Adolf Galland

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Adolf Galland
(19 de març de 1912 - 6 de febrer de 1996)
Adolf Galland
Adolf Galland com a Generalmajor i Inspekteur der Jagdflieger
Sobrenoms, àlies: Dolfo
Lloc de naixement: Bandera de l'Imperi Alemany Westerholt
Lloc de defunció: Bandera d'Alemanya Remagen-Oberwinter
Lleialtat: Bandera de l'Imperi Alemany Imperi Alemany (fins a 1918)
Bandera d'Alemanya República de Weimar (fins a 1933)
Alemanya nazi Alemanya Nazi
Bandera d'Alemanya R.F.A.
Arma/servei: Exèrcit de terra alemany (1935-1945) Luftwaffe
Anys de servei: 19331945
Rang: Tinent general Tinent General
Comandaments: JG 26, JV 44
Batalles/guerres: Guerra Civil Espanyola
Segona Guerra Mundial
Condecoracions: Creu de Cavaller amb Fulles de Roure, Espases i Brillants
Creu Espanyola

Adolf "Dolfo" Joseph Ferdinand Galland (19 de març de 19129 de febrer de 1996) fou un pilot de caça de la Luftwaffe durant la Segona Guerra Mundial. Ostentà el títol de comandant de l'aviació de caça alemanya (General der Jagdflieger) des de 1941 fins al 1945. Galland s'uní a la Luftwaffe el 1933 i, malgrat a diverses lesions (incloent-hi un ull danyant) en dues caigudes, continuà la seva carrera militar.

El 1937 va ser un dels 20.000 alemanys que van formar part de la Legió Còndor, donant-li una profitosa experiència de combat. Galland va ser transferit a una unitat de caces el 1940 i aconseguí la qualificació d'As durant la Batalla de França. Al novembre de 1941, amb una marca de 94 victòries aèries, Galland esdevingué General der Jagdflieger amb només 29 anys.

Tot i el seu rang (i a la prohibició de fer-ho per part de Hitler, Galland continua provant diversos tipos d'avions, participant fins i tot en missions de combat quan podia. Al gener de 1945, Galland, juntament amb altres oficials de la Luftwaffe, va ser destinat a unitats operatives després de qüestionar la competència de Hermann Göring. Galland es rendí a les forces americanes al maig de 1945. Reclamà un total de 104 victòries en 705 missions, sent condecorat amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro amb Fulles de Roure, Espases i Diamants, sent un dels 27 alemanys que van rebre la més alta condecoració de combat alemanya (i més concretament va ser el segon). Totes les seves victòries van ser contra els Aliats Occidentals.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Westerholt, (Westfàlia), Galland era el segon de 4 fills d'un terratinent. Dos dels seus germans també van arribar a ser nomenats Asos de l'Aviació: Paul Galland aconseguí 17 victòries i va ser abatut i mort per un de la RAF el 31 d'octubre de 1942, i Wilhelm-Ferdinand Galland, amb 54 victòries, va ser abatut del 17 d'agost de 1943.

De ben jove mostrà interès en l'aviació, volant en planadors construïts a casa (en aquells temps eren l'únic tipus d'aeronau permès a Alemanya sota els termes del Tractat de Versalles). Galland es graduà al Gymnasium Hindenburg a Buer el 1932, i en tenia uns 20 quan va ser acceptat a l'escola d'aviació de la línia aèria nacional alemanya, la Lufthansa.

Galland va ser destinat a la nova (i tècnicament il·legal) Força Aèria Alemanya, la Luftwaffe el 1933. Durant el seu entrenament, Galland s'estavellà amb el seu avió, estant en coma durant 3 dies, amb el crani fracturat, el nas trencat i un ull danyat. Un any després s'estavellà de nou, aquest cop amb un Arado Ar 68, tornant a ser hospitalitzat i agreujant-se la lesió de l'ull. Se li permeté continuar a la Luftwaffe després de superar un examen visual (que havia memoritzat), i completà el seu entrenament a Itàlia el 1935, sent destinat al Jagdgeschwader 2 Richthofen, llavors amb seu a l'aeroport de Döberitz, prop de Berlín.

