Abu Muhammad Abd Allah al-Salimi

Nur al-Din Abu Muhàmmad Abd Allah ibn Humayd ibn Sullum al-Salimi (al-Haykayn, prop d'al-Rustak, 1869 - prop d'al-Hamra, 1914) fou el restaurador de l'imamat a Oman de 1913 a 1955. Va quedar cec als 12 anys; va estudiar amb els ulemes que el 1868 van elegir com a imam a Azzan ibn Kays però amb la restauració del sultanat el 1871 la resistència ibadita es va traslladar des d'al-Rustak, cap a la província d'al-Sharkiyya, amb el suport de les tribus ghafiris. El cap religios d'al-Sharkiyya, Salih ibn Ali al-Harithi, fou el seu mestre des de vers 1890. Al-Salimi va iniciar els seus esforços per restablir l”imamat des de 1905 i aliat als Banu Riyam, la confederació ghafiri de les muntanyes d'al-Akhdar dirigida per Himyar ibn Nasir al-Nabhani (1874-1920), van aixecar la candidatura a l”imamat de Salim ibn Rashid (1884-1920) que havia estat alumne d'al-Salimi i era xeic dels Banu Kharus, una de les tribus aliades als Banu Riyam. El 1913 va aconseguir el seu propòsit i es va assegurar la lleialtat de les principals tribus de l'Oman central. Al-Salimi va confiscar els wafks per finançar el moviment i això va portar a un conflicte amb part de la seva pròpia gent encapçalada per Madjid ibn Khamis al-Abri (vers 1837-1927). Quan al-Salimi anava de camí a al-Hamra per entrevistar-se amb el seu rival, va morir en un accident. Va escriure una història de l'imamat fins el 1910 que el seu fill Muhàmmad va continuar fins el 1954.