Abraham ibn Daud

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Abraham ibn Daud (en hebreu: אברהם בן דוד הלוי אבן דאוד Abraham ben David ha-Levi ibn Daud), també conegut com a RABaD I[1] (Còrdova,[2] ca. 1110 - Toledo, 1180), fou un historiador apologètic del judaisme i el primer filòsof jueu plenament aristotèlic.[3][4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Ibn Daud, de família originària de Jerusalem, naix, probablement, a la ciutat de Còrdova al voltant de 1110. Nebot i deixeble de Baruk bar Isaac ibn Albalia, cap de l'escola talmúdica de Còrdova, estudia àmpliament tant la cultura islàmica com la jueva del seu temps: la literatura àrab i la ciència islàmica, especialment la filosofia d'Al-Farabí i Avicenna; el pensament grec (Plató, Aristòtil, Hipòcrates, etc.); la poesia jueva, la Tanakh (Bíblia jueva), el Talmud i el pensament jueu, especialment a Saadia, Ibn Gabirol i Yehudà ha-Leví. També adquireix importants coneixements de medicina, matemàtiques i astronomia.[5]

Es va establir a Toledo vers el 1148, fugint dels almohades que havien envaït la península Ibèrica. En aquesta terra va escriure la major part de la seva obra.[3] Ha estat identificat amb Avendaut,[6] traductor de diverses obres filosòfiques i astronòmiques pertanyent a l'Escola de traductors de Toledo.[7]

Abraham ibn Daud mor a Toledo el 1180 defensant la seva fe[3] durant un pogrom:[5]

« [Abraham el Levita] fue ahorcado por no dexar la ley, a que le obligava el Rey de España y no saliendo con su intento le mandó ahorcar. [Abraham el Levita] fou penjat per no deixar la llei com li obligava el rei d'Espanya, i en no aconseguir-lo, el manà penjar. »
— Salomó ibn Verga. Sebeṭ Yehudah (Ibn VergaLeón 1744: p. 6).

Obra[modifica | modifica el codi]

Les seves dues obres més importants, el Llibre de la tradició i La fe enaltida, foren escrites en la mateixa època i amb el mateix objectiu de defensar el judaisme rabínic, el primer mitjançant la història, i el segon, amb arguments filosòfics.[8]

Història[modifica | modifica el codi]

  • Sefer ha-qabbalà (Llibre de la tradició) (ca. 1160).[9][3] Aquesta obra és una defensa de la doctrina rabínica de la Tradició o Llei oral, entenen el Talmud com la veritable interpretació del text sagrat o Llei escrita (Torà); front els principis defensats per la secta caraïta, que des de la meitat del segle XI experimenta un fort creixement a Castella. Aquesta apologia de l'ortodòxia jueva fou continuada per Abraham ben Salomó ibn Torrutiel i Yosef ibn Saddiq d'Arévalo.[10] També inclou notícies de molts intel·lectuals jueus d'Al-Àndalus.[11]
  • Zijron divre Rom (Història de Roma). Original perdut, es conserva una traducció al llatí, Memoria rerum Romae, editada el 1724.[12]
  • Divre malke Yisrail gabayit shem (Història dels Reis d'Israel en l'època del Segon Temple). Obra perduda.[5]

Filosofia[modifica | modifica el codi]

Abraham ibn Daud, en La fe enaltida, és el primer a introduir de forma sistemàtica l'aristotelisme musulmà d'Al-Farabí i Avicenna en la filosofia jueva.[8] El seu pensament queda influït, a més a més, per Abu-Hàmid al-Ghazalí, crític d'Al-Farabí i Avicenna, i pel teòleg i polemista Ibn Hazm, entre els musulmans; i per Saadia i Yehudà ha-Leví, especialment, i per Bahya ibn Paquda, Yosef ibn Saddiq i Abraham ibn Ezra, entre el jueus.[13]

La fe enaltida està estructurada amb un preàmbul i tres parts:[14][15]

a. En el preàmbul l'autor indica l'objectiu que vol aconseguir, resoldre el problema del lliure albir o llibertat humana, però el llibre es desenvolupa amb la pretensió de provar la perfecta harmonia entre fe i raó, per tal d'obtenir la veritat.
b. La primera part desenvolupa algunes qüestions de la física i metafísica aristotèlica: La substància i les categories, la matèria, la forma i els elements, el moviment i l'infinit, l'ànima, i les esferes celestials.
c. La segona part s'ocupa de l'existència de Déu, la unitat, els atributs divins, la cosmologia i les intel·ligències celestials, la profecia, la defensa de la Torà, i l'angelologia i el problema del lliure albir.
d. La tercera part s'ocupa de l'ètica.

Per la varietat dels temes tractats, La fe enaltida ha estat considerada com una autèntica enciclopèdia de filosofia.[14] Així, els principals temes desenvolupats i estudiats són:

