Acudit
Un acudit és una petita narració o una sèrie curta de paraules, fruit de la imaginació, que pot ser parlada o escrita, i que té la intenció de fer riure l'oient o el lector. Normalment persegueix una finalitat humorística, tanmateix hi ha acudits amb connotacions polítiques, rivalitats esportives, etc. Hom diu que hi ha acudits "bons" i acudits "dolents", depenent de l’efecte final causat; molts cops això és influenciat directament per la manera com es presenta l'acudit, és a dir, com s'explica l'acudit.
En canvi, una broma, consisteix a crear una situació còmica a partir d'una persona, una situació o un esdeveniment reals, mentre que un gag difereix de l'acudit en el fet que l'humor no és verbal, sinó visual (per exemple llançar un pastís de nata a la cara d'algú).
Taula de continguts |
[modifica] La psicologia de les bromes i el seu estudi
La raó per la qual riem ha estat estudiada en nombroses ocasions per experts en el camp de la psicologia, com és el cas per exemple del llibre L'acudit i la seva relació amb l’inconscient de Sigmund Freud.
Society of Mind (La societat de la ment), obra de Marvin Minsky, suggereix que la riallada té una funció específica que es relaciona amb el cervell humà. Opina que els acudits i el riure constitueixen mecanismes que utilitza el cervell per a aprendre l'absurd. Per aquest motiu, argumenta que un acudit, després d'escoltar-lo diverses vegades, ja no és divertit.
A The mechanism of the mind (El mecanisme de la ment) i I am right, you are wrong (Jo tinc raó, tu estàs equivocat) d'Edward de Bono, l’autor suggereix que la ment és una màquina que treballa formant patrons, i que funciona reconeixent històries i conductes per a posar-les en patrons familiars. Quan una connexió familiar s'interromp, i alternativament un vincle nou i inesperat es produeix en el cervell per una ruta diferent a l'esperada, s'origina el riure amb la nova connexió. Aquesta teoria explica bastant sobre els acudits. Per exemple:
- Per què un acudit només és graciós quan s'escolta per primera vegada: una cop que s’ha escoltat, s'origina el patró de reconeixement, de manera que no hi poden haver noves connexions, i per tant no hi ha riure.
- Per què els acudits tenen un inici elaborat i sovint repetitiu: La repetició estableix el patró familiar en el cervell. Un mètode usual és repetir aproximadament la mateixa història dues vegades per tal de, després, dir la part graciosa la tercera vegada que es conta la història. Les primeres dues vegades de la història evoquen un patró familiar en el cervell, i d'aquesta manera preparen el cervell per a la part còmica.
- Per què els acudits amb freqüència recorren a estereotips: l'ús d'estereotips crea un nexe amb una conducta familiar esperada, estalviant temps en la introducció de l'acudit. Hi ha varietats d'històries ben conegudes (per exemple, el geni de la llàntia), que estalvien temps en la introducció i estableixen un patró familiar.
[modifica] L'acudit segons Freud
Segons Freud, les representacions inconscients poden emergir al conscient d'una manera desfigurada en fets que transcendeixen la nostra vida diària. Dos fets, de molts, en els quals es pot apreciar aquest fenomen són els actes fallits i l'acudit.
