Adroguer
L'adroguer era l'amo o el dependent d'una adrogueria. Aquest establiment estava especialitzat en vendre al detall els productes típics d'ultramar i les colònies com ara les espècies (pebre, canyella, safrà, etc.), el sucre o el cacau. Tots aquests tenien en comú que eren fàcils de transportar per la seva mida petita i manejable i que eren molt cobejats per la societat europea, la qual en pagava uns preus que en feien molt rendible el transport intercontinental.
La referència més antiga del terme en català és del segle XIV com a "mercaders de drogues", i no seria fins el XVI que es normalitzaria el nom "adroguer", tot i que també foren coneguts per "aromatarii".[1]
Durant l'edat mitjana i, en alguns llocs de Catalunya, durant l'edat moderna, aquest ofici sovint conformava el gremi amb els candelers. Al segle XVI ambdós oficis començaren a ser classificats a l'estament dels artistes en comptes del dels menestrals.[2] A Barcelona es separaren ja durant la baixa edat mitjana; el 1562 els adroguers aconseguiren unes ordinacions per ells; i al segle XVII es constituïren en un col·legi propi.[1]
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 10
- ↑ Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 66 ; entrada: "artista"
