Afroamericans de l'Argentina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els afroamericans de l'Argentina són les persones que descendeixen dels africans que van ser portats a l'actual Argentina pel comerç d'esclaus transatlàntic durant els segles de la dominació espanyola del Virregnat del Riu de la Plata. Aquests han tingut un paper important en la història de l'Argentina. La població negra va arriar a significar més de la meitat de la població d'algunes províncies durant els segles XVIII i XIX i va exercir un profund impacte sobre la cultura nacional. Tot i que va disminuir molt en nombre al llarg del segle XIX, per l'efecte de l'al·luvió migratori fomentat per la Constitució de 1853 i l'elevada taxa de mortalitat dels afroamericans, la seva aparent desaparició fou més aviat el resultat d'una representació historiogràfica que els donava per exterminats d'una realitat empírica. El 2006 es va realitzar un cens pilot sobre aquesta qüestió, als barris de Montserrat, de Buenos Aires i de Santa Rosa de Lima, de Santa Fe i es va verificar que el 5% de la població argentina sap que té avantpassats que provenien de l'Àfrica negra i que n'hi ha un 20% que considera que podria tenir-los però no ho sap de segur. Això respatlla l'estudi del Centre de Genètica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires, que va estimar que un 4,3% dels habitants de Buenos Aires i del seva zona metropolitana tenia marcadors genètics africans.[1][2]

Introducció i origen dels afroamericans durant la colònia[modifica | modifica el codi]

Esclavitud de Debret. La colonització espanyola imposà un sistema esclavista sobre la base del segrest de desenes de milers de persones a l'Àfrica subsahariana

Com a part del procés de conquesta, el règim econòmic de les colònies europees al continent Americà, va desenvolupar diferents formes d'explotació forçada del treball dels amerindis. Però, a causa de la baixa densitat relativa de població d'alguns dels territoris americans, a la resistència oposada per alguns grups aborígens a l'aculturació i sobretot, a l'elevada taxa de mortalitat que els sotmetien, el tipus de treball i les malalties introduïdes pels europeus va provocar a la població nadiua, arribaren a complementar la mà d'obra que aquests proporcionaven amb esclaus procedents del continent africà.

Fins ben entrat el segle XIX, l'explotació minera i l'agricultura van constituir el gruix de l'activitat econòmica a Amèrica. Bona part d'aquests treball va ser dut a terme per mà d'obra en règim d'esclavitud o similar. Els africans oferien als conqueridors l'avantatge d'haver estat ja exposats, a causa de la seva proximitat geogràfica, a les malalties europees, i a la vegada estar adaptats al clima tropical de les colònies. L'ingrés d'esclaus africans va començar a les colònies del Rio de la Plata el 1588, malgrat que, als seus inicis, la majoria d'arribada d'esclaus negres va ser mitjançant el contraban; el tràfic va prosperar a través del port de Buenos Aires quan es va concedir als britànics el privilegi d'ingressar una quota d'esclaus a través d'ell. Els reis d'Espanya comptaven amb contractes amb diverses companyies, sobretot portugueses i espanyoles, perquè els proveïssin d'esclaus. El 1713, Anglaterra va exercir un monopoli sobre aquest comerç a causa de la seva victòria a la Guerra de Successió Espanyola. L'últim contracte es va pactar el 1787 amb la Real Compañia de Filipinas. El 1784 hi va haver la prohibició del comerç d'esclaus.

Tenint en compte la seva procedència, abans del segle XVI, havien arribat nombres reduïts d'esclaus procedents de les illes del Cap Verd, però la majoria dels africans que es van introduir a l'actual Argentina procedien dels territoris de l'actual Angola, República Democràtica del Congo, Guinea i la República del Congo, sobretot dels grups ètnics de la família de llengües bantu. Dels ioruba i els ewé, que van ser portats en massa al Brasil, en van arribar menys.

