Abadia de Port-Royal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ruïnes de l'antiga abadia de Port-Royal des Champs

Port-Royal des Champs, o simplement Port-Royal, és una cèlebre abadia de religioses cistercenques, situada en una petita vall, al costat d'un estany, prop de Chevreuse (Sena i Oise).

El gran influx que en el segle XVII exercí Port-Royal en la vida polític-religiosa i encara literari-científica de la nació francesa, ha estat causa de la notòria celebritat que li correspon en la història, màxim al tractar-se del jansenisme, el qual bressol fou el singular monestir. El nom de Port-Royal prové, segons es diu, d'haver-s'hi refugiat el rei Felip August durant una casera en aquell paratge solitari, motiu pel qual li posà el nom de “Port-du-Roi” o “Port-Royal”. Al mateix rei se li ha atribuït la idea d'aixecar allà un monestir: en connivència amb la dita reial voluntat, si és que i hagué tal, o per pròpia iniciativa, Matilde de Garlande, esposa de Mateu de Montmorency, comprà el terreny i fundà un monestir el 1204 sota els auspicis del bisbe de París Odón de Sully. El 1206 ja vivien en el nou monestir algunes religioses cistercenques, i el 1214 fou erigit en abadia, doncs així ho permetia el nombre de religioses que en aquest ja hi podien viure.

Honori III els hi concedí privilegis el 1224 i els va prometre especial protecció. Amb aquesta sort fou desenvolupant-se progressivament Port-Royal fins 1468-1558 en que arribà al seu més gran floriment. Però a finals del segle XVI i principis del XVII l'observança regular anà decaient ràpidament fins a arribar a ser substituïda per la més completa relaxació. El 1602 era consagrada abadessa, a l'edat d'onze anys, la segona filla d'Antoine Arnauld, Jacobina, coneguda pel nom de Angèlica Arnauld (Mare Angèlica). Aquesta dona d'ànima extraordinària realitzà en el relaxat monestir una reforma completa de vida, vencent les major dificultats: a les lectures de novel·les visites frívoles, diversions poc honestes, succeïren el cant d'ofici, rigorosa clausura i extrema austeritat de vida.

Canvi de Monestir[modifica | modifica el codi]

La manca de salubritat i l'estretor de Port-Royal induïren a la mare Angèlica a que comprés, com ho va fer el 1624, una casa a París on es traslladaren el 14 d'abril de 1626 unes 70 religioses. Des d'aquesta data es distingeix Port-Royal, el de París, situat en el raval de Saint-Jacques, i l'antic, que prengué el nom de Port-Royal des Champs.

El 1627 la dominant abadessa aconseguí una butlla del papa Urbà VIII per la qual les monges de Port-Royal, quedaven lliures de la jurisdicció dels cistercencs; així mateix prengueren el nom de Filles del Santíssim Sagrament, que corresponia a la nova orientació que donaren vida religiosa en la nova morada, de culte perpetu a la Sagrada Eucaristia.

John Du Verger d'Hauranne, conegut per l'apel·latiu de Saint-Cyran d'ençà que el 1620 aconseguí l'abadia del mateix nom, prengué sota la seva direcció espiritual a la mare Angèlica, la qual abraçà, amb tot l'apassionament de que era capaç el seu cor , la doctrina del furibund jansenista, al qual respectava com a un enviat del cel i creia coma un profeta. La intrèpida abadessa introduí a Saint-Cyran a Port-Royal, on va poder desenvolupar sense cap mena de trava els plans preconcebuts davant mà, establint allà el centre d'acció que Jansen desitjava per la seva obra. no content amb lo ja assolit, Saint-Cyran volgué agrupa, al empara de Port-Royal i d'entre la gent de més vàlua, les quals simpaties li havien guanyat les seves relacions d'intimitat amb Robert Arnauld d'Audilly, una com companyia militant que a les seves ordres fos capaç de defensar la causa de Jansen contra la mateixa Companyia de Jesús. La institució dels Solitaris de Port-Royal fou la realització d'aquests somnis. Després d'una vida dedicada al recolliment, l'estudi i la pietat, acudiren a Port-Royal des Champs, homes il·lustres, entre ells, dos germans de la mare Angèlica, Arnauld d'Audilly i Antoine, el gran Arnauld, tres nebots de la mateixa abadessa, Antoine Le Maître, cèlebre advocat, Le Maître de Lacy i Le Maître de Sericourt; Lancelot, el futur autor de Racines grecques; Singlin el gran orador del partit jansenista; Hamon, doctor en medicina, etc.

