Úmar ibn al-Khattab

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Úmar ibn al-Khattab
Úmar I
Úmar el Gran

Extensió màxima del califat al final del regnat d'Úmar ibn al-Khattab el 644
Naixement vers el 581
la Meca
Mort 4 de novembre de 644
Medina
Altres noms عمر بن الخطاب, ʿUmar ibn al-Ḫaṭṭāb (àrab)
Conegut/uda per Segon califa

Úmar ibn al-Khattab també anomenat Úmar I o Úmar el Gran (la Meca vers el 581 - 4 de novembre de 644 Medina) va ser entre els anys 634 a 644 el segon califa de l'islam, successor d'Abu-Bakr as-Siddiq, i primer califa a dur el títol d’Amir al-muminín ('Príncep dels creients'). Durant el seu mandat es va fixar la data de l'Hègira al 16 de juliol de 622, iniciant-se així el calendari musulmà. Fou un expert jurista, essent reconegut pel seu tractament com a iguals entre musulmans i no-musulmans, fet que li va valer el títol d’Al-Faruq (Aquell que distingeix entre el Bé i el Mal) i a la seva casa com Dar-al-Adal (Casa de la Justícia).

Sota el seu regnat, l'imperi islàmic es va expandir a un ritme sense precedents: annexà tot l'Imperi Sassànida i més de dos terços de l'Imperi Romà d'Orient. La seva capacitat legislativa, el seu ferm compromís polític i el control administratiu de la ràpida expansió del seu imperi. Coordinà brillantment múltiples atacs, en diferents fronts, contra l'Imperi Sassànida, fet que produí la conquesta d'aquest en menys de dos anys, va marcar la seva reputació com un gran líder polític i militar.[1] Així mateix Úmar permeté, per primer cop en 500 anys des de l'expulsió dels jueus de Terra santa, que aquests poguessin practicar la seva religió lliurement i viure a Jerusalem.

Religiosament, la figura d'Úmar és controvertida: mentre que per als musulmans sunnites Úmar és un dels quatre "Califes ben guiats" successors de Mahoma, pels musulmans xiïtes és un usurpador del califat que havia de correspondre a Alí ibn Abi-Tàlib. Segons les creences xiïtes, Fàtima az-Zahrà, esposa d'Alí i la filla de Mahoma, va ser violada per Úmar i es creu l'esdeveniment fou la causa de l'avortament de Fàtima, el qual conduí aquesta vers la seva mort poc després.[2][3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era fill de Khattab ibn Nufayl i Hatmah bint Hasham, la qual pertanyia a la tribu dels Banu Makhzum. En la seva joventut, Úmar s'ocupava del cuidat dels camells del seu pare a les planes properes a la Meca. El seu pare era un mercader de la classe mitjana, essent respectat per la seva intel·ligència dins la seva tribu, era de caràcter dur i un convençut politeista i solia maltractar a Úmar.

« El meu pare Al-Khittab era un home despietat que m'emprava pel treball dur, si no complia les taques com ell volia solia colpejar-me i quant les feia segons els seus designis acabava exhaust. »
— Úmar tot referint-se al seu pare[4]

Úmar aprengué a llegir i escriure, cosa poc comú en els seus temps. Tot i que no fou escriptor desenvolupà l'estima per la literatura i la poesia.[5] Segons la tradició Quraix, quan Úmar era adolescent aprengué arts marcials, cavalcar i lluita. De constitució alta i físicament fort esdevingué un lluitador de renom.[6] Úmar pertanyia al clan dels Banu Adi, el qual era responsable d'arbitrar entre els conflictes de les diferents tribus. Úmar fou designat orador, gràcies a la seva intel·ligència i la seva personalitat sobresortint, després de la mort del seu pare el substituí com a àrbitre dels conflictes entre tribus.[7]

Paral·lelament, Úmar desenvolupà la professió tradicional dels Quraix. Esdevingué mercader, tot realitzant diferents viatges a Síria, on entrà en contacte amb diversos erudits i conegué la societat romana de prop. Com a mercader les seves activitats no foren gaire reeixides.[5] Beure alcohol era comú entre els quraix. Úmar fou diverses vegades trobat borratxo en els seus dies pre-islàmics.[8]

L'any 610 Mahoma començà a predicar el missatge d'Al·là. Com altra gent de la Meca, Úmar també s'oposà a l'islam, defensant la religió tradicional politeista d'Aràbia, destacant la seva ferma oposició a Mahoma i tenint un paper prominent en la persecució dels musulmans..[9] Úmar fou el primer en indicar que Mahoma havia de morir per tal d'acabar amb l'islam.[10] Úmar creia fermament en la unitat dels Quraix i veié en la nova creença islamista com una causa de divisió i discòrdia entre els Quraix.[9]

Deguda a la persecució duta a terme pels Quraix, Mahoma ordenà als seus seguidors migrar cap a Abissínia, un petit grup de musulmans migraren. Dita migració refermà els pensaments d'Úmar vers la unitat i el futur dels Quraix, fent que aquest resolgués que la millor opció per tal d'evitar aquesta divisió que creà l'islam era assassinar a Mahoma.[11]

Conversió a l'islam[modifica | modifica el codi]