Es calcula que uns 60.000.000 van ser enviats a Amèrica des de Àfrica, dels que només en van arribar amb vida usn 12 milions, que van ingressar al continent americà sobretot a través dels ports de Buenos Aires, Montevideo, Valparaíso i Rio de Janeiro.[3]

Els esclaus es van destinar a treballar en l'agricultura, ramaderia, el treball domèstic i, en menor mesura, l'artesania. A les zones urbanes, molts esclaus desenvolupaven treballs d'artesania per a la venda, els rèdits del qual els rebien els seus patrons. Els barris portencs de San Telmo i Montserrat, van allotjar una gran quantitat d'esclaus, tot i que la major part se'n van anar cap a l'interior. El cens que va fer Juan José de Vértiz y Salcedo el 1778 donava resultats molt elevats a les províncies agrícoles més importants; els esclaus eren: el 54% de la població a la Província de Santiago del Estero, el 52% a la província de Catamarca, el 46% a la província de Salta, el 44% a la província de Córdoba, el 42% a la província de Tucumán, el 24% a la província de Mendoza, el 20% a la la Rioja, el 16% a la província de San Juan, el 13% a Jujuy i el 9% a la província de San Luis. En altres províncies constituïen una part important de la polació; un dels barris baixos de la ciutat de Corrientes, avui encara es diu Camba Cuá - del guaraní, Kamba Kua, "cova de negres".

A la ciutat de Buenos Aires, el mateix cens xifrava en 15.719 la quantitat d'espanyols, 1288 la de mestissos d'indis i de 7268 la de mulats i negres; mentre que el 1810 es comptabilitzaren 22.793 blancs, 9615 negres i mulats i només 150 indígenes. La zona més densament poblada d'afroamericans estava situada al barri de Montserrat, també anomenat Barrio del Tambor, a prop de l'actual Congrés argentí.

Les naciones[modifica | modifica el codi]

Els afroamericans a Argentina se solien agrupar en el que ells anomenaven naciones, com els conga (de morenos), Cabunda, Africana argentina, Mozambique, etc.

Les seves seus eren llocs oberts aplanats artificialment i preparats per al ball; així com tenien llocs tancats. En alguns casos, les sales tenien catifes i cortines, gràcies al que va pagar algun amo. La nació tenia el seu rei i reina (que eren triats democràticament i no tenien cort) i comptaven amb un tron que s'aixecava en el millor lloc de la sala, amb la seva pròpia bandera. També hi havia una estrada o almenys una tarima que, entre altres coses, era utilitzada per a rebre els grans dignataris. A la seu s'efectuaven tertúlies i balls.

Al seu torn, les societats de negres s'aglomeraven en els barris, com el del Mondongo o el del Tambor. El primer fou un dels més importants de Buenos Aires i tenia 16 illes de cases, al Barri Montserrat. El seu nom provenia del fet que es consumien grans quantitats de Mondongo. Sobre el nom de Tambor, era molt comú que algun poble tingués una nació amb aquest nom, ja que era el seu instrument favorit per als balls i les cançons.

Els negres en la formació de l'Argentina[modifica | modifica el codi]

Tot i la seva reducció a l'esclavitud, testimonis de l'època sostenen que a Buenos Aires i Montevideo, els esclaus eren tractats amb menys crueltat que a altres llocs. José Antonio Wilde, a Buenos Aires (1810-80), va dir que:

« los esclavos habían sido tratados con verdadero cariño por sus amos, no habiendo punto de comparación con el trato dado en otras colonias. »

To i que també reconeixia que:

« las amas atormentaban más o menos a esta fracción desventurada del género humana (y que) estaban entre nosotros por lo general muy mal vestidos. »

La mateixa opinió, sobre el millor tracte que s'oferia als esclaus, ens ho van deixar els estrangers que viatjaven a l'actual Argentina. Per exemple, Alexander Gillespie, capità de l'exèrcit britànic durant les invasions angleses, va escriure a les seves memòries que el va sorprendre el bé que se'ls tractava en contrast amb els seus plantadors i prosseguia:

« "Estos infelices desterrados de su país, así que son comprados en Buenos Aires, el primer cuidado del amo es instruir a su esclavo en el lenguaje nativo del lugar, y lo mismo en los principios generales y el credo de su fe"...."Los amos, en cuanto pude observar, eran igualmente atentos a su moral doméstica. Todas las mañanas antes de què el ama fuese a misa, congregaba a las negras en círculo sobre el suelo, jóvenes y viejas, dándoles trabajo de aguja y tejido, de acuerdo con sus capacidades. Todos parecían joviales y no dudo que la reprensión también penetraba en su círculo. Antes y después de la comida, así como en la cena, uno de estos últimos se presentaba para pedir la bendición y dar las gracias, lo que se les enseñaba a considerar como deberes prominentes y siempre los cumplían con solemnidad". »
— Memorias de Alexander Gillespie, Capitán del Ejército Británico[4]

El 1801, les primeres milícies de negres es van organitzar i reglamentar a la Compañia de Granaderos de Pardos y Morenos, com un cos militar segregat a la resta.

Durant les Invasions britàniques del Riu de la Plata (1806), s'originà un aixecament d'esclaus negres a Buenos Aires, encoratjats per l'auge de l'abolicionisme de l'esclavitud a Anglaterra. Creien que l'expedició anglesa arribava sobretot per a oferir-los la seva independència. Però el general anglès, William Carr Beresford no va veure amb bons ulls aquest moviment: Juan Martín de Pueyrredón li va exposar que el país seria una ruïna si no se suprimia la il·lusió dels esclaus a la llibertat i mesures a favor de les "haciendas", de manera que Beresford va emetre un ban en el que ordenava que es fes entendre als esclaus que no es lliberarien. Aquesta mesura va contribuir a la derrota dels anglesos, ja que impulsà als esclaus a lluitar en contra seva.

Després de la derrota dels anglesos, el Cabildo de Buenos Aires va declarar com el seu principal objectiu el fet de " ver modo de desterrar la esclavitud de nuestro suelo ". El 1812, a Bernardo de Monteagudo se li va impedir assumir, com a membre del Primer Triumvirat a causa de la seva "dubtosa filiació materna", al·ludint als seus avantpassats africans; paradoxalment, un dels impugnants fou Bernardino Rivadavia, que també tenia ancestres africans.[5] L'Assemblea de l'Any XIII, el primer cos constituent de l'Argentina, va decretar la llibertat de ventres, però no va reconèixer el dret total a la llibertat dels esclaus. Molts d'aquests van formar part de les milícies i tropes irregulars que van formar l'Exèrcit argentí, sempre en esquadrons segregats. Podien, això sí, en cas que no estiguessin contents amb el seu amo, sol·licitar ser venuts i fins i tots cercar ells mateixos un comprador.

El 1853 es va abolir l'esclavitud. Fins aquell moment, la Llei de rescat obligava als propietaris a cedir el 40% dels seus esclaus perquè fessin el servei militar. Els que feien cinc anys complerts de servei militar, obtendrien la llibertat, però aquest cas va passar poques vegades.

A l'Exèrcit del Nord, que van comandar José de San Martín i Manuel Belgrano, els lliberts negres van compondre fins al 65% de les tropes. San Martín va arribar a considerar que hi havia uns 400.000 afroamericans que podien ser reclutats pels exèrcits argentins.[6]

Els exèrcits de la independència van reclutar a una gran quantitat dels esclaus que existien en els territoris conquerits als reialistes, oferint-los a canvi, la llibertat. Molts d'ells van integrar el Batalló Nº8, que va formar part de la línia de xoc a la batalla de Chacabuco en la que van registrar una gran quantitat de baixes.

Durant el govern de Juan Manuel de Rosas, la població negre de Buenos Aires va arribar a ser el 30% de la total. En aquesta època ja se celebraven els carnavals en la seva forma americana i també es van desenvolupar els ritmes com el candombe i la milonga, que esdevindrien part fonamental del folklore argentí. De Rosas gaudia d'una gran estimació per part de la població negra, i acudia freqüentment als candombes. Molts dels gautxos que desenvolupaven les feines al camp en aquesta època eren afroargentins.

