Adriana Lecouvreur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Adriana Lecouvreur
Adriana Lecouvreur
Adrienne Lecouvreur retratada per Coypel
Títol original: Adriana Lecouvreur
Llengua original: italià
Música: Francesco Cilea
Llibret: Arturo Colautti
Font literària: obra teatral d'Eugène Scribe i Ernest Legouvé
Actes: 4
Estrena: 6 de novembre de 1902
Teatre: Teatre Líric de Milà
Estrena al Liceu: 7 de maig de 1903 (estrena a Espanya)
Personatges:

Adriana Lecouvreur és una òpera verista amb música de Francesco Cilea i llibret d'Arturo Colautti, basat en l'obra teatral de Eugène Scribe i Ernest Legouvé. Va ser estrenada en el Teatre Líric de Milà, el 6 de novembre de 1902. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 7 de maig de 1903.

Adriana és un exemple d'òpera verista, tot i que no és tan popular com I Pagliacci o Cavalleria rusticana.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'òpera es basa en la vida de l'actriu francesa Adrienne Lecouvreur, que va néixer en una família humil i va esdevenir l'estrella principal del teatre més prestigiós de França, la Comédie Française. Després de la seva mort, la història d'Adrianne va inspirar obres teatrals, òperes i pel·lícules. Una de les més famoses va ser Adrienne Lecouvreur, un drama d'Ernest Legouvé i Eugène Scribe, l'inventor del "drama ben-fet". La peça no és completament fidel a la història, ja que mostra que la mort prematura d'Adrienne va ser causada per enverinament. Aquesta peça va ser estrenada a París, el 1849.

El compositor verista Francesco Cilea es va veure atret per l'escenari elegant, per l'heroïna encantadora i la trama commovedora. El seu company, Arturo Colautti, va resumir el complex drama de Scribe i Legouvé en un llibret sensat, però com a conseqüència que molts detalls van ser tallats, l'òpera va quedar una mica inintel·ligible. Per sort, la música apassionant de Cilea compensa qualsevol confusió.

Cilea hi va utilitzar el recurs del leitmotiv. Així, es pot destacar el tema de la princesa, sinistre i misteriós, i que se cita en diverses formes en tots els actes. Es presenta en forma clara i destacada a l'inici del segon acte, quan la princesa apareix en escena per primera vegada. També cal destacar el tema d'Adriana, que apareix per primera vegada en el primer acte amb l'ària d'entrada de la protagonista, Io son l'umile ancella, i el tema dels comediants, lleuger i amable, que apareix en el primer acte i en l'últim.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena de l'òpera el 1902, al teatre Líric de Milà, va ser un èxit rotund. Des de la seva estrena, Adriana Lecouvreur ha estat una de les preferides dels teatres d'òpera gràcies, en gran mesura, a la seva heroïna. El paper d'Adriana té un enorme poder dramàtic, però és relativament fàcil tècnicament. A més a més, el paper exigeix ​​quatre vestits sensacionals per a la soprano.

Amb la seva trama fascinant i la seva música bellíssima, Adriana Lecouvreur és un tribut apropiat per a una actriu que fou en vida el que fou en la llegenda. L'estrena va comptar amb la soprano Angelica Pandolfini en el paper principal, Enrico Caruso com a Maurizio i Giuseppe de Luca com a Michonnet.

El paper protagonista ha estat sempre favorit de les sopranos amb un problemàtic registre agut, atès que es desenvolupa en una tessitura relativament baixa. Es tracta d'un paper absolutament dramàtic -especialment en les escenes recitades i en l'escena de la mort- que proporciona un vast camp de lluïment per a una cantant amb personalitat i temperament. Entre les Adriana més destacades cal esmentar Magda Olivero, Marcella Pobbe, Renata Tebaldi, Montserrat Caballé, Daniela Dessì, Raina Kabaivanska, Renata Scotto i Mirella Freni.

Existeix un enregistrament històric del duet de l'últim acte No, più nobile, realitzat al desembre de 1902 per la Gramophone and Typewriter Company (G&T) a Milà, amb Francesco Cilea acompanyant Enrico Caruso.

L'enregistrament de Decca Records, de 1990, conté la partitura completa restaurada amb els fragments que el mateix Cilea va tallar, i que fan l'argument un poc més comprensible. Aquest enregistrament està protagonitzat per Joan Sutherland en el paper d'Adriana i amb el seu marit, Richard Bonynge en la direcció.