La Legió Còndor i la Guerra Civil Espanyola[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola, Galland va ser nomenat Staffelkapitän d'un esquadró de la Legió Còndor, el 3. Staffel J/88, amb seu a Ferrol, des de mitjans de 1937.

Participà en missions d'atac a terra amb Heinkels He 51. A Espanya, Galland mostrà el seu estil, volant mentre fumava un cigar, en un avió decorat amb un dibuix d'en Mickey Mouse. Participà en unes 300 missions, desenvolupant bombardeigs amb gasolina i petroli, suggerint l'aquarterament de les tropes en trens per tal de fer més fàcil la recol·locació i va ser condecorat amb la Creu Espanyola d'Or i Diamants després de la victòria dels militars insurrectes.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Servei al Front: 1939-1941[modifica | modifica el codi]

Tot just abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Galland va ser promogut a Hauptmann, participant en unes 50 missions d'atac terrestre durant la Campanya de Polònia. Volà amb el 4.(S)/LG 2, equipat amb Henschel Hs 123, un Stuka biplà, des de l'1 de setembre. Volà una mitjana d 4 sortides diàries a Polònia, rebent la Creu de Ferro de 2a Classe; això no obstant, ell volia unir-se al cos de caces.

Després de la Campanya Polonesa declarà que patia reumatisme i, per motius mèdics, va ser retirat del seu destí com a pilot de suport terrestre. Va ser destinat a la unitat de caces Jagdgeschwader 27 al febrer de 1940, només com a ajudant, i sense poder volar. Tanmateix, se les arreglà per poder sortir a volar en missions de combat. El 12 de maig de 1940, prop de Lieja, aconseguí les seves primeres 3 victòries aèries, (3 Hawker Hurricanes de la RAF. El seu company era Gustav Rödel. Al final de la Batalla de França, Galland havia aconseguit 14 victòries. L'1 d'agost de 1940 esdevingué el tercer pilot de caça en rebre la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro (el primer havia estat Werner Mölders).

Des de juny de 1940, Galland volà com a Gruppenkommandeur del III./JG 26, participant en la Batalla d'Anglaterra amb Messerschmitt Bf 109 "Emils", amb bases al Pas de Calais. Al juliol va ser promogut a Major. A mitjans d'agost, el comandant de la Luftwaffe, Reichsmarschall Hermann Göring, disgustat amb l'actuació de l'arma de caces, reemplaçà a diversos dels seus comandants de pre-guerra amb les noves onades de joves pilots amb alts resultats. Així, el 22 d'agost, Galland substituí al Major Gotthard Handrick i esdevingué Geschwaderkommodore del JG 26. Un mes després, el 25 de setembre, Galland afegiria les Fulles de Roure a la seva Creu de Cavaller després d'aconseguir 40 victòries (era el tercer membre de la Wehrmacht en aconseguir les Fulles de Roure, després del Generaloberst Eduard Dietl i de Mölders).

Durant la Batalla d'Anglaterra, en una trobada amb Göring sobre les tàctiques de la Luftwaffe, el Reichsmarschall preguntà als pilots què els calia per guanyar la batalla. Mölders afirmà que voldria que els Bf 109 estiguessin dotats d'uns motors més potents. Galland replicà que voldria uns quants Spitfires al seu esquadró. Göring va abandonar irat la reunió.

També es discutí amb Göring sobre la qüestió de matar als pilots enemics mentre que es llençaven en paracaigudes:

« Göring volia saber si mai havíem pensat sobre el tema. "Jawohl, Herr Reichsmarschall!" Em va mirar fixament als ulls i em va dir, "Què en pensa d'una ordre per disparar als pilots que salten?" "Ho veuria com un assassinat, Herr Reichsmarschall", li vaig respondre, "i faré tot el que estigui a les meves mans per desobeir una ordre així". "Això és el que esperava de vostè, Galland". »

A finals de 1940, Galland ja tenia 58 victòries. Va ser promogut a Oberstleutnant, i continuà al front del JG 26 durant 1941 contra els atacs de la RAF al nord d'Europa. A inicis de 1941, la majoria de les unitats de caces de la Luftwaffe van ser enviades al Front Oriental o al Teatre d'Operacions de la Mediterrània, deixant només al JG 26 i al Jagdgeschwader 2 Richthofen com a úniques forces de caces d'únic motor Geschwader a França.