Tots ells laics o eclesiàstics, passaven la vida en l'estudi i l'exercici de l'absurda ascètica de Saint-Cyran, encara conserva'n les relacions amb el món, sobretot en les qüestions polític-religioses. Des de 1637 restaren obertes a Port-Royal les nomenades petites écoles, destinades a la formació dels nens; eren regentades per els solitaris, els quals es proposaren contrarestar per tal mitjà la labor pedagògica dels jesuïtes.

Per ordre de Richelieu, que advertí del perill de la nova secta, Saint-Cyran fou arrestat i conduït a Vincennes el 15 de maig de 1638; i allí va romandre fins el 1643 en què mort Richelieu, recobrà llibertat i va poder tornar a Port-Royal i dedicar-se al treball amn el fi, segons ell deia, de refutar les doctrines dels jesuïtes; però la mort el sorprengué ben aviat; l'11 d'octubre de 1643 expirava el cap del partit jansenista víctima d'un atac d'apoplexia.

Vivendas dels 'solitrisa Port-Royals des Champs

Augustinus[modifica | modifica el codi]

La publicació el 1640 del Augustinus de Jansen, i tres anys després de la Frecuente Communion, d'Arnauld, produïren gran efervescència en el públic sobre qüestions fins llavors només agitades en el camp dels teòlegs: l'opinió pública es dividí en dos bans, Port-Royal fou llavors l'ànima del jansenisme; de totes parts acudien a ell partidaris de la nova doctrina, a la recerca d'orientació. La situació es tornava cada vegada més difícil per els de Port-Royal, sobretot quan Nikolaus Cornet denuncià a la Sorbona en cinc proposicions l'ànima de la doctrina de Jansen: aquest fett suscità una gran tempesta, més l'assemblea del clero francès aixecà una suplica al Summe Pontífex perquè intervingués en l'afer. Innocenci X condemnà com herètiques les cinc famoses proposicions per la butlla Cum occasione del 31 de maig de 1653, i per tancar la porta a tota classes se subterfugis, Alexandre VII confirmà amb la butlla Ad sacram beati Petri sedem, del 16 d'octubre de 1656, la del seu antecessor i declarà condemnar les cinc proposicions en el sentit significat per Jansen: in sensu ab codem Jansenio intento. Es redactà un formulari molt precís amb el fi de presentar-lo a l'acceptació dels recalcitrants; en el que s'exigia la submissió a la butlla d'Alexandre VII; el rei l'imposà a tots els eclesiàstics del regne. Però en presentar-lo Daubray als solitaris de Port-Royal, ni tant sol un es dignà signar-lo, per el que reberen l'ordre de tancar la classe de nens i abandonar el seu retir. Les mateixes religioses, a les quals l'arquebisbe de París no aconseguí reduir a raó, foren en la seva gran majori expulsades de Port-Royal i distribuïdes per altres monestirs. Amb tot, el 1665 aquelles monges <<pures com els àngels, però orgulloses com a dimonis>>, segons frase de M, de Pérefixe, no obstant estar en entredit Port-Royal des Champs, es reuniren allí en nombre de 88: 71 de cor i 17 llegues; altres 12, més submises, restaren a París. Després de llargues negociacions els jansenistes i les religioses de Port-Royal, per assoli la que després s'anomenà pax clementina, apel·laren a l'engany fingint subscriure sense restricció el formulari del Papa. Climent IX es reconcilià amb ells el 1669, i l'arquebisbe de París va admetre de bell nou les religioses de Port-Royal als sagraments. S'obtenia aquest triomf el 15 de febrer de 1669. Des d'aquesta data Port-Royal començà una nova etapa de la seva història: els solitaris tornaren al seu antic retir, s'obriren de nou les petites écoles, en una paraula, Port-Royal tornà a ser altra vegada per un anys el centre intel·lectual i religiós on i acudien tant els intel·lectuals com el d'elevada nissaga de la cort francesa. Malgrat tot, e foc continuava amagat sota les cendres. Lluís XIV, que veia amb recel el nou focus jansenista que altra volta s'albergava a Port-Royal, concebí el projecte d'exterminar-lo per complet.

