Accionisme vienès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El terme Accionisme vienès (Wiener Aktionismus) comprèn un curt i polèmic moviment artístic del segle XX. Es tracta d'un dels aportaments més inquietants i radicals de l'art austríac d'avantguarda, i pot entendre's com una de les conseqüències dels esforços que els artistes de la dècada de 1960 portaven a terme per portar l'art al terreny de l'acció (Fluxus, Body art, etc.). Entre els seus principals representants es troben Günter Brus, Otto Mühl, Hermann Nitsch i Rudolf Schwarzkogler, que van desenvolupar la major part de les seves activitats accionistes des de 1960 a 1971.[1]

Analitzant la bibliografia existent al voltant de l'obra dels accionistes d'aquells anys, sembla que la majoria d'ells no eren conscients de pertànyer a un grup identificat com a tal. Al voltant d'aquest assumpte, Malcom Green cita el següent comentari d'Hermann Nitsch:

«

L'accionisme vienès mai no va existir com a grup. Simplement, un bon nombre d'artistes van reaccionar contra la situació en què l'art i ells pròpiament es trobaven, amb la casualitat que tot plegat va succeir en la mateixa època i va tenir similars significats i resultats.

»

D'aquestes paraules es dedueix que, al contrari de molts dels moviments avantguardistes del segle XX, l'accionisme vienès mai no en va tenir una definició ni una guia referencial clara.

Art, radicalitat i transgressió[modifica | modifica el codi]

Durant molts anys, els treballs dels accionistes van ser portats a terme de forma simultània i independent dels altres moviments artístics contemporanis de l'època, els quals, compartien un interès comú en el rebuig a l'art estàtic i tradicional. La pràctica d'alguna de les seves idees requerien la realització d'accions en entorns controlats, o davant d'extenses audiències.

Principalment, els accionistes vienesos són recordats pel grotesc i violent de molts dels seus treballs, on freqüentment es realitzaven sacrificis a animals, rituals orgiàstics o pràctiques sexuals aparentment sagnants, com ara simulacions de mutilacions genitals o violacions.[2] Tot plegat desafiava les convencions ètiques i morals sobre les que es fonamenta a societat occidental, per la qual cosa molts d'aquests artistes van ser perseguits per la llei i per diverses associacions ecologistes i religioses. Així, al juny de 1968, Gunter Bruss, que va arribar a dir que la destrucció era un element fonamental del seu art, va ser arrestat per "degradar els símbols del país" en la seva obra Kunst+Revolution (Art+Revolució). Malgrat tot, després de sis mesos de condemna va aconseguir escapar amb la seva família a Alemanya. Altres accionistes com Otto Mühl i Hermann Nitsch van complir condemnes per participar a vàries "accions" de caràcter obertament blasfem i violent.[3][4]

A Londres es va celebrar, el 1966, el primer "Simposi de la Destrucció a l'Art", considerat com la primera trobada entre artistes pertanyents al Fluxus i l'Accionisme vienès. Aquesta reunió va suposar el reconeixement oficial a nivell internacional de l'obra de diversos accionistes, de forma especial de les de Brus, Mühl i Nitsch.

Encara que cada un d'aquests artistes treballaven sobre conceptes diferents, compartien la mateixa visió estètica i temàtica sobre l'art. Usaven el propi cos com a element central de les seves obres, tal com pot apreciar-se als títols d'una de les accions de Brus, Cos pintant, Mà pintant (1964), o en Degradació del cos femení, degradació d'una Venus (1963) de Mühl i Nitsch. Aquest esforç per transformar el cos humà en superfície i producció del seu propi art, té les seves arrels al Body art o a la Performance, moviments que van ser portats radicalment fins als seus extrems pels accionistes vienesos. El significat d'aquestes «accions» unit al progressiu abandonament de la pintura, teatre i escultura per part dels accionistes, va servir com a definició subjectiva de l'obra antiartística.

Aquesta filosofia quedarà reflectida al Manifest de l'Acció Material d'Otto Mühl (1964), on l'autor escriu:

« . . . de manera progressiva, la pintura s'allunya cada vegada més de l'ús de materials tradicionals. El cos humà, una simple taula o una habitació poden ara servir perfectament com a superfícies on pintar. El temps és aleshores agregat a la dimensió del cos i l'espai. »

En un altre context, Brus i Mühl van arribar a proclamar el següent, després de la seva participació en l'acció de Günter anteriorment esmentada, Kunst+Revolution:

« . . . nostra consolidada democràcia, utilitza l'art com a vàlvula d'escapament, i intenta subornar a l'"artista" avantguardista, rehabilitant les seves idees i expressions "artístiques" revolucionàries per convertir-les en una forma d'art acceptable per l'estat. Però aquest "art" no és art, només és política creada des dels més alts estaments. »

Condemnable i menyspreable per a molts, l'accionisme vienès sempre ha generat debats polèmics al voltant dels límits i als abusos de l'art. Actualment, la majoria dels que eren representants més destacats del moviment treballen de forma independent a projectes aliens a l'estètica accionista, quedant les seves obres com a retrat d'una de les èpoques més radicals i estranyes de la història de l'art.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Foster /Krauss / Bois (2006 )p. 464
  2. «Hermann Nitsch» (en alemany). [Consulta: tres de desembre de 2011].
  3. «Günter Brus» (en alemany). [Consulta: tres de desembre de 2011].
  4. Soláns (2000 ) pp. 67-68

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Soláns, Piedad. Accionismo vienés (en castellà). San Sebastián: Editorial Nerea, 2000. ISBN 978-84-895-6937-9. 
  • Foster, Hal; Krauss, Rosalind; Bois, Yves-Alain. Arte desde 1900:modernidad, antimodernidad, posmodernidad (en castellà). Akal, 2006. ISBN 978-84-460-2400-2. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]