24 Hores de Montjuïc

24 Hores de Montjuïc

Cartell de l'edició de 1970
Categoria	Resistència
Lloc	Circuit de Montjuïc, Barcelona Catalunya
Coordenades	41° 21′ 59.43″ N, 2° 9′ 06.01″ E
Data	Començaments de juliol
Organitzador	Penya Motorista Barcelona
Puntuable	Campionat del Món
Historial
1a Edició	1955
Edició final	1986
Total d'edicions	32
1r guanyador	Joan Soler Bultó, J.M. Llobet, "Turuta"
Darrer guanyador	Benjamí Grau, Joan Garriga, Carles Cardús
Rècord victòries	Benjamí Grau (7)

Les 24 Hores de Montjuïc foren una cursa motociclista de resistència que es disputà entre 1955 i 1986 al Circuit de Montjuïc de Barcelona. L'esdeveniment era organitzat per la Penya Motorista Barcelona a començaments del mes de juliol, i fou conegut també com a 24 Hores Internacionals de Montjuïc o 24 Hores Motociclistes de Montjuïc.

Al llarg de la seva història la prova assolí gran prestigi internacional, esdevenint puntuable per a la Copa d'Europa i més tard per al Campionat del Món de resistència, fins que el 1982 la FIM la n'apartà en considerar que el circuit havia quedat desfasat. Tot i així, les 24 Hores seguiren celebrant-se fins al 1986, en què un tràgic accident en provocà la definitiva cancel·lació. A partir de 1995 la cursa es reprengué, aquest cop al Circuit de Montmeló amb el nom de 24 Hores Motociclistes de Catalunya.

Història

Paco Tombas amb la Derbi 350 a l'edició de 1958

La Penya Motorista Barcelona, entitat fundada el 1947, decidí d'organitzar el 1955 una cursa de velocitat de llarga durada en què es posessin a prova la força física dels pilots i el rendiment mecànic de les motocicletes, nasquent així les 24 Hores. La idea inicial se li havia acudit a Francesc Xavier Bultó, inspirant-se en les 24 Hores de Le Mans, i l'hi havia suggerit al president de la Penya, Marià Cugueró, un any abans.

El primer reglament definit estipulava que les motocicletes havien de ser de sèrie i els equips havien d'estar formats per dos pilots, cadascun dels quals havia de pilotar la moto un mínim de sis hores totals i un màxim de sis sense interrupció. Als boxes només hi podien ser el copilot, un delegat de l'equip, un mecànic i l'encarregat de l'aprovisionament. Es permetien les reparacions durant la cursa, però no pas el canvi de peces. La sortida es faria com a Le Mans (a moto parada i arrencant a córrer cap a ella els pilots des de l'altra banda de la calçada). Per a les primeres edicions es definiren un seguit de cinc categories, lliurant-se un trofeu a l'equip guanyador de cadascuna d'elles: 100cc (superior a 75cc), 125cc, 250cc, 350cc i 500cc.

La primera edició es disputà el 3 de juliol de 1955 al circuit del Parc de Montjuïc, amb Enric L. Massé com a director de cursa i 45 equips participants, gairebé tots catalans. Els guanyadors, Joan Soler Bultó i Josep Maria Llobet, "Turuta", amb una Montesa Brío 125 cc de sèrie, varen fer 510 voltes al circuit, recorrent 1.935,922 km a una velocitat mitjana de 80,663 km/h.

Primeres edicions

Al cap de tres anys d'haver-se instituït, la cursa va guanyar la internacionalitat. El primer equip forà a triomfar-hi, format pels italians Gandosi i Spaggiari amb una Ducati 125 cc, elevà la distància recorreguda a 2.228,902 km, a una mitjana de 92,870 km/h.

El 1959 es produí la primera victòria d'una motocicleta de gran cilindrada, la BMW 600 dels britànics Daniel i Darvill, sense poder però superar el rècord establert per la Ducati 125 cc de Gandosi i Spaggiari. Aquell any s'encentà la història tràgica de la cursa, en morir-hi Conrad Cadirat, un dels millors pilots d'aleshores, després de caure i ser atropellat pel pilot que el seguia. Es donava la circumstància que pocs mesos abans la promesa de Cadirat, la gimnasta Olga Soler, s'havia mort en un accident d'aviació (el mateix en què morí Joaquim Blume). A partir d'aleshores s'instituí el Trofeu Cadirat, en memòria de l'infortunat pilot.

