Ademús

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ademús
Ademuz
Escut d'Ademús
(En detall)
Localització

Localització d'Ademús respecte del País Valencià Localització d'Ademús respecte del Racó


Municipi del Racó
Vista parcial de la Vila i de la Vall del Túria
Vista parcial de la Vila i de la Vall del Túria
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Mancomunitat
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província de València
Racó
Mancom. del Racó d'Ademús
Llíria
Gentilici Ademusser, ademussera[1]
Predom. ling. Castellà
Superfície 100,42 km²
Altitud 660 msnm
Població (2013[2])
  • Densitat
1.203 hab.
11,98 hab/km²
Coordenades 40° 04′ 15″ N, 1° 17′ 06″ O / 40.07083°N,1.28500°O / 40.07083; -1.28500Coord.: 40° 04′ 15″ N, 1° 17′ 06″ O / 40.07083°N,1.28500°O / 40.07083; -1.28500
Distàncies 130,4 km de València
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

4
6 PSPV i 3 PP
Fernando Soriano Antón (PSPV-PSOE)
Codi postal 46140
Codi territorial 46001
Festes majors Assumpció de la Mare de Déu
10-15 d'agost
Patró/Patrons Sant Pere i la Mare de Déu del Rosari
Dies de mercat Dimecres. Plaça del Raval
Fira tradicional Sant Josep, 19 de març
Web

Ademús (Ademuz en castellà) és un municipi valencià situat a la comarca del Racó d'Ademús, de la qual n'és la capital. Compta amb 1.292 habitants (segons el cens de l'INE de 2011).

Està situada en el marge dret del riu Túria, emplaçat esglaonadament en els pronunciats vessants de la muntanya dels Zafranares. Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta vila té com a característica particular uns llargs i estrets carrers en pendent, que comuniquen entre ells per carrerons, i carrers més estrets, molts essent esglaonats, mentre les cases semblen sobreposar-se les unes a les altres.

La seua llengua pròpia és el castellà, com el de tota la comarca del Racó d'Ademús, enclavament valencià de parla castellana situat entre Aragó i Castella-La Manxa,

Geografia[modifica | modifica el codi]

La major part de les terres d'Ademús és de caràcter muntanyenc; les principals altures són: El Pinar (1.042 m), El Cerrellar (1.219 m), Los Molares (1.076 m) i Tortajada (1.516 m). Hi ha també algunes muntanyes amb gran valor paisatgístic i emblemàtic, com ara el Cerro de los Zafranares, el Pico Castro i l'imponent Pico de la Muela.

Tot el terme d'Ademús és creuat de nord a sud pel riu Túria, dibuixant una fértil vall, on es conreen cultius de regadiu com les pomes i altres fruites. L'altre riu del terme és el Bohilgues, afluent del Túria. També hi ha um bon nombre de rambles, totes afluents del Túria que a l'estiu pateixen sequeres; destaquen la rambla de la Virgen, de las Tóvedas, del Val, de Negrón i de Riodeva. L'abundància de fonts permet també els cultius de regadiu esglaonats en bancals, amb una extensa i antiga xarxa de séquies que es desenvolupa per tot el terme.

El poble gaudeix d'una magnífica vista de la Vega del Túria, com ja va descriure el botànic Cavanilles a les darreries del segle XVIII, al seu pas per aquesta vila.

Vista panoràmica d'Ademús des del pont de la carretera N-330

Entorn natural[modifica | modifica el codi]

Dilatats boscos de pins, savines i carrasques s'estenen per les muntanyes, que continuen de repoblar-se ara amb espècies autòctones després d'unes dècades de fallits intents per implantar altres espècies. Les costeres van cobertes d'arbusts i altres espècies de plantes que alimenten al bestiar i contribueixen així mateix al manteniment d'una apicultura hui decaiguda però de gran importància antany. Està adquirint un prometedor desenvolupament el conreu de plantes aromàtiques, molt arrelades en aquesta comarca.

Les característiques del terreny el fan apte per realitzar excursions de muntanya i turisme rural, ja que es troba allunyat de grans nuclis urbans i centres industrials, i destaquen els seus paisatges i l'emplaçament dels pobles, en la seua majoria amb aspecte medieval amb edificis producte de l'arquitectura popular.