Úmar es convertí a l'islam l'any 616, una any després de la migració cap a Abissínia. Segons la tradició sunnita, recollida en la Sīrah de Ibn Ishaq, Úmar es dirigí a assassinar Mahoma, en el camí es trobà amb un musulmà que l'indicà que abans havia de posar ordre a casa seva, ja que la seva germana i el seu cunyat s'havien convertit a l'islam. Úmar retornà a casa seva i es trobà a sa germana i son cunyat recitant l'Alcorà.[12] Úmar comença a colpejar salvatgement al seu cunyat i quan la seva germana fou a socórrer al seu marit també fou colpejada fins que ella comença a sagnar; tot veient el que havia fet, es calmà i demanà a sa germana que li donés el que estava recitant. Ella li donà el paper en el qual hi eren escrits el versos de la sura Ta-Ha. Úmar quedà tan impressionat pels dits versos que acceptà l'islam aquest dia i es dirigí a trobar-se amb Mahoma. Úmar comptava 27 anys quan acceptà l'islam.[13] Seguidament Úmar es dirigí a informar al cap dels Quraix, Amr ibn Hishām, de la seva conversió a l'islam. D'acord amb la tradició, Úmar començà a pregar obertament a la Kaaba fet que féu que els caps Quraix, Amr ibn Hishām i Abu Sufyan ibn Harb, el reprovessin amb ira.[14] Aquest fet, segon la mateixa tradició, permeté als musulmans guanyar la confiança suficient per practicar la seva religió obertament. La conversió d'Úmar assentà la posició de poder de l'islam a la Meca, fou després d'ell, que els musulmans pogueren pregar per primer cop obertament a la Masjid al-Haram.

« L'abraçada d'Úmar a l'islam fou la nostra victòria, la seva peregrinació a Medina el nostre èxit i el seu regant beneït per Al·là, nosaltres no havíem pregat a la mesquita Al-Haram abans que Úmar acceptés l'islam, quant ell acceptà l'islam els Quraix foren forçats a permetre'ns pregar a la Mesquita. »
Abd Allah ibn Mas'ud[15]

Tots aquests fets atorgaren a Úmar el títol de Faruq ('aquell qui marca la diferència'). L'acceptació de l'islam per part d'Úmar provocà una gran diferència per l'islam i els musulmans.

l'any 622 donada la gran acceptació que té l'islam a la ciutat de Yathrib (després reanomenada Medīnat an-Nabī, o simplement Medina), Mahoma ordenà als seus seguidors migrar cap a la ciutat. Per por a les represàlies Quraix molts musulmans migraren de nit. Úmar en canvi ho féu de dia tot declarant: «Si algú cerca convertir la seva muller en vídua i els seus fills en orfes[16][17] que vingui a trobar-me darrere aquest escarpat.»

Medina esdevingué el nou centre de l'islam, el qual, a partir d'aquest moment, s'estengué ràpidament per Aràbia. Quan el Mahoma arribà a Medina ajuntà cada immigrant (muhajir) amb un resident de la ciutat (ansari), d'aquesta manera ajuntà com a germans de fe a Úmar amb Muhàmmad ibn Màslama, el qual acabaria sent designat per Úmar cap de finances durant el seu regnat.

A Medina, Úmar es convertí en un dels dos principals assessors de Mahoma, sent-ne l'altre Abu-Bakr. Úmar acompanyava el profeta en tota ocasió i Mahoma solia tenir en compte els seus consells, encara que no sempre els seguís. Els musulmans visqueren en pau durant un any a Medina, abans que els quraix formessin un exèrcit per atacar la ciutat.

El 624 Úmar participà en la primera batalla entre musulmans i quraixites de la Meca: la batalla de Badr;[18] el 625 participà en la batalla d'Úhud.[cal citació] A la segona fase de la batalla, quan la cavalleria de Khàlid ibn al-Walid atacà als musulmans canviant el curs de la batalla en favor seu, s'estengué el rumor que Mahoma havia mort, fent que molts musulmans es retiressin, Úmar entre ells. Amb tot, Úmar va sentir dir que Mahoma encara era viu i anà a la cerca d'aquest al turó d'Úhud, on preparà amb ell la defensa d'aquest per tal de mantenir l'exèrcit quraix al pla.[19]

Aquest mateix any Úmar va participar a la campanya contra la tribu jueva dels Banu an-Nadir.[cal citació]

L'any 625 la filla d'Úmar Hafsa es casà amb Mahoma.[20]

El 627 Úmar participà al Setge de Medina[cal citació] i a la campanya dels Banu Quraydha.[21] El 628 Úmar participà en la redacció del Tractat d'al-Hudaybiyya, essent un dels testimonis[21] i participà a la campanya de Khàybar.[22] El 629 Mahoma envià Amr ibn al-As a Zaat-ul-Sallasal; un cop allí, aquest va demanar reforços i Mahoma li va enviar tropes amb Abu-Ubayda Àmir ibn al-Jarrah, sota les ordres del qual servien Abu-Bakr as-Siddiq i Úmar. Junt amb el reforços els musulmans atacaren i derrotaren l'enemic.[23]

Úmar formà part, el 630, en la conquesta de la Meca.[cal citació] Aquell mateix any participà a la batalla de Hunayn[cal citació] i el setge de Taïf.[cal citació] Formà part de l'exèrcit de la batalla de Tabuk sota comandament de Mahoma.[cal citació] També participà en un comiat Hajj de Mahoma l'any 631.[24]

Mort de Mahoma[modifica | modifica el codi]