[modifica] Els actes fallits
Els actes fallits són accions causals i somàtiques i actes o operacions fallides que tenen un sentit (duen un missatge) i un propòsit (compleixen una funció), resultat d'un conflicte intra psíquic per una lluita de forces, en l'aparell psíquic, de representacions inconscients (reprimides), que volen esdevenir conscients, contra les representacions conscients (manifestes). Aquesta lluita de forces produeix una interferència entre la representació-conscient (pertorbadora) i la representació-inconscient (pertorbada), produint-se un refrenament i sufocació. Així, se suscita una transacció entre sistemes (Conscient-Inconscient) sense èxit ni fracàs de cap d’ells. L'anterior produeix molts comportaments apreciables, com ara l'oblit de noms propis, en el qual no només s'oblida, sinó que es recorda erròniament i acudeixen a la consciència noms substitutius, que persisteixen amb tenacitat. D'aquí que Freud dedueix que existeix una determinada connexió amb el nom erroni i l'oblidat. De vegades, el nom és oblidat com garantia de propòsit. El mateix s'aplica a l'oblit de paraules estrangeres i de sèries de paraules. D'igual manera es produeixen les equivocacions orals o lapsus linguae, en els quals l'equivocació obeeix a la pertorbació causada per una idea reprimida o semi-reprimida, estranya a la qual es vol expressar; pot ocórrer per substitució de paraula o per semblança o semilicadencia. En qualsevol cas, la pertorbació ocorreguda intenta evitar que desperti el record d'una sensació penosa o desagradable. Allò que mai manca en tota classe d'equivocacions (orals, escrites, de lectura, de noms, d'accions, oblits, etc.) és la paraula o idea pertorbadora, sigui qualsevol la causa que procedeixi, la qual impedeix a una representació inconscient esdevenir conscient. Aquests records que poden causar disgust es presenten com substitutius d'altres impressions i comprenen tota la vida de l'individu, no són presents en la memòria, però són evocats per successos en l'instant o història de l'individu i és així que desitgen exterioritzar-se i en aquest procés són pertorbats. Aquests records són els denominats records infantils encobridors, els quals no són exclusivament visuals i en cap s'observa a la pròpia persona.
[modifica] L’acudit
En el cas de l'acudit, Freud troba que un fenomen que ocorre és el de condensació, que consisteix en la fusió de dues paraules formant-ne una de sola, i per aquest motiu, encara que es tracti d'una equivocació, resulta graciosa; com en el cas de Heine i la paraula "familionar", en la qual el subjecte vol dir "familiarment", però que es pertorba amb la idea que aquesta familiaritat només li és possible a un "milionari" i això va motivar a la fusió de paraules. També s'aprecia altre element en els acudits: el desplaçament, per a això Freud al•ludeix a un sens fi d'exemples. El desplaçament condueix, en general al sofisme o a la simplesa. Alhora, poden haver-hi acudits que empren un material en altre sentit, joc de paraules de doble sentit amb al•lusió o encobrimient d'idea. I la gràcia de l'acudit no es troba en el pensament expressat, sinó en la idea latent o en el propòsit que duu. Tots aquests i els de formació verbals subordinen al concepte de formació de substitutius. Sobre les tendències de l'acudit, Freud distingeix l'acudit innocent (que troba una fi en si mateixa i manté un joc de paraules) i l'acudit tendenciós (que alhora és hostil o agressiu i obscè o eròtic). La relació entre l'acudit eròtic del merament brut es troba en l'assimilació infantil de les funcions sexuals i les de defecació, substituint en aquests acudits com en els hostils l'agressió de paraula a la d'obra. L'acudit porta amb si la consecució de plaer, el que pot deduir-se del fet que obeeix a la satisfacció de la tendència (hostilitat o obscenitat). Per això, l'acudit produeix gaudi en vèncer un obstacle exterior i un interior. En aquest últim l'aportació de plaer obeeix a una economia de despesa psíquica i a l'estalvi de la coerció. Fàcilment pot observar-se, en l'acudit, com el desig es realitza, disfressant la intenció per a burlar a la censura i vèncer la coerció. Llavors, podem veure la relació entre l'acudit i el somni, en els quals es presenten els mateixos fenòmens: desplaçament, condensació, elaboració inconscient, etc. Encara que una gran diferència entre ambdós és que sorgeixen en dominis diferents de la vida anímica i en llocs del sistema psicològic molt allunyats un de l'altre: el somni busca satisfer una necessitat i estalviar disgust, mentre que l'acudit busca aconseguir plaer.
[modifica] Vegeu també