Hi ha una microreserva de flora al llarg del riu Bohilgues, afluent del Túria. L'any 2007 la Generalitat Valenciana va declarar Parc Natural tot el terme de la Pobla de Sant Miquel, on es poden admirar boscos de savines mil·lenàries i el típic paisatge de pell de pantera, format per muntanyes tacades de savines rastreres. Cal dir també que al Racó d'Ademús es troba la muntanya més alta del País Valencià: l'Alto de las Barracas de 1.839 metres.

Barris i pedanies[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a la distribució poblacional, a més de la mateixa vila d'Ademús, existeixen 3 nuclis habitats:

També hi ha un bon grapat de masies disperses pel terme municipal, com ara Altamira, Guerrero, El Soto, San Juan de las Veguillas i La Balsa.

Història[modifica | modifica el codi]

Encara que hi hagi abundància de restes prehistòriques al terme, és probablement d'origen romà, ja que s'han trobat restes d'aquesta època a la rodalia. Malgrat això, començà a tindre certa entitat durant el període musulmà, com en testimonien els relleixos de l'antic castell d'Al-Dāmūs, des d'on, conjuntament amb el Castell de Castellfabib es controlava el pas natural pel riu Túria en direcció al Regne d'Aragó i al Regne de Castella. El 974 una disposició del califa Al-Hakam II permetia al senyor d'Albarrasí repartir entre els seus fills les fortaleses frontereres que defensaven el seu extens territori, entre elles les de Castellfabib i Al-Dāmūs.[3]

Conquerida per Pere el Catòlic el 1210 a Muhammad al-Nâsir (Miramamolin), si bé sembla que passà de nou a mans musulmanes, fins que poc després fou conquerida altra vegada per Jaume I, qui la reservà per al Regne d'Aragó. El 1261, el rei En Jaume l'agregà definitivament al Regne de València i nomenà a Ademús i Castellfabib "viles de realenc", és a dir, dependents directament de la Corona. La seua història, a partir de llavors, va seguir els avatars del Regne i la seua evolució en els segles posteriors.

Antic escut d'Ademús d'època foral

A l'època foral, com a vila reial, Ademús va tenir representació a les Corts Valencianes, on enviava puntualment un síndic elegit per la municipalitat. A mitjan segle XIV va patir dues invasions de les tropes de Pere I de Castella, com també l'altra vila històrica de la comarca, Castellfabib. L'heroica defensa dels dos castells fronterers pels seus habitants la va recordar el mateix Pere IV el Cerimoniós i els seus successors, els quals li van atorgar diverses llibertats i drets per la seua fidelitat a la Corona Aragonesa. Per bé que la veïna fortalesa de Castellfabib va tenir més importància a l'edat mitjana, el seu creixement es va aturar al segle XVI, mentre que Ademús continuà amb una evolució positiva i va assolir clarament des de llavors la capitalitat de les terres dels voltants.

L'expulsió dels moriscs, en la primera dècada del segle XVII, va repercutir desfavorablement en aquesta població i la seua comarca eminentment agrícola, ja que ells eren consumats llauradors. Un fort terratrèmol ocorregut el 7 de juny de 1656 va enderrocar els principals edificis de la vila: castell, antiga església de Sant Pere Intramurs i Casa de la Vila.[4] En les guerres carlines, durant el segle XIX, el Racó va ser terreny castigat per les incursions de Cabrera i altres carlins. Aleshores es van reconstruir els castells d'Ademús i Castellfabib en defensa dels drets al tron d'Isabel II d'Espanya.

