Acaia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Peloponès, a l'Antiguitat (versió interactiva)

Acaia fou una regió de l'antiga Grècia a la costa nord-oest del Peloponès. Tenia al sud l'Arcàdia, al sud-oest l'Èlide i al nord el golf de Corint.

La muntanya principal en fou Patras i també hi havia alguns promontoris rellevants: Drepanon (punta nord del Peloponès), Rhion, al seu costat (a l'est), i Araxos al límit entre Acaia i Èlide.

Els rius principals en foren el Crathis (que neix a Arcàdia), el Peiros (o Acolos), el Sythas (límit entre Acaia i Sicione), el Krios, el Buraicos (nascut també a Arcàdia), el Cerynites (igualment sorgit a Arcàdia), el Selinos, el Meganitas, el Fenix, el Bolinaios, el Xelemnos, el Carados, el Meilicos i el Glaukos,

Segons la llegenda, els pobladors primitius es deien agialis (homes de la costa) fins que el país fou poblat pels invasors jònics, que li van donar el seu nom (Jònia). La llegenda diu que Ion, fill de Xothos, es va aliar a Selinos, rei del país, i es va casar amb la seva filla Hèlice i després el va succeir al tron. Els jònics van restar amos del país fins a l'arribada dels dòrics, que van expulsar els aqueus d'algunes regions del Peloponès i es van establir a Jònia sota el seu rei Tisamenos, fill d'Orestes. Els jònics foren derrotats en una batalla i es van refugiar a l'Àtica i els aqueus van quedar amos del país, que va prendre el seu nom. Els jònics van formar ciutats per la unió de diversos llogarets: Patras (set llogarets), Dyme (sis llogarets), Hàgios (set o vuit llogarets), mentre que els aqueus van fundar-hi dotze ciutats. Més tard, trobem més de dotze ciutats independents. Les dotze ciutats inicials van formar un estat dirigit per reis suposats successors de Tisamenos, fins a Ogygos, que en fou el darrer i després la monarquia fou abolida; s'hi va establir la democràcia i cada ciutat va ser independent, però van formar la Lliga Aquea amb una finalitat inicialment religiosa. Heròdot esmenta les dotze ciutats de la Lliga:

De la llista de Polibi, se sap que Ripes (Rhipes) i Aegea foren substituïdes per Leòntion i Cerineia.

La seu de la Lliga era Hèlice i el déu tutelar Posidó.

En general, foren neutrals en les guerres (ni tan sols contra els perses) i foren una regió pròspera fins al temps de Filip de Macedònia. El 454 aC, foren aliats d'Atenes, però el 445 aC, quan es va establir la pau amb Esparta per trenta anys, Acaia va passar a ser sota influència espartana. En la Guerra del Peloponès, només Pel·lene fou aliada d'Esparta i la resta en fou neutral; fins que, avançat el conflicte, Patres es va posar al costat d'Atenes. Quan Helike fou destruïda per un tsunami (373 aC), la seu es va traslladar a Aegion i el déu en fou llavors Zeus Homarios i també Demeter. El 338 aC, en la Batalla de Queronea, van estar al costat d'Atenes i de Tebes, i foren derrotats pels macedonis. El 330 aC, la Lliga es va unir a Esparta (menys Pellene) i fou derrotada amb la resta dels grecs a Mantineia. La lliga va quedar molt debilitada i no va poder participar en les guerres lamiaques després de la mort d'Alexandre el Gran. Els diàdocs Demetri, Casandre i Antígon Gònates van establir guarnicions al país i van afavorir els tirans locals. A la mort de Lisímac de Macedònia el 281 aC, van recuperar la independència (les primeres que van expulsar els macedonis foren Patras i Dyme, exemple seguit aviat per Triteia i Phares) i les invasions dels gals van impedir la reacció macedònia. Les quatre ciutats esmentades van renovar la Lliga Aquea (280 aC) a la qual es van unir Aegion i Bura (275 aC) i va seguir Cerineia. De les antigues ciutats de la lliga, només restaven Leòntion, Aegeira i Pellene fora (Helike ja no existia i Olenos va quedar deshabitada per aquell temps) i finalment les tres s'hi van adherir i així va quedar formada una lliga de 10 ciutats.