El 1837, Rosas va sancionar una llei que prohibia, de manera expressa, la compravenda d'esclaus en el territori nacional, i el 1840 feu pública la seva declaració de l'abolició total del tràfic d'esclaus pel riu de la Plata, en totes les seves formes. La Constitució Nacional del 1853 va abolir del tot l'esclavitud, però aquesta va quedar del tot establerta, amb la Constitució del 1860, quan es va establir la llibertat dels esclaus dels estrangers dins el territori argentí.

Durant la presidència de Domingo F. Sarmiento (1866-72), van succeir els dos fets als que, segons la història tradicional, se'ls ha assignat l'haver causat la mort en massa dels afroargentins: la Guerra del Paraguai (1871) i l'epidèmia de febre groga a Buenos Aires (1871). Sarmiento havia expressat fortes idees racistes i una clara posició sobre la necessitat d'eliminar el component afroargentí de la població.

Un dels passatges ornamentals de l'obra Martín Fierro, escrita el 1872, i considerat com el llibre nacional de l'Argentina, consisteix en dues trobades del protagonista amb gautxos negres: al primer l'assassina, amb un caire racista, a la primera part del llibre, i amb l'altre, que resulta ser el fill del primer, diversos anys després, sosté una famosa payada (versos).

Després d'abolir-se l'esclavatge, els afroargentins van viure en condicions miserables i discriminats. Això ho prova el fet que dels 14 col·legis que hi havia a Buenos aires el 1857, només dos admetien a nens negres, tot i que el 15% dels alumnes d'aquell any eren afroargentins.[7] De manera similar, el 1829, a Córdoba només hi podien ingressar als col·legis secundaris dos afroamericans per any, i a la universitat només hi van tenir accés el 1853.[8]

Els afroargentins van començar a publicar diaris i a organitzar-se per a la defensa comú. Un dels diaris, "El Unionista", publicà el 1877 una declaració d'igualtat de drets i de justícia per a totes les persones, sense tenir en compte el color de la pell.

Altres diaris van ser "La raza africana, o sea el demócrata negro" i "El Proletario" (1858). Vers el 1880, a Buenos Aires hi havia uns vint diaris d'aquest tipus. A causa d'aquesta activitat organitzativa, alguns investigadors dels moviments socials han considerat que els afroargentins van ser els que van introduir el socialisme i la idea de la justícia social a la cultura argentina.[6]

Els afroamericans també van fer incursions en la política, per exemple, Jose M. Morales, fou un actiu coronel mitrista, que va arribar a ser diputat provincial, constituent i després senador provincial el 1880, mentre que el tinent coronel Domingo Sosa va arribar a ser diputat en dues oportunitats i constituent el 1853.

Què li va passar a la població afroargentina?[modifica | modifica el codi]

La guerra del Paraguai és a la que s'ha atribuït la dràstica disminució de la població afroargentina

Tradicionalment, s'ha afirmat que la població negra de l'Argentina va disminuir des dels inicis del segle XIX, fins a pràcticament desaparèixer. Però, el cens pilot realitzat en dos barris argentins el 2006 sobre el coneixement d'avantpassats que provenien de l'Àfrica subsahariana va verificar que un 5% de la població sap que tenen ancestres africans i que un altre 20% pensen que en podrien tenir, tot i que no ho asseguren. Tenint en compte que la immigració europea va explicar més de la meitat del creixement de la població argentina el 1860, alguns historiadors sostenen que abans que la disminució, el que hi va haver fou un procés d'"invisibilització" de la població afroargentina i les seves arrels culturals.[9] Altres investigadors han sostingut que hi va haver una política deliberada de genocidi dels afroargentins, expressades obertament pel president Domingo F. Sarmiento i que s'executà mitjançant polítiques repressives utilitzant les epidèmies i les guerres com a eina d'extermini en massa.[6]