En aquells moments, el JG 26 estava començant a ser reequipat amb el nou Bf 109 F, normalment equipat amb un canó de 15mm (i posteriorment amb un de 20mm), i dues metralladores MG 17. Galland creia que el model no estava prou ben armat i provà una sèrie de 109 "especials": un amb un únic armament d'un canó MG151/20 i dues metralladores MG 131 de 13mm, i un altre amb canons MG-FF de 20mm muntats a les ales.

Durant els dos anys següents, aquests dos Geschwader van ser els principals adversaris de la RAF en les seves ofensives durant el dia sobre l'Europa ocupada. L'ús sensat dels seus recursos i una tàctica astuta va permetre a Galland mantenir les seves pèrdues i causar el màxim de danys als caces de la RAF durant 1941. Això va ser més evident amb l'arribada del potent Focke-Wulf Fw 190A a les unitats a les darreries de 1941, que ja deixava totalment desfasat al Spitfire Mark Vb en servei a la RAF.

Al matí del 21 de juny de 1941, Galland va ser abatut per un Spitfire de l'Esquadró 303 de la RAF, fent un aterratge d'emergència. Al vespre, va ser abatut de nou per un Spitfire de l'Esquadró 145, patint danys lleugers. Aquell mateix mes va afegir les espases a la seva Creu de Cavaller, sent el primer alemany a rebre-les.

El 2 de juliol de 1941, Galland comandà el JG 26 en combat contra una formació de Blenheims. Un Spitfire de l'escorta (probablement del 308è Esquadró) va aconseguir tocar a Galland amb un canó de 20mm, salvant-se només pel blindatge muntat al caça uns dies abans. Tot just aterrar, Galland va ser hospitalitzat per segon cop en pocs dies. Experiències com aquesta van fer que Galland respectés cada vegada més als seus oponents.

L'Alt Comandament[modifica | modifica el codi]

Al novembre de 1941, després d'aconseguir la seva 94a victòria aèria oficial, va ser escollit per Göring per comandar els caces alemanys com a General der Jagdflieger, substituint a l'as (i amic de Galland) Oberst Werner Mölders, que havia mort uns dies abans en un accident d'aviació (tot just quan succeïa en el càrrec a una altra llegenda de l'aviació alemanya, Ernst Udet, i, ironies del destí, s'estavellà quan es dirigia cap al funeral d'Udet). Galland no sentí cap mena d'entusiasme per aquesta promoció, car es veia com un líder de combat i no esperava veure's "lligat a un escriptori". Al novembre de 1942, al ser promocionat a Generalmajor el convertí en el general més jove d'Alemanya. Ara, Galland era el responsable de la decisió de les tàctiques i de la doctrina operativa de l'estratègia de caces de la Luftwaffe. Una de les seves primeres tasques va ser organitzar el Xoc del Canal dels creuers Scharnhorst, Gneisenau i Prinz Eugen.

El 23 de maig de 1943, Galland volà en un prototipus del Messerschmitt Me 262, el primer caça a reacció. Després del vol, va descriure l'experiència:

« Per primera vegada vaig volar amb propulsió a reacció! Cap vibració del motor. Cap moviment de torsió ni cap so dels embats del propulsor del motor. Acompanyat per un so de xiulet, el meu jet travessava l'aire. Després, quan em van preguntar com m'havia sentit, vaig dir: "Era com si els àngels m'empenyessin" »

Immediatament va escaure's un seguidor entusiasta d'aquests avions, adonant-se del seu potencial com a caça en lloc de com a "Blitzbomber". Tanmateix, donada la decisió de Hitler, el Me 262 no es va desenvolupar prou de pressa com a caça. Galland esperava que amb ell es podria compensar la superioritat numèrica aliada:

« Durant els darrers 4 mesos (gener – abril de 1944) hem perdut 1.000 pilots dels caces diürns... som numèricament inferiors i sempre ho serem... Crec que podem tenir una gran oportunitat amb petits nombres d'avions tecnològicament superiors com el Me 262 i el Me 163... Crec que en aquest moment és millor tenir un Me 262 en acció que no pas 5 Bf 109. »