Atenent a raons d'utilitat pública, en la divisió territorial decretada el 1810 per Josep I d'Espanya, s'assignava el Racó d'Ademús a la Prefectura de Terol. Per idèntic motiu, en la de 1822, dissenyada per Felipe Bauzá i José Agustín de Larramendi, el Racó d'Ademús passava també a la província de Terol. Cap d'aquelles es va portar a terme: la primera, per l'efímer del regnat del germà de Napoleó Bonapart; la segona per causa anàloga: a l'abril de 1823 Ferran VII recuperava els poders absoluts després del Trienni Liberal, amb ajuda dels "Cent mil Fills de Sant Lluís" i l'1 d'octubre va revocar el que s'havia acordat durant l'anterior període.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Dels més de 4.000 habitants que vivien a Ademús a la dècada de 1920, s'ha passat a 1438 habitants l'any 1986 i a 1152 l'any 2002, la qual cosa deixa en evidència la regressió demogràfica de la zona. Els ademussers han emigrat tradicionalment a Barcelona, València, Port de Sagunt i França. Les dures condicions de vida d'aquests emigrants ademussers a Barcelona ha estat descrita a les obres de l'intel·lectual Francesc Candel Tortajada (1925-2007), nascut a la veïna Cases Altes i establert també a la ciutat comtal, que fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Evolució demográfica d'Ademús
1842 1877 1900 1920 1940 1960 1981 2001 2005 2006 2007 2008 2011
3.033 3.339 3.415 4.092 3.866 2.827 1.545 1.115 1.157 1.183 1.242 1.269 1.292

Els darrers anys s'ha invertit la tendència negativa i la població d'Ademús ha augmentat fins a 1.242 habitants, el 2007. Aquesta lenta recuperació demogràfica ha estat afavorida per la immigració, provinent fonamentalment de Romania i els països del Magrib.

Administració[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Ademús, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Socialista del País Valencià Fernando Soriano Antón 427 6 58.82 %
Partit Popular Jose Martin Anton Crespo 271 3 37.33 %
En blanc 28 - 3.86 %
Total 749 9
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Martirián Sánchez Monterde UCD
1983 - 1987 Martirián Sánchez Monterde OIV
1987 - 1991 Rafael Edo Pertegaz PSOE
1991 - 1995 Jesus Férriz Hinojosa PP
1995 - 1999 Jesus Férriz Hinojosa PP
1999 - 2003 Jesus Blasco Sanchez PP
2003 - 2007 Fernando Soriano Antón PSPV-PSOE
2007 - 2011 Fernando Soriano Antón PSPV-PSOE
Des del 2011 Fernando Soriano Antón PSPV-PSOE

Activitat econòmica[modifica | modifica el codi]

Flors d'ametller

Com és lògic, l'orografia (660 metres d'altitud) i el clima determinen el desenvolupament d'aquestes terres, des de sempre eminentment agrícoles. Pel que fa als conreus cal diferenciar entre el secà (terres de muntanya que no es reguen) i l'horta (valls de diversa extensió que aprofiten les aigües dels rius, rambles i séquies que de tals corrents deriven). En l'actualitat les dos principals fonts d'ingressos agrícoles són les ametlles (secà) i les pomes (horta). La producció d'herbes aromàtiques i els seus derivats, la mel i la ramaderia (ovelles i porcs) són altres activitats econòmiques representatives actualment.

La indústria resta reduïda a l'elaboració dels productes necessaris per a la subsistència diària: pa, carn, embotits, etc., encara que algunes (càrnia i torronera) exporten els seus productes a diverses capitals.

El comerç és bastant desenvolupat a Ademús, on van a proveir-se gents d'altres poblacions del Racó. Existeix una bona xarxa de serveis, que abasta des de tallers de reparacions (tractors, cotxes, electrodomèstics) fins a perruqueries de senyores i discoteques, bancs i caixes d'estalvi, supermercats i establiments hotelers.

Ademús és seu també dels principals serveis sanitaris i educatius de la seva comarca: el Centre Comarcal de Salut i l'Institut d'Ensenyament Mitjà.

Patrimoni històric-artístic[modifica | modifica el codi]

Arquitectura religiosa[modifica | modifica el codi]