Harmonització raó i fe. La veritable filosofia no contradiu la revelació, i utilitza l'exègesi biblica per demostrar-ho.[14] Però, mentre la fe ofereix el coneixement des d'un principi i sense cap esforç (la revelació), la raó filosòfica sols aconsegueix el coneixement mitjançant una cerca fatigosa.[16] El deure de cada jueu, per Ibn Daud, és trobar aquesta harmonia.[17]
Substància i accident. Tot el que existeix o és substància o és accident, i sols una de les dues. La forma i la matèria, els dos components dels éssers físics, són substàncies.[18]
Ànima. L'activitat vital de l'ésser humà implica l'existència d'un principi extrínsec a la matèria, l'ànima immaterial. I aquesta ànima és immortal per exigències de la fe, en contra del principi aristotèlic de correlació entre matèria i forma.[19]
Déu. Demostra l'existència de Déu seguint la teoria del moviment aristotèlic. Hi ha un primer motor, causa del dinamisme còsmic, un ésser existent per si mateix, immaterial, absolut, únic i simple, origen del moviment del món i de tot el que existeix. Al ser impossible una sèrie causal infinita, al final de la mateixa s'arriba a l'origen de tot ésser i a la font de tota existència, és a dir, al Déu creador, aconseguint harmonitzar Ibn Daud, raó i fe.[20][21]
Coneixement humà i Profecia. El coneixement és una facultat purament passiva, sols potència que necessita de l'adquisició de les formes o conceptes per a passar a intel·lecte actiu, i que pot perfecccionar-se mitjançant l'estudi. El pas de potència a acte necessita la intervenció de l'intel·lecte agent, entitat espiritual i supraindividual on està temporalment la veritat plena i la totalitat de les formes.[19] La profecia és el grau suprem del coneixement humà i procedeix de l'acció de l'intel·lecte agent, però sols comprèn el fets futurs. Existeixen dos tipus de profecies, les naturals i les revelacions divines, i aquestes últimes són per permetre a Déu mitjançant homes determinats, ensenyar veritats i preceptes necessaris als jueus per aconseguir una major perfecció de vida.[22][23]
Ètica. Barreja elements neoplatònics i aristotèlics. La virtut consisteix en l'equilibri entre les diverses parts de l'ànima i és el punt mig entre els extrems.[24] La saviesa és una virtut que pertany a la intel·ligència teòrica, però es la justícia i la perfecció moral la que permet a l'home arribar a la felicitat. La justícia és una virtut filosòfica però també un manament diví, ja que permet la relació de l'home amb Déu i la justificació del compliment dels manaments de la Torà.[25]

Repercussió del seu pensament[modifica | modifica el codi]

Tot i que no anomena explícitament a Ibn Daud en la Guia dels Perplexos, Maimònides coneix La fe analtida, com es veu per les coincidències entre les dues obres: algunes d'elles degudes a la utilització de les mateixes fonts, però altres relacionades amb l'exègesi bíblica clarament deutores d'Ibn Daud.[26]

La fe analtida d'Ibn Daud és una incisiva, ferma i ben construïda apologia d'Aristòtil que qüestiona tants conceptes tradicionals del judaisme com després ho farà la Guia dels Perplexos de Maimònides, però sols fou coneguda per erudits i no arribà als jueus devots. Mentre Maimònides abans de la seva obra era conegut en tot el món jueu com a codificador i jurisprudent, i era El rabí, Ibn Daud sols era un historiador.[4] Tot i el poc ressò de l'obra filosòfica d'Ibn Daud, al segle XIV torna a ésser estudiada, com es demostra en l'aparició de dues traduccions a l'hebreu.[26]

Astrologia[modifica | modifica el codi]

  • Una obra sobre astrologia, escrita en 1180. Perduda.[27]

Religió[modifica | modifica el codi]

  • Una obra contra els caraïtes. Perduda i sols mencionada pel propi autor en el Sefer ha-qabbalà.[28]

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. acrònim de les seues inicials en hebreu i el numeral romà per distingir-lo d'altres erudits amb les mateixes inicials (Jewish Encyclopedia).
  2. Se sap que va nàixer en una ciutat del sud d'Al-Àndalus com Còrdova, Granada o Lucena, però la més probable és Còrdova, ja que estudià amb Baruk Isaac ibn Albalia, i aquest visqué molts anys i morí a Còrdova. (Díaz Díaz 1991: p. 140) (Fontaine 2010: «Biography»)
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Sáenz-Badillos 1991: pp. 158-159.
  4. 4,0 4,1 Forcano i Aparicio 2003: p. 27
  5. 5,0 5,1 5,2 Díaz Díaz 1991: p. 140.
  6. Díaz Díaz, pàgines 532-534. No obstant, Díaz l'anomena Salomon ibn Daud.
  7. Fontaine 2010: «Biography»
  8. 8,0 8,1 8,2 Fontaine 2010: «Major Works».
  9. Ibn DaudBages Tarrida 1922.
  10. García-Jalón de la Lama 1986.
  11. Niclós Albarracín 2001: p. 162.
  12. Ibn DaudZeller 1724.
  13. Fontaine 2010: «Sources».
  14. 14,0 14,1 14,2 Fontaine 2010: «Structure».
  15. Díaz Díaz 1991: pp. 141-143.
  16. Díaz Díaz 1991: p. 141.
  17. Jewish Encyclopedia: «His Position as Philosopher».
  18. Fontaine 2010: «Substance, Accident, and Natural Philosophy»
  19. 19,0 19,1 Díaz Díaz 1991: p. 142.
  20. Díaz Díaz 1991: pp. 141-142.
  21. Fontaine 2010: «God and Divine Attributes»
  22. Díaz Díaz 1991: pp. 142-143.
  23. Fontaine 2010: «Prophecy»
  24. Díaz Díaz 1991: p. 143.
  25. Fontaine 2010: «Ethics and Religious Practice»
  26. 26,0 26,1 Fontaine 2010: «Abraham Ibn Daud and Maimonides»
  27. Segons Yosef ben Saddiq d'Arévalo, citat a Gargatagli 1998: p. 19.
  28. Ibn DaudBages Tarrida 1922: p. 70.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

El mateix article sobre Abraham ibn Daud es troba també a «Abraham Ha-Leví ibn Daud». Centro de Documentación Gonzalo Díaz y Mª Dolores Abad. Biblioteca Saavedra Fajardo de pensamiento político Hispánico. Múrcia : Universitat de Múrcia. [Consulta: 13 març 2012]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]