Mahoma morí el 8 de juny de 632. Umar fou ple de dolor en conèixer la notícia, el deixeble devot, no podia acceptar la mort del "Missatger de Déu".[25] Es diu que va prometre esberlar el cap de qualsevol persona que li digués que Mahoma havia mort. En aquest punt Abu Bakr digué el seu conegut discurs als musulmans, en un moment del qual digué:

« Si algú ha adorat a Mahoma, feu-li saber que Mahoma és mort, però si algú ha adorat Déu, feu-li saber que Déu es viu i que no pot morir. »

Dit això, Abu Bakr recità aquests versos de l'Alcorà:

« Mahoma no és sinó un missatger; missatgers (com ell) han mort abans que ell. Si, llavors, ell mor o és assassinat, et giraries sobre les teves petjades?. »

Escoltant aquestes paraules d'Abu Bakr, el més gran deixeble de Mahoma, Umar caigué de genolls amb gran dolor, tot acceptant la realitat. Els musulmans sunnites diuen que la negació de la mort de Mahoma per part d'Úmar és fruit pel seu profund amor vers aquest.[25]

Creació del Califat[modifica | modifica el codi]

Article principal: primer califat

Úmar es convertí en un dels principals arquitectes del "Califat dels raixidun", format despès de la mort de Mahoma.[26]

Mentre els preparatius del funeral de Mahoma eren arranjats, un grup de seguidors d'aquest, nadius de Medina, els Ansar (ajudants), organitzaren un encontre als afores de la ciutat sense incloure en aquesta als Muhajirs (els immigrants), entre els que es compta Úmar.[26] Úmar tingué notícies de la preparació de la reunió, i prenent dos companys Muhajirs, Abu Bakr i Abu Ubaidah ibn al-Jarrah, Es presentaren a la reunió, presumiblement amb la intenció de desarticular els plans Ansar de dominar políticament l'islam. A la reunió Els cabdills Muhajirs torbaren l'oposició de les tribus Ansar a acceptar el lideratge d'aquests[26] Amb tot ümar segueix pensant que el control del califat ha d'estar en mans dels Muhajirs,.[27] Malgrat l'opocsició de la tribu Khazraj, Úmar inicià converses amb els Ansar. Aquestes foren tenses i dures, Úmar, brillantment, aconseguí dividir la unió inicial dels Ansar, dividint-los en les antigues faccions tribals de Aws i Khazraj. Tot explotant la divisió que ell mateix havia creat, les tribus es reuniren a la Saqifah, on Úmar presentà a Abu Bakr com un candidat d'unitat per a regnar el califat. Abu Bakr fou acceptat com a califa per totes les tribus menys els Khazraj i el seu lider, Sa'd ibn 'Ubada, fet que provocà que la tribu fos condemnada al ostracisme. La tribu Khazraj no fou un problema significatiu ja que la seva força militar era molt inferior a la de la resta de tribus.[26]

La creació del califat islàmic és un dels llegats més perdurables d'Úmar, i la significació que aquest té en la Història és prou significativa. No obstant Úmar es caracteritzà per vigilar constantment la seva "creació". L'estudiós occidental Dr.Wilferd Madelung en el seu llibre La successió a Mahoma (The Succession to Muhammad) ens descriu la contribució d'Úmar:[28]

Úmar jutjà el resultat de la reunió a la Saqifa com una falta [traduït per Madelung com 'un precipitat i poc meditat tractat'[29]] degut a la absència de molts dels Muhajirun prominents, incloent-hi la família del Profeta i el seu clan, la participació dels quals ell considerava vital en tota consulta legitima (shura, mashwara). Ell advertí a la comunitat que aquest pacte no havia d'assentar precedent per al futur. Tot defenent el resultat, exclamant que els musulmans havien de seguir a Abu Bakr i a ningú més. Es va disculpar, a més, tot indicant que els Muhajirun presents es van veure forçat a prendre una decisió i pressionar als Ansar a que juressin fidelitat, ja que no haguessin esperat a una consulta legitima i haguessin escollit un dels seus abans de la sortida de la Mekkans. Una altra raó per a Úmar per a censurar la reunió a Saqifa, fou el seu turbulent i indigne final, ja que ell i els seus seguidors s'abaronaren sobre el malalt Sa'd bin Ubada, lider dels Khazraji, per tal d'ensenyar-li una lliçó, si no per matar-lo, per haver ossat posar en dubte el dret dels Quraix a governar. Aquest violent final de la reunió indica, a més, que no tots els Ansar havien estat influïts per la saviesa i l'eloqüència del discurs Abu Bakr i que l'acceptaren com la millor tria per a la successió, com se suggerit per Caetani. No hagués tingut sentit el fet d'apallissar el cap dels Khazraji si tothom hagués jurat fidelitat al candidat d'Úmar. Un nombre important d'Ansar, presumiblement els Khazraj en particular, degueren refusar de seguir al lider dels Muhajirun.[28]