Façana de la Plaça del Raval de l'Església Arxiprestal de Sant Pere i Sant Pau (segle XVII).
Façana principal de l'Ermita de la Mare de Déu de l'Horta (segle XIV).
  • Església Arxiprestal de Sant Pere i Sant Pau. Construïda de nova planta des del 1626, any que van ser signades les capitulacions entre la municipalitat i Pere d'Ambuesa per tal d'erigir la nova parroquial de la plaça del Raval. A la seua construcció no tan sols va intervenir Ambuesa, també d'altres arquitectes que havien treballat amb ell a l'obra del gran monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis a la ciutat de València, fundat pel Duc de Calàbria. Tot i que la nova església de Sant Pere i Sant Pau fou consagrada el 1644, no va ser acabada fins a fi de segle. Es tracta del temple barroc de més grans dimensions i més coherent de tota la comarca, amb una gran nau central i nou capelles laterals, on destaquen els àngels músics de les capelles de Sant Josep i de la Mare de Déu dels Desemparats. La seua sagristia conserva peces molt interessants, com ara la Mare de Déu de la Llet amb donant (1460), taula renaixentista d'influència flamenca de Bertomeu Baró, o també la Custodia Grande d'argent daurat, magnífica obra dels obradors valencians de la segona meitat del segle XVIII, amb motius escultòrics realitzats per Josep Esteve i Bonet. L'imponent campanar fou coronat al segle XVIII.
  • Ermita de la Mare de Déu de l'Horta. Segons la tradició, va ser Jaume I el Conqueridor qui va erigir aquesta ermita en el s. XIII, després de la conquesta del territori, i a la qual donà el seu estendard amb la imatge de la Mare de Déu. L'ermita es troba a la vora del riu Túria baixant cap al barri de "El Molino", a la part baixa de la vila. Destaquen a l'interior les tres naus amb arcades gòtiques, les dos capelles laterals de la capçalera (panteons familiars de dues famílies importants al segle XVI: els Visiedo i els Fernández de Árguedas), la capella major, amb cúpula sobre petxines i esgrafiats, resultant d'una ampliació a la segona meitat del segle XVII i la capella de Sant Antoni de Pàdua del segle XVIII. Del segle XV és la pintura mural de Maria Magdalena, recentment descoberta i restaurada.
  • Ermita de Sant Joaquim. Antiga capella de l'Hospital de Pobres de Santa Anna, fundat a mitjan segle XV per la municipalitat, amb privilegi de Joan de Navarra, germà de Alfons V el Magnànim. És de gran valor històric-artístic a nivell comarcal: es tracta del darrer hospital dels quatre que hi hagué a les terres d'Ademús.
  • Ermita de la Mare de Déu del Rosell. Petit oratori situat vora el riu Bohílgues, afluent del Túria, davant per davant de la vila. Segona meitat del segle XVIII, planta quadrada i cúpula sobre petxines de molta senzillesa.
  • Ermita de Sant Miquel Arcàngel. Situada al llogaret de Val de la Sabina. Construïda al segle XVI, sota el patronat de la família Castellblanc d'Ademús. És destacable la seua capçalera amb volta gòtica.
  • Església parroquial de la Puríssima Concepció. Situada al llunyà llogaret de Sesga. Erigida al segle XVI, amb presbiteri cupulat i cobert de pintures marianes del segle XVIII.
  • Església parroquial de Santa Bàrbara. Situada al llogaret de Mas del Olmo. Va ser construïda a començaments del segle XVII. El més interessant és el seu presbiteri, amb volta de canó, i el seu campanar.

Arquitectura civil[modifica | modifica el codi]

Vista parcial del Castell d'Ademús.
  • Castell d'Ademús. Amb el de Castellfabib, i com a castells fronterers, van ser molt importants a l'edat mitjana, especialment al segle XIV en les guerres amb Castella, quan van patir heroicament dos setges per les tropes de Pere I de Castella. Llavors es trobava dins del castell l'església de sant Pere Intramurs, fundada pel rei Pere II d'Aragó, i que fou l'antiga parroquial, ja desapareguda al terratrèmol de 1656.
  • Portal de Sant Vicent. Única porta conservada, de les quatre que en tenien les muralles de la vila medieval.
  • Casa de la Vila. Edifici amb llotja baixa, amb arcades obertes a la plaça de la Vila, on es desenvolupaven els animats mercats a l'època foral. L'espai és envoltat per nombrosos edificis amb l'aspecte de la típica arquitectura popular, amb balconades de fusta, com ara la Casa Abadia, la Casa del Metge i d'altres.
  • Cambra Vella del Forment. Antic almodí municipal. La seua porta baixa dóna accés també a les antigues carnisseries municipals. A la llinda apareix l'antic escut de la vila: les quatre barres en rombe coronades, emblema de la Casa d'Aragó[5]
  • Presó Municipal. Segona meitat del segle XVI. El més interessant és la planta baixa, amb la porta de mig punt i els finestrals que donen al carrer. Presenta un interessant escut a la seua porta.
  • Forn de Dalt. Dels dos forns medievals de coure pa que van funcionar durant l'època foral, tan sols en romanen algunes restes arquitectòniques del de dalt, al carrer del Forn.
  • Molí de la Vila.[6] Ja existent al segle XIII com a Molí Reial, el rei en Jaume II d'Aragó en va fer do a la municipalitat d'Ademús a la primeria del segle XIV, amb el dret de fer nous establiments a tot el terme. Avui és restaurat i és punt d'informació turística. Als voltants del mateix riu Bohílgues, afluent del Túria, podem veure també el Molí d'Efrén (segle XVIII), la Fuente Vieja i altres construccions relacionades amb l'aigua.
  • Molí Nou.[7] Situat al barri homònim, aprofitava les aigües del Túria, des del segle XVIII. Als seus voltants també hi havia antigament nombrosos magatzems de fusta, la qual havia de viatjar cap a la ciutat de València, conduïda pels experts gancheros (raiers) per les aigües del riu Túria. La presència de forns de coure teules i altres activitats econòmiques del passat s'ha trasmés al present i el barri del Molino és un dels més actius de la vila.

