Adh-Dhàhir (fatimita)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 15:58, 19 abr 2016 amb l'última edició de Langtoolbot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

Abu-l-Hàssan Alí ibn al-Hàkim adh-Dhàhir li-izaz-din-Al·lah, més conegut pel seu làqab adh-Dhàhir (en àrab أبو الحسن علي بن الحاكم الظاهر لإعزاز دين الله, Abū l-Ḥasan ʿAlī ibn al-Ḥākim aẓ-Ẓāhir li-iʿzāz dīn Allāh) (1005 - 1036), fou califa fatimita del Caire (1021-1036). Era fill del califa al-Hàhim

Després de la desaparició del califa al-Hàkim el 14 de febrer de 1021, Sitt al-Mulk, la seva germanastra, va refusar reconèixer els drets de l'hereu (wali al-ahd) designat el 1014/1015, Abu-l-Qàsim Abd-al-Rahim (o Abd-al-Rahman) ibn Ilyas, cosí d'al-Hàkim, que era governador de Damasc. Cridat al Caire fou "suïcidat" uns mesos després. Sitt al-Mulk, la filla del califa al-Aziz, que havia estat sovint humiliada a palau després de la mort del seu pare, va imposar llavors com a califa al seu nebot Abu-l-Hasan Ali (nascut el 1105) que tenia 16 anys, i va ordenar fer el jurament o baya pública (28 de març de 1021). Sitt al-Mulk era cristiana i va exercir el poder efectiu, actuant com una veritable dona d'estat. Va negociar una treva amb l'Imperi Bizantí. Sitt al-Mulk va governar fins a la seva mort el febrer del 1023. Just estava a punt de signar-se la treva entre l'Imperi Bizantí i el califat fatimita, que va quedar aturada per la seva mort. Llavors adh-Dàhir va agafar les regnes personalment, donant immediatament mostres d'incapacitat. No tenia cap preocupació política, moral o religiosa, i només es preocupava de viure bé, amb bon vi i esclaves, de preferència negres (de les quals l'abastia un mercader jueu que després fou visir, Abu Sad Ibrahim ibn Sahl al-Tustari).

No va tenir desitjos d'exercir personalment el poder delegant les responsabilitats en el seu entorn. El 1024/1025 i va haver una greu escassetat seguida d'una epidèmia; alguns disturbis es van produir a ciutats i zones rurals, i tres tribus síries (el Tayy Banu l-Jarrah de Transjordània contra Ramla, els kalbites adawites de Palmira contra Damasc, i els kilabites mirdàsides contra Alep) van amenaçar el poder fatimita a la regió. El 1027 no obstant es va arribar a un acord provisional amb els bizantins que establia que les oracions a la mesquita de Constantinoble es ferien en nom del califa o imam fatimita i en contrapartida l'emperador podria restaurar el sant Sepulcre de Jerusalem (cremat per orde d'al-Hàkim) i totes les esglésies cristianes d'Egipte que haguessin estat destruïdes excepte les que havien estat transformades en mesquites.

L'abril/maig del 1027 fou nomenat visir l'iraquià Abu-l-Qàsim Ali ibn Àhmad al-Jarjarai, antic intendet de Sitt al-Mulk i que havia assolit una alta posició a palau des de 1025, càrrec que estava força anys vacant (havia estat suprimit per al-Hàkim). L'eficaç general turc Anush Takin al-Dizbari va restaurar el poder fatimita a Palestina i Síria del sud i central després de la decisiva victòria sobre la coalició beduïna a la batalla d'al-Ukhuwana a l'est del llac Tiberíades (maig de 1029).

El 1032 una expedició militar conjunta fatimita-bizantina va expulsar al drusos del Jabal Summak; molts drusos foren acorralats a les coves de la regió i massacrats. Finalment l'acord definitiu de treva entre els dos estats es va signar el 1034.[1] Una clàusula establia que en cas de fam en un dels dos estats l'altra transferiria blat de les reserves a l'afectat.

Adh-Dhàhir va morir als 32 anys el 13 de juny de 1036. El va succeir el seu fill Abu Tamim Maadd al-Mústansir.


Precedit per:
al-Hàkim 		califa fatimita
1021-1036 		Succeït per:
al-Mústansir

Notes

  1. ↑ segons Yahya al-Antaki

Referències i enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Adh-Dhàhir_(fatimita)&oldid=16813733»