La lliga renovada fou un dels cossos polítics més importants de Grècia, que tenia com a objectiu polític la unió de les ciutats estat, mantenint un autogovern intern complet. Una assemblea federal (Sunedrion) que es reunia dos cops a l'any (a Hàgios, encara que més tard va passar a Corint o altres ciutats que es van unir a la Lliga) i tenien dret de paraula tots els ciutadans de més de 30 anys, però les votacions eren per majoria de ciutats; a més de l'assemblea, hi havia un Consell que decidia les qüestions a sotmetre a l'assemblea. La lliga la dirigia un strategos, tant civil com militarment. Els primers 25 anys, governaven junts dos strategos (280 a 255 aC), però a partir d'aquesta data només es va designar un de sol, el primer Marc de Ceryneia, i es va designar un hipparcos o comandant de la cavalleria; hi havia un subestrategos (hupostrategos) però no se'n saben les funcions; un secretari (grammateos) i un comitè permanent de deu membres (demiurgos), segurament un per cada ciutat (en adherir-hi noves ciutats, el nombre del comitè va ser de deu); totes aquestes funcions duraven un any i l'estrategos no podia ser reelegit fins passat un any, i si moria exercint, el seu antecessor agafava el càrrec fins al final del mandat.

Quan Aratos va lliurar Sició, del seu tirà va aconseguir que la ciutat s'unís a la lliga (251 aC). Aratos, amb només 20 anys, va assolir la missió d'alliberar de tirans el Peloponès, que eren en general partidaris de Macedònia, i unir les ciutats a la Lliga. Així, durant una anys, moltes ciutats es van unir a la Lliga després d'enderrocar-ne els tirans.

Antígon Gònates, rei de Macedonia, i el seu successor Demetri II, es van aliar amb els etolis, però Aratos els va derrotar. El 243 aC, Aratos va expulsar el tirà de Corint i la ciutat es va unir a la Lliga i van seguir Mègara, Trozen i Epidauros als pocs mesos (243 aC). El 239 aC, es va unir a la Lliga la ciutat de Megalòpolis i el 236 aC Argos. Semblava que Aratos podia dominar tot el Peloponès, però Esparta, sota la direcció del rei Cleomenes III, s'oposava a aquests plans. Quan Aratos es va apoderar d'Orcomenes, Tegea i Mantineia, ciutats arcadies que s'havien unit a la Lliga Etòlia que les havia cedit a Esparta, va esclatar la guerra (227 aC) que Polibi anomena Guerra Cleomènica; els aqueus foren derrotats en diverses batalles i van perdre algunes ciutats; finalment, van accedir a entrar en aliança amb Esparta amb el rei Cleomenes com a líder de l'aliança. Aratos, llavors, va demanar ajut a Antígon III Dosó, que va posar Acaia sota dependència de Macedònia. Les negociacions amb Cleomenes van fracassar i va esclatar la guerra altra vegada el 224 aC i, finalment, Antígon va derrotar Cleomenes en la Batalla de Selàsia (221 aC). Cleomenes va sortir del país cap a Egipte i Antígon va quedar amo d'Esparta, però no va donar cap nova possessió a la Lliga Aquea.

El 220 aC, va començar la guerra social amb la invasió del Peloponès pels etolis. Els aqueus foren derrotats i Aratos va demanar altra vegada ajut a Macedònia, on ja era rei Filip. El rei macedoni va dirigir la guerra amb encert i els etolis van haver de demanar la pau el 217 aC.

