir la tomba d'Umar i es va descobrir que havia estat enterrat segons el ritual cristià el que fou exhibit com a prova de la seva apostasia; el cos fou portat a Còrdova i crucificat entre els cossos de dos dels seus fills. Les esglésies de Bobastro foren demolides i fins i tot una mesquita (per haver estat construïda amb diners obtinguts del robatori a musulmans); algunes mesquites noves es van construir al lloc.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lexikon der Arabischen Welt; Stephan und Nandy Ronart, Artemis Verlag, 1972
  • Die Mauren, Arabische Kultur in Spanien; Arnold Hottinger, Wilhelm Fink Verlag, 1995
  • Lexikon Arabische Welt; Hrsg. Barthel, Stock, Dr. Ludwig Reichert Verlag, Wiesbaden 1994
  • ACIÉN ALMANSA, Manuel. Málaga Musulmana (siglos VIII-XIII). Historia de Málaga. Ed. Diario SUR.Málaga. 1994
  • ACIÉN ALMANSA, Manuel. Entre el Feudalismo y el Islam. Umar Ibn Hafsún en los historiadores, en las fuentes y en la historia. Ed. Universidad de Jaén. 1997
  • DE LA CIERVA, Ricardo. Historia de España, Vol. III. Ed. Planeta. 1979
  • MENENDEZ PIDAL, R. Historia de España. Ed. Espasa Calpe.
  • REGLA. J. Historia de España Ilustrada. Ed. Ramón Sopena. Barcelona 1969.
  • FERNÁNDEZ, Fidel; Omar Ben Hafsún (Un reino cristiano andaluz en pleno imperio islámico español). Ed. Juventud. 1942
  • URBANEJA FERNÁNDEZ, Antonio S.. Consideraciones sobre Omar Ben Hafsún. Ed. Bobastro. 1986
  • ALONSO GARCÍA, Jorge. La Ciudad del Castillo (Bobastro, Tacarona, Ronda). Ed. Genil. 1987
  • RIVERO MAQUEDA, Diego. Hablan los topónimos: Ronda fue Bobastro. Imprenta Luján, Ronda. 1992

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. L'Enciclopèdia de l'Islam, X, 889, data aquesta batalla el 13 de juliol del 891, però dona la data musulmana de 1 Rabi I 278 que correspon al 13 de juny de 891, si bé això podria ser un error per 1 Rabi II 278 que correspon efectivament a 13 de juliol de 891
  2. altres fills foren Khalib i Abd al-Rahman. Khalib governava a Toledo 917-918