Abd-al-Mumin ibn Alí

Abd-al-Mumin ibn Alí ibn Alwí ibn Yalà al-Kumí Abu-Muhàmmad (àrab ‏عبد المؤمن بن علي, ʿAbd al-Muʾmin ibn ʿAlī ibn ʿAlwī ibn Yaʿlā al-Kūmī Abū Muḥammad) (Tagra o Trara 1094- Sale 1163) fou el segon califa dels almohades i fundador de la dinastia almohade mumínida o dels mumínides amb capital a Marràqueix. Va succeir al mahdí Ibn Tumart al front del moviment reformista (tawhid) conegut per al-muwahhidum (almohades).

Pertanyia a una humil tribu berber arabitzada, els kumya del grup zenata, que vivia al nord del territori d'Orà. Va iniciar una peregrinació que l'havia de portar a l'orient però es va aturar a Bugia on va conèixer a Mahdí ibn Túmart, anomenat el "fakih del Sus", del que va esdevenir deixeble (1117). Ibn Tumart el va adoptar a la seva pròpia tribu, els hargha, i li va donar un lloc al "consell dels deu"; un dels membres principals del grup, Abu Hafs Umar Inti, el va protegir, i a la mort del cap el 1130 el va fer designar successor. Les tribus berbers van tardar tres anys a reconèixer a Abd-al-Mumin com a cap espiritual i donar-li la bay'a en signe de reconeixement.

Conquesta del Marroc

Només ser reconegut va decidir conquerir el Marroc. Sus i Dra (Wadi Dar'a) foren els primers objectius i després les fortaleses que envoltaven al nord les muntanyes del gran Atles i impedien l'accés a les planes de Marràqueix; després va avançar cap al nord-est i va ocupar Damnat, i Day, i es va assegurar el control de l'Atles mitjà i de Tafilalt (1140-1141). Així les seves forces tenien accés al Marroc del Nord, i amb base al massís del Djabal, van ocupar les fortaleses de la regió de Taza des d'on es van estendre cap els territoris de les tribus mediterrànies del Wadi Law i de Badis, Nakur, Melilla i fins a Orà. Va entrar a la vila de Tagra on havia nascut, com a triomfador.

Fins ara les seves operacions foren de guerrilla però en endavant volia enfrontar als almoràvits a la plana. La mort de l'emir almoràvit Alí ibn Yússuf el 1144 havia deixar un tron debilitat al seu fill Tashfin ibn Alí, i la rivalitat entre els grups tribals lamtuna i massufa per la successió debilitaven el seu imperi. La mort del català Al-Ruburtayr, el millor general almoràvit (1142), en un enfrontament entre les seves milícies cristianes i els almohades al Marroc oriental, també els havia perjudicat molt tot i que el fill Ali ibn Reverter va agafar la successió. L'adhesió dels berbers zenata al moviment va deixar aquest amb una força immensa. L'exèrcit d'Abd al-Mumin i el de Tashfin ibn Alí es van trobar a la plana de Tremissen (Tilimsen) i els almohades van obligar als seus enemics a retirar-se cap a Orà. Tashfin va morir d'una caiguda de cavall el mateix any 1145. Ara el camí de Fes estava obert. Wadja (Oudja) i Adjarsif (Guersif) foren ocupades i finalment ho fou Fes el 1146; després van seguir Meknes i Sale. Marrakech va tractar d'oferir resistència però va haver de capitular el 1147. Abd al-Mumin es va instal·lar al palau del sobirà almoràvit, i va fer construir la mesquita Djami al-Kutubiyyin encara existent. Fou segurament llavors que els seus fidels li van atribuir el títol de "Amir al-muminin" (cap dels creients)

Llavors va organitzar el seu imperi. Els sospitosos de no ser prou lleials o poc religiosos foren executats.

Conquesta d'Ifriquiya

Després va decidir conquerir l'Ifriquiya on les dinasties sinhadja de Bugia i Al-Kayrawan eren dèbils i estaven molt afectades per les incursions dels beduins, i per mar eren atacats pels normands dirigits per Roger II de Sicília i havia conquerit algunes posicions. Abd al-Mumin va marxar a Ifriquiya oficialment per fer la guerra santa contra els cristians; va sortir de Sale el 1151, i va avançar cap a l'est ocupant Alger, Bugia i la Kala dels Banu Hammad, i va derrotar a la batalla de Setif als àrabs nòmades que fins llavors havien estat feudataris del Hammadites de Bugia; a aquestos nòmades seguidament els va agafar al seu servei. En aquell moment va decidir no seguir més endavant.

El 1154 va assegurar la successió i va fer designar al seu fill Muhammand ben Abd al-Mumin com a hereu. El 1156 va donar el govern de les principals ciutats a altres fills.

Vuit anys més tard de la seva primera expedició, va anar a conquerir l'Ifriquiya i va deixar com a lloctinent al Marroc a Abu Hafs Umar Inti. El 1159, després de sis mesos de camí, va arribar davant Tunis, que va conquerir; tot seguit va atacar Mahdia, en poder dels normands sicilians, que fou ocupada el gener de 1160. També es va assegurar la possessió de Sussa, Kayrawan, Sfax, Gafsa, Gabes i Trípoli (Líbia). Després va tornar al Marroc i va sortir cap a Hispània el 1161.

Conquesta de l'Àndalus

Els almohades hi havien desembarcat el 1145; el 1146 l'almirall almoràvit Ibn Maymun es va passar als almohades i es va apoderar de Cadis. El 1147 un exèrcit enviat per Abd al-Mumin va conquerir successivament Xerès, Niebla, Silves, Beja, Badajoz, Mértola i finalment Sevilla. El 1154 Granada fou entregada pel seu governant almoràvit. El 1157 fou conquerida Almeria, que havia caigut en poder dels castellans amb l'objectiu clar de dominar Andalusia i el 1161, per impedir-ho, Abd al-Mumin va anar a la península establint el seu quarter a Gibraltar de la que havia ordenat la reconstrucció amb el nom de Djabal al-Fath. Hi va romandre dos mesos l'hivern. Va enviar a les seves forces en direcció de Jaen on els mercenaris d'Ibn Mardanish (Aben Mardanix) havien fet una incursió, però el 1162 va tornar al Marroc. Allí va concentrar les seves tropes a un quarter creat a l'efecte prop de Sale, el Ribat al-Fath (moderna Rabat) per preparar un nou pas a la península; però es va posar malalt i va haver de fer llit i finalment va morir el maig de 1163.

Bibliografia

• E. Levi-Provençal Notes d'histoire almohade, 1948
• A. Huici La historia i la leyenda en los origenes del imperió almohade

Referències

Precedit per: el mahdí Ibn Tumart

califa almohade 1147-1163

Succeït per: Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin