Activisme pedòfil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'activisme pedòfil és un moviment social i polític internacional que defensa l'acceptació social de la pedofília i de les relacions sexuals consentides entre adults i infants o adolescents, i que lluita per aconseguir, amb aquest objectiu, canvis socials i legislatius com l'abolició o la reforma de l'edat de consentiment i l'eliminació de la pedofília com a parafília de les llistes oficials de malalties i trastorns mentals de l'Organització Mundial de la Salut, de l'Associació Americana de Psiquiatria i d'altres institucions reconegudes.

El moviment, centrat en un debat acadèmic desmitificador, va sorgir als Països Baixos durant la dècada de 1950, a través de l'impuls d'investigadors com Frits Bernard i Edward Brongersma. Ràpidament va donar lloc a la creació d'un gran nombre d'associacions de defensa de la pedofília en molts països. Les més importants avui dia, i les úniques amb existència oficial, són Martijn[1] i la NAMBLA,[2] a Europa i els Estats Units respectivament.

En el context de la revolució sexual dels anys setanta, el moviment va experimentar un avenç transitori cap als seus objectius a Europa occidental, principalment als Països Baixos, on hi ha una important història de l'activisme pedòfil, però va començar a declinar a partir dels anys vuitanta i sobretot als anys noranta.

Taula de continguts

[modifica] Definició de pedofília

La definició de pedofília és fonamental per a l'estudi i la comprensió de les reivindicacions dels activistes pedòfils, ja que pot variar segons el país, l'idioma i el criteri utilitzat.[3]

Etimològicament, el mot pedofília està format pels vocables grecs παις-παιδος, 'nen-noi', i φιλία, 'amor'. El significat etimològic de pedofília és, per tant, "amor als nens".[4]

La definició mèdica oficial és la de la Classificació Internacional de Malalties de l'Organització Mundial de la Salut,[5] així com la de les diverses associacions psiquiàtriques, entre elles l'Associació Americana de Psiquiatria.[6] Aquestes organitzacions defineixen la pedofília com una atracció sexual primària dels adults vers els infants prepubescents o de pubertat primerenca i la consideren com un trastorn mental i de la conducta.[5]

Els activistes pedòfils defineixen la pedofília com una preferència sexual pels infants i, segons un significat extensiu, pels adolescents, basada en l'amor electiu per aquests i comparable a qualsevol orientació sexual.[7] Afirmen també que els nens i els adolescents poden desitjar i consentir les relacions sexuals amb adults i fan una distinció taxativa entre pedofília i abús sexual.[8][9]

[modifica] Principals tesis i reivindicacions

Tot i que dins el moviment hi ha representades un gran nombre d'opinions, de vegades divergents, la majoria d'activistes i simpatitzants estan d'acord amb els següents objectius:

  • Transformació de la percepció social de la pedofília.
  • Distinció entre abús sexual i relacions consentides.
  • Reconeixement de la llibertat sexual de nens i adolescents.
  • Reconeixement de la pedofília com a orientació sexual.
  • Eliminació de la pedofília com a parafília de les llistes oficials de malalties i trastorns mentals.
  • Abolició o reforma de l'edat de consentiment.
  • Foment de la investigació objectiva sobre la pedofília i les interaccions adult-infant.

Els activistes pedòfils afirmen que els nens i els adolescents poden desitjar i consentir les relacions sexuals amb adults i que aquestes no són perjudicials ni traumàtiques per a aquests, ans saludables i beneficioses si es desenvolupen en condicions adequades i l'entorn no reacciona de manera negativa.[10] Prenen com a referència la tasca científica d'investigadors com Frits Bernard, Alfred Kinsey, Bruce Rind,[11] Floyd Martinson, William Masters, Wilhelm Reich i Alayne Yates, entre d'altres, els quals han negat o relativitzat les conseqüències negatives que la psiquiatria i la societat solen atribuir a les relacions sexuals entre adults i infants. Els activistes pedòfils denuncien l'estat i les seves intervencions (interrogatoris policials, exàmens psiquiàtrics, detenció i separació de la parella adulta, judicis) en les interaccions adult-infant com l'autèntic culpable de traumes psicològics greus en la ment de l'infant.[12] Sobre aquestes bases, qüestionen la validesa de l'edat de consentiment i n'exigeixen l'abolició o una reducció progressiva i accentuada.

Els activistes pedòfils defensen el que consideren el dret fonamental dels infants i dels adolescents de desenvolupar lliurement la seva sexualitat i d'elegir amb qui volen compartir-la, ja sigui entre ells o en el marc de relacions intergeneracionals amb adults.[13] L'activisme pedòfil, per tant, no es presenta només com un moviment d'alliberament sexual per als adults, sinó també per als menors.[n. 1][14][15]

Els activistes pedòfils defensen la pedofília com una orientació sexual específica, comparable a l'heterosexualitat o l'homosexualitat,[16][12][17] i exigeixen la seva eliminació com a parafília de les llistes oficials de malalties i trastorns mentals.[7] Argumenten que l'homosexualitat també va ser classificada anteriorment com a malaltia per aquests mateixos organismes i entitats i reivindiquen el dret de no ser discriminats en el marc dels estats democràtics actuals.[12]

Els activistes pedòfils sostenen que les investigacions sobre les interaccions adult-infant solen estar distorsionades pels prejudicis dels investigadors en relació amb la pedofília, i reclamen una aproximació al tema més objectiva.[18] Frits Bernard va argumentar que la majoria d'estudis sobre els pedòfils es realitzen en condicions degradants per a aquests (presons, psiquiàtrics) i que s'hi incideix només en la part negativa de la pedofília (abús sexual infantil). Els activistes pedòfils també objecten que mai no es pregunta els infants quant als seus autèntics sentiments sobre els pedòfils, sinó després que s'hagi muntat un gran escàndol que els condiciona a respondre negativament sobre la seva experiència.[12]

Els activistes pedòfils acusen els mitjans de comunicació de presentar un punt de vista tendenciós i sensacionalista quant a la pedofília i denuncien la seva influència negativa sobre la percepció social de la pedofília.[19]

Alguns activistes es manifesten favorables a la legalització de la pornografia infantil i d'algunes formes d'expressió eròtica amb participació de menors, sempre que no suposin abús sexual.[20] Aquests activistes consideren la persecució de la possessió de pornografia infantil com un abús jurídic i com una violació de drets fonamentals, com el dret la llibertat d'expressió.[21][22][20] El Partit de la Caritat, la Llibertat i la Diversitat dels Països Baixos considerava censura la prohibició de la possessió de pornografia infantil i proposava en el seu programa polític la possibilitat de participar en produccions pornogràfiques a partir de l'edat legal de consentiment sexual.[20] L'associació alemanya Krumme 13 exigia l'abolició de l'article 184 del codi penal alemany que prohibeix la distribució de pornografia infantil.[23]

Per tal de defugir l'estigmatització de termes com pedòfil i pederasta,[24] els activistes pedòfils fomenten l'ús de termes com boylover i girllover (traduïbles com "amant dels nens" i "amant de les nenes", respectivament), i el genèric childlover.[16] També se'n fan servir d'altres, com pedosexualitat i efebosexualitat.[25]

[modifica] Distinció entre abús sexual i relacions consentides

La distinció que fan els activistes pedòfils entre abús sexual infantil i relacions consentides[26] és un dels aspectes clau de la seva lluita per l'acceptació social de la pedofília. De manera unànime, els activistes pedòfils rebutgen i condemnen qualsevol tipus d'abús sexual i únicament donen suport a les relacions consentides, que defensen com un dret natural dels menors i dels adults de compartir i gaudir la seva sexualitat lliurement, sense coaccions i en un marc d'igualtat, harmonia i respecte mutu pels sentiments.[27] Sobre aquesta distinció essencial de conceptes es basen totes les reivindicacions de l'activisme pedòfil.

La Danish Pedophile Association, una de les associacions més importants de l'activisme pedòfil, creada a Dinamarca el 1984, va sintetitzar en onze punts la distinció entre abús sexual infantil i pedofília defensada pels activistes pedòfils:[8]

Abús sexual infantil Pedofília amb contacte sexual (eventual)
  1. Violència, amenaces, engany, xantatge (emocional), rapte i violació.
  2. L'infant sent que és impossible retirar-se de l'activitat sexual. L'infant vol que l'activitat s'acabi, però l'adult ho impedeix. L'abús de poder i altres intimidacions possibiliten l'abús continuat.
  3. El desig sexual de l'adult és l'únic criteri. Les necessitats de l'infant, incloent-hi les sexuals, no són tingudes en compte. L'infant és un objecte sexual passiu.
  4. Obligació de secret. Explotació dels sentiments de vergonya de l'infant. Si l'activitat sexual es descobreix, l'infant experimenta sentiments de culpabilitat, encara que no hagi desitjat pas l'activitat.
  5. Atmosfera opressiva. No hi ha sensació de seguretat ni d'intimitat.
  6. La relació no és equitativa. Hi ha opressió, abús d'autoritat i manipulació.
  7. L'adult no està interessat en l'infant com a persona, sinó tan sols com a objecte sexual esporàdic.
  8. Hi ha pocs interessos en comú. L'infant s'aïlla dels altres; també dels seus companys d'edat. L'adult pretén dominar l'infant.
  9. No hi ha una comunicació oberta. Tota expressió emocional és reprimida.
  10. En la vida quotidiana de l'infant, l'amor i l'atenció són escassos. En aquests casos, hi ha risc de fixació amb la sexualitat adulta.
  11. L'infant experimenta sentiments de por i d'aversió. És evident que l'infant cerca ajuda.
  1. Espontaneïtat i amistat que es gaudeixen ensems.
  2. L'infant pot retirar-se de la relació en qualsevol moment, segons el seu desig. L'adult respecta la voluntat de l'infant i no el culpa per la seva decisió.
  3. Interacció a escala personal i (eventualment) sexual. L'activitat sexual, si n'hi ha, està adaptada al nivell psicosexual de l'infant. L'adult participa de la sexualitat de l'infant.
  4. S'intenta aconseguir la major obertura possible, tenint en compte la moral i l'entorn. El benestar d'ambdues parts s'expressa de forma verbal i no verbal durant la relació.
  5. Es procura crear una atmosfera que proporcioni la major sensació de seguretat possible.
  6. L'objectiu és crear una relació d'igualtat. En el cas d'una relació duradora, aquesta es transforma en amistat.
  7. L'adult manifesta interès pel món de l'infant. Hi ha interessos en comú, fins i tot en el cas d'un encontre únic.
  8. Hi ha espai per a la cultura juvenil i per al contacte amb els altres. Els interessos són compartits.
  9. Hi ha espai per a l'expressió de sentiments. El poder està equilibrat. L'infant i l'adult comparteixen el poder.
  10. L'adult té un interès real en els sentiments (també sexuals) de l'infant. Desitja posar-se al nivell de l'infant. L'amistat és un complement valuós d'altres aspectes de la vida de l'infant.
  11. El sentiment predominant en l'infant és l'alegria. De vegades, però, l'infant pot sentir-se insegur a causa de la moral de la societat. Amb tot, l'infant intenta expressar sentiments positius al seu entorn.

La DPA també assenyala, però, que cal "pressuposar l'existència d'una àmplia 'zona grissa' entre les dues situacions oposades descrites" en aquests onze punts.

El 1998, el doctor Frans Gieles, de la Societat Neerlandesa per la Reforma Sexual (NSVH), va proposar quatre regles ètiques bàsiques a tenir en compte en una relació adult-infant.[28] Altres grups i personalitats van proposar principis equivalents, que van ser sintetitzats posteriorment per l'associació Martijn de la següent manera:[29]

  • Consentiment, tant de l'infant com de l'adult.
  • Obertura vers els pares de l'infant.
  • Llibertat per a l'infant de retirar-se de la relació en qualsevol moment.
  • Harmonia amb el desenvolupament de l'infant.

La majoria de persones que treballen en aquest sentit opinen que aquestes pautes ètiques només poden operar en jurisdiccions on sigui legal el sexe entre adults i menors d'edat, per la qual cosa no les apliquen sobre relacions il·legals amb nens per sota de l'edat de consentiment. Per contra, l'activitat il·legal és desaconsellada, principalment per protegir els nens de les conseqüències negatives que tindria sobre ells una possible intervenció policial.[30] La declaració de Martijn és inequívoca: “L'associació Martijn aconsella a tothom respectar la llei".[31]

D'altra banda, molts pedòfils afirmen que el sexe no és la principal raó de ser de les seves relacions amb infants. Edward Brongersma, a "Boy-Lovers and Their Influence on Boys" [Els boylovers i la seva influència sobre els nois], on divulga els resultats d'investigacions realitzades amb persones que han mantingut relacions sexuals amb infants, afirma: "En una relació, el sexe sol ser un element secundari, encara que pot ser important per a la instrucció i l'educació sexual"[32] (cita estudis de Hass, 1979; Righton, 1981; Berkel, 1978; Ingram, 1977; Pieterse, 1982; i Sandfort, 1982).

[modifica] Història

[modifica] Precedents i bases científiques

John Henry Mackay (1864-1933), predecessor de l'activisme pedòfil.

Hi ha precedents de l'activisme pedòfil en l'escriptor alemany d'origen escocès John Henry Mackay.[33] Mackay, que reconeixia la seva pedofília, va emprendre una campanya sota el pseudònim de Sagitta perquè es permetés l'amor pederàstic.[34] El seu pla era publicar diversos llibres en diferents estils, però el seu projecte es va venir avall quan les seves obres van ser confiscades i el seu editor denunciat, encara que aquest no va revelar mai qui s'ocultava darrere el pseudònim de Sagitta. Després d'un judici, aquells llibres van ser declarats obscens el 1909 i l'editor multat. Mackay, però, va continuar amb la seva croada i el 1913 va publicar altres obres amb el mateix objectiu. La més destacada d'aquesta sèrie és la novel·la autobiogràfica Fenny Skaller.[35] El 1926 va publicar Der Puppenjunge [El ninot],[36] una història sobre nens prostituïts a Berlín. A la República de Weimar es van poder vendre els seus llibres, però quan els nazis van arribar al poder van ser prohibits. Fins al 1979 no es va saber que darrere de Sagitta s'ocultava aquest autor.

A les acaballes del segle XIX, Sigmund Freud havia revolucionat la percepció occidental de la infància amb la seva teoria psicoanalítica, en ser el primer a sostenir, sobre bases científiques, i per tant de manera clara i coherent, l'existència de la sexualitat infantil. Formalitzaria les seves tesis al respecte en l'obra Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie [Tres assaigs sobre teoria sexual],[37] publicada el 1905. Un dels aspectes en els quals solen incidir els teòrics de l'activisme pedòfil a l'hora de defensar la normalitat de la pedofília és el de la repressió de la sexualitat infantil.

Durant la primera meitat del segle XX, diversos investigadors intentaran demostrar, des d'un punt de vista científic, que la pedofília és una part normal de la sexualitat humana i que les relacions sexuals entre adults i infants no són perjudicials ni traumàtiques per a aquests últims. El psiquiatre austríac Wilhelm Reich, alumne de Freud, que va intentar compatibilitzar la psicoanàlisi amb l'anàlisi marxista, va interpretar la repressió de la sexualitat infantil com a conseqüència d'una imposició moral mil·lennària que es manifesta en el sistema capitalista a través de la família burgesa, la qual actua com a representant de la repressió política de l'estat.[38] La família, en el seu paper de reproductora de l'ordre social imperant, compliria la funció de preservar el model familiar existent, a través de la perpetuació d'institucions com el matrimoni i de principis morals com la fidelitat conjugal. Al seu llibre The Function of the Orgasm: Discovery of the Orgone [La funció de l'orgasme: Descobriment de l'orgó], Reich parla de la repressió de la sexualitat infantil com a causant de patologies mentals en la persona.[39]

Entre el 1937 i el 1948, el científic nord-americà Alfred Kinsey, autor de la famosa escala que porta el seu nom, va realitzar un estudi científic sobre sexualitat humana, conegut avui com Informe Kinsey, que es publicaria en dos volums, Sexual Behavior in the Human Male [Conducta sexual de l'home] (1948)[40] i Sexual Behavior in the Human Female [Conducta sexual de la dona] (1953),[41] per al qual va aconseguir reunir els historials sexuals d'unes 18.000 persones, entre elles centenars de nens, de dos mesos a quinze anys d'edat. Kinsey afirmava que no hi ha relacions sexuals anormals, sinó normes socials que les condicionen i regulen. Segons Kinsey, si les relacions sexuals entre adults i nens es desenvolupen en circumstàncies apropiades, si l'adult sent afecte pel nen i no el cosifica, poden ser una experiència saludable per a l'infant.[42] Aquest només ho viu com un trauma si les autoritats públiques o els pares li fan creure que aquesta conducta és immoral o incorrecta.[42] En el seu concepte de "desfogament sexual", que incloïa masturbació, pol·lucions nocturnes, carícies heterosexuals, relacions homosexuals i relacions amb animals, Kinsey propugnava el permissivisme de les relacions entre adults i nens.[42]

Des dels seus inicis, els teòrics de l'activisme pedòfil han posat de relleu els estudis d'aquests autors i, posteriorment, d'altres com Floyd Martinson, Alayne Yates o William Masters, a l'hora de defensar científicament les seves tesis, que recolzen també en esdeveniments culturals i històrics que van possibilitar l'acceptació social de la pederàstia, fins i tot reglada, com a l'Antiga Grècia.[43] Al seu torn, sostenen que les investigacions sobre l'abús sexual infantil solen estar distorsionades pels prejudicis dels investigadors vers les interaccions adult-infant, i reivindiquen una aproximació al tema menys emocional i més objectiva.[18] Un estudi citat sovint com a exemple d'investigació objectiva pels defensors de les relacions intergeneracionals és Boys on their contacts with men [Els nois en els seus contactes amb homes] (1987),[44] del psicòleg social Theo Sandfort, publicat a la revista The Journal of Sex Research (subjecta a revisió per parells).[45]

El 1998, els psicòlegs Bruce Rind, Philip Tromovitch i Robert Bauserman van publicar un estudi en el Psychological Bulletin de l'Associació Americana de Psiquiatria, amb el títol A meta-analytic examination of assumed properties of childsexual abuse using college samples [Metanàlisi de les conseqüències de l'abús sexual infantil, a partir de casos no clínics],[46] on analitzen i comparen els resultats d'un conjunt d'estudis portats a terme amb mostres no clíniques d'ambdós sexes que havien mantingut relacions sexuals amb adults durant la seva infància, amb l'objectiu d'esbrinar, tot prenent en consideració les creences bàsiques de la societat sobre les suposades conseqüències negatives de l'activitat sexual sobre els infants, si havien estat realment danyades per aquesta experiència. Els resultats de l'estudi assenyalen que un 70% de les mostres estudiades consideren que les seves experiències sexuals amb adults durant la infància o adolescència van ser positives o no van tenir conseqüències. Els autors relativitzen i atribueixen a altres causes, com l'entorn familiar, les conseqüències negatives referides per la resta i arriben a la conclusió que les creences de la societat sobre les hipotètiques conseqüències negatives del sexe sobre nens i adolescents són exagerades i no se sostenen.[47] Aquest estudi, conegut com Informe Rind, és citat sovint com a referència pel moviment activista pedòfil.[48]

[modifica] Inicis

Als anys quaranta del segle XX, el psicòleg i sexòleg neerlandès Frits Bernard estableix contactes amb el doctor J. A. Schorer, president de la branca neerlandesa del Comitè Científic Humanitari (WHK) alemany, la primera organizació en defensa dels homosexuals i transsexuals. Bernard era conscient que el WHK, juntament amb la seva organització internacional, l'Institut de Ciència Sexual, havia publicat articles sobre les interaccions adult-infant abans del 1933.[49] Amb la declaració de guerra dels aliats a l'Alemanya nazi i la victòria d'aquesta en la primera fase de la contesa a Europa, les campanyes de legitimació de la pedofília van ser prohibides i qualsevol banalització sobre el tema fortament penalitzada, ja que l'article 176 del Verordnungsblatt núm. 81 respecte a les interaccions adult-infant de la legislació alemanya va haver de ser inclòs en la legislació neerlandesa per ordre d'Adolf Hitler. L'Institut de Ciència Sexual va ser literalment destruït amb l'arribada del nacionalsocialisme a Alemanya el 1933. Els membres del WHK Von Santhorst i Bob Angelo van destruir tota la documentació del WHK neerlandès per tal d'impedir les investigacions dels nazis.

Als anys cinquanta, i a partir de les restes de la branca neerlandesa del WHK,[7] Bernard, juntament amb altres persones interessades, crea a La Haia Enclave Kring, la primera organització de defensa de la pedofília, desenvolupada amb la idea de convertir-se en una organització internacional.[50] Els seus objectius eren "trencar prejudicis sobre qüestions relacionades amb els contactes eròtics i relacions entre menors i adults [...], oferint informació i assessorament [...] [i] iniciar un programa d'assistència directa [per avançar] cap a una revisió del codi penal".[51] El 1958 es funda una editorial amb el mateix nom per tal de difondre les idees del grup. Fruit del seu esforç, Enclave Kring rebria suport a Europa Occidental, Nova York, el Japó i Hong Kong, llocs on, en alguns casos, el mateix Bernard havia donat conferències. La Societat Neerlandesa per la Reforma Sexual (NVSH), capdavantera del moviment per les llibertats sexuals, té llavors, en paraules de Frits Bernard, una actitud molt crítica vers els pedòfils.[51]

Atesa la poca quantitat d'estudis dedicats al fenomen de la pedofília i amb el desig de combatre l'estigma social, Bernard i l'advocat i polític Edward Brongersma escriuen, del 1959 al 1964, diversos articles que presenten la pedofília des d'un punt de vista positiu i serien publicats a Vriendschap, la revista del Cultuur en Ontspanningscentrum [Centre de Cultura i Oci] (COC, avui COC Nederland),[52] associació de defensa dels drets dels homosexuals de la qual eren membres, però no aconsegueixen la creació d'un grup intern de treball. Des del 1969, degut a l'evolució social i a la radicalització d'alguns discursos polítics i intel·lectuals, les postures de la NVSH evolucionen i s'hi crea un Grup de Treball sobre la Pedofília, que té com a membres Frits Bernard, Edward Brongersma, Ids Haagsma, Wijnand Sengers i Peter van Eeten.[51]

[modifica] Avenç transitori

Portada del número 18 de la revista Pan: A Magazine About Boy-Love. La premsa pedòfila ha estat un dels principals mitjans de difusió dels idearis de l'activisme pedòfil.

A l'inici dels anys setanta, la majoria d'articles en defensa de la pedofília (la major part dels quals intenten definir les repercussions a curt i llarg termini dels contactes sexuals entre adults i infants sobre aquests últims) són escrits als Països Baixos, tant des de perspectives teòriques com pràctiques, per Bernard, Brongersma, el psicòleg social Theo Sandfort i el psicòleg Frans Gieles. Les dades utilitzades per aquests investigadors procedien de l'anàlisi directa de pedòfils i de joves i adults que, durant la seva infància o adolescència, havien mantingut relacions sexuals amb adults. El 1988, Bernard afirma que, fins aquell moment, com a psicòleg i testimoni expert autoritzat en diversos litigis, ell mateix havia analitzat i parlat amb "més d'un centenar d'adults pedòfils i vora tres-cents nens i adolescents que havien mantingut contactes [sexuals] amb adults".[53] El Grup d'Estudi sobre la Pedofília de la NVSH integra especialistes infantils, psiquiatres, advocats i porta a terme una important labor informativa. El 1972, aquest grup publica el llibre Sex met kinderen [Sexe amb nens],[54] escrit per Bernard en col·laboració amb Edward Brongersma, Wijnand Sengers, Peter van Eeten i Ids Haagsma, que es presenta com el resultat de deu anys d'investigació sobre les interaccions adult-infant. L'obra obrirà el debat sobre la pedofília als Països Baixos[55] i prepararà les bases per al moviment activista pedòfil dels anys setanta a Europa occidental.[n. 2][49]

En el context de la revolució sexual iniciada a la darreria dels anys seixanta es desenvolupa un activisme reivindicatiu que mira d'atreure l'atenció dels mitjans per fer avançar la seva causa. Els activistes pedòfils desafien l'opinió pública i comencen a exigir l'acceptació social de la pedofília, la seva eliminació de les llistes oficials de malalties i trastorns mentals i l'abolició de l'edat de consentiment. L'activisme pedòfil experimenta un avenç significatiu que es manifesta en l'aparició, des de mitjan dels anys setanta, d'un gran nombre d'agrupacions específicament pedòfiles en molts països, més enllà de les associacions homosexuals i dels pensadors aïllats. Molts intel·lectuals i activistes polítics donen suport a les idees de l'activisme pedòfil. Encara que la pedofília continua sense ser acceptada socialment, aquesta radicalització ofereix als pedòfils l'oportunitat de reunir-se i intercanviar idees.

Als Països Baixos, en continuïtat amb les vies obertes als anys cinquanta per Frits Bernard, l'activisme pedòfil tendeix a coincidir amb un estudi més general sobre la sexualitat, la família i els nens. S'hi creen, impulsats sobretot per l'acció proselitista de Bernard i Brongersma, grups com l'Stiching Studiegroep Pedofilie (SSP), el Landelijke Werkgroep Jeugdemancipatie, grup específic de la Societat Neerlandesa per la Reforma Sexual (NVSH-LWGJ), i Spartacus, editor de la revista Pan: A Magazine About Boy-Love,[56] publicada en anglès i de difusió internacional, i de la guia turística Spartacus, dirigida al públic homosexual.[n. 3][57] El Grup d'Estudi sobre la Pedofília de la NVSH organitza reunions setmanals i recull informació sobre la pedofília, que és arxivada en un centre de documentació amb seu a Hasselt. El 1973 té lloc a Breda (Països Baixos) la primera trobada internacional de pedòfils, organitzada per la NVSH, que aquell mateix any formalitza la seva secció sobre pedofília, el Hoofdbestuurscommissie Pedofilie, que el 1976 passa a dir-se Grup de Treball per l'Emancipació de les Relacions Intergeneracionals, i el 1979 Grup Nacional de Treball per a l'Emancipació dels Nens. El 1974 s'organitza a Utrecht, sota el nom "Pedofília i Societat", la primera trobada de la secció sobre pedofília de la NVSH. S'hi demana la legalització de la pederàstia i es reivindica el dret dels infants "d'expressar els seus sentiments i necessitats".

És a Flandes (Bèlgica), després d'una conferència organitzada a Anvers a l'abril del 1973 pel Grup d'Estudi sobre la Pedofília de la NVSH, que es forma la primera agrupació pedòfila europea fora dels Països Baixos. El 1981 s'hi afegirà Stiekum, més radical (pamflets, intervencions en l'àmbit institucional, a la ràdio, etc.). Aquests grups, que encara són bastant informals, esdevindran a partir del 1984 objecte de persecució i d'atacs per part de partits polítics de dreta, entre ells el Vlaams Blok, que els acusarà d'"acostumar la gent al fenomen de la pedofília", en demanarà la prohibició des de les seves publicacions i des de la premsa nacional i organitzarà manifestacions de protesta quan se celebrin a Flandes conferències i debats sobre la pedofília.[58][59]

L'estatus especial dels intel·lectuals a l'Estat francès, que havia permès alguns escriptors, com Henry de Montherlant o André Gide, de reconèixer tranquil·lament la seva preferència sexual pels nens i pels adolescents, o com Roger Peyrefitte, d'obtenir un èxit escandalós,[60][61] permet també que diversos escriptors, des de finals dels anys seixanta, mantinguin discursos que presenten la pedofília de manera positiva. Tony Duvert, que el 1967 publica la seva primera novel·la, Récidive [Reincident], i el 1973 guanya el Premi Médicis amb l'obra Paysage de fantaisie [Paisatge de fantasia], es reivindica obertament com a pedòfil. Gabriel Matzneff parla abundosament als seus llibres de la seva preferència pels adolescents d'ambdós sexes, sense ser atacat pels mitjans, al mateix temps que col·labora en diferents periòdics, entre ells Le Monde. El 1974, Duvert publica Le bon sexe illustré [El bon sexe il·lustrat], un assaig on critica l'educació sexual i la família i defensa el dret dels menors de fer l'amor, i Matzneff Les moins de seize ans [Els menors de setze anys],[62] un pamflet on exalta l'amor pels adolescents i on arriba a evocar relacions amoroses amb nois de 12 anys.[63] El mateix any, el filòsof René Schérer publica Émile perverti ou Des rapports entre l’éducation et la sexualité [Emili pervertit, o De la relació entre l'educació i la sexualitat], un assaig dedicat a la relació entre l'educació i la sexualitat, on denuncia l'"acció infantilitzadora de l'escola" i lamenta el fet que l'educació contemporània exclogui la pràctica de la pederàstia entre alumnes i professors.[64]

Aquestes obres solen rebre aleshores el suport d'editors que s'inscriuen en una perspectiva revolucionària àmplia, més que no en la defensa d'un gust especial. En aquest temps, els discursos a favor de l'alliberament sexual dels infants fan forat a l'ombra de moviments alternatius com l'antipsiquiatria i l'activisme gai. Des del Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), creat el 1971, o la revista Le Gai Pied, fundada al febrer del 1979, fins a filòsofs com Michel Foucault, qui denuncia la separació sexual entre infants i adults com un "nou règim de control de la sexualitat", tots demanen el reconeixement de les "sexualitats perifèriques".[65] El 1976, René Schérer i Guy Hocquenghem dirigeixen un número de la revista Recherches sobre infància i educació, "amb el suport, entre d'altres, de Michel Foucault i François Châtelet, [i que] marca, sens dubte, l'apogeu d'aquest tipus de discurs" intel·lectual sobre la pedofília i l'hebefília.[66]

Le Monde i Libération, periòdics de tendència esquerrana, contribueixen a la difusió d'aquestes idees, publicant peticions sobre el tema, cartes obertes i entrevistes amb pedòfils que expliquen la seva experiència. Al gener del 1979, Jacques Dugué, un pedòfil detingut sota càrrecs d'"abús sexual" i "proxenetisme pedòfil", publica durant dos dies, a Libération, una columna d'opinió on defensa la pedofília i demana "que es deixi de perseguir aquells qui estimen els infants, fins i tot si els estimen també amb el cos". Dugué afirma que "[al] nen que estima un adult (...) li agrada sentir al cos el membre viril de qui l'estima, estar-hi unit carnalment". Al judici de Dugué, René Schérer i Gabriel Matzneff hi van donar testimoni a favor seu.[67][68] El mateix any, Libération publica una entrevista a Tony Duvert, realitzada per Guy Hocquenghem, en la qual l'escriptor es reafirma en la seva pedofília i defensa el dret dels infants a la llibertat sexual.[69] Duvert desenvoluparà les seves idees a l'assaig L'enfant au masculin, publicat l'any següent, on afirma, a més a més, que ha tingut parelles sexuals de 6 anys.[70] El 20 de juny del 1981, Libération publica un article titulat "Câlins enfantins" [Magarrufes infantils], que presenta de manera complaent el testimoni d'un pedòfil sobre les seves relacions sexuals amb una nena de 5 anys.[71] Aquestes publicacions posen de relleu, segons els editors i periodistes, la situació d'una estratègia global de qüestionament de la societat, i es reivindiquen sobretot en nom de la llibertat d'expressió.

Alguns grups informals del socialisme radical[n. 4] i altres organitzacions més importants, com la Lliga Comunista Revolucionària,[72] donen suport als pedòfils.[73] La defensa d'aquests, així com els discursos ambigus sobre la sexualitat infantil, apareixen com un desafiament a les prohibicions. El 1975, Daniel Cohn-Bendit publica el llibre Le grand bazar [El gran basar],[74] en un capítol del qual, "Little big men", evoca les seves experiències com a educador en una llar d'infants "alternativa" de Frankfurt. Alguns passatges de l'obra parlen sobre el despertar sexual dels nens de 1 a 6 anys i donen testimoni d'experiències físiques ambigües que l'autor va tenir amb ells.[n. 5] Cohn-Bendit també parlarà de les seves experiències, de manera provocativa, en el programa literari de la televisió francesa Apostrophes, dirigit per Bernard Pivot, del 23 d'abril de 1982.[n. 6]

A Alemanya va ser molt activa durant els anys setanta i vuitanta Indianerkommune, una autodenominada "comuna d'alliberament dels infants".[75] Al començament dels anys vuitanta hi havia l'AKP (Arbeitskreis Päderastie-Pädophilie), que donava suport als pedòfils heterosexuals.[75] A partir del 1979, a Alemanya de l'Oest, la Deutsche Studien und Arbeitsgemeinschaft Pädophilie [Societat Alemanya d'Estudi i Treball sobre la Pedofília] (DSAP) integra diversos grups locals i publica el butlletí Befreite Beziehung (12 números), posteriorment Die Zeitung. A la fi del 1981, els desacords interns entre els seus 200 membres desemboquen en la dissolució efectiva de l'associació. El Grup de Treball sobre la Pederàstia (AKP), un petit grup de reflexió format el 1979, esdevé aleshores la principal associació germànica de l'activisme pedòfil. El Kinderfrühling, que reprèn l'edició del Befreite Beziehung, neix de la dissolució de la DSAP.[76]

En altres països d'Europa del Nord sorgiran petits grups com el Schweizerische Arbeitsgemeinschaft Pädophilie (SAP) a Suïssa, el Paedofilia Arbeitsgruppen (PAG) a Suècia o el NAFP a Noruega, que va arribar a estar inscrit en la federació d'associacions nacionals homosexuals i, en ser expulsat, va passar a la clandestinitat.[77] Tots aquests grups, encara que es fan una publicitat recíproca en les seves publicacions, són tanmateix poc nombrosos, poc influents i sobretot estan poc coordinats, per bé que es porten a terme alguns intents d'agrupament, sovint a escala nacional.

Als EUA i el Canadà, després dels aldarulls de Stonewall, algunes organitzacions de l'activisme homosexual exigeixen públicament l'abolició de l'edat de consentiment.[78] El 1972, les GGA (Aliança d'Activistes Gais) de Chicago i Nova York, grup escindit del Gay Liberation Front, organitzen una conferència que aplega militants homosexuals de 85 organitzacions.[79] Les seves reivindicacions inclouen l'eliminació de l'edat de consentiment.[80] La Coalició Nacional pels Drets dels Gais actuaria en la mateixa direcció, i també l'Aliança Gai per la Igualtat.[81] El 1975, als EUA, un seguidor de Wilhelm Reich crea el Childhood Sensuality Circle (CSC), un "cercle de documentació i de reflexió" que defensa l'abolició de l'edat de consentiment.[75] Funcionaria fins a mitjan anys vuitanta, però la seva audiència seria molt reduïda, ja que no va intentar donar-se a conèixer.

A mitjan anys setanta, el nucli de l'activisme pedòfil es trasllada per un curt període de temps al Regne Unit i els EUA. El 1974 es crea a Escòcia (posteriorment amb seu a Londres) el Paedophile Information Exchange (PIE),[12] que arriba a tenir més de 250 membres.[82] Es defineix com "un grup de suport i de lluita que té com a objectiu fomentar un millor coneixement i una millor acceptació de la pedofília i dels drets dels joves" i vol demostrar, a través de la difusió d'"informació científica, sociològica i sobretot precisa (...) de quina manera la vida dels nens i dels pedòfils es veu pervertida i traumatitzada pels valors repressius de la nostra societat".[83] Publica revistes com Magpie i Understanding Paedophilia. L'1 de setembre del 1977 celebra la seva primera conferència pública, on parlen el seu president, Tom O'Carroll, i Edward Brongersma. S'envien 150 invitacions a la premsa. El 23 d'agost, The Daily Telegraph publica una entrevista amb el secretari del PIE, que és seguida d'un article desfavorable al Sunday Mirror. Els organitzadors pateixen amenaces i la reunió s'ajorna fins al 19 setembre. Al juny del 1978, el periòdic News of the World publica un article de tres pàgines sobre l'assemblea general anual del PIE, que porta la policia a escorcollar el domicili dels membres els noms dels quals s'havien publicat. Cinc d'ells són acusats d'haver publicat a Magpie anuncis on deixaven entendre que cercaven contactes sexuals amb menors. El portaveu del grup es refugia als Països Baixos i O'Carroll dimiteix. Les activitats del PIE es veuen fortament afectades: alguns membres decideixen abandonar el grup i Magpie deixa de publicar-se a causa de problemes econòmics.[83] L'agost del 1983, després de la violació, amb un ample ressò mediàtic, d'un nen de 6 anys a Brighton, la premsa suggereix, sense cap prova, un vincle amb el PIE. Dos membres del grup concedeixen una entrevista en la qual condemnen els rumors. La premsa sensacionalista se'n fa ressò i publica titulars com "L'horrible veritat sobre el tema del PIE: els pervertidors de nens ens diuen com actuen" (Daily Express) o "'Com actuem', pels membres londinencs del PIE: els pervertidors de nens es confessen" (Evening Standard). La comunitat gai gairebé no reacciona, tret del Gay Youth Movement.[83] Al juliol del 1984, el grup cedeix a la pressió mediàtica i anuncia el cessament de les seves activitats.[84]

El 9 de desembre del 1977, com a reacció a una batuda policial contra els pedòfils a Revere (Massachusetts, EUA),[n. 7][85]els membres de l'equip de redacció de la revista gai Fag Rag, que atribuïen motivacions polítiques a l'operació i l'assimilaven a una "cacera de bruixes contra els homosexuals", creen, juntament amb altres membres de la comunitat gai, el Comitè Boston-Boise. El grup organitza manifestacions, recapta fons per a la defensa dels imputats i tracta de conscienciar l'opinió pública a través d'accions com la distribució de pamflets. El fiscal de districte, Garrett Byrne, perd les següents eleccions i el seu successor declara que ningú no ha de tenir por d'anar a la presó per mantenir relacions sexuals amb adolescents, mentre aquestes siguin consentides.[n. 8][82] El 2 de desembre del 1978, el Comitè convoca una reunió sota el lema "L'amor home-nen i l'edat de consentiment", on participen unes 150 persones. En acabar la reunió, una trentena de participants decideixen crear una organització de defensa dels pedòfils, la North American Man/Boy Love Association (NAMBLA), que es convertiria en l'associació més important i nombrosa de l'activisme pedòfil. A l'inici dels anys vuitanta, la NAMBLA tenia més de 300 membres i rebia el suport de personalitats com l'escriptor Allen Ginsberg.

D'ençà la darreria dels anys setanta, als EUA, associacions activistes com la NAMBLA són objecte de campanyes difamatòries i de persecució sobretot per part de persones i grups conservadors i cristians. Les feministes van ser les primeres a oposar-se a l'activisme pedòfil al si del moviment LGBT. El 1980, el Grup de Lesbianes del Comitè per la Marxa Gai de Nova York distribuir pamflets que instaven les dones a no participar en la marxa gai anual de la ciutat en senyal de protesta per una suposada presa de control del comitè d'organització per part de la NAMBLA. El 1983, quan l'associació LGBT britànica CHE (Campaign for Homosexual Equality) dóna suport al PIE, greument difamat per la premsa, la revista homosexual Gay News condemna aquest suport com perjudicial per a la causa gai.[86]

Frits Bernard va atribuir les fortes protestes contra grups com el PIE i la NAMBLA als països angloamericans a l'actitud radical i fortament agressiva de l'activisme pedòfil fora d'Europa continental,[87] enfront de la ignorància generalitzada de la societat en qüestions sexuals.

El 1977 els EUA van aprovar l'adopció de mesures legislatives estrictes contra la pornografia infantil.[88] Des d'aleshores, la prostitució i la pornografia es van convertir en el cavall de batalla de l'estat contra els pedòfils.[88] El 1980, Dinamarca i Suècia introduirien mesures legislatives similars sobre pornografía infantil; els Països Baixos ho farien el 1986. Aquests tres països havien estat, fins llavors, els principals productors de pornografia infantil, en una època en què aquesta encara era legal i productores comercials com Color Climax incloïen obertament films i revistes de pornografia infantil als seus catàlegs.[n. 9][89][90][91]

Al juliol del 1979 es funda el Grup d'Investigació per una Infància Distinta (GRED),[75] la primera associació pedòfila duradora de l'Estat francès. Membre del CUARH (Comitè d'Urgència Antirepressió Homosexual) i de la IGA (Associació Internacional de Gais), el GRED manifesta en el seu butlletí Le Petit Gredin (1981-1987) la voluntat d'"ampliar el seu públic als 'professionals' de la infància, als mateixos pares, als jutges i als educadors. I als infants!",[92] per tal d'esdevenir un òrgan de debat, més enllà de l'activisme, actitud que adopta també a les conferències i taules rodones a què assisteix com a convidat. El grup desapareixeria el 1987.

Entre 1977 i 1979, diversos intel·lectuals i associacions dels Països Baixos i l'Estat francès van adreçar peticions als estats per exigir l'abolició de l'edat de consentiment.

[modifica] Petició neerlandesa del 1979

El 22 de juny del 1979, la Societat Neerlandesa per la Reforma Sexual (NVSH), la Lliga Coornhert per a la Reforma de la Legislació Penal, la Confederació Humanitària i el sacerdot A. Klamer van enviar una petició, juntament amb una carta de contingut similar, al ministre de justícia neerlandès i simultàniament al parlament neerlandès. Ambdues exigien la legalització de les relacions sexuals consentides entre nens i adults.

Aquesta petició estava signada per diverses organitzacions públiques de benestar social i salut mental, entre les quals hi havia les següents:[93]

  • Associació General de Llibertat Provisional.
  • Associació Neerlandesa per a la Integració de l'Homosexualitat (COC).
  • Associació Feminista Neerlandesa oficial.
  • Per unanimitat, el comitè executiu del Partit del Treball (el partit amb major quantitat de membres).
  • Per unanimitat, els comitès executius de quatre partits polítics més petits que en aquell moment tenien representació a la cambra baixa neerlandesa (el Partit Democràtic Socialista, el Partit Socialista Pacifista, el Partit Democràtic i el Partit Radical).

Com va escriure Jan Schuijer, de la NVSH, "aparentment alarmada per l'èxit de la petició", la secció de psiquiatria infantil i juvenil de la Societat Neerlandesa de Psiquiatria es va oposar públicament a les sol·licituds de legalització, tot afirmant que aquesta soscavaria l'autoritat parental.[94]

[modifica] Peticions franceses contra l'edat de consentiment

Article principal: Peticions franceses contra l'edat de consentiment
Michel Foucault va ser, juntament amb altres filòsofs i personalitats, un dels signataris de les peticions franceses contra l'edat de consentiment.

Entre 1977 i 1979, mentre es debatia una reforma del codi penal al parlament francès, molts intel·lectuals van signar peticions i cartes obertes per exigir l'abolició de l'edat de consentiment. La més notable, publicada per Le Monde el 26 de gener del 1977, i reproduïda també per Libération, es titulava Lettre ouverte sur la révision de la loi sur les délits sexuels concernant les mineurs [Carta oberta sobre la revisió de la llei sobre delictes sexuals relatius als menors] i estava escrita en suport de tres ciutadans francesos que havien comparegut davant el Tribunal de Versalles acusats d'"atemptats al pudor sense violència sobre menors de menys de 15 anys" i per haver fotografiat les seves parelles. Tres d'ells estaven en presó preventiva des del 1973, fet que la carta qualifica d'"escandalós". El text afirma que els infants no han patit "cap violència" i que les relacions havien estat "consentides", i afig: "Si una noia de 13 anys té dret a la píndola [anticonceptiva], per què fer això?" i "amb tres anys per uns petons i unes carícies n'hi ha prou".[95]

La petició, que va ser enviada al parlament, sol·licitava la legalització de totes les relacions consentides entre adults i menors. Estava signada per 69 personalitats, entre elles els filòsofs Louis Althusser, Simone de Beauvoir, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Michel Foucault, Jean-François Lyotard, Jean-Paul Sartre i André Glucksmann, el filòsof i semiòleg Roland Barthes, el novel·lista i activista pels drets dels homosexuals Guy Hocquenghem, l'advocat i professor de dret Jean Danet, l'escriptor i cineasta Alain Robbe-Grillet (elegit membre de l'Acadèmia Francesa el 2004), els escriptors Louis Aragon, Catherine Millet i Philippe Sollers i la pediatra i psicoanalista infantil Françoise Dolto.[n. 10]

El 4 d'abril del 1978 es va emetre per la ràdio de París un debat en profunditat entre Michel Foucault, Jean Danet i el novel·lista Guy Hocquenghem, en el qual aquests van explicar les seves raons a favor de l'abolició de l'edat de consentiment. Aquesta conversa va ser publicada en francès amb el títol La loi de la pudeur [La llei del pudor].[96][97][98]

El 1979, el diari Libération va publicar una carta similar en suport de Gérard R., acusat d'un "delicte sexual sobre menors", que estava a l'espera de judici des de feia divuit mesos. Estava signada per 63 persones, entre elles Pascal Bruckner, Georges Moustaki i Christiane Rochefort. La carta informa que Gérard R. viu amb nenes de 6 a 12 anys, "l'aspecte esplendorós de les quals mostra als ulls de tots, incloent els seus pares, la felicitat que troben [en Gérard]". Aquesta carta va ser reproduïda pel diari L'Express el 7 de març del 2001.

[modifica] Declivi

Fins a l'inici dels anys vuitanta, els activistes pedòfils es mostren satisfets pels avenços de la seva causa als Països Baixos. El 1980, el COC va declarar públicament que la pedofília era una qüestió homosexual i que l'alliberament homosexual mai no seria complet sense l'alliberament dels nens i dels pedòfils.[87] El 1981, la Fundació Protestant Neerlandesa per al Desenvolupament Familiar Responsable (PSVG) va distribuir en les escoles primàries neerlandeses desenes de milers d'exemplars d'un pamflet il·lustrat titulat Paedophilia,[99] per tal d'informar els infants sobre la pedofília.[100] En aquell temps, cada cop més organitzacions feministes, i fins i tot unitats de la Policia Juvenil, es mostraven favorables a la legalització de la pederàstia.[101] Edward Brongersma afirma el 1984: "Als Països Baixos, la pedofília es debat de manera objectiva durant els cursos d'instrucció de les acadèmies de policia. Aquí, com a les universitats, hom s'esforça per acabar amb els prejudicis". Tanmateix, encara que no rep tants atacs com l'activisme americà, l'activisme europeu (aliè a les campanyes del 1977 contra la pornografia infantil als EUA)[88] comença a recular.

A la darreria del 1981 es podia llegir en un editorial de Le Petit Gredin: "La pedofília, la pederàstia, són cada cop més objecte de la vindicta pública alimentada pels mitjans de comunicació". En efecte, des d'aleshores, els pedòfils comencen a aparèixer "com l'encarnació del criminal més abjecte".[102] Tot i que autors com Matzneff encara són ben percebuts per alguns mitjans,[n. 11] ja no se sent tant a parlar-hi,[n. 12] i els artistes contemporanis que, sense ser pedòfils, representen escenes de relacions sexuals consentides entre nens i adults[n. 13][103][n. 14] o creen obres prou ambigües per ser interpretades per alguns en aquest sentit, són motiu d'escàndol i censura[n. 15][n. 16][104][105][106][107] Hi va haver, doncs, un canvi radical d'actitud per part de les societats vers la pedofília.[60]

L'octubre del 1982 esclata a l'Estat francès el cas del Coral, sobre presumptes abusos sexuals comesos en un "centre de convivència comunitari". Diverses personalitats públiques, entre elles René Schérer i Gabriel Matzneff, hi van estar imputades durant alguns temps. Tot i que van ser absolts i que les condemnes imposades a alguns implicats, per relacions sexuals consentides amb joves adolescents, van ser finalment molt baixes, el cas va tenir un ample ressò mediàtic que va contribuir a atreure l'atenció sobre els centres de convivència i a qüestionar l'antipsiquiatria.[60] Després de la seva imputació, Le Monde va prescindir de Gabriel Matzneff.[108]

A partir de la dècada dels vuitanta, la idea que qualsevol contacte sexual entre un adult i un nen provoca seqüeles psicològiques greus en aquest últim esdevé una "opinió comuna".[109] Frits Bernard es retira del seu treball com a psicòleg, com a testimoni expert i dels seus càrrecs en organitzacions internacionals el 1985.[53] Les diferents organitzacions de l'activisme pedòfil no havien aconseguit prou presència a la premsa per romandre en la memòria col·lectiva. Als Països Baixos, la relativa tolerància que pogué haver-hi vers la pedofília comença a desaparèixer.

Amb tot, en aquesta dècada encara es creen algunes associacions de defensa dels pedòfils. Les més importants són Martijn (1982), als Països Baixos, i la Danish Pedophile Association (DPA) (1985). A Bèlgica, després de la desaparició del Groupe d'Étude sur la Pédophilie (GEP),[110] Philippe Carpentier crea, el 1982, el Centre de Recherche et d'Information sur l'Enfance et la Sexualité (CRIES).[111] El grup edita la revista L'Espoir, que publica articles signats per especialistes com Frits Bernard i Edward Brongersma i assoleix un tiratge de 800 exemplars el 1985.[112] A Austràlia, el 1983 (o 1980, segons altres fonts), es funda l'Australian Paedophile Support Group, que es dissol després d'una infiltració policial; els seus membres es reagrupen llavors en el BLAZE (Boy Lovers and Zucchini Eaters), que és ràpidament desarticulat per la policia.[113] Més tard, al començament dels anys noranta, es crearia International Pedophile and Child Emancipation (IPCE),[114] organització coordinadora dels grups activistes pedòfils. Per bé que Martijn i IPCE continuarien funcionant, el CRIES desapareixira bruscament el 1988, després que Philippe Carpentier i altres membres fossin condemnats per producció de pornografia infantil,[115] i la DPA es dissoldria el 2004 a causa de la pressió política i social; un grup d'antics membres, però, van decidir mantenir obert el seu web.[116]

El 1985, Els Verds alemanys, partit capdavanter de la revolució sexual, inclou entre les propostes del seu programa polític l'abolició de l'edat de consentiment, i afirma que "les relacions sexuals amb nens són edificants per ambdues parts [infants i adults]". Aquesta postura suscita una protesta i molts votants habituals del partit traslladen els seus vots al Partit Socialdemòcrata (SPD).[117]

Els dies 5 i 6 de juliol del 1986 té lloc a Copenhague una trobada internacional entre els representants de les associacions activistes nord-americanes (NAMBLA), suïsses (SAP), australianes, sueques, noruegues i daneses, amb la finalitat d'"establir les bases per a un intercanvi regular d'informació entre les diferents agrupacions i esbossar una reflexió comuna sobre l'estratègia a seguir en la seva lluita".[118] Cerquen maneres de reintegrar la lluita per l'acceptació de la pedofília en els moviments d'alliberament sexual i proposen que els homosexuals continuïn lluitant juntament amb els pedòfils, tot reconeixent una forta hostilitat per part del sector feminista. Aquest encontre, que es produeix quan el moviment perd força, no té cap efecte pràctic.

El 5 de febrer de 1987, als EUA, Frits Bernard apareix com a convidat especial en el programa en directe de Phil Donahue a la NBC, The Phil Donahue Show (retransmès a través de 250 canals de televisió dels EUA i el Canadà) i defensa obertament, durant una hora sense interrupcions, la pedofília i l'activisme pedòfil, amb el suport d'un jove de 23 anys que durant la seva infantesa havia mantingut relacions sexuals amb adults.[87] Aquest fet resulta molt important, ja que el 1987 era una data en què l'activisme pedòfil s'enfrontava ja a una hostilitat social com més va més gran, en comparació amb la situació dels anys setanta.

Durant aquests anys, en paral·lel amb els òrgans de les diferents associacions pedòfiles, es publiquen diverses revistes més o menys relacionades amb l'activisme pedòfil, com Palestra[119] (1985), Jean's[120] (1985) o Gaie France (1986-1993), revista homosexual pròxima a la Nova Dreta francesa, fundada per Michel Caignet. També es publiquen un gran nombre de revistes de fotografia: Backside (1983-1985),[121] Beach Boys (1985-1986), Eklat (1985) i Photokid (1986).

El 1987 es llença Paidika: The Journal of Paedophilia (1987-1995), una revista acadèmica publicada als Països Baixos, dedicada a l'estudi de la pedofília des d'un punt de vista positiu i normalitzador.[122] Des del principi, Paidika es va diferenciar d'altres publicacions dedicades a la pedofília: tenia un disseny professional i les seves col·laboracions estaven subjectes a revisió per parells. Entre els membres del seu consell de redacció, alguns d'ells obertament partidaris del moviment activista pedòfil, hi havia especialistes com Frits Bernard, Edward Brongersma, Vern L. Bullough i D. H. (Donald) Mader.

Mentrestant, els canvis en el poder començaven a prendre forma. La policia neerlandesa i els membres de les agències de seguretat havien començat a ser entrenats als EUA sobre els "mètodes de l'FBI per al rastrejament dels presumptes productors i col·leccionistes de pornografia infantil". El 1989, l'aleshores ministre de justícia neerlandès, Korthals Althes, va declarar que s'havien mantingut reunions setmanals sobre aquests temes amb l'FBI i el govern britànic des del 1985.[100] Des del 1984, el Congrés i el Senat dels Estats Units havien acusat de forma continuada (a través del Subcomitè Permanent d'Investigacions i del Comitè d'Afers Governamentals -liderat en aquell moment pel republicà William Roth-, que solien elaborar i difondre aquest tipus d'acusacions a través de la premsa nacional i internacional) els Països Baixos de ser "[un dels] principals exportadors de pornografia infantil cap als Estats Units", tot afirmant que a Amsterdam se subhastaven nens públicament per a la prostitució i la pornografia, extrem que es va demostrar "insostenible" a través de l'informe final del Grup de Treball sobre la Pornografia Infantil (publicat a l'agost del 1986), dirigit pel mateix ministre de justícia, Frits K. Altes.

El 1990, el Tribunal Suprem dels Estats Units declara delicte la possessió de pornografia infantil, mesura que seria imitada més tard per altres països (Estat francès, 2002; Estat espanyol, 2004).[n. 17] A partir d'aleshores, milers de persones sospitoses de pedofília serien detingudes sota l'acusació de possessió de pornografia infantil a tot el món, sobretot arran la popularització d'internet. El cas Dutroux (1996), que va rebre una cobertura mediàtica internacional, va tenir una influència molt negativa sobre la percepció social de la pedofília. A Bèlgica es van tancar o van quedar a l'ombra totes les associacions relacionades d'alguna manera amb l'afer, com Dokumentatiedienst Pedofilie, Studiegroep Pedofilie o Stiekum.[12]

El 1989, a Itàlia, es crea el Gruppo P,[75] un grup dedicat al debat i la reflexió sobre les relacions consentides entre adults i menors. Un dels seus fundadors va ser Francesco Vallini, redactor de la revista gai Babilonia. A l'abril del 1993, la policia va escorcollar el domicili de Vallini i la seu de Babilonia, i tres mesos després va detenir Vallini i la resta de membres del grup sota les acusacions d'"associació criminal" i d'haver mantingut relacions sexuals amb menors.[123] La redacció de Babilonia va protestar enèrgicament i va definir Vallini com a "pres polític". Finalment, després d'un any de presó preventiva a la presó milanesa de San Vittore, en condicions insalubres i d'amuntegament, Vallini va iniciar una vaga de fam i va haver de ser hospitalitzat. Després de dos anys de presó, va ser jutjat i absolt de les acusacions d'abús sexual, però condemnat a tres anys de presó sota els càrrecs d'associació criminal, sobre la base de les seves activitats de coordinació del Gruppo P i dels seus escrits en el butlletí del grup, Corriere dei pedofili. Vallini va apel·lar la sentència per associació criminal i a l'estiu del 1995 va obtenir la llibertat condicional. Tanmateix, un tribunal superior va ratificar la sentència i va ordenar el seu retorn a la presó. Des d'aleshores, Vallini va fugir d'Itàlia i va viure a l'exili.[124]

Però són els anys noranta els que marquen un veritable canvi en la percepció social de la pedofília a Europa.[60] El 1993, l'activista alemany Dieter Gieseking funda a Düsseldorf Krumme 13, que neix com un grup de suport i autoajuda per a persones amb tendències pedofíliques. L'associació ofereix assessorament jurídic i suport als pedòfils presos, defensa l'acceptació social de la pedofília, reivindica la legalització de les relacions sexuals entre adults i infants, així com de la pornografia infantil, i des del seu butlletí, Zeitschrift für die Emanzipation der Pädophilie [Revista per a l'emancipació dels pedòfils] (5 números), anima els pedòfils a "sortir de l'armari". El 2001 es va iniciar una campanya mediàtica contra K13, instigada per mitjans com Der Spiegel, arran la detenció de dos dels seus membres després que haguessin publicat al seu web un relat eròtic de caràcter pederàstic.[125] El 2002 va tenir lloc una manifestació de neonazis contra l'associació, a la qual es van enfrontar grups de contramanifestants i que va acabar amb la intervenció de la policia.[126] El mateix any, una associació antipedòfila adreça al Bundestag una petició, signada per 50 000 persones, on es demana la prohibició de les associacions activistes pedòfiles i la persecució legal de les idees favorables a la pedofília.[127] Krumme 13 es va dissoldre oficialment el 2003, davant la pressió social i mediàtica, però va decidir mantenir obert el seu web, actiu fins a l'actualitat.[128]

El 1998, Edward Brongersma, que havia estat objecte d'assetjament per part dels seus veïns i d'agressions a la via pública a causa de la seva popularitat, sumit en una profunda depressió, decideix posar fi a la seva vida mitjançant l'eutanàsia, a favor de la qual s'havia manifestat durant els seus últims anys.[129] Després de la seva mort, els seus arxius personals i la seva biblioteca van ser traslladats a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam. Una part de la seva col·lecció d'imatges seria confiscada per la policia, en considerar-la pornografia infantil.[130]

El 1998, els psicòlegs Bruce Rind, Philip Tromovitch i Robert Bauserman publiquen, al Psychological Bulletin de l'Associació Americana de Psiquiatria, l'estudi A meta-analytic examination of assumed properties of childsexual abuse using college samples.[47] Poc després, el 1999, la NAMBLA va publicar al seu web un resum de l'estudi, amb el títol "The Good news About Man/Boy Love" [Una bona notícia sobre l'amor home-nen],[48] on es congratulava perquè "l'anàlisi demostra que l'actual guerra contra els boylovers no té cap base científica".[48] El treball de Rind, Tromovitch i Bauserman va ser objecte d'una gran polèmica als EUA, que va començar amb les crítiques d'alguns conservadors socials[131] i fonamentalistes religiosos, i també d'alguns psiquiatres i psicoterapeutes. El Congrés dels Estats Units va manifestar la seva preocupació quant a les conseqüències que podria tenir la publicació dels resultats de l'estudi sobre els paradigmes oficials respecte a la pedofília i el 12 de juliol del 1999 el va denunciar i condemnar de manera gairebé unànime.[n. 18][132] La condemna d'un estudi científic per part del congrés va ser, en aquell moment, un fet sense precedents.[133] A conseqüència de la pressió externa derivada d'aquest estudi, el doctor Rind va declarar que no podia continuar amb les seves recerques pendents sobre el tema i que buscaria altres objectes d'investigació.

Des del 1998 se celebra el Dia Internacional de l'Amor als Nens, una convocatòria simbòlica popular sorgida en internet per instar a l'acceptació social de la pedofília i de les relacions intergeneracionals.[17] La data fixada és el primer dissabte després del solstici d'estiu. Tenint en compte els dos hemisferis, la celebració es realitza dues vegades l'any.

[modifica] Exclusió de l'activisme de les minories sexuals

Diverses organitzacions de l'activisme pedòfil van integrar l'Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA) des dels seus inicis.[134] Així, durant els anys vuitanta i noranta era habitual trobar-les en manifestacions públiques a favor del moviment LGBT o en marxes de l'Orgull Gai. Segons una declaració de la NAMBLA del 1994, aquesta associació va contribuir a la redacció de la constitució de la ILGA.[134]

El 1993, la ILGA aconsegueix l'estatus consultiu com a ONG al Consell Econòmic i Social de l'ONU. A partir d'aleshores, diverses organitzacions, la majoria religioses, manifesten públicament el seu rebuig. Tant els delegats dels EUA com del Regne Unit van manifestar que, a l'hora d'anar a votar, desconeixien la participació d'associacions de l'activisme pedòfil a la ILGA.

La missió dels EUA a les Nacions Unides va enviar una carta per exigir que la NAMBLA, Martijn i el grup alemany Project Truth fossin expulsats de les seves files.[9] Al novembre del 1993, el comitè executiu de la ILGA va sol·licitar a aquests grups la renúncia voluntària. No només no hi va renunciar cap d'ells, sinó que la NAMBLA va publicar aquell mateix mes un comunicat de premsa en què reafirmava la seva condició de membre de la ILGA.

Al gener del 1994, el Senat dels Estats Units va aprovar una retenció de 119 milions de dòlars de les contribucions dels EUA a Nacions Unides "fins que el president no certifiqui que cap agència de Nacions Unides no concedeix cap tipus d'estat, acreditació o reconeixement oficial a qualsevol organització que promogui, perdoni o busqui la legalització de la pedofília, és a dir, de l'abús sexual infantil".[9] A la 6a Conferència Mundial de la ILGA, celebrada a Nova York al juny del 1994, es va votar l'expulsió de la NAMBLA i dels altres dos grups per 214 vots a favor i 30 en contra, i es va aprovar una resolució per a no permetre en el futur cap tipus de grup o associació que tingui com a objectiu la promoció o el suport de la pedofília.[9] A la fi dels anys noranta, la revolució sexual s'havia desfet del seu passat pedòfil.

Gregory King, de la Human Rights Campaign, va declarar el 1997: "La NAMBLA no és una organització homosexual. Els seus membres no formen part de la nostra comunitat i rebutgem totalment el seu esforç per insinuar que la pedofília està vinculada als drets dels gais i lesbianes".[135] La NAMBLA va respondre que, "per definició, l'amor home-nen és homosexual", que "els boylovers formen part del moviment gai i són elements essencials de la seva història i de la seva cultura" i que "els homosexuals que afirmen que sentir-se atret pels adolescents 'no és gai' són tan estúpids com els heterosexuals que afirmen que sentir-se atret per les adolescents 'no és heterosexual'".

El 1994, la Gay & Lesbian Alliance Against Defamation (GLAAD) va adoptar una declaració, titulada Position Statement Regarding NAMBLA, en la qual afirma que "lamenta els objectius de la North American Man/Boy Love Association's (NAMBLA), que inclouen el suport al sexe entre homes adults i nens i l'eliminació de la protecció legal per als infants. Aquests objectius constitueixen una forma d'abús contra els infants i són repugnants per a la GLAAD." Encara al 1994, el Consell d'Administració de la National Gay and Lesbian Task Force (NGLTF) va adoptar una resolució sobre la NAMBLA que diu: "La NGLTF condemna tota forma d'abús cap a menors, tant sexual com d'altre tipus, perpetrat per adults. En conseqüència, la NGLTF condemna els objectius de la NAMBLA i de qualsevol altra organització similar".

[modifica] Activisme pedòfil avui

Símbol en forma de papallona que representa la pedofília. Està format per quatre cors: un de gran i blau per a l'home, un de gran i rosa per a la dona, un de petit i blau per al nen i un de petit i rosa per a la nena. És utilitzat per associacions de defensa dels pedòfils de tot el món.

En l'actualitat, les úniques associacions pedòfiles amb existència oficial són Martijn[1] i la NAMBLA.[2] Totes dues administren llocs web i publiquen butlletins (OK magazine i NAMBLA Bulletin) des d'on difonen el seu ideari. La NAMBLA, a més a més,[136][137] manté un programa especial d'atenció als pedòfils empresonats i les seves famílies.[138] IPCE, coordinadora dels diferents grups pedòfils, celebra reunions anuals[139] i administra un lloc web que reuneix nombrosos documents sobre la pedofília en quatre idiomes (alemany, anglès, castellà i francès).[114] A Alemanya, l'oficialment desapareguda Krumme 13 també manté actiu el seu web, K13-Online, que és actualitzat regularment.[128]

A mitjan dels anys noranta, la popularització d'internet va proporcionar a l'activisme pedòfil nous canals d'expressió per a la difusió de les seves idees. A finals d'aquesta dècada, va assolir una gran popularitat, tant entre els pedòfils com entre els seus detractors, el Manifest Boylove,[140] un document reivindicatiu dels drets sexuals dels nens i dels pedòfils escrit el 1997 per un activista alemany.[141] El 1995 es va crear BoyChat,[142] la primera comunitat per a boylovers,[n. 19][143][144][145] que porta a la creació, el 1997, del grup Free Spirits, organització que neix amb l'objectiu de proporcionar recursos virtuals segurs en diferents idiomes. A partir del 1998, pedòfils heterosexuals creen recursos similars. D'aleshores ençà, s'han desenvolupat diversos grups a la xarxa seguint el mateix model.[146] Una de les comunitats més populars va ser Boylover.net, creada el 2006 i clausurada el 2011 per la policia.[n. 20][147][148] El 2001 es va crear a Florida (EUA) Sure Quality Radio, la primera emissora de ràdio per internet dirigida al públic pedòfil,[149] que mantindria les seves emissions fins al 2006.[150] Al marge de l'activisme organitzat, de tant en tant sorgeixen en internet algunes iniciatives personals que secunden els seus postulats.[151][152]

Avui dia, la majoria d'activistes que s'expressen i treballen públicament en defensa dels pedòfils són anglòfons i neerlandesos, com Tom O'Carroll,[82] Frans Gieles, Ad van den Berg[153] i Lindsay Ashford. Aquest últim, ciutadà nord-americà radicat a Europa, va donar testimoni de la seva pedofília i va defensar les idees de l'activisme pedòfil el 2004, a través d'un reportatge publicat pel periòdic The Express-Times de Nova Jersey.[19] Posteriorment, va concedir una entrevista a la cadena britànica de televisió BBC, on va denunciar la influència negativa dels mitjans de comunicació sobre la percepció social de la pedofilia. Ashford també va administrar el web Puellula. El 2007 va rebre amenaces legals per part de l'aleshores candidat a la presidència dels EUA, Barack Obama, per haver-hi publicat fotografies de les seves filles.

L'escriptor i viatger John Robin Sharpe ha desafiat amb èxit algunes disposicions penals sobre pornografia infantil de la llei canadenca, que condemna, fins i tot, la difusió de relats eròtics de ficció amb menors com a protagonistes, segons la consideració legal d'inictació a la pederàstia. El 1995, Sharpe va ser detingut i acusat de dos càrrecs de possessió de pornografia infantil i de dos càrrecs de distribució de pornografia infantil, després que la policia escorcollés el seu domicili i hi trobés pornogràfiques d'adolescents i manuscrits que descrivien relacions sexuals fictícies amb adolescents.[154] En la seva defensa, Sharpe va interposar un recurs d'inconstitucionalitat i va argüir davant els tribunals que les lleis relatives a la possessió de pornografia infantil violaven el dret a la llibertat d'expressió i de pensament.[21] El Tribunal Suprem de Colúmbia Britànica va sentenciar a favor de Sharpe i al gener del 1999 va ser absolt dels càrrecs de possessió de pornografia infantil. Al maig del 1999 el Tribunal d'Apel·lacions va ratificar la sentència. Tot plegat va donar lloc a una polèmica i a un recurs del govern canadenc. El 2001, el Tribunal Suprem va anul·lar el judici i va reafirmar, en una decisió històrica, la validesa de la llei canadenca sobre pornografia infantil, no reconeixent excepcions sinó per als textos produïts per a un ús estrictament personal i no difosos de cap manera per l'autor.[n. 21][22] El març del 2002, el Tribunal Suprem va dictaminar que Sharpe no era culpable de possessió de pornografia infantil en relació amb els seus escrits -va estimar que aquests no incitaven explícitament a la pederàstia, sinó que es limitaven a descriure'n els actes-, però sí de dos càrrecs de possessió de pornografia infantil per les fotografies.[155] Va ser condemnat a quatre mesos d'arrest domiciliari.

Entre el 2006 i el 2010, el suec Karl Andersson va editar Destroyer (10 números),[156] una revista gai impresa i publicada oficialment a la República Txeca i distribuïda a escala internacional a través del seu web. A diferència de la majoria de revistes gais, Destroyer es va centrar exclusivament en els nens i els adolescents.[157] Impresa en paper cuixé i amb un disseny similar al de revistes com Playboy, la revista contenia fotografies, assaigs, entrevistes, ressenyes, reportatges, articles sobre cultura i relats. Va rebre moltes crítiques dels mitjans de comunicació i de sectors antipedòfils per, suposadament, "sexualitzar" els nens,[158] però Andersson es va afanyar a defensar la seva publicació i va concedir entrevistes per argumentar contra els seus crítics.

El 2006 es va crear als Països Baixos el Partit de la Caritat, la Llibertat i la Diversitat (PNVD), d'ideologia marcadament progressista, que entre altres mesures proposava la reducció de l'edat de consentiment i la legalització de la possessió de pornografia infantil.[20][159][160][161] Entre els fundadors del partit hi havia Ad van den Berg, president de l'associació Martijn. El PNVD no es va arribar a presentar a eleccions, ja que no va aconseguir reunir el nombre necessari de signatures exigit per la llei electoral neerlandesa, i finalment va anunciar la seva dissolució el 2010. El 2011, Ad van den Berg va ser detingut i empresonat sota càrrecs de possessió de pornografia infantil. Posteriorment va iniciar una vaga de fam i va rebutjar el seu tractament d'insulina en senyal de protesta per la discriminació dels pedòfils.[162]

El 2008, a l'Estat espanyol, el Defensor del Poble en aquell moment, Enrique Múgica, va instar la Fiscalia General de l'Estat a iniciar diligències perquè es bloquegés el web oficial del Dia Internacional de l'Amor als Nens, acció que va donar lloc a un forta campanya mediàtica contra la pedofília. Davant l'enrenou desencadenat, el fiscal general de l'estat, Cándido Conde-Pumpido, va encomanar un informe a la Guàrdia Civil per tal de concretar l'entitat juridicopenal de la convocatòria. Finalment, el Grup de Delictes Telemàtics (GDT) de l'institut armat va adreçar un informe a la fiscalia on explicava que no s'havien trobat indicis de delicte al lloc web i que aquest estava allotjat en un servidor dels Estats Units. L'informe també aclaria que la pedofília no constitueix delicte en si mateixa, ja que es refereix a una preferència sexual, però no a la seva consumació. No obstant això, el ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va advertir que la institució al seu càrrec estava treballant per impedir que pàgines d'aquest tipus es reproduïssin a l'Estat espanyol.[163][164] Posteriorment, algunes associacions antipedòfiles i partits polítics, incloent-hi alguns que es defineixen com progressites (ERC, ICV, IU), van demanar al congrés la tipificació d'un nou delicte que servís per a censurar, perseguir i castigar legalment els llocs d'internet i les opinions personals favorables a la pedofília.[n. 22][165][166]

[modifica] Reaccions

El moviment activista pedòfil ha suscitat una forta oposició i el seu progrés social i polític ha estat molt limitat. La majoria de governs nacionals s'adiu als protocols de Nacions Unides per definir les lleis sobre l'edat de consentiment i sobre la tipificació com a delicte de la pornografia infantil. Aquesta última ha estat objecte d'un tractat de Nacions Unides, signat per devers 130 països entre el 2000 i el 2004. Quant a la convenció de Nacions Unides sobre l'edat de consentiment (1962), té força de llei arreu de molts països d'ençà el 1990.

La classe mèdica està àmpliament en desacord amb les afirmacions dels activistes pedòfils sobre la inocuïtat dels contactes sexuals entre adults i infants en un gran percentatge de casos.[167] El 1998, l'Associació Americana de Psicologia, i amb més vehemència l'Associació Americana de Psiquiatria, van declarar, en nota oficial, que rebutjaven frontalment les idees de "normalització" o "neutralització" de la pedofília.[168]

Tot i que els membres del moviment es mostren contraris a l'abús sexual, l'opinió pública és escèptica sobre aquest punt. Els oponents de l'activisme pedòfil opinen que els nens i els adolescents o preadolescents no estan capacitats per donar el seu consentiment per a una relació sexual i que qualsevol contacte sexual entre nens i adults ha de ser prohibit. Els membres del moviment rebutgen aquests paradigmes, que consideren un dogma social,[29] i insisteixen que els nens i els adolescents tenen la capacitat de consentir els contactes sexual amb adults. Sota aquesta premissa, sostenen que les conseqüències de les interaccions adult-infant depenen, sobretot, del caràcter consentit o no de les relacions. En la seva defensa citen estudis científics com l'Informe Rind[169][47] i d'altres, que donarien suport a les seves tesis.

Associacions cristianes, antipedòfiles, forces de seguretat, grups conservadors i d'altres ataquen associacions com la NAMBLA, Martijn i d'altres i les acusen de fomentar l'abús i l'explotació sexual infantil. Els grups activistes, però, fan una distinció taxativa entre relacions consentides i abús sexual i condemnen sense reserves aquest últim. La NAMBLA sempre s'ha manifestat contrària als càstigs corporals, l'abús sexual, el rapte i l'explotació sexual, que són els quatre motius d'expulsió de l'associació.[170] Al text de presentació del NAMBLA Bulletin, publicat a la segona pàgina de cada número de la revista, l'associació declara: "La NAMBLA condemna l'abús sexual i qualsevol forma de coerció. Insistim que hi ha una distinció entre relacions sexuals sota coacció i consentides".[9] Per la seva part, Martijn basa en el consentiment mutu, com a principi ètic fonamental, la seva defensa de la pedofília i de les interaccions adult-infant, i sosté que aquestes haurien de tenir lloc en una societat on estiguessin prohibides la "violència, la força i la dominació en les relacions".[29]

Els grups de defensa dels drets dels homosexuals van donar com a raó de la seva oposició a la NAMBLA i a altres associacions de l'activisme pedòfil el rebuig generalitzat del públic vers la pedofília i l'abús sexual infantil (segons els termes de les diferents resolucions adoptades). Aquests grups dissocien la seva lluita per l'alliberament sexual de la dels pedòfils i afirmen que el discurs de la NAMBLA no és sinó una coartada per a les "activitats reals" dels seus membres. Pat Califia, figura destacada del moviment d'alliberament sexual dels anys setanta, considera que el rebuig a la NAMBLA per part d'altres homosexuals es deu fonamentalment a motivacions polítiques.[171] En la seva opinió, les grans organitzacions homosexuals no van rebutjar els pedòfils i els pederastes fins que els oponents als drets dels homosexuals no els van utilitzar per assimilar tots els homosexuals amb els abusadors de menors. Les declaracions de Steve Endean, activista gai oposat a la NAMBLA, anaven en el sentit d'aquesta teoria quan va dir: "La NAMBLA no fa sinó trencar el moviment. Si es vinculen les reivindicacions dels boylovers als drets dels homosexuals, els homosexuals mai no tindran drets". Edmund White, escriptor i activista gai, va fer la mateixa observació en el seu llibre States of Desire:[172] "Es tracta d'egoisme. El nostre moviment no pot estar lligat al boylove. No volem saber qui té la raó: és només una qüestió de realisme polític".

[modifica] Notes

  1. ↑ Al seu assaig Le bon sexe illustré, Tony Duvert afirma: "Cal reconèixer als menors, infants i adolescents, el dret de fer l'amor". A L'enfant au masculin, Duvert, explica que el contacte sexual entre un nen i un home no representa per a l'infant sinó una relació homosexual, que pot correspondre's amb la seva orientació sexual, i que condemnar els pedòfils equival a perseguir els homosexuals.
  2. ↑ Juntament amb altres fonts sobre la repercussió de Sex met kinderen, vegeu BRONGERSMA, Edward (1988) (ibídem), o l'estudi criminològic de Michael C. Baurmann (1983), publicat per l'Oficina de la Policia Criminal Federal d'Alemanya.
  3. ↑ A mitjan dels anys noranta, aquesta guia turística, dirigida al públic homosexual, va ser acusada de proporcionar adreces on els seus lectors podien trobar prostituts menors d'edat.
  4. ↑ Els Comitès Comunistes per l'Autogestió van publicar el 1978 un pamflet titulat Homosexualité et pédophilie [Homosexualitat i pedofília], que deixava una dotzena de pàgines als pedòfils perquè hi exposessin les seves reivindicacions (FRED, 1978).
  5. ↑ En aquest sentit escriu: "M'ha passat diverses vegades que certs nens m'obrien la bragueta i comencaven a fer-me pessigolles. Jo reaccionava de manera diferent segons les circumstàncies, però el seu desig representava un problema. Jo els preguntava: 'Per què no jugueu entre vosaltres, per què m'heu elegit a mi, i no a uns altres nens?'. Però si insistien, jo els acariciava de tota manera". I també: "Tenia la necessitat de ser incondicionalment acceptat per ells. Volia que els nens em desitgessin i feia tot el possible perquè depenguessin de mi" (Le Grand Bazar, Éditions Belfond, 1975).
  6. ↑ Durant aquest programa, titulat "Quelles valeurs pour demain?", en el qual presentava el llibre d'Ingolf Diener i Eckard Supp Ils vivent autrement. Les Alternatifs de la RFA (Stock, 1982), va declarar, entre altres coses: "Arribo a les nou del matí per reunir-me amb els meus vuit nens d'entre 16 mesos i 2 anys. Els torco el cul, els faig… pessigolles, em fan pessigolles, ens acariciem (…) La sexualitat d’un nen és absolutament fantàstica (…) Quan una nena de 5 anys comença a despullar-se, és fantàstic! És fantàstic, perquè és un joc absolutament eroticomaníac".
  7. ↑ La batuda, que es va saldar amb vint-i-quatre homes detinguts, va rebre una important cobertura mediàtica. La premsa local va arribar a publicar els noms i les fotografies dels imputats.
  8. ↑ Tots els càrrecs van ser retirats i els pocs acusats que ja havien estat sentenciats van ser posats en llibertat condicional.
  9. ↑ Color Climax va ser una de les poques productores comercials que va anunciar obertament la presència de pornografia infantil al seu catàleg, quan la seva producció i distribució encara era legal a Dinamarca i altres països. Entre 1969 i 1979, CCC es va fer responsable de la distribució, a escala relativament gran, d'aquest tipus de films. Entre 1971 i 1979, l'empresa va produir 36 (o més) films d'uns 10 minuts per a la seva sèrie Lolita. Les protagonistes eren nenes i adolescents, en general d'entre 7 i 11 anys, però de vegades també més petites, en la seva majoria juntament amb homes, però també amb dones o altres infants. Altres títols van ser Incest Family, Pre-Teen Sex, Sucking Daddy i Child Love.
  10. ↑ Foucault, Hocquenghem i Danet són citats diverses vegades com a signataris de la petició en el text de Michel Foucault La loi de la pudeur (Cfr.versió en anglès). Françoise Dolto i l'expressió "persones pertanyents a diferents corrents polítics" són mencionats a la p. 273 (Cfr. versió en anglès). Jacques Derrida, Louis Althusser i André Glucksmann són citats al web Dignaction.org (en francès). Finalment, els filòsofs Simone de Beauvoir, Roland Barthes i Jean-Paul Sartre, així com els escriptors Alain Robbe-Grillet i Philippe Sollers, són citats al web Denistouret.net (també en francès).
  11. ↑ Els seus nous llibres encara són comentats pels principals diaris francesos de circulació estatal i de vegades fan part de la preselecció d'alguns premis importants.
  12. ↑ Hugo Marsan va dir: "Gabriel Matzneff és un dandi oblidat, en un canvi de segle condemnat a la uniformitat de comportament" (Hugo Marsans, 1993).
  13. ↑ Com algunes de les pintures i dibuixos de l'exposició "When love turns to poison" de Berlín, el 2004.
  14. ↑ El 1999, Tomato kecchappu kotei [L'emperador Tomata Ketchup], film de Shûji Terayama de l'any 1970, que representa una distopia en què els infants prenen el poder i violen els adults, va ser segrestat pels tribunals després que es projectés a la Cinemateca de Grenoble, que tenia un certificat de censura per a la seva reproducció. El que va disgustar els censors va ser, simplement, el fet que hi apareguessin nens despullats.
  15. ↑ Una associació antipedòfila va presentar l'any 2000 una denúncia contra el director del Centre d'Art Contemporània (ATPC) de Bordeus després de l'exposició "Présumés innocents - L'art contemporain et l'enfance", en la qual l'acusava d'haver ajudat a la "difusió de la imatge d'un menor de caràcter pornogràfic", tot i que les obres denunciades no tenien, de fet, cap caràcter pornogràfic (Lindgaard, 2001; Courtois, 2006).
  16. ↑ El 2011, un jutjat de Vilanova i la Geltrú (Garraf) va imputar per un suposat delicte d'exhibició de pornografia infantil el director del Festival de Cinema de Sitges, on s'havia fet passi de la pel·lícula sèrbia A Serbian Film, en la qual apareixien escenes fictícies d'abusos sexuals a menors.
  17. ↑ El 2008, el Ministeri de l'Interior de l'Estat espanyol va publicar un informe sobre l'"evolució de la criminalitat" en el qual s'assenyalava que des de l'any 2000 havien estat detingudes 3.316 persones en operacions "contra la pornografia infantil" en aquest país.
  18. ↑ El resultat de la votació va ser de: 355 vots a favor, cap en contra i 13 abstencions.
  19. ↑ Sota el lema "No estàs sol", BoyChat té com a objectiu facilitar la comunicació oberta entre pedòfils homosexuals en un entorn de suport emocional. Per a molts pedòfils, BoyChat és la seva primera introducció en la comunitat pedòfila d'internet i la constatació que, realment, no estan sols. S'hi permet qualsevol missatge, sempre que els escrits respectin les Set Regles bàsiques obligatòries per a tots els usuaris per preservar la seguretat i mantenir el lloc dins la legalitat vigent. Aquestes regles, que han servit de model per a altres comunitats i fòrums de característiques similars dirigits a la comunitat pedòfila, són:
    1. No publicar erotisme ni converses sexuals detallades.
    2. No sol·licitar, oferir o publicar enllaços a material il·legal (inclou fotografies).
    3. No participar en campanyes d'assetjament contra altres usuaris.
    4. No revelar detalls que puguin portar a la identificació d'un mateix o d'altres usuaris.
    5. No defensar ni aconsellar el sexe amb menors.
    6. No publicar confessions ni acusacions d'activitats potencialment il·legals.
    7. No concertar trobades amb participants menors de 18 anys.
  20. ↑ Europol va anunciar la desarticulació de Boylover.net al març del 2011. Segons els seus informes, la comunitat tenia més de 70 000 membres en 30 països. Durant la batuda es van produir 184 detencions. Tot i que Boylover.net oferia continguts íntegrament legals i tenia totalment prohibida qualsevol activitat delictiva, especialment quant a pornografia infantil, la policia i els mitjans de comunicació van anunciar el tancament del web com la desarticulació de "la xarxa de pornografia infantil més gran del món".
  21. ↑ Punts 129 i Punts 241 i 242 de les conclusions del tribunal (en anglès):
    « "I would uphold s. 163.1(4) on the basis that the definition of “child pornography” in s. 163.1 should be read as though it contained an exception for: (1) any written material or visual representation created by the accused alone, and held by the accused alone, exclusively for his or her own personal use; and (2) any visual recording, created by or depicting the accused, provided it does not depict unlawful sexual activity and is held by the accused exclusively for private use. »
    « When children are depicted in pornographic representations, the camera captures their abuse and creates a permanent record of it. This constitutes an extreme violation of their privacy interests. By criminalizing the possession of such materials, Parliament has created an incentive to destroy those pornographic representations which already exist. In our view, this beneficial effect on the privacy interests of children is proportional to the detrimental effects on the privacy of those who possess child pornography. (...) When the effects of the provision are examined in their overall context, the benefits of the legislation far outweigh any harms to freedom of expression and the interests of privacy. The legislation hinders the self-fulfilment of a few, but this form of self-fulfilment is at a base and prurient level. Those who possess child pornography are self-fulfilled to the detriment of the rights of all children. The prohibition of the possession of such materials is thus consistent with our Charter values. It fosters and supports the dignity of children and sends the message that they are to be accorded equal respect with other members of the community. In our view, Parliament has enacted a law which is reasonable, and which is justified in a free and democratic society. »
    R. v. Sharpe, Supreme Court of Canada
  22. ↑ Els defensors d'aquesta mesura van utilitzar la denominació "apologia de la pedofília", tot i que a priori seria inviable jurídicament per una incompatibilitat de conceptes.

[modifica] Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Welkom/Welcome». MARTIJN. [Consulta: 29/1/2012].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Home». NAMBLA. [Consulta: 29/1/2012].
  3. ↑ Ames, Ashley; Houston, David. «Legal, social, and biological definitions of pedophilia». Archives of Sexual Behavior. Universitat d'Indiana, Vol. IV, núm. 19, pp. 333-342.
  4. ↑ Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1990. ISBN 9788472562486. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Classificació Internacional de Malalties, CIM-10, versió 2010 - Vegeu codi F65.4 (en anglès).
  6. ↑ DSM-IV-TR: Paedophilia, codi 302.2 (en anglès).
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 «40th PARLIAMENT, 3rd SESSION» (en anglès). Standing Committee on Justice and Human Rights, 14-2-2011. [Consulta: 8/12/2011].
  8. ↑ 8,0 8,1 Two differents worlds. Danish Pedophile Association (en anglès) [El web oficial de la DPA va deixar de ser accessible a l'abril del 2012].
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Smith, Bonnie. The Oxford Encyclopedia of Women in World History. Vol. I (en anglès). Oxford University Press, 2008, p. 602. ISBN 0195148908. 
  10. ↑ Riegel, David. Understanding loved boys and boylovers (en anglès). Philadelphia: SafeHaven Foundation Press, 2000. 
  11. ↑ «The Denial of Child Abuse: The Rind, et al. Controversy» (en anglès).
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Santiago, Pablo. «La pedofilia como fenómeno psiquiátrico». A: Alicia en el lado oscuro (en castellà). Madrid: Imagine, 2004, pp. 163-275. ISBN 84-95882-46-9. 
  13. ↑ Hocquenghem, Guy; Voline, Marc. «Non à l'enfant poupée» (en anglès). Libération (10 abril 1979) [Consulta: 6/1/2012].
  14. ↑ Contraportada de Le bon sexe illustré, Éditions de Minuit, 1974
  15. ↑ «Who we are» (en anglès). NAMBLA. [Consulta: 6/1/2012].
  16. ↑ 16,0 16,1 De Young, Mary. «The indignant page: techniques of neutralization in the publications of pedophile organizations» (en anglès). Child Abuse & Neglect, Vol. IV, núm. 12 (1988), pp. 583-591.
  17. ↑ 17,0 17,1 «International BoyLove Day» (en anglès, castellà). [Consulta: 16/12/2011].
  18. ↑ 18,0 18,1 Whitfield, Charles L.; Silberg, Joyanna; Jay Fink, Paul. Misinformation concerning child sexual abuse and adult survivors (en anglès). Londres: Routledge, 2001, p. 123 [Consulta: 6/1/2012]. 
  19. ↑ 19,0 19,1 Flanagan, Russ. «'I'm tired of being forced into the shadows by society'» (en anglès). The Express-Times (22/2/2004).
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 «Definitive Electoral Programme 2007 - 2011» (en anglès). PNVD. [Consulta: 6/1/2012].
  21. ↑ 21,0 21,1 The Supreme Court and child porn, CBC.ca
  22. ↑ 22,0 22,1 Walters, Gregory J. Human Rights in an Information Age: A Philosophical Analysis (en anglès). Toronto: University of Toronto Press, 2002, p. 76. 
  23. ↑ «SEXUALITÄT: Unter der Gürtellinie» (en alemany). Der Spiegel (3 de desembre 2001) [Consulta: 7 gener 2012].
  24. ↑ Geraci, J. «Interview: Gilbert Herdt» (en anglès). Paidika: The Journal of Paedophilia, Vol. III, núm. 2 (1994), p. 2-17.
  25. ↑ Rencken, Robert; Grubb, Jeff. Brief and Extended Interventions in Sexual Abuse. 2a ed. (en anglès). Alexandria: American Counseling Association, 2000. 
  26. ↑ «Interview with Dr. Frits Bernard, a pioneer emancipator» (en anglès). Koinos, Vol. IV, núm. 48 (2005) [Consulta: 2 gener 2012].
  27. ↑ Sandfort, Theo; Brongersma, Edward; Van Naerssen, Alex. Male Intergenerational Intimacy: Historical, Socio-Psychological, and Legal Perspectives (en anglès). Nova York/Londres: Haworth Press, 1991, p. 275-295. ISBN 9780918393784. 
  28. ↑ «"I didn't know how to deal with it": Young people speak out about their sexual contacts with adults» (en anglès). IPCE. [Consulta: 21 de novembre de 2011].
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 «What we stand for» (en anglès). Martijn. [Consulta: 21 de novembre de 2011].
  30. ↑ «Statement: A Boylove Code of Ethics» (en anglès). IPCE. [Consulta: 21 de novembre de 2011].
  31. ↑ «About Martijn» (en neerlandès i anglès). Martijn. [Consulta: 6/1/2012].
  32. ↑ Brongersma, Edward. «Boy-lovers and their influence on boys: Distorted research and anecdotal observations» (en anglès). Journal of Homosexuality, núm. 20 (1990), pp. 145-173.
  33. ↑ Kennedy, Hubert C. Anarchist of love: the secret life of John Henry Mackay (en anglès). Nova York: NAMBLA, 1996. 
  34. ↑ Santiago, Pablo. «Personajes históricos sospechosos de pedofilia». A: Alicia en el lado oscuro (en castellà). Madrid: Imagine, 2004, pp. 135-136. ISBN 84-95882-46-9. 
  35. ↑ Mackay, John Henry. Fenny Skaller (en alemany). Amsterdam: Southernwood Press, 1988. ISBN 9072450027 [Consulta: 6/1/2012]. 
  36. ↑ Mackay, John Henry. Der Puppenjunge (en alemany). Hamburg: Männerschwarm, 1999. ISBN 3861490692 [Consulta: 6/1/2012]. 
  37. ↑ Freud, Sigmund. Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (en alemany). Frankfurt: Fischer Taschenbuch, 2000. ISBN 3596104408 [Consulta: 6/1/2012]. 
  38. ↑ Reich, Wilhelm. Der Einbruch der sexuellen Zwangsmoral (en alemany). Colònia: Kiepenheuer und Witsch, 1995. ISBN 9783462024715. 
  39. ↑ Reich, Wilhelm. The Function of the Orgasm: Discovery of the Orgone (en anglès). Nova York: Farrar, Straus & Giroux, 1986. 
  40. ↑ Kinsey, Alfred. Sexual Behavior in the Human Male (en anglès). Indiana: Indiana University Press, 1998. ISBN 0253334128. 
  41. ↑ Kinsey, Alfred. Sexual Behavior in the Human Female (en anglès). Indiana: Indiana University Press, 1953. ISBN 025333411X. 
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 Santiago, Pablo. «La pedofilia como fenómeno psiquiátrico». A: Alicia en el lado oscuro (en castellà). Madrid: Imagine, 2004, pp. 192-193. ISBN 84-95882-46-9. 
  43. ↑ Licht, Hans. Sexual Life in Ancient Greece (en anglès). Nova York: Barnes & Noble, 1962. 
  44. ↑ «Boys on their contacts with men: A study of sexually expressed friendships» (en anglès). MHAMic. [Consulta: 6/1/2012].
  45. ↑ «Objectivity and Ideology Criticism of Theo Sandfort’s Research on Man-Boy Sexual Relations» (en anglès). IPCE. [Consulta: 6/1/2012].
  46. ↑ Rind, B.; Tromovitch, Ph.; Bauserman, R. «A Meta-Analytic Examination of Assumed Properties of Child Sexual Abuse Using College Samples». Psychological Bulletin, Vol. CXXIV, núm. 1 (1998), pp. 22-53 [Consulta: 5 maig 2012].
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 «The RBT Files» (en anglès). IPCE. [Consulta: 21 de novembre de 2011].
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 «The Good News About Man/Boy Love» (en anglès). IPCE. [Consulta: 17 de novembre de 2011].
  49. ↑ 49,0 49,1 BRONGERSMA, Edward. Schutzalter 12 Jahre?: Sex mit Kindern in der niederländischen Gesetzgebung. A: LEOPARDI, Angelo. Der pädosexuelle Komplex. Frankfurt: Foerster Verlag, 1988, p. 212. ISBN 3-922257-66-6. (en alemany)
  50. ↑ Sandfort, Theo; Brongersma, Edward; Van Naerssen, Alex. Male Intergenerational Intimacy: Historical, Socio-Psychological, and Legal Perspectives (en anglès). Nova York/Londres: Haworth Press, 1991. ISBN 9780918393784. 
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 Bernard, Frits. «The Dutch Paedophile Emancipation Movement» (en anglès). Paidika: The Journal of Paedophilia, Vol. I, núm. 2 (1987), pp. 35-45.
  52. ↑ COC Nederland. Web oficial. (en anglès, francès i neerlandès)
  53. ↑ 53,0 53,1 LEOPARDI, Angelo, 1988.
  54. ↑ Bernard, Frits; Brongersma, Edward; Sengers, Wijnand; van Eeten, Peter. Sex met kinderen (en neerlandès). La Haia: NVSH, 1972. 
  55. ↑ «The Dutch Paedophile Emancipation Movement» (en anglès). Paidika: The Journal of Paedophilia, Vol. I, núm. 2 (tardor 1987), pp. 35-45 [Consulta: 19 febrer 2012].
  56. ↑ Califia, Pat. Public sex: The culture of radical sex (en anglès). Berkeley: Cleis Press, 1994. 
  57. ↑ Bari, Dominique. «Tourisme sexuel: le procès» (en francès). L'Humanité (15-2-1995).
  58. ↑ Carpentier, Philippe. «Et en Flandre?» (en francès). L'Espoir. CRIES, núm. 6 (juny-juliol 1983) [Consulta: 13 novembre 2011].
  59. ↑ Carpentier, Philippe. «Le cancer de l'Occident chrétien» (en francès). L'Espoir. CRIES, núm. 27 (setembre-octubre 1986) [Consulta: 13 novembre 2011].
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 60,3 Ambroise-Rendu, Anne-Claude. «Un siècle de pédophilie dans la presse (1880-2000)» (arxiu) (en francès). Le Temps des médias, núm. 1 (2003) [Consulta: 6/1/2012].
  61. ↑ AMBROISE-RENDU, Anne-Claude, 1988
  62. ↑ Matzneff, Gabriel. Les moins de seize ans (en francès). París: Julliard, 1994, p. 65. 
  63. ↑ Martel, Fréderic. Le rose et le noir: les homosexuels en France depuis 1968 (en francès). París: Seuil, 2000, p. 248. 
  64. ↑ Schérer, René. Émile perverti (en francès). París: Laurence Viallet-Éditions du Rocher, 2006, pp. 145-146. 
  65. ↑ AMBROISE-RENDU, Anne-Claude. "La pédophilie entre les lignes". Médias, núm. 178 (en francès)
  66. ↑ DROIT, Roger-Pol, 2001.
  67. ↑ "Jacques Dugué s'explique". Libération, 21/22-1-1979. Bureau audiovisuel francophone. (en francès)
  68. ↑ «L'Archange aux pieds nus» (en francès). Le Gai Pied (1-1-1979).)
  69. ↑ "Non à l'enfant poupée", entrevista realitzada per Guy Hocquenghem i Marc Voline. Libération, 10-4-1979. (en francès)
  70. ↑ Duvert, Tony. L'enfant au masculin. París: Éditions du Minuit, 1980. 
  71. ↑ Chalandon, Sorj. ««Libé» en écho d'un vertige commun». Libération (23-2-2001).
  72. ↑ Choub. «La petite différence et sa grande conséquence» (en francès). L'Étincelle. LCR, núm. 114 (febrer 1981) [Consulta: 3/1/2012].
  73. ↑ Guillebaud, Jean-Claude. La tyrannie du plaisir (en francès). París: Seuil, 1998, p. 22-25. 
  74. ↑ Cohn-Bendit, Daniel. Le grande bazar (en francès). París: Éditions Belfond, 1975. 
  75. ↑ 75,0 75,1 75,2 75,3 75,4 Santiago, Pablo. «La pedofilia en el universo Internet». A: Alicia en el lado oscuro (en castellà). Madrid: Imagine, 2004, pp. 387-391. 
  76. ↑ Duraz, Serge. «En Allemagne» (en francès). Le Petit Gredin. GRED, núm. 3 (estiu 1983) [Consulta: 13 novembre 2011].
  77. ↑ Santiago, Pablo. «La pedofilia en el universo Internet». A: Alicia en el lado oscuro (en castellà). Madrid: Imagine, 2004, p. 389. ISBN 84-95882-46-9. 
  78. ↑ Warner, Tom. Never Going Back (en anglès). Toronto: Universitat de Torornto, 2002, p. 120. 
  79. ↑ Armstrong, Elizabeth. Forging Gay Identities (en anglès). Chicago: Universitat de Chicago, 2002, p. 100. 
  80. ↑ Text de la Gay Rights Platform (en anglès).
  81. ↑ Smith, Miriam Catherine. Lesbian and Gay Rights in Canada (en anglès). Toronto: Universitat de Toronto, 1999, pp. 60-61. 
  82. ↑ 82,0 82,1 82,2 O'Carroll, Tom. Paedophilia: The Radical Case (en anglès). Londres: Peter Owen, 1980 [Consulta: 6/1/2012]. 
  83. ↑ 83,0 83,1 83,2 CARPENTIER, Philippe i "Bruno", 1983.
  84. ↑ BACH, 1985.
  85. ↑ TRINWARD, Steve. "Pedophilia 3 – The Revere Ring". Freemarketnews.com, 16-1-2006. (en anglès)
  86. ↑ «Editorial» (en anglès). Gay News (29-9-1983).
  87. ↑ 87,0 87,1 87,2 Sandfort, Theo. «Man-Boy Relationships: Different Concepts for a Diversity of Phenomena» (en anglès). Journal of Homosexuality, Vol. XX, núm. 1/2 (1990). ISSN 0091-8369.
  88. ↑ 88,0 88,1 88,2 «The Aftermath of the Great Kiddy-Porn Panic of '77» (en anglès). IPCE. [Consulta: 6/1/2012].
  89. ↑ Jenkins, Philip. Beyond Tolerance: Child Pornography on the Internet (en anglès). Nova York: NYU Press, 2001, pp. 31-32. ISBN 0814742637. 
  90. ↑ Sheldon, Kerry; Howitt, Dennis. Sex Offenders and the Internet (en anglès). Hoboken: John Wiley & Sons, 2007, p. 74. ISBN 0470028017. 
  91. ↑ Quayle, Ethel. Child Pornography: An Internet Crime (en anglès). Londres: Psychology Press, 2003, p. 44. ISBN 1583912436. 
  92. ↑ Michaël, François. «Une enquête sur la presse pédophile» (en francès). Gai pied hebdo, núm. 230/231 (agost 1996) [Consulta: 13/11/2011].
  93. ↑ Leopardi, Angelo. Der pädosexuelle Komplex (en alemany). Frankfurt: Foerster Verlag, 1988, p. 212. 
  94. ↑ Schuijer, Jan. «Tolerance at arm's length: The Dutch experience» (en anglès). Journal of Homosexuality, núm. 20 (1990) [Consulta: 6/1/2012].
  95. ↑ «Nous avons reçu le communiqué suivant:» (en francès). IPCE. [Consulta: 6/1/2012].
  96. ↑ «Fous d'enfance: Qui a peur des pédophiles?» (en francès). Recherches, núm. 37 (abril 1979), pp. 69-82.
  97. ↑ Foucault, Michel. Dits et écrits 1976-1979 - Tom III (en francès). París: Gallimard, 1994, pp. 766-776. 
  98. ↑ «Capítol 16 de "Politics, Philosophy, Culture – Interviews and Other Writings 1977-1984"». A: Sexual Morality and the Law (en anglès). Nova York/Londres: Routledge, 1988, p. 275. ISBN 0415901499. 
  99. ↑ «Paedophilia» (en anglès). PSVG. [Consulta: 6/1/2012].
  100. ↑ 100,0 100,1 Leopardi, Angelo. «Verständnis für unsere Gegner? - Aids und die Unterdrückung der Pädophilie». A: Der pädosexuelle Komplex (en alemany). Frankfurt: Foerster Verlag, 1988, p. 202. ISBN 3-922257-83-6. 
  101. ↑ Bernard, Frits. Pädophilie ohne Grenzen (en alemany). Frankfurt: Foerster Verlag, 1997, p. 36. ISBN 3-922257-83-6 [Consulta: 6/1/2012]. 
  102. ↑ Bastide, Boris. «Le pédophile, figure moderne de l'effroi» (en francès). 20 minutes (14/10/2010) [Consulta: 13 novembre 2011].
  103. ↑ Schmidl, Karin; Dorothée Schmid, Eva. «Gericht urteilt: Kunst oder Pornografie?» (en alemany). Berliner Zeitung (8 d'abril 2004) [Consulta: 13 novembre 2011].
  104. ↑ «El Festival de Sitges, imputat». El Punt-Avui (6-3-2011) [Consulta: 6 gener 2012].
  105. ↑ «Censurada por el juez, galardonada por el público» (en castellà). El País (11 de juny de 2011) [Consulta: 6 gener 2012].
  106. ↑ «"A Serbian Film" es ficción» (en castellà). El País (11 de març 2011) [Consulta: 6 gener 2012].
  107. ↑ «Los festivales de cine se plantan contra la censura» (en castellà). Público (8 de març 2011) [Consulta: 6/1/2012].
  108. ↑ Entrevista de Gabriel Matzneff amb Antoine Perrucho, publicada el 1982 al setmanari Le Gai Pied, amb el títol "L'Archange aux pieds nus", reproduïda en el web Matzneff.com.
  109. ↑ Vigarello, Georges. La certitude d'un irrémédiable trauma (en francès), 2004, pp. 275-281 [Consulta: 6/1/2012]. 
  110. ↑ «Six ans d'existence» (en francès). L'Espoir. CRIES, núm. 21 (gener 1986).
  111. ↑ Michaël, François. «Une enquête sur la presse pédophile» (en francès). Gai Pied Hebdo, núm. 230/231 (agost 1986), pp. 56-58 [Consulta: 7/1/2012].
  112. ↑ «Vers de nouveaux espoirs» (en francès). L'Espoir. CRIES, núm. 20 (novembre-desembre 1985) [Consulta: 7/1/2012].
  113. ↑ «Organised Criminal Paedophile Activity» (en anglès) 3.9 a 3.13. Parliamentary Joint Committee on the National Crime, Parlament australià, 1995. [Consulta: 9/1/2012].
  114. ↑ 114,0 114,1 IPCE, web oficial.
  115. ↑ «Les réseaux pédo-criminels en Belgique avant l’affaire Dutroux» (en francès). Françoise Van De Moortel. [Consulta: 17/11/2011].
  116. ↑ «Welcome to the Danish Pedophile Association!» (en anglès). DPA. [Consulta: El web oficial de la DPA va deixar d'estar accessible a l'abril del 2012].
  117. ↑ Die Welt, 20 de març de 1985.
  118. ↑ Carpentier, Philippe. «Les rencontres de Copenhague» (en 7/1/2011). L'Espoir. CRIES, núm. 21 (setembre-octubre 1885).
  119. ↑ «Sommaire» (en francès). Palestra (1995) [Consulta: 22 novembre 2011].
  120. ↑ «Livres et revues». Le Petit Gredin. GRED, núm. 6 (primavera 1985) [Consulta: 7 maig 2012].
  121. ↑ Marceau, Willy. «Backside» (en francès). Le Petit Gredin. GRED, núm. 6 (primavera 1985) [Consulta: 29/1/2012].
  122. ↑ Bullough, Vern L. «Review of Paidika: The Journal of Paedophilia» (en anglès). Journal of Homosexuality, vol. XX, núm. 1/2 (1990), pp. 319-320.
  123. ↑ «Il " gruppo P " reclutava i bambini» (en italià). Corriere della Sera, 15/7/1993. [Consulta: 11/1/2012].
  124. ↑ Andriette, Bill. «Human Rights Wrongs» (en anglès). The Guide (juliol 1998) [Consulta: 11/1/2012].
  125. ↑ «Pädophile wollen mit Vereinsgründung noch warten» (en alemany). Die Welt (3/2/2002) [Consulta: 6/1/2012].
  126. ↑ «Polizei soll Pädophilen-Gruppe stärker überwachen» (en alemany). Die Welt (1/10/2003) [Consulta: 6/1/2012].
  127. ↑ «Pädophile von "Krumme 13" bleiben in Hamburg aktiv» (en alemany). Die Welt (1/1/2003) [Consulta: 6/1/2012].
  128. ↑ 128,0 128,1 «K13-Online» (en alemany). [Consulta: 7/1/2012].
  129. ↑ Cohen-Almagor, Raphael. Euthanasia in the Netherlands: the policy and practice of mercy killing (en anglès). Nova York: Springer-Verlag, 2004, p. 165. 
  130. ↑ «Child porn charges laid on Toronto nudist» (en anglès). Toronto Sun, 3/10/2010. [Consulta: 6/1/2012].
  131. ↑ Schlessenger, L. The Dr. Laura show. (23-3-1999)
  132. ↑ «Whereas no segment of our society is more critical to the future of human survival than our children» (en anglès). 106th Congress, Resolution 107. Congrés dels Estats Units, 1999. [Consulta: 18 febrer 2012].
  133. ↑ Rind, Bruce. «Meta Analysis, Moral Panic, Congressional Condemnation, and Science: A Personal Journey». A: Advances in social & organizational psychology: a tribute to Ralph Rosnow (en anglès). Nova York: Taylor & Francis/Psychology Press, 2006, pp. 163-193. ISBN 0805855904. 
  134. ↑ 134,0 134,1 «NAMBLA Replies to ILGA Secretariat» (en anglès). NAMBLA, 1994. [Consulta: 29 febrer 2012].
  135. ↑ Gamson, Joshua. «Messages of Exclusion: Gender, Movements, and Symbolic Boundaries» (en anglès). Gender and Society, vol. 11, núm. 2 (abril 1997), pp. 178-199.
  136. ↑ «The NAMBLA Bulletin» (en anglès). NAMBLA. [Consulta: 7/1/2012].
  137. ↑ Haggerty, George E. Gay histories and cultures: an encyclopedia (en anglès). Londres: Taylor & Francis, 2000. 
  138. ↑ «The PRISON PROGRAM» (en anglès). NAMBLA. [Consulta: 7/1/2012].
  139. ↑ «Members and guests present themselves». IPCE. [Consulta: 7/01/2012].
  140. ↑ Boylover Manifesto Page. Text del Manifest Boylove.
  141. ↑ Waskul, Dennis D. Net.seXXX: readings on sex, pornography, and the Internet. Pieterlen: Peter Lang, 2004, p. 139. 
  142. ↑ BoyChat, web oficial.
  143. ↑ Laws, Richard; O'Donohue, William. Sexual deviance: theory, assessment, and treatment (en anglès). Nova York: Guilford Press, 2008, p. 164. 
  144. ↑ «Rules & guidelines» (en anglès). BoyChat.
  145. ↑ «A history of Boychat» (en anglès). Alexis. [Consulta: 4/1/2012].
  146. ↑ «Free speech or crime?» (en anglès). The Gazette, 10/8/2007. [Consulta: 4/1/2012].
  147. ↑ «Desarticulada la xarxa de pornografia infantil més gran del món per internet». El Punt-Avui (16 març 2011).
  148. ↑ «Police shut down global paedophile network in Operation Rescue» (en anglès). The Guardian (16/3/2011).
  149. ↑ «Ipce decides on Ipce: Internal matters» (en anglès). IPCE. [Consulta: 6/1/2012].
  150. ↑ Eichenwald, Kurt. «From Their Own Online World, Pedophiles Extend Their Reach» (en anglès). The New York Times (21/8/2006) [Consulta: 6/1/2012].
  151. ↑ «Quan l'odi cap als pederastes, és el mateix que crea els pederastes. Per què la societat necessita acceptar la pedofília?». Indymedia. [Consulta: 25/12/2011].
  152. ↑ «Porlaverdad.com» (en castellà). [Consulta: 25/12/2011].
  153. ↑ «Ad van den Berg vóór de PNVD» (PDF) (en neerlandès). PNVD. [Consulta: 22/12/2011].
  154. ↑ The Pornography laws, CBC.ca
  155. ↑ Sharpe not guilty of possessing written child pornography. CBC News, 12-3-2002. (en anglès)
  156. ↑ «Destroyer» (en anglès). I love mags. [Consulta: 31/12/2011].
  157. ↑ Andersson, Karl. Gay Man's Worst Friend - the Story of Destroyer Magazine (en anglès). Entartetes Leben, 2011. ISBN 9163368994. 
  158. ↑ «The Beautiful Boy, The Destroyer: Sexradikalers förhandlingar om tidskriften Destroyer – en intervjustudie om anständiga bögar, fula gubbar och sexualiserade barn» (en suec). Universitat d'Estocolm. [Consulta: 30/12/2011].
  159. ↑ «Dutch will allow paedophile group» (en anglès). BBC News, 17/7/2006. [Consulta: 22/11/2011].
  160. ↑ «Politieke partij voor pedofielen» (en neerlandès). Eindhovens Dagblad, 30 maig 2006. [Consulta: 22 de novembre de 2011].
  161. ↑ «Horreur politique: un parti pédophile» (en francès). Lefigaro.fr, 17/7/2006. [Consulta: 22/11/2011].
  162. ↑ «Nieuwsarchief Nieuwsarchief» (en neerlandès). MARTIJN. [Consulta: 22/11/2011].
  163. ↑ «Movilización contra el 'día del orgullo pedófilo'» (en castellà). El País (23/6/2008) [Consulta: 6/1/2012].
  164. ↑ «La convocatoria para el 'día del orgullo pedófilo' era para 2006» (en castellà). El País (25/6/2008) [Consulta: 6/1/2012].
  165. ↑ «ICV, IU y ERC piden en el Congreso que la apología de la pedofilia esté tipificada en el Código Penal» (en castellà). EuropaPress, 17 agost 2008.
  166. ↑ «Protégeles pide que la apología de la pedofilia sea delito» (en castellà). adn.es, 23 juny 2008.
  167. ↑ Dallam, S. J. «Science or Propaganda? An examination of Rind, Tromovitch & Bauserman (1998)» (en anglès). Journal of Child Sexual Abuse, Vol. IX, núm. 3/4 (2002), pp. 109-134 [Consulta: 17 abril 2012].
  168. ↑ «The Problem of Pedophilia» (en anglès). NARTH. [Consulta: 17 abril 1998].
  169. ↑ «NAMBLA: The Good News About Man/Boy Love» (en anglès). IPCE.
  170. ↑ Presentació de la NAMBLA, al seu web, 2003.
  171. ↑ Califia, Pat. «The Aftermath of the Great Kiddy-Porn Panic of '77» (en anglès). The Culture of Radical Sex (1994).
  172. ↑ White, Edmund. States of Desire (en anglès). Bel Air: Plume, 1991. ISBN 0452266890. 