El fulletó Cas de consciencia[modifica | modifica el codi]

Els esdeveniments es prestaren per això. El 1702, un fulletó intitulat Cas de consciència despertà bruscament totes les conteses que des de l'origen de la secta s'havien suscitat. Climent XI, per un breu del 12 de febrer de 1703, condemnà el tal cas, i de rebot el dictamen favorable que sobre el mateix havien emès 40 doctors de la Sorbona, i el 15 de juliol de 1705 parlà de bell nou el Sobirà Pontífex, a instancies del rei francès, el qual suplicà al Papa, amb el fi de desbaratar les noves subtileses dels jansenistes, una butlla precisa, enèrgica, que seria declarada llei d'Estat, i posada en execució pels magistrats del regne.

Tal fou l'ocasió de la butlla “Vieneam Domine”, de Climent XI, verdader cop mortal assestat al cap i al cervell del jansenisme, en la que el Papa condemnava el “silenci respectuós” i renovant totes les condemnacions dels seus predecessors, exigia que se l'obeís amb <<submisió interna>, “non lacendo solum sed et interius obsequendo”. Més les religioses de Port-Royal, últim nucli oficial jansenista que subsistia, s'obstinaren en no acatar la tal butlla sense reserves ni additaments. En vista del qual, el rei, amb la aprovació de l'arquebisbe de París, cardenal Noailles les intimà la prohibició d'elegir en el successiu nova abadessa i de rebre novícies. El febrer de 1707 es promulgà una llei en virtut de la qual els bens de Port-Royal des Champs eren transferits al de París, i el 22 de novembre del mateix any Noailles llençà contra elles l'excomunió. El març de 1709 el Papa es decidí a publicar una butlla acordant el trasllat de les religioses de Port-Royal des Champs a diversos monestirs, i el 29 d'octubre, d'Argenson amb una escorta d'arquers i suficients carruatges per efectuar el trasllat, es presentà en Port-Royal, forçà les portes amb les degudes consideracions dispersà les 25 religioses que encara vivien allí. Aquesta mesura produí una fonda emoció general. Durant els dies que seguiren als de la dispersió, el ja desert monestir fou objecte de peregrinacions continues.

Enderrocament de Port-Royal des Champs[modifica | modifica el codi]

El rei per esborrar fins i tot la memòria d'aquell centre de rebel·lia i apagar fins l'última brasa d'esperança de futurs ressorgiments que aquells solitaris murs poguessin infondre als jansenistes, decretà el 22 de gener de 1710 el complet enderrocament de Port-Royal des Champs, segons l'ordre del rei, el monestir, juntament amb els edificis que successivament se li havien anat afegint, fou arrasat fins els fonaments. Les mateixes despulles mortals dels que havien estat enterrats allà, foren exhumats el 1711 i traslladats a les esglésies i cementiris de les viles veïnes.