Copa i Campionat d'Europa

Josep Maria Busquets amb la Montesa Impala 250 camí de la victòria a l'edició de 1966

En la seva sisena edició, el 1960, les "24 Hores Motociclistes de Montjuïc" varen puntuar per la I Copa d'Europa ("Copa FIM"), competició establerta per la FIM atesa la importància que anaven prenent internacionalment les curses de resistència. Les altres proves del calendari eren el Bol d'Or, les "500 Milles de Thruxton" (a Hampshire) i les "24 Hores de Warsage" (a Dalhem). Aquell any, la BMW 600 guanyadora, pilotada pels britànics Darvill i Price, apujà el rècord a 2.325,5 km i la mitjana a 96,897 km/h. El 1966, Josep Maria Busquets i l'italià Francesco Villa, amb una Montesa Impala 250 cc, superaren la barrera dels 100 km/h de mitjana, establint el rècord en 102,047 km/h.

El 1976, la Copa d'Europa esdevingué Campionat d'Europa, amb les 24 Hores de Montjuïc com una de les proves destacades del calendari.

Amb els anys, el predomini de les màquines inferiors al "mig litre" (500cc) va acabar definitivament, donant pas a potents motocicletes de cilindrades superiors, arribant al màxim la rivalitat amb l'entrada en escena de les marques japoneses (Honda, Kawasaki, Suzuki i Japauto), que es disputaven el triomf amb les europees (BMW, Ducati, Laverda i Guzzi, havent quedat en minoria les catalanes Montesa, Bultaco i OSSA).

1980, Campionat del Món

El 1980, la cursa fou inclosa en el Campionat del Món de Resistència, mantenint-hi la titularitat fins al 1982, en què un boicot dels pilots francesos donà lloc que la FIM vetés Montjuïc per a aquest campionat a partir de la temporada següent, 1983.

El circuit de Montjuïc havia esdevingut obsolet a causa de les potents mecàniques i les grans velocitats que permetien assolir (amb mitjanes de 120 km/h), que comprometien seriosament la seguretat de participants i públic. Així, un cop Barcelona ja havia perdut el Gran Premi d'automobilisme i el de Motociclisme pels mateixos motius, la ciutat tornava a perdre un esdeveniment esportiu de primer ordre.

Darrers temps

Els organitzadors, però, no s'arronsaren i el 1983 tornaren a programar la cursa, malgrat no ser puntuable per a cap campionat internacional. Malauradament, les 24 Hores ja estaven sentenciades i el 1986, amb la tràgica mort de Mingo Parés, es va acabar assumint la realitat. Les 24 Hores no es tornarien a celebrar més a la "Muntanya Màgica" i haurien d'esperar a la inauguració del Circuit de Montmeló, el 1991, per a tornar-se a celebrar a partir de 1995, ara ja en un emplaçament específicament pensat per a la pràctica d'aquest esport amb tota mena de mesures de seguretat.

Actualitat

Antics participants a les 24 Hores, durant la II Llotja del Vehicle Clàssic de Mollet (2015)

Entre el juliol del 2012 i el setembre del 2013, el Museu de la Moto de Barcelona organitzà una exposició monogràfica temporal dins les seves instal·lacions, anomenada «Les 24 Hores de Montjuïc», en la qual es podia admirar una mostra de models històrics que havien participat en la cursa, des de les primeres edicions fins a les darreres. Hi destacava una selecció de models guanyadors de la cursa al llarg de la seva història, situada a la sala central del museu, completada amb nombrós material relacionat amb la cursa, des de medalles, trofeus, reculls de premsa i cartells de la prova fins a granotes i equipament divers emprat pels pilots i equips participants.

Durant la II Llotja del Vehicle Clàssic de Mollet, organitzada pel Museu Isern de la Moto del 13 al 14 de juny de 2015 a Mollet del Vallès, es muntà una exposició dedicada a les 24 Hores de Montjuïc que incloïa documents i vehicles històrics. L'esdeveniment comptà amb la presència de molts dels pilots guanyadors de la prova i d'altres que hi varen participar al llarg de la història.

Protagonistes

El circuit

El Circuit de Montjuïc

El Circuit de Montjuïc constava de dos sectors totalment oposats: primer hi havia una baixada amb revolts lents, tots ells coneguts popularment pel seu nom ("Angle Miramar", "Cega", "Roserar", Font del Gat, Teatre Grec, "Vies" i "Guàrdia Urbana") i s'enllaçava després amb una pujada de revolts ràpids ("Pèrgola", "Contrapèrgola", Poble Espanyol i "Sant Jordi"). A més a més, s'hi afegí una xicana passada la recta de l'Estadi, abans de l'angle de Miramar (que fou eliminat després de les obres prèvies a les Olimpíades de Barcelona 92).

Accidents mortals

Les 24 Hores acumularen al llarg de la seva història un tràgic balanç de víctimes mortals que n'acabà provocant la fi. Aquesta n'és la llista:

• Conrad Cadirat (1959)
• Pere Bernaus (1966)
• L'anglès Gerald Bunting i l'alemany Peter Strauss (1970)
• Francesc Cufí (1973)
• El comissari de pista Joan Gálvez Ferrándiz (1981)
• L'alemany Niklaus Rück (1985)
• Mingo Parés (1986)

Cal esmentar també la mort de Marià Vilagrasa el 1956, ja que, tot i no haver-se produït durant la cursa, hi tingué una estreta relació: fou assassinat d'un tret per un "guàrdia de parcs i jardins" mentre s'entrenava de nit al circuit, uns dies abans de la prova.