Segons l'orientalista britànic Simon Ockley una causa més generalitzada de rancor, però, fou trobada en un altre lloc per als primers musulmans -"molts dels quals eren de l'opinió que el dret de successió pertenyia a Ali, el fill d'Abu Taleb.".[30] Segons diverses fonts xiïtes i alguns estudiosos occidentals, Úmar i Abu Bakr provaren d'emprar la força per tal de garantir la lleialtat d'Ali i els seus partidaris.[27] Conscients de la validesa de la candidatura d'Alí al califat, amb el vistiplau dels sunnites, Úmar i Abu Bakr montaren, en efecte, un cop politic contra Ali a la Saqifah.[31][32] S'ha indicat que Ali fou requerit pel nou règim d'Abu Bakr per a jurar-li fidelitat. Fat al que Ali es negà. Ali i els seus seguidors es reuniren a casa de Fàtima az-Zahrà,[27] filla de Mahoma i dona d'Ali. Després de conèixer la negativa d'Ali, es diu que Abu Bakr envià Úmar i un contingent armat per tal que, mitjançant la violència, obtinguessin la lleialtat d'Ali i els seus partidaris.[31][32] Es diu que Úmar alertà als que es trobaven a la casa que, si Ali es resistia, la cremaria amb els que hi fossin a l'interior.[27] Una versió occidental indiqua que en aquestes circumstàncies Ali capitulà, mentre que d'altres sostenen que Ali no ho féu originant una batalla entre ambdues parts.[33][27]

Registres vers la crema de la casa de Fàtima es troben en la literatura de les dues sectes islàmiques. La versió "bel·ligerant" es plenament acceptada pels estudiosos xiïtes, mentre que es, generalment, repudiada pels estudiosos sunnites, els quals, segons els seus escrits, consideren que Ali acordà una aliança amb Abu Bakr sense cap violència, o, potser, després d'algunes protestes. Altres estudiosos sunnites creuen que Ali fou reticent a jurar fidelitat a Abu Bakr i que no ho féu fins sis mesos més tard, a la mort de Fàtima.

Els estudiosos occidentals tendeixen a estar d'acord vers Ali i la seva creença que tenia un mandat clar per succeir políticament a Mahoma, tanmateix ofereixen opinions diferents pel que fa a la mesura de l'ús de la força per part d'Úmar, en un intent d'intimidar a Ali i els seus partidaris. Així, per exemple, el doctor Wilferd Madelung en el seu llibre La successió a Mahoma (The Succession to Muhammad) sosté que:

« Els informes aïllats d'ús de força contra Ali i els Banu Hàixim, els quals refusaren jurar fidelitat durant sis mesos, no haurien d'ésser presos en compte. Abu Bakr va ser, sens dubte, prou savi per limitar tot acte de violència contra ells, per part d'Úmar, tot tenint en compte que aquest fet hagués provocat, inevitablement, un sentiment de solidaritat de la majoria dels abdul mannaf, l'aquiescència dels quals necessitava. La seva política va ser, més aviat, l'aïllament dels Banu Hàixim en la mesura del possible. »
— Wilferd Madelung, The Succession to Muhammad, p. 43

Mentre que altres estudiosos, com Simon Ockley, són de l'opinió que Úmar actuà prou agressivament com per haver-se donat l'enfrontament.,.[34][27]

Durant el regnat d'Abu Bakr[modifica | modifica el codi]

El curt califat d'Abu Bakr, que durà dos anys i tres mesos (632-634), fou marcat per les guerres de la Ridda (حروب الردة), Úmar fou un dels principals consellers i secretari d'Abu Bakr i, junt amb Khalid, fou el principal arquitecte i estrateg rere el col·lapse de la rebel·lió a Aràbia.

Es creu que, donada la complicada situació a Aràbia, Úmar inicialment s'oposà a dur a terme operacions militars contra les tribus rebels, tot intentant guanyar el seu suport en cas d'una possible invasió per part des de l'Imperi Romà o l'Imperi Persa. Posteriorment, però, sembla que es mostra d'acord amb la política de guerra d'Abu Bakr per tal de sufocar la rebel·lió. a finals del 632, Khalid ibn Walid, després de diverses victòries contra els rebels, aconseguí unificar Aràbia.

Posteriorment, durant el seu regnat, Úmar prengué l'opció política d'evitar guerres i consolidar el domini sobre les terres conquerides més que no pas expandir el califat mitjançant continues campanyes militars.[35]

Abans de la Batalla de Yamamah,[36] Úmar pressionà a Abu Bakr perquè retirés a Khalid, el qual havia mort a Malik ibn Nuwayrah, cap rebel. Úmar fou malinformat d'aquesta mort per part del germà de Malik, que l'indicà que Malik era musulmà i que Kalid l'havia matat perquè aquest pretenia casar-se amb la dona de Malik, Layla bint al-Minhal, una renombrada bellesa d'Aràbia. a renowned beauti in Arabia. Abu Bakr refusà l'opinió d'Úmar, el qual hi continuà insistint, fins i tot, després de la conquesta d'Iraq per part de Kalid.

Fou Úmar qui va aconsellar a Abu Bakr que complilés l'Alcorà en forma de llibre, després de la mort de 300 memoritzadors d'aquest en la Batalla de Yamamah.

Abu Bakr assenyalà a Úmar com a successor seu abans de la seva mort l'any 634.

Nomenament com a Califa[modifica | modifica el codi]

Degut la seva estricta i autocràtica naturalesa, Úmar no era una figura popular entre els notables de Medina i els membres de la Majlis al Shura (parlament consultiu), la decisió de nomenar-lo successor, per part d'Abu Bakr va ser posada en entredit per diferents persones d'alt rang.[37][38] No obstant això, Abu Bakr el nominà com a successor.

