Accident nuclear de Palomares

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Una de les bombes de Palomares

L'accident nuclear de Palomares del 17 de gener de 1966 fou inicialment un xoc entre dues aeronaus de l'USAF sobre territori de Palomares (Almeria), l'esdeveniment es convertí en un accident nuclear per la dispersió de material nuclear contingut en les bombes atòmiques que transportava una de les aeronaus. L'accident en el seu moment revestí l'atenció de les més altes figueres del govern espanyol. El fet té encara avui seqüeles de contaminació radioactiva amb un cert risc per a la salut ambiental sobre parts d'aquest territori. Durant una operació de subministrament de combustible dos avions van xocar en vol a 30.000 peus , en el transcurs d'unes maniobres de la Força Aèria Nord-americana. Eren un Boeing KC-135 Stratotanker, i un Boeing B-52 Stratofortress. Sembla que el sinistre va tenir lloc el matí del 17 de gener, ambdós avions es van desintegrar instantàniament i van caure en flames sobre la terra i el mar. Set tripulants van resultar morts i quatre van aconseguir saltar en paracaigudes. El Bombarder B-52 portava quatre bombes termonuclears que impactaren, tres, a terra, i una al mar.[1][2]

Les tres bombes que caigueren en terra van caure a zones habitades, per la qual cosa es van produir fets com que un tros acabés fent de pitjapapers, o que els nens juguessin al voltant de l'artefacte, i que un membre de la Guàrdia Civil es tapés a la nit amb el paracaigudes de la bomba. Cadascuna de les bombes tenia una potència d'1,5 megatones, unes 100 vegades la de les bombes de Hiroshima, o Nagasaki.

El submergible Alvin

Pel que fa a la bomba caiguda al mar va poder ser localitzada només gràcies a la intervenció d'uns pescadors que l'havien vist caure.

Sembla que es va produir una fuita de elements radioactius, per la qual cosa la zona encara està sota la vigilància del CSN, i el govern espanyol, el 2004, va expropiar unes 9 hectàrees afectades per l'accident. El B-52 transportava almenys quatre, possiblement cinc, bombes termonuclears B28RI d'1,5 megatones—quatre bombes Mk28 segons Raimon Guitart.[1] Dues d'elles van quedar intactes, una a terra i altra al mar, i van ser recuperades. Es diu que la del mar va ser rescatada per un pescador local, però probablement ho va fer el minisubmari Alvin de la US Navy a 869m de profunditat i a 5 milles de la costa (potser, seguint les instruccions de Francisco Simó Orts, qui havia presenciat l'accident, veí d'Águilas, Múrcia, conegut com a "Paco el de la bomba", mort el 2003). A part d'aquest minisubmarí sembla que també hi van participar l'Aluminaut i el CURV-I (cable-controlled underwater recovery vehicle), altres dos submarins petits.[1] Altres dues bombes van impactar en el sòl prop del poble i els explosius convencionals van detonar, escampant uns 20 quilograms—4,5 Kg segons R. Guitart—[1] de plutoni altament radioactiu pels voltants: és extremadament difícil que una bomba nuclear o termonuclear exploti accidentalment, però els explosius de tir i implosió que conté sí poden fer-ho amb relativa facilitat. Això li va costar a l'exèrcit nord-americà una operació de neteja de 80 milions de dòlars de l'època, retirant 1.400 tones de terra i tomaqueres que van ser transportades a Savannah River. Es calcula que el 15% del plutoni, uns 3kg en òxids i en nitrats, va quedar espargit en forma polvoritzada i va ser irrecuperable. Actualment, Palomares és la localitat més radioactiva d'Espanya. Manuel Fraga Iribarne, ministre de turisme en l'època, va fer la famosa astracanada de banyar-se en les seves platges perquè el turisme no s'espantés, probablement sabent que l'efecte de la radioactivitat en aquests casos no és puntual, sinó acumulatiu.

La sentència condemnatòria del Tribunal de Orden Público contra dª Isabel Álvarez de Toledo, mostra del que feia la repressió franquista

El govern franquista tampoc va subministrar protecció de cap classe als guàrdies civils que van participar en la neteja, protecció que sí que duia el personal nord-americà. El plutoni-239 -l'utilitzat per a les armes nuclears- en estat alfa té una vida mitja de 24.100 anys. No s'han realitzat estudis epidemiològics sobre malalties associades a la radioactivitat i a la toxicitat química del plutoni ni a nivell local ni entre els guàrdies civils que van participar en la neteja. La dictadura, sota pressió del Govern dels Estats Units, va mantenir secrets els informes de monitoratge mèdic fins que el govern socialista finalment els va fer públics el 1986. Prop del 29% de la població de Palomares presenta traces de plutoni en el seu organisme. En l'actualitat hi ha alguna urbanització turística pels voltants, prou a prop com perquè els nois hi juguin, i els cotxes passin aixecant pols que entra al circuit de l'aire condicionat. No obstant això, el Consell de Seguretat Nuclear espanyol ha prohibit la construcció a les zones més afectades. Malgrat el cost i el nombre de personal involucrat en la neteja, quaranta anys després encara queden rastres de la contaminació. S'ha observat que hi ha caragols amb nivells anormals de radioactivitat.[3] També s'han assignat extensions addicionals de terra per a fer proves i una neteja més profunda. No obstant això, no s'han descobert indicis de problemes de salut entre la població local a Palomares.[4]