Museus i espais culturals[modifica | modifica el codi]

  • Museu per a la Interpretació de l'Aigua. Situat al Molí de la Vila, proposa un recorregut expositiu per la importància de l'aigua a la natura i a les activitats econòmiques de la comarca.
  • Museu del Pa i forn tradicional. Situat al llogaret de Mas del Olmo, acull diferents eines relacionades amb el tradicional conreu del blat i la seva transformació. Hi ha també un antic forn de coure pa que funciona en ocasions especials.
  • Casa de la Cultura. Es tracta d'un edifici històric construït a la dècada de 1920, el Cafè-Teatre "La Unión", conegut popularment com La Sociedad, nom al·lusiu als promotors de l'edifici, pròxims al republicanisme. Avui acull diferents organismes, com ara el Instituto Cultural y de Estudios del Rincón de Ademuz, la Biblioteca Municipal, l'Escola de Música i la Societat Musical. La seva sala teatral, digne exemple d'arquitectura del ferro, acull també variats esdeveniments, com ara els carnestoltes, festes, trobades, concerts, cinema i teatre.
  • Sala d'Exposicions Temporals. Situada a l'edifici de l'antiga Presó Municipal, del segle XVI.

Festes i tradicions populars[modifica | modifica el codi]

  • Fira de Sant Josep, 19 de març, tradicional mercat del bestiar.
  • Sant Vicent Ferrer. Diumenge següent a Pasqua de Resurrecció. Mona de Pasqua i, per la nit tradicionals fogueres al carrer.
  • Assumpció de la Mare de Déu, 10-15 d'agost. Festes principals, amb bous al carrer i al Raval. Balls i bou embolat.
  • Mare de Déu del Rosari, primer diumenge d'octubre. La Verge del Rosari és la patrona d'Ademús, antigues festes majors. Balls i bous al carrer.
  • També estan molt arrelades a la vila les festes de Sant Blai (rollos de San Blas), Sant Antoni del Porquet (panes de San Antón), Sant Roc, Santa Bàrbara i Sant Pere, aquest últim és el patró de la vila.
  • Sant Miquel, 29 de setembre, al llogaret de Val de la Sabina.
  • Santa Bàrbara, al llogaret de Mas del Olmo.
  • Entre altres tradicions, destaquen les conegudes albadas, peces vocals acompanyades de guitarres i bandúrries, que canten els mossos al llarg de la nit de Nadal, de casa en casa, plenes d'humor i crítica.
    Varietats de pomes
  • Les darreres dècades s'estan recuperant de nou els tradicionals carnestoltes, antany absolutament participatius i imaginatius tant en disfresses com en divertiment.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

A la gastronomia ademussera predominen els plats contundents, en consonància amb el rigor de l'hivern a aquestes terres. Les famoses gachas (fetes amb farina de blat de moro), el empedrado o el putxero en són alguns exemples. En tots aquests el protagonista indiscutible és el porc i els seus derivats, el qual antany era una peça fonamental a l'economia familiar i el seu sacrifici a l'hivern constituïa un autèntic esdeveniment, ratllant la festa.