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte 1[modifica | modifica el codi]

Entre bastidors, a la Comédie-Française
Preparant la interpretació, la companyia es troba atrafegada i circula al voltant del director d'escena, Michonnet. S'hi troba també el príncep de Bouillon, amant de l'actriu Duclos, en companyia del seu amic, l'abat Chazeil. Adriana fa la seua aparició recitant. Afalagada, canta Io son l'umile ancella ("Sóc l'humil serventa de l'esperit creatiu"). El príncep s'assabenta que la Duclos està escrivint una carta i, com té certes sospites, decideix interceptar-la. Quan Michonet i Adriana queden sols, aquest vol expressar l'amor que sent per ella, però Adriana, que desconeix els sentiments de Michonet, li confessa que té un amant - un soldat al servei del Comte de Saxònia. Michonet queda decebut. Fa la seua aparició Maurizio, que en realitat és el mateix comte, i declara el seu amor a Adriana, La dolcissima effigie. Ell no vol desvelar-li la seua identitat i li diu que necessita protectors. Adriana li diu que intentarà parlar amb el comte. Queden en retrobar-se després de la interpretació. Adriana li dóna unes violetes perquè ell les pose en la seua solapa. El princep i l'abat retornen. Han aconseguit la carta de la Duclos, en la qual demana una cita amb Maurizio, a la nit, prop de la vil·la del príncep. En realitat la cita no és per a ella, sinó per a la princesa de Bouillon, antiga amant i aliada política de Maurizio, amb la qual aquest està disposat a trencar perquè s'ha enamorat d'Adriana. El príncep decideix organitzar una festa per a la companyia a la vil·la per tal de deixar la parella en evidència, pensant que la cita és amb la seua amant, quan en veritat és amb la seua muller. Deixa que la carta arribe a Maurizio, i aquest cancel·la la seua cita amb Adriana. Adriana rep la notícia en l'escenari i decideix acudir a la festa del príncep.

Acte 2[modifica | modifica el codi]

Una vil·la prop del Sena
La princesa de Bouillon, i no l'actriu Duclos, espera a Maurizio. Encara l'estima, Acerba voluttà, dolce tortura. Ell entra i ella veu les violetes. Qui li les ha donades? Ell li les lliura com a present, per evitar suspicàcies. Maurizio li està agraït pel seu suport polític però reconeix que ja no l'estima. Ella sospita que Maurizio té una nova amant, però ell refusa confessar-se. El príncep i l'abat arriben, i la princesa s'amaga. Maurizio s'adona que pensen que ell es troba amb la Duclos. Adriana entra i s'assabenta de la vertadera identitat de Maurizio. Ell li diu que ha vingut per a mantenir una entrevista de caràcter polític. Li confessa que cal fer el que calga per aconseguir la fugida de la dona que està amagada, i finalment Adriana accepta ajudar-hi. Durant l'intermezzo que segueix, la casa queda a fosques, i Adriana li diu a la princesa que pot escapolir-se. Tanmateix, ambdues dones mostren les seues suspicàcies l'una envers l'altra, i la fugida està a punt d'acabar en una baralla entre elles, però finalment la princesa fuig. No han pogut reconèixer-se l'una a l'altra a causa de la foscor. Després, Michonnet troba un braçalet que li ha caigut a la princesa, i li'l dóna a Adriana.

Acte 3[modifica | modifica el codi]

L'Hôtel de Bouillon
Maurizio té problemes amb la justícia a causa dels seus deutes. La princesa està desesperada per assabentar-se de la identitat de la seua rival. El príncep, químic afeccionat, ha portat a casa un poderós verí que el govern li ha encomanat analitzar. Michonnet i Adriana arriben per a una recepció. La princesa creu reconèixer la veu d'Adriana. Menteix, dient que Maurizio ha mort en un duel, i Adriana defalleix. Poc després fa la seua aparició Maurizio; en veure'l sa i estalvi Adriana es mostra extàtica. Ell canta sobre les seues proeses de guerra, Il russo Mencikoff. S'interpreta un ballet: el Judici de Paris. La certesa de la princesa i d'Adriana que es troben davant de la rival va creixent. Adriana s'adona que el braçalet trobat pertany a la princesa. Michonnet suggereix que Adriana recite una escena d'Ariadna abandonada, però el príncep s'estima més una escena de Fedra'', de Racine. Adriana tria un fragment que pot ser interpretat com un atac a la immoralitat de la princesa. Aquesta entén l'atac i determina venjar-se'n.

Acte 4[modifica | modifica el codi]

Una habitació de la casa d'Adriana
Michonnet està esperant. Adriana delira d'angoixa i de gelosia. Arriben els membres de la companyia de teatre a visitar-la, portant-li diversos regals per a la seua onomàstica i intenten persuadir-la que retorne al teatre. Michonnet ha recuperat un collar de diamants que prèviament Adriana havia emperonyat per a ajudar a Maurizio amb els seus deutes. Arriba una caixa amb una nota de Maurizio. Adriana llegeix la nota i de sobte se sent malament. Obri la caixa i treu el ramellet de violetes, ara seques, que un dia li va regalar a Maurizio. Ho interpreta com un senyal que Maurizio vol trencar amb ella. Besa les flors, Poveri fiori, i les llança al foc. Apareix Maurizio. Vol casar-se amb ella. S'abracen, però aviat Maurizio s'adona que ella està tremolant. Li diu que ell no li ha tramès les flors. Ella comença a desvariejar. Michonnet i Maurizio s'adonen que ha estat enverinada amb un poderós verí, inhalat de les flors. Per un moment recupera la raó, Ecco la luce, i mor.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]