Úmar era conegut per la seva extraordinària força de voluntat, intel·ligència, astúcia política, imparcialitat, justícia i de l'atenció que dispensava a persones pobres i a desafavorits.[39] Es diu que Abu Bakr digué als seus consellers:

« El seu (d'Úmar) rigor és present a causa de la meva suavitat, quant el pes del Califat caigui sobre les seves espatlles aquestes no restaran tant estrictes. Si Déu em pregunta per què l'he nomenat successor, li respondré que he triat el millor home d'entre els homes.[40] »

Abu Bakr estava plenament convençut de la capacitat i poder del seu successor, de tal manera que la designació d'Úmar com a tal no molestà a d'altres. Essent aquesta, probablement, una de les més "suaus" transicions en terres musulmanes.[41] Abans de la seva mort, Abu Bakr reclamà a Uthman ibn Affan perquè aquest escrigués el seu testament en el qual declara a Úmar com a successor i on l'indica, a Úmar, de continuar amb les conquestes d'Iraq i Síria.

Regnat com a Califa[modifica | modifica el codi]

Espasa del Califa Umar.

El 22 d'agost el califa Abu Bakr morí. Aquest mateix dia Úmar assumeix oficialment el Califat. Dirigint-se als musulmans amb aquest discurs:

« Escolteu creients! Abu Bakr ja no és entre nosaltres. Ell ha tingut la satisfacció de pilotar la nau de l'estat musulmà a port segur després de navegar en un mar tempestuós. Lliura amb èxit les guerres apostates, i gràcies a ell, l'Islam regna ara a Aràbia. Després d'Abu Bakr, el mantell del califat ha caigut sobre mes espatles. Juro davant Déu que mai he cobejat aquesta tasca. I desitjo transferir-la a una persona més digna que jo. Però, ara, en interes de la nació, la responsabilitat de liderar als musulmans se m'ha investit, i us asseguro quer no defugiré la tasca, i faré el més seriós esforç per tal de complir les més pesades càrregues del càrrec tot esmerçant-hi el millor de mi mateix, de conformitat amb els preceptes de l'Islam. Al·là m'ha examinat per vosaltres i a vosaltres a mi, en el desenvolupament dels meus deures, Cercaré la guia de les sagrades escriptures, i seguiré l'exemple marcat pel Sagrat Profeta i Abu Bakr. En aquesta tasca cerco el vostre ajud. Si segueixo el camí recte, segui-me. Si hem desvio d'aquest, corregiu-me per tal de no perdre'l. »

Reptes inicials[modifica | modifica el codi]

Úmar no era una figura entranyable a Medina, com ja hem indicat. No obstant això, gairebé tots els musulmans li juraren fidelitat, Tot i que ell era més temut que no pas estimat. El primer repte que se li presentà era el de guanyar-se als membres de la Majlis al Shura.[42] Úmar era un orador notable, i emprà aquesta habilitat per a fer-se un forat al cor de la gent.[43] En les pregàries de divendres, Úmar s'adreça a la gent en aquests termes:

« Germans, m'han arribat notícies que la gent te por de mi ... diuen que ell(Umar) ha esdevingut califa, Déu sap com serà de dur. No obstant qui a dit això no va errat ... sapigueu, germans, que notareu un canvi en mi. Par a aquells que practiquen la tirania i priven a altres dels seus drets, seré dur i sever, però per aquells que segueixen la llei, seré més suau i tendre.[44] »

En una altra ocasió, digué::

« He estat dur i sever contra l'agressor, però seré un pilar de fortalesa per als febles.[45] »
« No em calmaré fins que posi una galta d'un tirà al terra i l'altra sota la meva bota. i per als pobres i els indefensos, jo posaré la meva galta al terra. »

No hi definició millor de democràcia, que les històriques paraules d'Úmar, sobre les que fa fonamentar el seu regnat:

« Per Déu, el que es més feble entre nosaltres serà el més present als meus ulls,Fins que hagi reivindicat els seus drets; El més fort serà tractat com el més dèbil, fins que compleixi amb la llei.[46] »

Els esforços d'Úmar vers millorar la vida de pobres i desafavorits, que formen el gruix de qualsevol comunitat, féu que la gent escoltés i es mogués entorn els discursos d'Úmar i la seva popularitat augmentà ràpidament i contínuament durant el seu regnat.[47]

Així mateix, Úmar, per tal d'augmentar la seva reputació i les relacions amb els Banu Hàixim, la tribu ali, els hi cedí les terres de Khàybar. Tot i que mantingué Fidak, tal com ho feu Abu Bakr a les guerres de la Ridda, milers de presoners de les rebels i apostates tribus foren presos com a esclaus, Úmar ordenà una amnistia general i la seva emancipació,[48] Fet que li féu guanyar popularitat entre les tribus. Amb el suport públic suficient, Úmar decidí, a cegues, retirar a Khalid ibn Walid el comandament del front Bizantí.[49] Khalid ibn Walid era considerat un heroi, degut a les seves existoses campanyes durant les guerres de la Ridda i la conquesta d'Iraq. Úmar el cessà del comandament col·locant en el seu lloc a Abu Ubaidah ibn al-Jarrah,[50] el qual era el seu cosí. Les relacions entre Úmar i Khalid eren tenses des de l'incident amb Malik ibn Nuwayrah, aquesta animadversió provocà el cessament de Khalid i posteriorment, el 638, Úmar el retirà del servei militar.[51]

Aquesta decisió provocà gran enrenou entre la gent de Medina, donada la popularitat de Khalid. Malgrat la seva cessió Khalid seguí fidel al Califa i resta servint sota les ordres d'Abu Ubaidah. S'ha reportat que Khalid digué: «Si Abu Bakr és mort i Úmar és el Califa, llavors l'escoltem i l'obeïm».[52] Úmar, posteriorment, es recriminaria aquesta decisió.