D'altra banda, l'abundant ametlla, que es conrea als camps de secà, és l'ingredient obligatori d'una gran varietat de torrons i del típic alajuz, dolç d'origen àrab elaborat amb mel, pa ratllat i ametlla.

Les famoses pomes d'Ademús, especialment la varietat autòctona esperiega molt apreciada als mercats, els codonys i altres fruites de la vall del Túria fan part de l'elaboració del variat ventall de dolços tradicionals d'aquestes terres.

Llengua i toponímia menor[modifica | modifica el codi]

La repoblació del segle XIII, fonamentalment aragonesa i navarresa, va determinar la parla aragonesa de la comarca del Racó que, amb el temps, es va assimilar al castellà. Això explica que l'actual llengua siga la castellana, encara que els costums sigan aragonesos. El castellà que es parla està ple d'expressions aragoneses, barrejat amb paraules d'origen valencià, que col·loquialment els valencianoparlants denominen parla xurra.

Es conserven microtopònims coincidents amb l'aragonés, com ara Val, Cambra, Casa de la Villa (no ayuntamiento), etc.[8]

Personalitats destacades[modifica | modifica el codi]

  • José Ríos. Escriptor i antiquari del segle XVIII. Va nàixer a la vila i va ser beneficiat a l'església arxiprestal de sant Pere i sant Pau d'Ademús. Rector parroquial de Llíria i de Cullera, on va morir el 1777.
  • Vicente Español. Destacat rector de l'església arxiprestal de sant Pere i sant Pau d'Ademús que, a mitjans del segle XVIII, va mantindre correspondència amb l'il·lustrat Mayans.
  • Eusebio Cañas. Escriptor i traductor del segle XVIII. Amb l'expulsió dels jesuïtes es va instal·lar a Itàlia, on va fer part del cercle de l'il·lustrat valencià Manuel Lassala, les obres del qual va traduir. Va morir el 1809 a Itàlia.
  • Elvira Lindo. Escriptora i guionista. Encara que va nàixer a Cadis, la seua família materna és originària d'Ademús.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Font: Raúl Eslava Blasco, Gentilicios del Rincón de Ademuz, a la revista ABABOL, nº 50, any 2007 (castellà)
  2. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  3. «Guia turística d'Ademús» (en castellà). Tucasaenvalencia. [Consulta: 15 de juliol de 2012].
  4. Font: Raúl Eslava Blasco, El terremoto de Ademuz del año 1656: un nuevo documento, a la revista ABABOL, nº 59, any 2009 (castellà)
  5. Font: Raúl Eslava Blasco, Heráldica histórica de las villas de Ademuz y Castielfabib, a la revista ABABOL, nº 52, any 2007 (castellà)
  6. Font: Raúl Eslava Blasco, El Molino de la Villa, a la revista ABABOL, nº 31, any 2002 (castellà)
  7. Font: Raúl Eslava Blasco, El Molino Nuevo de Ademuz, a la revista ABABOL, nº 35, any 2003 (castellà)
  8. Font: J. E. Gargallo Gil, Habla y cultura popular en el Rincón de Ademuz. Madrid, 2004.(castellà)
  9. «Entrevista digital a Elvira Lindo» (en castellà). pregunta núm. 52. El País, 12/06/2001.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Candel Tortajada, Francesc: Viaje al Rincón de Ademuz. Barcelona, 1977. ISBN 84-01-44182-X
  • Eslava Blasco, Raúl: Ademuz y su patrimonio histórico-artístico. Ademuz, 2007. ISBN 978-84-606-4251-0
  • Gargallo Gil, J.E.: Habla y cultura popular en el Rincón de Ademuz. Madrid, 2004.
  • Rubio Herrero, Samuel: Historia verdadera de la cruz que chilla y fundación del Hospital de San Joaquín. Ademuz, 2001.
  • Rodrigo Alfonso, Carles: El Rincón de Ademuz, análisis comarcal. Valencia, 1998.
  • ABABOL. Revista del Instituto Cultural y de Estudios del Rincón de Ademuz (ICERA), dirigida per Ángel Antón Andrés i publicada trimestralment a Ademús des de 1995. ISSN 1578-6978

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]