Adelaida d'Anjou

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Adelaida d'Anjou esmentada també com Blanca d'Anjou, o a vegades Adelaida del Gavaldà (~947 -1026) [1] fou una dama medieval Era germana de Jofré I d'Anjou i filla de Folc II, comte d'Anjou, i de Gerberga.

Biografia[modifica | modifica el codi]

El seu primer matrimoni fou amb el comte Esteve de Gavaldà (mort el 970) amb el que va tenir fills. En segones noces es va casar amb Ramon V de Tolosa, mort el 978.

Es va casar en terceres noces el 982 amb el jove Lluís (que més tard fou rei de França com Lluís V) a Vieille-Brioude; una gran diferència d'edat i els excessos del seu marit seran la causa del seu divorci el 984.[2] Segons Raoul Glaber, Adelaida decebuda per les accions de Lluís, va maniobrar per abandonar-lo i fugir amb als seus.[3] A Provença va fer dissoldre el seu matrimoni (el 983 [4]) amb el futur rei de França".[5]

Matrimoni amb el comte de Provença[modifica | modifica el codi]

Va anar tot seguit a Arle i es va casar de nou contra l'opinió del papa amb el comte de Provença, Guillem l'Alliberador el 984.[5] La seva filla, Constança d'Arle (986-1032), serà reina de França pel seu matrimoni amb Robert II de França el 1003. La parella hauria tingut una segona filla Ermengarda d'Arle[6] que es va casar amb Robert I d'Alvèrnia.

Regència del comtat de Provença[modifica | modifica el codi]

A la mort de Guillem l'Alliberador el 993, va assegurar una llarga regència que va proporcionar a la nova noblesa l'ocasió d'aixecar-se diverses vegades contra la dinastia comtal. Hi va haver un primer aixecament el 1008, el dels fills de Niveló de Signes, vescomte de Guillem l'Alliberador; després el 1009 foren Audibert i Rainald de Châteaurenard. Aquesta nova generació nobiliària es va oposar amb violència a les donacions religioses fetes pel marquès i els membres del seu cercle.[7] També va haver d'intervenir igualment després de la mort del nou comte Guillem II mort en el setge del castell de Fos el 1018: efectivament la situació es va far més crítica quan la família dels Fos es va alçar en una rebel·lió que va comportar la mort de comte i que va obligar a Adelaida a sol·licitar ajut extern, sobretot la del seu fill tingut en un matrimoni precedent, Guillem III de Tolosa Tallaferro, comte de Tolosa.[8]

Un cinquè matrimoni ?[modifica | modifica el codi]

Montmajour, l'església de Nostra Senyora del segle XII, construïda sobre la primera església del començament del segle XI. Vista exterior.

La hipòtesi d'una cinquena unió d'Adélaïde d'Anjou, vídua del comte de Provença, amb Otó Guillem, comte de Borgonya i de Mâcon, va ser proposada el 1907 per René Poupardin[9] i represa per altres historiadors posteriorment. Aquesta hipòtesi descansa de manera única sobre tres cartes.[10] testificant simplement l'existència d'una segona esposa d'Otó Guillem de nom Adelaida i una Butlla del papa Benet VIII adreçada, entre altres, als dirigents seculars de Borgonya i de Provença, entre els quals Otó Guillem i Adelaida d'Anjou, sense mencionar una unió matrimonial entre ells. Aquesta hipòtesi, que no descansa sobre cap prova decisiva, s'ha d'agafar per tant amb prudència.[11]

Va morir el 1026, potser a Avinyó, ja que l'any de la seva mort és anotat per un monjo de l'abadia de Saint-André, prop d'Avinyó.[12] Fou inhumada a l'abadia de Montmajor.[12] una abadia propera a Arle considerada en aquell temps com la necròpoli de la família comtal de Provença.

Llista de fills coneguts[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pel seu matrimoni amb Esteve, comte de Gavaldà Revue du Gévaudan, des causses et des Cévennes'', volum n° 9, 1963, pàgs. 105 a 111.
  2. Richer - Historiarum libri quartet - Acadèmia imperial de Reims - Reims,1855 pàg. 339 (Llibre III) en línia aquí:
    « […] No van conèixer gairebé l'amor conjugal doncs Lluís acabava d'entrar a la pubertat i Adelaida ja era gran i hi havia entre ells incompatibilitat d'humor i desacord. No tenien una cambra comuna, no ho podien aguantar; si s'aturaven en algun lloc cadascun buscava una hostaleria separada; si s'havien d'entrevistar ho feien al aire lliure; no tenien llargues converses, unes quantes paraules eren suficients. Van viure així durant dos anys, de tal manera oposats en caràcter que va seguir un divorci. (XCV) Lluís, qui no tenia estil de governant, es lliurava com qualsevol jove a tota mena de frivolitats. »
  3. Crònica de Raoul Glaber, Collection des mémoires de France par M. Guizot, París, 1824 - llibre I, capítol III, §180, 181 en línia aquí
    « Quan el jove príncep va arribar a l'adolescència, Lotari el va establir com a rei i el designar com a successor; li va escollir per esposa una princesa d'Aquitània, qui es va adonar aviat que el jove no heretaria mai els talents del seu pare i des de llavors va decidir separar-se del seu marit; i com que estava dotada d'una gran diplomàcia, li va exposar que ferien be de anar junts a la província que ella havia abandonat, supposant que els seus drets hereditari li asseguraven la possessió. Lluís, sense sospitar res, va accedir a realitzar el que la seva dona li aconsellava i van marxar junts. Quan van ser a Aquitània, va abandonar al seu marit per anar a la cort d'Angers amb els seus. »
  4. segurament el 984
  5. 5,0 5,1 . http://www.france-pittoresque.com/spip.php?article2247
  6. Ermengarda és de vegades considerada com la filla d'Adelaida i d'Esteve de Gavaldà.
  7. Martin Aurell, Jean-Paul Boyer i Noël Coulet, Provence a l'Edat Mitjana, pàgina 22.
  8. Martin Aurell, Jean-Paul Boyer i Noël Coulet, Provence a l'Edat Mitjana, pàgina 23.
  9. . René Poupardin, Le Royaume de Bourgogne, 888-1038 : étude sur les origines du royaume d'Arles. París: Biblioteca de l'Escola dels alts estudis, IV secció, Ciències històriques i filològiques; fasc. 163, pàg. 418, nota 6
  10. August Bernard i Alexandre Bruel, editors, Recueil des chartes de l'abbaye de Cluny, París: Impremta nacional, volum 3, carta nº 2694; C. Ragut, editor.Cartulaire de Saint-Vincent de Mâcon connu sous le nom de livre enchaîné. Mâcon, 1864, cartes nº 471 i 490.
  11. Stasser, 1997pàg. 25.
  12. 12,0 12,1 Stasser, 1997pàg. 24
  13. Si Hermengarda va néixer el 975 no pot ser fill d'Adelaida i Guillem que no es van casar fins el 984
  14. Els comtes de Provença :
    « Segons Europäische Stammtafeln, fou el fill de Guillem amb la seva primera dona però la font primaria en que es basa no ha estat identificada; podria ser especulatiu a la llum de la data del seu matrimoni el 1002 que suggereix que va néixer abans del 984 la data del segon matrimoni del pare; Guillem III fou comte el 992 però menor d'edat fins el 994. »

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Thierry Stasser, Adélaïde d'Anjou, sa famille, ses unions, sa descendance. État de la question, a Le Moyen Âge, volum 103, número 1 | any 1997, pàgs. 9-52
  • Christian Lauranson-Rosaz, L'Auvergne et ses Marges (Velay, Gévaudan) du VIIIe au XIe siècle. La fin du monde antique ?, ed. Les Cahiers de la Haute-Loire, Le Puy-en-Velay, 1987, reimpressió 2008, en línia a l'enllaç
  • Martin Aurell, Jean-Paul Boyer i Noël Coulet, La Provence au Moyen Âge, ISBN|978-2-85399-617-4.
  • Eliana Magnani Soares-Christen, « Les femmes et l’exercice du pouvoir comtal dans le Midi. Autour d’Adélaïde Blanche d’Anjou, comtesse de Provence († 1026) », a Armel Nayt-Dubois et Emmanuelle Santinelli-Foltz, ed. Femmes de pouvoir, pouvoir des femmes dans l’Occident médiéval et moderne, Presses Universitaires de Valenciennes, Valenciennes, 2009, pàgs. 273-289 (ISBN 978-2-905725-99-8) a «HAL-SHS :: Les femmes et l'exercice du pouvoir comtal dans le Midi. Autour d'Adélaïde Blanche d'Anjou, comtesse de Provence († 1026)». [Consulta: 15 de juliol de 2012].
  • Riquer de Reims, Historiarum libri quatuor, Académie impériale de Reims – Reims,1855
  • Chronique de Raoul Glaber – Collection des mémoires de France par M. Guizot, París, 1824

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]