Ducati

Palmarès de Ducati a la cursa fins a 1964

El fabricant de motocicletes que té més relació amb les 24 Hores és sens dubte Ducati. A mitjan anys 50 la marca italiana tenia intenció de ficar-se en el món de les curses i, seguint la idea de Fabio Taglioni (un jove enginyer apassionat de la competició), l'empresa es proposà de desenvolupar una moto capaç de guanyar-ne i, al mateix temps, ser produïda en sèrie. Naixia així l'any 1955 la Ducati Gran Sport, més coneguda com a Marianna.

Malgrat que Ducati participà a Montjuïc des dels seus inicis, no fou fins que ho feu amb la Marianna (el 1957) que va començar a triomfar. Aquell any les tres Ducati ocuparen les tres primeres posicions finals i l'any següent les cinc.

Durant els anys següents i amb diferents models, més evolucionats, Ducati va pujar al podi en nombroses ocasions. Fins i tot, la cursa catalana donà nom a un dels models més recordats de la marca: la 24 Horas, fabricada a Catalunya per Mototrans entre 1966 i 1974. Aquest model suplia les seves cosines italianes (la Mach 1 i la Mark 3) en el mercat estatal, arribant-se a exportar al Regne Unit.

Dave Degens

Tot i que les fàbriques de motocicletes apostaven dur a Montjuïc, presentant-hi equips oficials amb tot el suport possible, el 1965 fou un pilot privat amb una moto artesanal qui s'endugué la victòria. Dave Degens era un dels preparadors de cafe racers més sol·licitats al Regne Unit. Els corredors d'aquesta mena de motocicletes preparaven els seus prototipus sobre la base d'antigues motos angleses i les sotmetien a grans transformacions perquè fossin com més competitives millor. Degens decidí portar a Montjuïc una de les seves creacions, la Dresda-Triton amb motor Norton de 750 cc, guanyant-hi la cursa. El 1970 repetí la proesa, aquest cop amb una Dresda-Triumph.

Cilindrades

Tot i l'inesperat podi assolit per Benjamí Grau i Joan Bordons el 1972 amb una Bultaco de 360 cc, el temps de les motos de menys de 500 cc tocava ja a la seva fi. El 1974 la victòria fou per a l'equip francès Godier - Genoud amb una Kawasaki 900 i l'any següent cap equip que optés a la victòria no presentava ja màquines de menys de 750 cc (Honda, Japauto, Kawasaki, BMW, Laverda i Ducati n'inscrigueren d'entre 750 i 1000 cc).

Benjamí Grau

Benjamí Grau és potser el pilot més recordat de tots els que participaren en la cursa. Amb set victòries entre 1972 i 1986 (sis amb Ducati i una amb Bultaco), guanyà l'apel·latiu de Rei de Montjuïc. Juntament amb Salvador Cañellas formà un dels millors tàndems de la història de les 24 Hores, guanyant-hi el 1973 i el 1975.

Aquesta darrera fou justament una de les edicions més apassionants i disputades: Kawasaki hi presentava nou motos, Ducati cinc, Honda i Japauto deu, BMW i Laverda cinc cadascuna, a més de les Norton, Triumph, Guzzi, Dresda, Montesa, OSSA i Bultaco. En un aparellament de darera hora, Grau formà equip amb Cañellas i prengueren la sortida des de les darreres posicions, amb una Ducati. En només una hora es posaren al capdavant de la cursa i varen rodar les restants vint-i-tres amb domini absolut, aconseguint una recordada victòria.