Les teories que sostenen el genocidi, així com la disminució de la població, utilitzen arguments similars, però es diferencien per l'atribució de la intencionalitat que la primera atribueix a les classes dirigents. Entre les causes que s'han expressat, destaquen:

  • Les nombroses baixes causades per les guerres: els negres van formar part de manera desproporcionada de l'exèrcit argentí en la llarga i cruenta Guerra del Paraguai (1865-70), en la que les pèrdues de vides per ambdós cantons van ser elevades. La historiografia oficial sosté que aquesta circumstància va produir la desaparició de la població negra, mentre que la que sosté el genocidi sosté que el reclutament desproporcionat fou intencional.
  • Les epidèmies, sobretot la de febre groga del 1871: la història tradicional sosté que els epidèmies tingueren un major impacte en les zones on habitava la població més pobre, mentre que la visió que sosté l'existència d'un genocidi, destaca els mecanismes repressius que van permetre als grups de classe alta sortir de les zones afectades per les epidèmies, al mateix temps que van obligar als afroamericans a romandre tancats i agreujar les condicions de salubritat.[6]
  • L'emigració, sobretot a l'Uruguai, on la població negra havia estat històricament més nombrosa i comptava amb un clima polític més favorable.
  • La immigració massiva procedent d'Europa, entre el 1850 i el 1950, fomentada per la Contitución Nacional de 1853,[10] que multiplicaria ràpidament la població del país. Els immigrants europeus haurien desplaçat real i simbòlicament als negres, seguint el projecte de la classe dirigent d'europeïtzació de l'Argentina.
Domingo Faustino Sarmiento, fou un president que va defensar idees racistes i que va presidir el país en els moments als que s'atribueix la mort massiva d'afroargentins

Domingo Faustino Sarmiento, president durant la gran epidèmia de febre groga i la Guerra del Paraguai, tenia una forta posició racista i sostenia la necessitat d'eliminar a la població negra. El 1848, va escriure en el seu diari quan viatjava als Estats Units:

« "La esclavitud de los Estados Unidos es hoy una cuestión sin solución posible; son 4 millones de negros, y dentro de 20 años serán 8. Rescatarlos, ¿quién paga los 1.000 millones de pesos que valen? Libertos, ¿qué se hace con esa clase negra odiada por la raza blanca?... La esclavitud es una vegetación parásita que la colonización inglesa ha dejado pegada al árbol frondoso de las libertades. No se atrevieron a arrancarla de raíz cuando podaron el árbol, dejando al tiempo que la matase, y la parásita ha crecido y amenaza desgajar al árbol entero..." »

De la mateixa manera, anys després va escriure:

« Llego feliz a esta Cámara de Diputados de Buenos Aires, donde no hay gauchos, ni negros, ni pobres »
— Citado por Ruchansky

Les expressions de Sarmiento són un exemple de l'actitud presa per l'Estat Argentí, després de l'abolició de l'esclavatge, modificant les classificacions censals perquè no quedessin registres de la seva presència, eliminant les categories de població "negra" o "morena", per a fusionar-la amb altres grups sota el títol de "trigueña".

Alguns dels escassos investigadors de la situació dels afroargentins a la fi del segle XIX, han sostingut que el suposat desplaçament per part dels immigrants europeus no resulta compatible amb el fet de l'alta tassa de masculinitat d'aquests darrers. Ans al contrari, aquesta dada suggereix fortament un alt grau de mestissatge entre els europeus i les afroargentines.

També cal tenir en compte que els immigrants europeus no es radicaren massivament a les províncies del nord, on la població negra era majoritària.

El 1880, el percentatge oficial de població negra fou computat en un 1,8% del total. A partir d'aquest moment no serà registrada pels censos. La posició de l'Estat tornà a fer-se explícita quan es va realitzar el Cens Nacional del 1895, quan els seus responsables van afirmar que:

« "No tardará en quedar la población unificada por completo formando una nueva y hermosa raza blanca".[11] »

A partir de llavors i durant gairebé un segle, a Argentina gairebé no es va realitzar cap estudi que es referís als afroargentins.