[modifica] Vegeu també

[modifica] Bibliografia

[modifica] Assaig

  • Bernard, Frits. Pädophilie ohne Grenzen. Frankfurt: Foerster Verlag, 1997. 
  • Courouve, Claude. Vocabulaire de l'homosexualité masculine. París: Payot, 1985, entrada "Pédophile/Pédophilie". 
  • Boulin, Bertrand. La charte des enfants. París: Stock 2, 1977. 
  • Duvert, Tony. Le bon sexe illustré. París: Éditions du Minuit, 1974. 
  • Duvert, Tony. L'enfant au masculin. París: Éditions du Minuit, 1980. 
  • Guillebaud, Jean-Claude. La tyrannie du plaisir. París: Seuil, 1988. 
  • Hohmann, Joachim. Pädophilie heute. Frankfurt: Foerster Verlag, 1982. 
  • Leopardo, Angelo (a cura de); amb articles i col·laboracions d'Edward Brongersma, Volker Beck, Bruno Bendig, Peter Mangold, Volkmar Sigusch, A. Siegel, W. Vogel i Frits Bernard. Der pädosexuelle Komplex. Frankfurt: Foerster Verlag, 1988. 
  • Levine, Judith. Harmful to Minors: The Perils of Protecting Children From Sex. Minnesota: University of Minnesota Press, 2002. 
  • Matzneff, Gabriel. Les moins de seize ans. París: Juillard, 1974. 
  • Matzneff, Gabriel. Les passions schismatiques. París: Stock 2, 1977. 
  • PSVG. Pedophilia. [s.n.]: IPCE, 1981. 
  • Pinard-Legry, Jean-Luc; Lapouge, Benoît. L'enfant et le pédéraste. París: Seuil, 1980. 
  • Raffy, Alex. La pédofilie, de l'infantilisme des grandes personnes. Brussel·les: De Boeck Université, 2004. 
  • Rochefort, Christiane. Les enfants d'abord. París: Grasset, 1976. 
  • Santiago, Pablo. Alicia en el lado oscuro. Madrid: Imagine, 2004, pp. 387-391. 
  • Schérer, René. Émile perverti. París: Laffont, 1974. 
  • Schérer, René; Lapassade, Georges. Le corps interdit. París: ESF, 1976. 
  • Schérer, René. Une érotique puérile. París: Galilée, 1978. 
  • Schérer, René. L'emprise des enfants entre nous. París: Hachette, 1979, p. 69-82. 

Col·lectius i revistes:

  • «Co-ire: album systématique de l’enfance». Recherches, núm. 22 (1977).
  • Le fou parle, núm. 7 (juliol-agost 1978).
  • «Fous d'enfance». Recherches, núm. 37 (1979).

[modifica] Articles

Articles relacionats directament amb l'activisme pedòfil o amb la seva història:

Altres articles usats com a referència:

[modifica] Documents oficials

[modifica] Recursos virtuals

[modifica] Documents audiovisuals

[modifica] Enllaços externs

  • Documents, testimonis i fòrum: Pédagora (francès)
  • Enllaços relacionats amb la infància i la pedofília: Boylinks (anglès)
Vegeu aquesta plantilla
Moviment activista pedòfil
Associacions pedòfiles
Activistes pedòfils
Premsa pedòfila
Peticions i documents
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Activisme_pedòfil&oldid=9621533»
Eines personals
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Comunitat
Imprimeix/exporta
Eines
En altres llengües