Amb el canvi de comandament es donà una desacceleració en les operacions militars. Abu Ubaidah canvià la tàctica movent-se lenta però constantment. La conquesta de Síria seguí sota el comandament d'aquest, Així mateix, donat que Abu Ubaidah admirava a Khalid, el feu comandant de la cavalleria i seguí, en gran mesura, els consells que aquest li donava al llarg de tota la campanya.[53]

Administració política i civil[modifica | modifica el codi]

Úmar dividí el califat en diferents províncies i alguns territoris autònoms, com algunes regions de l'Azerbaidjan i Armènia, que se sotmeteren a vassallatge del califat. Les provincies eren administrades per governadors provincials (valí), la tria dels quals era feta pel propi Úmar de manera molt curosa. Així mateix les provincies eren dividides en districtes, havent-hi vora un centenar, cada un dels quals, i en algunes ciutats importants, eren a càrrec d'un governador, que normalment triava Úmar també, tot i que a vegades ho feren els valís provincials. Altres càrrecs de nivell provincial foren:

  1. Katib, cap del secretariat.
  2. Katib-ud-Diwan, secretari militar.
  3. Sahib-ul-Kharaj, cobrador d'impostos.
  4. Sahib-ul-Ahdath, cap de policia.
  5. Sahib-ul-Bait-ul-Mal, secretari del tresor.
  6. Qadi, jutge degà.

Alguns districtes funcionaven com a oficines militars autònomes, donat que el Valí era en molts casos el commandant en cap de l'exèrcit aquarterat a la província.

Cada nomenanment era fet per escrit i en el moment del nomenament es publicava un conjunt d'instruccions les quals servien per a regular la conducta del Valí. En assumir el càrrec, el Valí s'havia de reunir en assemblea amb el poble a la Mesquita principal i llegir el plec d'instruccions davant d'aquests.[54]

Úmar deixà dites aquests instruccions generals als seus oficials:

« Recordeu, no us he nomenat com a comandant i tirans sobre el poble. I us envio com a líders, així doncs, la gent us ha de segir com a exemple. Atorgueu als musulmans els seus drets i no els colpegeu fins que no caiguin en l'abús. No els elogieu molt per tal que no esdevinguin vanidosos. No tanque les vostres portes a la seva cara, per evitar que els poderosos és mengin als dèbils. No us comporteu com si fossiu superiors a ells, ja que això es tirania sobre ells. »

Altres normes estrictes de conducta foren establertes i havien d'ésser obeïdes pels governadors i càrrecs del califat. Els principals càrrecs havien d'anar a la Meca per celebrar el Hajj, durant el qual la gent era lliure de presentar qualsevol queixa envers ells. Per tal de minimitzar la corrupció, Úmar decidí pagar grans salaris als diferents càrrecs, Els Valí provincials rebien entre cinc i set mil dirhams anuals així com part del botí de guerra(en el cas que fossin comandants de l'exèrcit del sector).

Úmar dividí el Califat en les següents provincies:

  1. Aràbia: Meca i Medina;
  2. Iraq: Bàssora i Kufa;
  3. Al-Jazira: en les terres altes del Tigris i Eufrates
  4. Síria
  5. Palestina:Aylya and Ramla;
  6. Egipte: Alt Egipte i Baix Egipte;
  7. Pèrsia: Khorasan; Azerbaidjan iFars.

Úmar fou el primer governant en instaurar un departament especial per tal d'investigar i actuar contra els càrrecs de l'estat. Aquest departament actuava com una cort arministrativa on els procediments legals eren duts personalment per Úmar.[55] El cap d'aquest departament era Muhammad ibn Maslamah,un dels homes de confiança d'Úmar. En casos importants Muhammad ibn Maslamah era substituït per Úmar, el qual es feia càrrec de d'investigació i prenia part activa en el cas i algún cop es constituïa una comissió d'investigació del cas.

L'altre departament que potencià Úmar fou els "serveis secrets", els agents dels quals eren escampats per tot arreu, en l'exèrcit, la burocràcia i terres enemigues. Els càrrecs públics deien que aquest era el departament més temut.

Reformes[modifica | modifica el codi]

Úmar és considerat un dels grans genis polítics de la història,[1] sota el seu lideratge, el Califat s'expandí enormement, i comença a construir l'estructura política que mantindria unit el bast imperi. Va realitzar nombroses reformes administratives i supervisà de prop la política pública. Establí una administració molt avançada en els nous territoris conquerits, incloent la creació de nous ministeris i burocràcies. Ordenà el cens de tots els territoris musulmans. Durant el seu regnat les ciutats (amsar) de Bàssora i Kufa foren fundades o ampliades.