Durant 1943, Galland es trobà cada vegada més involucrat en l'organització de la defensa aèria del Reich contra l'ofensiva de bombardeigs diürns de la USAAF. Com a General der Jagdflieger tenia a la seva disposició un petit destacament de Fw190 operatius. Galland volia intentar desenvolupar versions molt més armades del Fw 190, i afegir-ne un a cadascun dels 9 Geschwader que defensaven el Reich. Per tal de conèixer de primera mà les condicions operatives sota les quals volaven els seus pilots, Galland participà en una dotzena de missions entre 1942-44, i probablement aconseguí dues victòries més sobre els B-17 Flying Fortress a inicis de 1944. Almenys en una ocasió, volant amb Hannes Trautloft, amb prou feines va evitar ser abatut pels escoltes de la USAAF.

A mitjans de 1944, les pèrdues catastròfiques de tripulacions de la Luftwaffe van fer que Galland es tornés molt curós per mantenir una reserva de 1.000 pilots i avions per tal de llançar un atac decisiu contra els bombarders aliats. Tanmateix, aquesta batalla mai no tingué lloc, mentre que les reserves s'anaves esquarterant en la fracassada Operació Bodenplatte.

Conflicte amb la comandància de la Luftwaffe[modifica | modifica el codi]

Sempre obert i amb crítiques cap als seus superiors, a mesura que la guerra progressava, Galland aviat es trobà distanciat de la jerarquia nazi, que ja no tolerava les seves opinions políticament incorrectes. Si bé era un patriota, cada cop més se sentí contra ells en veure que la guerra que havien començat es girava en contra d'Alemanya. Al gener de 1945, va ser finalment rellevat del seu comandament i posat sota arrest domiciliari seguint la Revolta dels Pilots de Caça. Juntament amb un grup dels líders de la Luftwaffe més condecorats (i lleials a Galland), com Johannes Steinhoff o Günther Lützow, es va enfrontar a Göring amb una llista de reclamacions per a la supervivència del seu servei, així com amb la seva consternació cap al Reichsmarschall sobre la seva manca de comprensió i de voluntat de fer costat als seus pilots contra les acusacions de covardia i traïció. Himmler va voler presentar càrrecs contra Galland per traïció, i les SS i la Gestapo van començar a investigar qui estava associat amb ell.

L'Oberkommando der Luftwaffe nomenà al políticament més correcte Gordon Gollob per succeir-lo com a General der Jagdflieger. Segons els contemporanis, Gollob i Galland sentien una total antipatia mútua.

Retorn al servei al front amb JV 44[modifica | modifica el codi]

Galland va retornar als deures a la línia de front en desgràcia, i va ser inicialment destinat a comandar un Staffel de JG 54, en aquells moment darrere les línies soviètiques dins de la Bossa de Curlàndia. Mai no assumí el comandament, però al març de 1945 hagué de formar el JV 44 (Jagdverband). Se li permeté reunir un nombre d'experts formidable per a la unitat, incloent-hi pilots altament condecorats com Johannes Steinhoff, Heinrich Bär i Gerhard Barkhorn. Aconseguint 7 noves victòries sobre la USAAF, Galland comandà el JV 44 fins a la seva darrera missió el 26 d'abril de 1945, quan va ser ferit lluitant amb un P-47 Thunderbolt i es ferí el genoll quan aterrà el seu Me 262.

El comandament va ser transferit a Bär, però Galland estava preocupat pels seus homes i intentà negociar una rendició per separat dels pilots del JV 44 a les forces aliades a inicis de maig.

Galland aconseguí 104 victòries, incloent-n'hi 7 amb el Me 262. Les seves victòries inclouen 55 Spitfires, 30 Hurricanes, i 5 naus de l'Armee de L'air francesa. Les seves 7 victòries amb el Me 262 va ser contra avions americans, dos d'ells bombarders pesats.

A la dècada dels 70, un estudiant comparà les memòries de Galland (El Primer i el Darrer) i els registres de l'USAAF. Descobrí que el pilot que havia abatut a Galland el 26 d'abril de 1945 era James Finnegan, un pilot de P-47 del 50è Grup de Caces del 9è Exèrcit Aeri. Ambdós homes es van conèixer el 1979.