Palmarès

Motos guanyadores

Diverses motocicletes guanyadores de la cursa al llarg dels anys

La Montesa Impala 250 amb què els germans Sirera guanyaren el 1963

L'Honda 998 amb què Christian Léon i Jean-Claude Chemarin guanyaren el 1978

Edició	Any	Equip guanyador	Motocicleta			Resultat
			Marca	Motor	Cilindres	Voltes	Km	Km/h
I	1955	Joan Soler Bultó Josep Maria Llobet, "Turuta"	Montesa 125	2T	1	510	1.935,922	80,663
II	1956	Juan Elizalde Arturo Elizalde, "Lucas"	Montesa 142	2T	1	549	2.082,266	86,761
III	1957	Alberto Gandossi Bruno Spaggiari	Ducati Sport 125	4T	1	588	2.228,902	92,870
IV	1958	Giuseppe Mandolini Paolo Maranghi	Ducati 125	4T	1	586	2.224,736	92,697
V	1959	Bruce Daniels Peter Darvill	BMW 600	4T	2	585	2.220,836	92,534
Copa FIM de resistència
VI	1960	Francesco Villa Alfredo Balboni	Ducati 175	4T	1	603	2.288,654	95,364
VII	1961	Norman Price Peter Darvill	BMW 600	4T	2	613	2.325,500	96,897
VIII	1962	Ricard Fargas Enzo Rippa	Ducati 250	4T	1	591	2.243,722	93,488
IX	1963	Jordi Sirera Enric Sirera	Montesa 250	2T	1	620	2.353,251	98,052
X	1964	Bruno Spaggiari Giuseppe Mandolini	Ducati 285	4T	1	635	2.407,062	100,293
XI	1965	Dave Degens Rex Butcher	Dresda-Triton (Motor Norton 650)	4T	2	631	2.395,244	99,801
XII	1966	Josep Maria Busquets Francesco Villa	Montesa 250	2T	1	646	2.499,140	102,047
XIII	1967	Carles Giró Luis Yglesias	OSSA 230	2T	1	662	2.511,903	104,663
XIV	1968	Joan Antoni Rodés, "Juanjo" Ricard Fargas	Norton 750	4T	2	635	2.407,062	100,431
XV	1969	Salvador Cañellas Carles Rocamora	Bultaco 360	2T	1	684	2.593,267	108,052
XVI	1970	Dave Degens Ian Goddard	Dresda 650	4T	2	656	2.489,202	103,716
XVII	1971	Augusto Brettoni Sergio Angiolini	Laverda 750	4T	2	687	2.605,948	108,581
XVIII	1972	Joan Bordons Benjamí Grau	Bultaco 360	2T	1	689	2.611,745	108,965
XIX	1973	Salvador Cañellas Benjamí Grau	Ducati 860	4T	2	720	2.730,667	113,777
XX	1974	Georges Godier Alain Genoud	Kawasaki 900	4T	4	712	2.698,942	112,572
XXI	1975	Salvador Cañellas Benjamí Grau	Ducati 900	4T	2	731	2.770,965	115,455
Campionat d'Europa de resistència
XXII	1976	Stan Woods Charles Williams	Honda 941	4T	4	747	?	117,983
XXIII	1977	Christian Huguet Penti Korhonen	Honda 997	4T	4	760	?	120,005
XXIV	1978	Christian Léon Jean-Claude Chemarin	Honda 998	4T	4	763	?	120,521
XXV	1979	Christian Léon Jean-Claude Chemarin	Honda 998	4T	4	773	2.930,173	122,176
Campionat del Món de resistència
XXVI	1980	Josep Maria Mallol Alejandro Tejedo	Ducati 900	4T	2	757	?	119,708
XXVII	1981	Raymond Roche Jean Lafond	Kawasaki 1000	4T	4	777	?	122,838
XXVIII	1982	Christian Berthod Jean Monnin Marc Granié	Kawasaki 1000	4T	4	735	?	116,089
No puntuable per al campionat del món
XXIX	1983	Benjamí Grau Quique De Juan Luis Miguel Reyes	Ducati 750	4T	1	708	?	111,824
XXX	1984	Benjamí Grau Joan Garriga Luis Miguel Reyes	Ducati 750	4T	2	721	?	113,877
XXXI	1985	Benjamí Grau Quique De Juan Joan Garriga	Ducati 750	4T	2	730	?	115,299
XXXII	1986	Benjamí Grau Joan Garriga Carles Cardús	Ducati 850	4T	2	747	?	117,984

Vegeu també

• Bultaco 24 Horas Montjuïc

Referències

Bibliografia

• Claret, Salvador. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Viva Montesa, col·lecció Pere Permanyer: Guia de l'exposició de motocicletes. Barcelona: Cevagraf, SCCL, 2003. ISBN 84-393-5977-2. 
• «Les 24 hores motociclistes de Montjuïc». pmbarcelona.com. Arxivat de l'original el 24 d'octubre 2010. [Consulta: 19 desembre 2010].
• «Vint-i-quatre hores de motociclisme» (JPG). joangarriga.blogspot.com, 22-07-2009. [Consulta: 19 desembre 2010]. «(Les dades de 1984 són errònies, ja que l'equip guanyador fou Grau-Garriga-Reyes, no pas Grau-De Juan-Reyes.)»
• «24 Horas de Montjuic» (en castellà). kmceromt.com. Arxivat de l'original el 22 de gener 2012. [Consulta: 19 desembre 2010].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: 24 Hores de Montjuïc

• Web oficial de la Penya Motorista Barcelona
• Dossier de premsa sobre la cursa elaborat pel Museu de la Moto de Barcelona PDF (castellà)
• Article sobre les 24 Hores de Montjuïc (castellà)
• Vídeo de l'edició de 1974