El 638, expandí i renovà la Masjid al-Haram (Gran Mesquita) de la Meca i la Al-Masjid al-Nabawi (Mesquita del Profeta) a Medina.[56]

Així mateix, ordenà l'expulsió de les comunitats cristiana i jueva de Najran i Khaybar, tot permeten, a aquestes, residir a Síria i Iraq. Donà ordres per tal que aquestes comunitats fossin tractades dignament, tot atorgant-los terres equivalents en els seus nous assentaments. Úmar també prohibí als no-musulmans residir a distancies inferiors a tres jornades de la regió d'Hijaz.[57]

Fou el primer governant en establir les forces armades com un ministeri de l'Estat. Jurídicament, fundà la Fiqh, la jurisprudència islàmica.[58] I es venerat per els musulmans sunnites com un dels més grans Faqih. Així mateix inicià el procés de codificar la Xara.

l'any 641, Úmar establí la Bayt al-mal (una institució financera) i inicià una donació monetària per als musulmans, que a l'any següent amplià, dit subsidi, per als pobres, desprotegits i ancians no-musulmans que fossin ciutadans del califat.

L'any 639, el seu quart any com a califa i el dissetè des de la Hègira, decretà que el Calendari musulmà s'havia de comptar a partir de l'any de la Hijra del Profeta Mahoma de la Meca a Medina.

L'expansió Militar[modifica | modifica el codi]

En general es creu que Úmar esmerça més esforços i recursos en consolidar el seu poder i influencia política en els territoris conquerits, que no pas persistir en conquerir-ne més. No obstant sota el seu regnat el Califat Raixidun creixé enormement. Durant el seu regnat Síria acabà d'ésser conquerida, així com el Llevant (de l'orient pròxim), Egipte, Armènia i gran part de l'imperi sassànida persa foren annexionats al Califat. S'ha estimant que més de 4.050 ciutats foren captudrades durant aquestes campanyes militars.[59]

Abans de la seva mort, l'any 644, Úmar cessà tota expedició militar, aparentment, per tal de consolidar el seu regnat en els territoris d'Egipte i les noves terres conquerides a l'Imperi Sassànida (642-644). En el moment de la seva mort, novembre del 644, els dominis del Califat s'estenien des de, les actuals, Líbia a l'oest al riu Indus a l'est i al riu Amudarià al nord.

La Gran Fam i la Gran Pesta[modifica | modifica el codi]

Al 638, Aràbia patí una severa sequera que provocà una gran manca d'aliment. Les tribus beduïnes patiren en gran mesura aquests fets: ses gents començaren a morir a causa de la fam i epidèmies. aquesta situació provocà que cents de milers de persones es desplacessin d'Aràbia cap a Medina. Les reserves de menjar de Medina s'esgotaven ràpidament i el menjà fou racionat, Úmar demanà ajud als Valí de Síria, Palestina i Iraq; tot declarant un "estat d'emergència" a Aràbia i Medina. La ràpida actuació d'Úmar i els seus Valí salvaren la vida de milers de persones, Uel primer valí en respondre la crida d'Úmar fou Abu Ubaidah ibn al-Jarrah, valí de Síria i cap de l'exèrcit, el qual trameté a Úmar la històrica missiva que resa: «Us estic enviant les caravanes, el finals de les quals es trobarà aquí, a Síria, i l'altre extrem estarà a Medina». Es formà un consell de crisi dirigit personalment per Úmar. Milers de persones seguiren arribant des dels pobles del desert cap a Medina i foren ateses per les autoritats. Un cop ubicats, Úmar desplegà als seus homes fent arribar aliments als assentaments més profunds d'Aràbia, fet que propicià, també, la supervivència de milers de persones. Per altra banda a Medina Úmar organitzava un sopar cada nit en el qual, segons estimacions, s'hi reunien vora 100.000 persones.[60] A principis de 639 les condicions milloraren, es donaren precipitacions a Aràbia i la fam remetí, Úmar supervisà personalment la rehabilitació dels desplaçats, als quals se'ls dotà de racions i se'ls dispensa de pagar la zakat per aquell any i el següent.

Mentre la fam remetia a Aràbia, molts districtes de Síria i Palestina patiren la Pesta. Úmar es dirigí cap a Síria reunint-se amb Abu Ubaidah ibn al-Jarrah, valí del territori, a Elat, el qual l'informà de la Pesta i li demanà que retornés a Medina, Úmar intentà convèncer a Abu Ubaidah que retornés amb ell, fet que aquest refusà tot indicant que no seria propi abandonar ses tropes en aquesta situació tant critica. Abu Ubaidah morí el 639 a causa de la Pesta junt amb 25.000 musulmans sirians més. A finals d'aquest any, Úmar, retornà a Síria per tal de reorganitzar el poder polític i administratiu ja que molts dels seus comandants i governadors foren víctimes d'aquesta Pesta.[61]

Va ser assassinat el 4 de novembre 644 a la mesquita de Medina a mans de l'esclau persa Abu Lulua. Li va succeir Uthman I.