A partir de la dècada dels anys 30 del segle XX, van començar a produir-se grans migracions internes de treballadors camperols vers Buenos Aires i altres centres urbans, buscant integrar-se com obrers fabrils, en el procés industrialitzador que hi havia a aquella època. A partir de la dècada dels anys 40, la seva presència es va fer multitudinària i foren anomenats despectivament per amplis sectors de la classe mitjana i alta, cabecitas negras.

Justament a les últimes dècades, han començat a aparèixer investigacions, tant històriques com sociològiques, orientades a la població negra, amb resultats que han estat rebuts amb sorpresa, i fins i tot a vegades, amb refús, per amplis sectors.

Els mecanismes d'invisibilització i discriminació física i cultural dels afroargentins va tenir una manifestació pública el 2002, quan una funcionària de migracions va denunciar erròniament a una ciutadana argentina per falsificació del passaport, argumentant que "no podia ser argentina i negra".[12]

En els últims anys s'han multiplicat els estudis, activitats i organitzacions relacionades amb la població afroargentina. El resultat general indica una presència tant física com cultural molt major de la que se suposava oficialment.

Influència cultural[modifica | modifica el codi]

El tango, música i ball afro-rioplatenca

Possiblement, l'efecte més durador de l'influx negre a Argentina sigui el tango, que cobra part de les seves característiques de les festivitats i les cerimònies que desenvolupaven els esclaus en els seus anomenats tangós, les cases de reunió en les que s'agrupaven amb el permís dels seus amos. La milonga i la chacarera també es nodreixen de la seva influència, igual que la payada; en l'obra fictícia nacional Martín Fierro hi va aparèixer el payador negre Gabino Ezeiza. El pianista Rosendo Mendizábal, autor de El entrerriano, era negra, així com Cayetano Silva, compositor de la música de la Marcha de San Lorenzo. I Zenón Rolón, que va escriure la marxa fúnebre que el 1882 s'executà en honor al Libertador José de San Martín, quan es van retornar les seves restes a Argentina.

El dialecte argentí està ple de termes africans, per exemple: mina (dona), mucama, mondongo, quilombo, banana, arroró, marote. I encara més, molt lèxic del lunfardo són també del mateix origen: mandinga, milonga, zamba,etc.

En els aspectes religiosos, a més de les celebracions del Carnaval, hi ha més manifestacions religioses afroargentines, com la veneració de Sant Baltasar (el rei mag) i de sant Benet.

Tot i això, el racisme encara és molt important avui en dia. Els termes "negre, negrita, morocho o cabecita negra" - dirigits a persones d'una altra classe social, però amb un fort contingut semàntic vinculat a la raça- segueixen essent utilitzats, encara que les seves víctimes tot sovint són persones d'origen amerindi o fins i tot d'origen europeu.[13]

Poemes d'afroargentins[modifica | modifica el codi]

En medio de mi pueblo estoy aislado,
porque donde mi cuna se meció
con ímpetu arrojada de su lado,
una raza de parias ha quedado
y a aquella raza pertenezco yo.
Y ni patria tenemos, si existe,
de su seno nos supo conscribir;
las cargas sean para un hombre triste.
Y si un solo derecho nos asiste,
ha de ser el derecho de morir.
(1869) Horacio Mendizabal, poeta afroporteño.


Ah maldito, maldito mil veces
seas blanco sin fe, tu cruel memoria
es eterno baldón para tu historia.
(1878) Casildo Thompson, poeta afroporteño.


Ya no hay negros botelleros,
ni tampoco changador,
ni negro que vende fruta,
mucho menos pescador;
porque esos napolitanos
hasta pasteleros son
y ya nos quieren quitar
el oficio de blanqueador.
Ya no hay sirviente de mi color
porque bachichas toditos son;
dentro de poco ¡Jesús por Dios!
bailarán zamba con el tambor.
Anónimo, probablemente de fines del siglo XIX.