Les famoses petites écoles que tanta fama donaren a Port-Royal

Port-Royalfou arrasat, però l'esperit que havia alenda't als seus inquilins va viure encara; quasi tot el segle XVIII França es veié pertorbada per la lluita continua entre els deixebles de Port-Royal i els seus adversaris. Pel rigor del seu codís moral que portava l'ideal cristià a extrems viciosos, però que exigien gran força de voluntat, per l'exemple com il·lustrava les ensenyances, pels escrits que publicà (Cartes espirituels, de Saint-Cyran i mare Angèlica; Freqüent comunió, d'Arnauld; Historia Eclesiàstica, de Tillemont; Provinciales i Pensées, de Pascal; la Lògica, etc.), Port-Royal produí fonda petjada en el segle XVII. Quasi tots els grans escriptors francesos d'aquella època participen d'aquell influx. Però el que d'una manera singular propagà i conservà la fama de Port-Royal, foren les petites écoles i la pedagogia que en aquestes posaren en pràctica tan cèlebres mestres. A mesura que la reputació de Port-Royal s'estenia, les famílies distingides es disputaven el favor d'educar els seus fills en aquell ambient intel·lectual d'austeritat i distinció. Els mestres, que no semblaven professors sinó educadors, adoptaren en l'ensenyança una pedagogia francament cartesiana i racionalista, encaminada al cultiu quasi exclusiu de l'enteniment i raciocini, menyscabant les altres facultats de l'alumne; reduïren el càstig al mínim possible, desterraren tot mitjà d'emulació, coartaren tan com pogueren les tendències naturals dels nens als jocs d'expansió i joia, en una paraula, tota la seva pedagogia girava entorn de la més severa reflexió. No foren estèrils certament les “petites écoles”, doncs a alumnes d'aquestes educats se li deuen La Logique de Port-Royal, la Grammaire Génerale el Jardin des racines grecques, i d'altres produccions científic-literàries, algunes de les quals, d'elevat mèrit sens dubte, han merescut l'honor de privar per espai de quasi dos segles.

Quant a Port-Royal de París, només resta per dir que les seves religioses, apartades del jansenisme i trencada tota relació amb Port-Royal des Champs, després d'haver acatat la suprema autoritat del Pontífex de Roma, romangueren allà fins el 1790 en que varen tenir la mateixa sort que a tots els ordes religiosos de França. Durant la Convenció aquell edifici fou convertit en presó, que es digué per irrisori, segons sembla, Port Lliure. El 1814 fou instal·lat allà l'Hospici de la Maternitat.

Lógica de Port-Royal[modifica | modifica el codi]

Petita Historia de la Filosofia. El 662 es publicà a París La Logique ou l'Art de penser, obra mancomunada dels solitaris de Port –Royal, Arnauld i Nicole.l'obra comprèn quatre parts que tracten, respectivament, de les idees, del judici, del raciocini i del mètode. Excepte l'última, les altres no aporten un progrés real a la dialèctica, però si una major claredat i simplificació dels procediments logístics a que en tenien acostumats els escolàstics. L'addició d'una doctrina del mètode ja es comprèn que és una suggestió cartesiana. C. Liebmann, Die Logik von Port-Royal im Verhällnis zu Descartes (1902), ha confirmat aquest tesi que fou sempre tradicional en la literatura francesa.

Aquesta Lògica és, doncs un tractat a la manera de Descartes, amb exclusió de la doctrina baconiana de la inducció i de l'experiència, i això constitueix el seu defecte principal. Dintre del criteri actual de la Lògica, l'obra encara sembla més deficient, doncs les seves bases psicològiques, la seva semblança amb l' Àlgebra, les seves connexions amb l'Ontologia, situen aquesta ciència en un situació molt superior a la d'un simple art de pensar. L'encert dels pedagogs de Port Royal consistí en saber dar a les qüestions dialèctiques una dúctibilitat fins llavors desconegudes que va permetre que fossin del domini comú les regles i procediments del pensament lògic.

La lògica de Port Royal gaudí d'extraordinari crèdit durant el segle XVII i del XVIII. El 1685 assolí un cinquena edició, i el 1704 C. Braun publicava a Halle una traducció llatina, amb prefaci de l'erudit Johann Franz Buddeus. Als pocs anys d'haver sortit l'edició original aparegué una versió anglesa (Londres, 1685), la primera d'una llarga sèrie que acaba amb la de John Ozell, el 1717, i Baynes el 1851. Manuel José Fernández feu una versió castellana el 1759.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abadia de Port-Royal

Coord.: 48° 44′ 39″ N, 2° 0′ 58″ E / 48.74417,2.01611