Precedit per:
Abu-Bakr as-Siddiq
Califa
634-644
Succeït per:
Uthman ibn Affan


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 [enllaç sense format] http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/History/Caliphate.html
  2. [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=zot5IK1csp0C&pg=PA19&dq=&lr=
  3. [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=vGhp8Obm3bgC&pg=PA45&dq=&lr=
  4. Haykal, 1944/45, p. 45 (Capítol 1).
  5. 5,0 5,1 Haykal, 1944/45, p. capítol 1.
  6. Muhammad ibn Jarir al-Tabari, Història dels Profetes i reis
  7. Haykal, 1944/45, p. 40-41 (Capítol 1).
  8. Haykal, 1944/45, p. 47 (Capítol 1).
  9. 9,0 9,1 Haykal, 1944/45, p. 51 (Capítol 1).
  10. Armstrong, p. 128
  11. Haykal, 1944/45, p. 53 (Capítol 1).
  12. as-Suyuti, La història dels califes que prengueren el camí recte (Londres, 1995), p. 107-108
  13. Tartib wa Tahthib Kitab al-Bidayah wan-Nihayah per ibn Kathir, publicat per by Dar al-Wathan publications, Aràbia Saudí, 1422 Anno hegiræ (2002) compilat per Dr. Muhammad ibn Shamil as-Sulami, pagina 170, ISBN 979-3407-19-0
  14. Armstrong, p. 35.
  15. Serat-i-Hazrat Umar-i-Farooq, per Mohammad Allias Aadil, pagina 30
  16. Serat-i-Hazrat Umar-i-Farooq, per Mohammad Allias Aadil, pagina 119
  17. Armstrong, p. 152.
  18. Davis, Paul K. 100 Decisive Battles: From Ancient Times to the Present (en anglès). Oxford University Press, 2001, p.97-98. ISBN 0195143663. 
  19. Serat-i-Hazrat Umar-i-Farooq, per Mohammad Allias Aadil, pagines 40-41
  20. Serat-i-Hazrat Umar-i-Farooq, per Mohammad Allias Aadil, pagina 42, Sahih al bukhari
  21. 21,0 21,1 Tabqat ibn al-Saad llibre de Maghazi, pagina 62
  22. Haykal, Muhammad Husayn. Hayat Muhammad (en àrab), 1935. 
  23. Sahih-al-Bhukari llibre de Maghazi, Ghazwa Zaat-ul-Sallasal
  24. Serat-i-Hazrat Umar-i-Farooq, per Mohammad Allias Aadil, pagina 56
  25. 25,0 25,1 as-Suyuti, La història dels Califes que prengueren el camí recte (Londres, 1995), p. 54 - 61.
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 Madelung, Wilferd. La successió de Mahoma. Cambridge University Press
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 La Història d'al-Tabari. State University of New York Press, 1990
  28. 28,0 28,1 The Succession to Muhammad. By Wilferd Madelung, Cambridge University Press 1997, pagina 33
  29. The Succession to Muhammad. By Wilferd Madelung, Cambridge University Press 1997, pagina 22
  30. The History of the Saracens; Comprising the Lives of Mohammed and His Successors, to the Death of Abdalmelik, the Eleventh Caliph. pagina 83
  31. 31,0 31,1 The Succession to Muhammad By Wilferd Madelung page:43
  32. 32,0 32,1 Ockley, Simon. The History of the Saracens; Comprising the Lives of Mohammed and His Successors, to the Death of Abdalmelik, the Eleventh Caliph.
  33. The History of the Saracens; Comprising the Lives of Mohammed and His Successors, to the Death of Abdalmelik, the Eleventh Caliph. page 83
  34. The History of the Saracens; Comprising the Lives of Mohammed and His Successors, to the Death of Abdalmelik, the Eleventh Caliph. page no:83
  35. Medieval Islamic political thought per Patricia Crone pag. 18
  36. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad. The Chanllenge to the Empires (en anglès). SUNY Press, 1993, p. 121. ISBN 0791496848. 
  37. Mohammad Allias Aadil, Serat-i-Hazrat Umar-i-Farooq, pàgs. 58-59
  38. K. Y. Blankinship, The History of al-Tabari: vol. XI, p. 157
  39. Early caliphate per Muhammad Ali, Muḥammad Yaʻqūb K̲h̲ān page 85
  40. Umar Farooq-i-Azam, per Mohammad Hussain Haikal capítol 4 pag 112-113
  41. K. Y. Blankinship, The History of al-Tabari: vol. XI, p. 145-153.
  42. Al Farooq, Umar By Muhammad Husayn Haykal. chapter no:5 page no:119
  43. Modern Islamic political thought per Hamid Enayat pag 6
  44. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. capítol 5 pag 123
  45. Muhammad Husayn Haykal. “Al Farooq, Umar” By cap. 5 pag. 124
  46. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. cap.5 pag.125
  47. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. cap. 5 pag.130
  48. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. cap.5 pag.135
  49. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. cap. 5 pag.140
  50. Akram, A. I. The Sword of Allah: Khalid bin al-Waleed, His Life and Campaigns, Nat. Publishing House. Rawalpindi, 1970. ISBN 0-7101-0104-X
  51. Ahmad, Fazl (1976). Khalid Bin Walid: The Sword of Allah. Lahore: Muhammad Ashraf Publishers.
  52. Al-Waqidí: p. 62.
  53. Akram, cap. 31.
  54. The Cambridge History of Islam, ed. P.M. Holt, Ann K.S. Lambton, and Bernard Lewis, Cambridge 1970
  55. Commanding right and forbidding wrong in Islamic thought per M. A. Cook pag.79
  56. Book of the Thousand Nights and One Night By E. P. Mathers pag. 471
  57. Giorgio Levi Della Vida i Michael Bonner, Encyclopaedia of Islam, and Madelung, The Succession to Prophet Muhammad, p. 74
  58. The origins of Islamic jurisprudence per Harald Motzki, Marion
  59. Medieval Islamic Civilization per Josef W. Meri, Jere L. Bacharach pag. 844
  60. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. cap.22
  61. Al Farooq, Umar per Muhammad Husayn Haykal. cap.21

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Haykal, Muhammad Husayn. Al Farooq, Umar (en àrab), 1944/45. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Úmar ibn al-Khattab Modifica l'enllaç a Wikidata