Categories colonials racials[modifica | modifica el codi]

Durant l'època colonial, les autoritats espanyoles van qualificar com diferents varietats de "creuaments", derivades de la unió de persones negres africanes amb persones d'altres orígens ètnics. Els noms utilitzats foren:

  • Mulat (del terme "mula"): creuament de negre amb blanc.
  • Terceró: Creuament de blanc/a amb mulat/a
  • Quarteró: Creuament de blanc amb terceró.
  • Quinteró: Creuament de blanc amb quarteró.
  • Zambos: Creuament de negre amb indi/a
  • Zambos prietos: Que tenien un fort color negre.
  • Salto atrás: Quan un fill era més negre que els seus pares.

Socialment, tenir un "encreuament" a l'arbre genealògic, era una taca. Aquestes classificacions, així com altres freqüents en la cultura colonial, com "mestís" o Cholo. En alguns casos, conegudes personalitats històriques es van trobar amb aquesta situació, com Bernardo de Monteagudo i Bernardino Rivadavia, que van ser qualificats de mulats.

Racisme a Argentina basat en el color de la pell[modifica | modifica el codi]

A Argentina, igual que als altres estats d'Amèrica, el racisme relacionat amb el color de la pell o amb l'origen africà de les persones es remunta als temps de la dominació colonial. En el règim de castes imposat per Espanya, les descendents de persones provinents d'Àfrica negra ocupaven un lloc encara més baix que els descendents dels amerindis.

El racisme colonial va passar en certa mesura a la cultura argentina, com ho mostren alguns comentaris racistes del president Domingo F. Sarmiento o certes frases incloses en la literatura nacional. A mitjans del segle XIX eren comuns els duels a mort entre gautxos mestissos i afroargentins. A la literatura argentina, es representaren aquestes disputes amb tint racista en un famós passatge del llibre de José Hernandez, el Martín Fierro, editat el 1870, en el que el personatge principal es bat a dol amb un gautxo negre, després d'insultar a la seva novia i insultar-lo a ell amb el vers:

« A los blancos hizo Dios,
a los mulatos San Pedro,
a los negros hizo el diablo

para tizón del infierno. (cap. 7)

»

Uns quants anys després, el 1878, Hernández publica la segona part del seu famós llibre, en el que Fierro sosté una famosa payada en la debat sobre temes filosòfics (la vida, la creació, l'existència) amb un altre gautxo negre que resulta ser el fill de l'anterior i únic personatge alfabetitzat del famós llibre. Demostrant l'evolució del personatge i probablement de la societat argentina en processos de rebre a milions d'immigrants europeus, en aquesta ocasió, Martin Fierro va evitar el duel.

La invisibilització deliberada dels afroargentins i la seva cultura és una altra manifestació del racisme a Argentina.

El 2006, la presidenta de l'Instituto Nacional contra la Discriminación, la Xenofobia y el Racismo (INADI) va reconèixer la invisibilització dels afroargentins amb les següents paraules:

« Los afros en la Argentina han sido «invisibilizados» y hoy siguen invisibles. Este es el resultado de un proceso de diáspora producido por el esclavismo y su transformación en servidumbre... La actual estratificación social los ubica en la pobreza. »
[14]

Un tipus especial de discriminació s'ha generalitzat des de mitjans del segle XX, utilitzant termes despectius com "cabecitas negras", "negros", "negritas", "negrada", que estan relacionats sobretot amb treballadors de classes baixes. En molts casos, s'han "racialitzat les relacions socials",[15] i simplement s'utilitza el terme "negre" per a denominar de forma despectiva el treballador o la treballadora, sense cap relació amb el color de la seva pell. En les relacions laborals, és d'ús habitual entre les persones que tenen càrrecs d'importància en empreses en ús de personal, de referir-se als treballadors com "los negros". També és habitual en la vida política, referir-se als simpatitzants amb el peronisme com "negros".