La lliga va gaudir d'una anys de pau, però força supeditada a la política macedònia. És possible que Aratos fos enverinat per ordre de Filip el 213 aC. La Lliga es va regenerar amb Filopemen, que va introduir reformes en l'exèrcit i va establir les tàctiques dels macedonis, i va poder assolir una certa independència. Va derrotar Macanides, tirà d'Esparta (208 aC) i va demostrar que l'exèrcit aqueu tornava a estar en bona disposició.

En la guerra entre Filip i Roma, la lliga es va decantar per la darrera i va fer-hi un tractat de pau (198 aC). Els següents anys, la lliga va estar en guerra amb Nabis, successor de Macanides com a tirà d'Esparta, que va morir assassinat per alguns etolis el 192 aC, i llavors Filopemen va aconseguir que Esparta s'unís a la lliga, a la qual també van entrar el 191 aC Messènia i Èlide, amb la qual cosa tot el Peloponès era, doncs, part de la Lliga, però el tractat amb Roma limitava el seu poder.

El 188 aC, Filopemen va decidir arrasar les fortificacions d'Esparta i abolir les lleis de Licurg i el Senat romà el va censurar. La lliga i el senat van acordar aquesta i altres decisions, però cada vegada hi era més evident el control de Roma, tot i que la independència de la lliga era reconeguda, Filopemen era partidari de la sobirania i de no provocar Roma per mantenir la independència, i després de la seva mort van seguir la mateixa política Lycortas, Xenon i Polibi. En canvi, Calícrates encapçalava el partit proromà, partidari de ser-ne un estat vassall però engrandit gràcies a l'ajuda romana. Després de la derrota de Perseu pels romans, Calícrates va enviar a Roma mil aqueus escollits que foren acusats d'ajudar Perseu (167 aC) i que van restar com a presoners a Itàlia durant 17 anys, després dels quals, quan només restaven en 300, els fou permès el retorn pel senat. Entre els retornats, estava Polibi, l'historiador. Alguns van tornar clamant a la guerra contra Roma. En aquest moment, hi havia una disputa entre la lliga i Esparta i el senat romà va enviar una ambaixada a Grècia el 147 aC, que va exigir la sortida d'Esparta, Argos i Corint de la lliga, i havia de restar només una lliga de ciutats aquees. Això fou rebutjat per la lliga i el seu cap, Critolaos, va convèncer els altres d'anar a la guerra. La lliga va declarar la guerra a Esparta, cosa que equivalia a fer la guerra a la seva protectora, Roma. El 146 aC, Critolaos va marxar per Beòcia cap a Tessàlia, però es va retirar en acostar-se Metel, que venia de Macedònia. Critolaos fou atrapat pel romà prop de Scarfia, una mica al sud de les Termòpiles, i fou derrotat. Critolaos va desaparèixer i els aqueus es van retirar a Corint, on es va presentar Metel. Diaeos, successor de Critolaos, va decidir continuar la lluita, ja que ell mateix n'havia estat promotor i no podia esperar perdó dels romans. Mentrestant, Metellus fou substituït pel cònsol Mummius. Diaeos va obtenir uns petits èxits parcials i va presentar batalla als romans davant de Corint, però fou derrotat fàcilment i Corint es va rendir, i els romans van prendre una sagnant venjança (els homes foren executats i les dones i criatures venudes com a esclaves), i la ciutat saquejada i després incendiada (146 aC). Això va ser el final de la lliga. El seu territori es va convertir en la província d'Acaia.


Ciutats d'Acaia:

    • Altres ciutats d'Acaia d'estatus polític desconegut
  • Akarra.
  • Alos.
  • Anake.
  • Askeion.
  • Azotos.
  • Panormos.
  • Pella.
  • Phaistos.
  • Politeia.
  • Psophis.
  • Skolis.
  • Tarne.
  • Teneion.
  • Thrios (prop de Patras, que inicialment era d'Acaia i després fou de l'Èlide).
  • Tromileia.

Estrategs de la Lliga Aquea[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Acaia Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 38° 05′ 12″ N, 21° 51′ 35″ E / 38.0868°N,21.8598°E / 38.0868; 21.8598