Accident nuclear de Palomares

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

El 17 de gener de 1966 es va produir un accident nuclear a Palomares (Almeria). Durant una operació de subministrament de combustible dos avions van xocar en vol a 30.000 peus , en el transcurs d'unes maniobres de la Força Aèria Nord-americana. Eren un Boeing KC-135 Stratotanker, i un Boeing B-52 Stratofortress. Sembla ser que el sinistre va tenir lloc el matí del 16 de març de 1966 a les 10:20, ambdós avions es van desintegrar instantàniament i van caure en flames sobre la terra i el mar. Set tripulants van resultar morts i quatre van aconseguir saltar en paracaigudes. El Bombarder B-52 portava quatre bombes termonuclears que impactaren, tres, a terra, i una al mar.

Les tres bombes que caigueren en terra van caure a zones habitades, per la qual cosa es van produir fets com que un tros acabés fent de penjapapers, o que els nens juguessin al voltant de l'artefacte, i que un membre de la Guàrdia Civil es tapès a la nit amb el paracaigudes de la bomba. Cada una de les bombes tenia una potència de 1,5 megatones, unes 100 vegades la de les bombes de Hiroshima, o Nagasaki.

Pel que fa a la bomba caiguda al mar va poder ser localitzada només gràcies a la intervenció d'uns pescadors que la havien vist caure.

Sembla ser que es va produir una fuita de elements radioactius, per la qual cosa la zona encara està sota la vigilància del CSN, i el govern espanyol, el 2004, va expropiar unes 9 hectàrees afectades per l'accident.

El B-52 transportava almenys quatre, possiblement cinc, bombes termonuclears B28 de 1,5 megatones. Dues d'elles van quedar intactes, una a terra i altra al mar, i van ser recuperades. Es diu que la del mar va ser rescatada per un pescador local, però probablement ho va fer el minisubmari Alvin de la US Navy a 869m de profunditat i a 5 milles de la costa (potser, seguint les instruccions de Francisco Simó Orts, qui havia presenciat l'accident, veí d'Águilas, Múrcia, conegut com a "Paco el de la bomba", mort el 2003). Altres dues bombes van impactar en el sòl prop del poble i els explosius convencionals van detonar, escampant uns 20 quilograms de plutoni altament radioactiu pels voltants: és extremadament difícil que una bomba nuclear o termonuclear exploti accidentalment, però els explosius de tir i implosió que conté sí poden fer-ho amb relativa facilitat. Això li va costar a l'exèrcit nord-americà una operació de neteja de 80 milions de dòlars de l'època, retirant 1.400 tones de terra i tomaqueres que van ser transportades a Savannah River. Es calcula que el 15% del plutoni, uns 3kg en òxids i en nitrats, va quedar espargit en forma polvoritzada i va ser irrecuperable. Actualment, Palomares és la localitat més radioactiva d'Espanya. Manuel Fraga Iribarne, ministre de turisme en l'època, va fer la famosa astracanada de banyar-se en les seves platges perquè el turisme no s'espantés, probablement sabent que l'efecte de la radioactivitat en aquests casos no és puntual, sinó acumulatiu.

El govern franquista tampoc va subministrar protecció de cap classe als guàrdies civils que van participar en la neteja, protecció que sí que duia el personal nord-americà. El plutoni-239 -l'utilitzat per a les armes nuclears- en estat alfa té una vida mitja de 24.100 anys. No s'han realitzat estudis epidemiològics sobre malalties associades a la radioactivitat i a la toxicitat química del plutoni ni a nivell local ni entre els guàrdies civils que van participar en la neteja. La dictadura, sota pressió del Govern dels Estats Units, va mantenir secrets els informes de monitoratge mèdic fins que el govern socialista finalment els va fer públics el 1986. Prop del 29% de la població de Palomares presenta traces de plutoni en el seu organisme. En l'actualitat hi ha alguna urbanització turística pels voltants, prou a prop com perquè els nois hi juguin, i els cotxes passin aixecant pols que entra al circuit de l'aire condicionat. No obstant això, el Consell de Seguretat Nuclear espanyol ha prohibit la construcció a les zones més afectades.

Mesures recents relatives a la presència de plutoni (que es dissol molt malament en l'aigua) en el plancton del Mediterrani Espanyol han fet pensar a molts científics que hi va haver una cinquena bomba, mai recuperada i ocultada pels Estats Units als governs de la democràcia.

Sembla ser que la recompensa promesa a Francisco Simó pels Estats Units mai va ser pagada, les prestacions mèdiques a la població exposada a la radioactivitat ha estat molt deficients, la indemnització per estralls s'ha reduït a l'expropiació de les terres afectades.

Un accident similar va ocórrer el 21 de gener de 1968 en la Base Aèria de Thule, a Groenlàndia. Un accident en pista va provocar l'incendi i posterior explosió del B52, que duia 4 bombes B28 com les de Palomares. Aquí sí es va fer estudi epidemiològic i la taxa de càncer entre els treballadors que van participar en la neteja era un 50% superior a la de la població general. Va haver-hi també informes d'esterilitat i altres trastorns associats a la radioactivitat.

Palomares és l'accident Broken Arrow (pèrdua total d'armes nuclears) més greu de la història, que es conegui. Ja el 1961 havia ocorregut un altre Broken Arrow a Carolina del Nord, en aquest cas amb dues bombes d'urani.

Aquest incident ha estat objecte d'operacions de desinformació [1], que juntament amb la propaganda franquista d'aquella època varen intentar llevar importància als fets. Isabel Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina-Sidonia, que investigà aquests fets fou perseguida per les autoritats franquistes. [2]

[edita] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_nuclear_de_Palomares»
En altres llengües