Postguerra[modifica | modifica el codi]

Galland va ser capturat pels americans el 14 de maig de 1945, restant com a presoner de guerra fins al 1947. La seva primera tasca després de la captivitat va ser aprendre sobre les tàctiques de la RAF. Entre 1948 i 1955, juntament amb altres experts de la Luftwaffe, exercí com a consultor de la Força Aèria de l'Argentina de Juan Domingo Perón. Després de l'intent d'establir una indústria aeronàutica pròpia a l'Argentina, Galland tornà a Alemanya i tingué una carrera d'èxit al capdavant de la seva pròpia companyia d'aviació i consultoria. Durant els anys de postguerra, Galland va obtenir el respecte i l'amistat de diversos dels seus antics adversaris a l'aire, com Robert Stanford Tuck, Johnnie Johnson i Douglas Bader.

La seva autobiografia, Die Ersten und die Letzten (El Primer i el Darrer), va ser publicada el 1954. El 1969 serví com a consultor tècnic per a la pel·lícula La Batalla d'Anglaterra.

El 1954 es casà amb Sylvinia von Dönhoff; i el 1984 amb Heidi Horn, amb qui estaria fins a la mort.

Condecoracions[modifica | modifica el codi]

Creu de Cavaller de la Creu de Ferro Creu de Cavaller de la Creu de Ferro amb Fulles de Roure, Espases i Diamants
Creu de Cavaller de la Creu de Ferro Creu de Cavaller (96è) (29 de juliol de 1940)
Fulles de Roure Fulles de Roure (3r, després de Werner Mölders) (24 de setembre de 1940)
Espases Espases (1r) (21 de juny de 1941)
Diamants Diamants (2n) (28 de gener de 1942)
Creu de Ferro 1939 de 1a Classe Creu de Ferro Creu de Ferro 1939 de 1a Classe
Creu de Ferro 1939 de 2a Classe Creu de Ferro 1939 de 2a Classe
Creu Espanyola Creu Espanyola d'Or i Brillants
Medalla dels 4 anys de Servei a la Wehrmacht Medalla dels 4 anys de Servei a la Wehrmacht
Insígnia combinada de Pilot/Observador de la Luftwaffe d'Or i Diamants
Insígnia de Pilot de Caces d'or amb placa de 400 missions
Insígnia de Ferit Insígnia de Ferit de 3a classe
7 mencions al Butlletí de la Wehrmacht: 16/08/1940; 25/09/1940; 02/11/1940; 18/04/1941; 22/06/1941; 30/10/1941; 15/01/1942
As de l'aviació (104 victòries)
Medalla Militar Medalla Militar (Espanya)
Medalla de Campanya 1936-39 Medalla de Campanya 1936-39 (Espanya)

Dates de promoció[modifica | modifica el codi]

Fahnenjunker-Unteroffizier Fahnenjunker-Unteroffizier (01 de maig de 1934)
Fähnrich Fähnrich (01 de setembre de 1934)
Leutnant Leutnant (01 de gener de 1935)
Oberleutnant Oberleutnant (01 d'agost de 1937)
Hauptmann Hauptmann (01 d'octubre de 1939)
Major Major (19 de juliol de 1940)
Oberstleutnant Oberstleutnant (01 de novembre de 1940)
Oberst Oberst (04 de desembre de 1941)
Generalmajor Generalmajor (01 de novembre de 1942)
Generalleutnant Generalleutnant (01 de novembre de 1944)


Precedit per:
Major Gotthard Handrick
Comandant del Jagdgeschwader 26 Schlageter
22 d'agost de 19405 de desembre de 1941
Succeït per:
Major Gerhard Schöpfel
Precedit per:
Oberst Werner Mölders
General der Jagdflieger
5 de desembre de 194131 de gener de 1945
Succeït per:
Oberst Gordon Gollob
Precedit per:
Generalleutnant Theo Osterkamp
Comandant del Jagdfliegerführer Sizilien
15 de juny 194331 de juliol de 1943
Succeït per:
Oberstleutnant Carl Vieck
Precedit per:
---
Comandant del Jagdverband 44
1 de febrer de 194526 d'abril de 1945
Succeït per:
Oberst Heinrich Bär


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Adolf Galland Modifica l'enllaç a Wikidata