En aquesta manifestació particular del racisme, a Argentina, s'ha unificat el terme negre o negra, la discriminació de persones ameríndies, als immigrants llatinoamericans i els seus descendents i la dirigida contra els afroargentins.

Una manifestació d'aquest racisme actual es troba en les cançons utilitzades per les aficions de futbol. Per exemple, s'acusa a l'afició dels Boca Juniors de ser "negros sucios de Bolivia y Paraguay".[16][17]

Associacions i organitzacions[modifica | modifica el codi]

El 9 d'octubre de 2006 es va crear el Foro de Afrodescendientes y Africanos en la Argentina amb l'objectiu de promoure el pluralisme social i cultural i la lluita contra la discriminació d'una població que seria d'uns dos milions d'habitants, a Argentina.[14]

L'Instituto Nacional contra la Discriminación (INADI) és l'organisme públic encarregat de combatre contra la discriminació i el racisme.

Afroargentins notables[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Casi dos millones de argentinos tienen sus raíces en el Africa negra, Censo Piloto, Clarín, 9 de junio de 2006
  2. Negros en el país, censan cuantos hay y como viven Clarín, 2 de abril de 2005
  3. La presencia negroafricana en la Argentina: pasado y permanencia, por Miriam Victoria Gomes, Bolteín digital de la Biblioteca del Congreso, Nº 9, 2006
  4. citado en Crónica Histórica Argentina, Tomo I, (1968) Ed. CODEX p. 20.
  5. Chumbita, Hugo (2004). Hijos del País, Buenos Aires : Emecé, pag. 93.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 El genocidio negro en Argentina, Argenpress, 2002
  7. Diario Clarín, 9 de diciembre de 1995
  8. Buenos Aires Negra, pág 168, Daniel Schávelzon
  9. Presencia negra y mecanismos de invisibilización, Miriam Gómez, Jornadas de Patrimonio Cultural Afroargentino, Gobierno de la Ciudad de Buenos Aires, 2006
  10. La Constitución Nacional de 1853 establecía en el artículo 25: "El Gobierno federal fomentará la inmigración europea".
  11. Segundo Censo Nacional 1895, pág 48
  12. Una mujer denunció que la discriminaron por ser negra, Clarín, 24 de agosto de 2002
  13. Actualmente, en las relaciones laborales argentinas, resulta habitual qualificar despectivamente al personal como "los negros", abarcando con el concepto tanto a los trabajadores de piel oscura como a los de piel clara
  14. 14,0 14,1 Lanzamiento del Foro de Afrodescendientes y Africanos en la Argentina en la Plaza Dorrego. Diario Clarín, 10 de octubre de 2006.
  15. Margulis,1998:79 y ss
  16. Libertad de circulación de los trabajadores en el Mercosur (OIT, 2004)
  17. Gándara, Lelia Mabel. (1997) "Las voces del fútbol. Análisis del discurso y cantos de cancha". Literatura y Lingüística, 10, pp. 43 66. ISSN 0716-5811

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gomes, Miriam Victoria. «La presencia negroafricana en la Argentina. Pasado y permanencia». A: Historia Integral Argentina, tomo V: De la Independencia a la Anarquía. Buenos Aires: Centro Editor de América Latina, 1970. 
  • Gonzalez Arzac, Alberto. La esclavitud en la Argentina, 1974. 
  • Lanuza, José Luis. Morenada: una historia de la raza africana en el Río de la Plata, 1967. 
  • Ruchansky, Emiliio (2006), "¿Negros en Buenos Aires?, Adital Documentación (24 de juliol de 2006).«Enllaç». [Consulta: 19 de juliol de 2012].
  • Schávelzon, Daniel. Buenos Aires negra, arqueología histórica de una ciudad silenciada., 1999. ISBN 950-04-2459-2. 
  • Wilde, José Antonio. Buenos Aires desde setenta años atrás. «Buenos Aires: 01 - Wikisource». [Consulta: 19 de juliol de 2012].. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]