Mesures recents relatives a la presència de plutoni (que es dissol molt malament en l'aigua) en el plàncton del Mediterrani Espanyol han fet pensar a molts científics que hi va haver una cinquena bomba, mai recuperada i ocultada pels Estats Units als governs de la democràcia.

Sembla que la recompensa promesa a Francisco Simó pels Estats Units mai va ser pagada, les prestacions mèdiques a la població exposada a la radioactivitat ha estat molt deficients, la indemnització per estralls s'ha reduït a l'expropiació de les terres afectades. Segons R. Guitart s'hauria indemnitzat a 536 afectats amb uns 700.000 dòlars i a Simó Orts li haurien donat 14.566 dòlars.[1]

Un accident similar - l'accident de Thule - va ocórrer el 21 de gener de 1968 en la Base Aèria de Thule, a Groenlàndia. Un accident en pista va provocar l'incendi i posterior explosió del B52, que duia 4 bombes B28 com les de Palomares. Aquí sí es va fer estudi epidemiològic i la taxa de càncer entre els treballadors que van participar en la neteja era un 50% superior a la de la població general. Va haver-hi també informes d'esterilitat i altres trastorns associats a la radioactivitat.

Palomares és l'accident "Broken Arrow" (pèrdua total d'armes nuclears) més greu de la història, que es conegui. Ja el 1961 havia ocorregut un altre Broken Arrow a Carolina del Nord, en aquest cas amb dues bombes d'urani.

Aquest incident ha estat objecte d'operacions de desinformació,[5][1] que juntament amb la propaganda franquista d'aquella època varen intentar llevar importància als fets. Isabel Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina-Sidonia, que investigà aquests fets fou perseguida per les autoritats franquistes.[6][7] Àdhuc el ministre d'Informació i Turisme del Govern del general Franco d'aquell temps, Manuel Fraga Iribarne, va anar un temps després a Palomares per prendre-hi un bany, amb l'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, amb la finalitat d'emmudir els rumors segons els que l'aigua havia quedat contaminada. Aquest bany fou filmat i fotografiat i mostrat reiteradament a Espanya com a prova de normalitat.[1] [8][4]

El març de 2009, la revista Time asseverà que l'accident de Palomares fou un del “pitjors desastres nuclears” del món.[9]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 GUITART BAS, Raimon. Toxics, Verins, Drogues i Contaminants. Viure i morir segons la toxicologia: volum 3, p. 28. Manuals Farmacologia.. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions 2009. Manuals de la Universitat Autònoma de Barcelona; 53. ISBN 978-84-490-2587-7. Data de la consulta 1/1/2012.
  2. Megara, John. «Dropping Nuclear Bombs on Spain, The Palomares Accident of 1966 and the U.S. Airborne Alert» (PDF). Florida State University. [Consulta: 6/1/2012].
  3. Bejarano, José. La maldición de Palomares (en castellà), 19 de novembre 2004. 
  4. 4,0 4,1 Geitner, Paul. «Spanish Town Struggles to Forget Its Moment on the Brink of a Nuclear Cataclysm». The New York Time, 2008-09-11 [Consulta: 5 novembre 2008].
  5. Pròleg a l'obra d' Isabel Álvarez de Toledo, Palomares (Memoria), Madrid, UNED, 2001. Data de consulta: 14/5/2011.
  6. Sentència del Juzgado de Orden Público. Data de la consulta 14/5/2011.
  7. Actualització de l'enllaç anterior data de consulta 1/1/2012
  8. Pel·lícula de propaganda franquista. YouTube. (castellà) Data de consulta 6/1/2012.Transcripció del que diu el locutor de la pel·lícula: «Como parte del programa previsto y para demostrar con el ejemplo que no existe peligro de radioactividad en esta zona costera el ministro señor Fraga Iribarne, el embajador de Estados Unidos y el jefe de la región aérea del estrecho se dan un buen baño, pues así lo permite la benignidad del clima a pesar del invierno. El embajador demuestra con los brazos abiertos que se está bien en estas aguas inofensivas. Y hecha esta elocuente demostración el ministro y el embajador nos dicen adiós al salir del agua.»
  9. The Worst Nuclear Disasters. (anglès) Data de la consulta 7/1/2012.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Accident nuclear de Palomares

Coord.: 37° 14′ 57″ N, 1° 47′ 49″ O / 37.24917,-1.79694