Afrobritànics

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els afrobritànics són els britànics amb ascendència africana o caribenya. També són coneguts amb el terme britànics negres. També són considerats afrobritànics els immigrants negres de Brasil o dels Estats Units.

Història[modifica | modifica el codi]

Segle XVI[modifica | modifica el codi]

Als inicis del segle XVI van arribar africans a Londres, quan Caterina d'Aragó va viatjar a Londres amb un grup de servents africans. També, quan es van començar a obrir línies comercials entre Londres i l'Àfrica Occidental també van començar a immigrar africans a Londres. A finals del segle, Elisabet I va declarar que els negres havien de ser arrestats i expulsats del seu reialme.[1]

Segles XVII i XVIII[modifica | modifica el codi]

Gravat de William Hogarth, Four Times of the Day: Noon (1738) ens mostra dos residents londinencs negres.

En aquests segles hi hagué un augment dels assentaments de negres a Londres. Gran Bretanya estava involucrada en el comerç d'esclaus atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica. Alguns africans servien com a servents de capitans, oficials, comerciants, propietaris de plantacions i personal militar. També hi havia un petit nombre de lliberts i de mariners procedents de l'Àfrica Occidental. Aquests eren objecte de la discriminació racial.

El comerç d'esclaus fou el factor més important en el desenvolupament de la comunitat negra britànica. Això es va veure sobretot a les ciutats portuàries involucrades en el comerç com Liverpool (des del 1730)[2] i Bristol.

La legalitat de l'esclavitut a Anglaterra havia estat qüestionada ja el 1569 (Decisió Cartwright), que va decidir que Anglaterra era massa pura per a acceptar l'esclavitut. Això no fou contestat legalment fins al cas Somerset, del 1772, en que es jutjava a James Somersett un esclau fugitiu de Virgínia. El judici va concloure que Somersett no havia de ser forçat a abandonar Anglaterra conra la seva voluntat.

Al voltant de la dècada dels 50 del segle XVIII, Londres va esdevenir la llar de molts negres, jueus, irlandesos, alemanys i hugonots. A la meitat del segle, els negres eren entre un 1% i un 3% de la població de Londres.[3] Els negres no eren ben vistos a l'Anglaterra de l'època. Alguns dels activistes negres del segle eren Olaudah Equiano, Ignatius Sancho i Quobna Ottobah Cugoano.

Amb el suport d'altres britànics, aquests activistes demanaven que els negres fossin alliberats de l'esclavitut. Els negres londinencs protestaven contra l'esclavitut i el comerç d'esclaus. L'estatus dels afrobritànics no estava del tot clar: si bé els negres lliures no podien ser esclavitzats, si es portaven esclaus a anglaterra, aquests eren considerats com propietat dels seus amos. Durant aquesta època, Lord Mansfield va declarar que un esclau no podia ser forçat a estar amb el seu amo. En aquest període, van anar a Anglaterra molts soldats esclaus que havien lluitat per Gran Bretanya a la Guerra d'Independència dels Estats Units. Molts d'aquests soldats van passar a formar part de la població pobre londinenca. La majoria dels negres londinencs no eren esclaus però vivien com a servents d'anglesos. Van esdevenir els pobres negres.[4]

Al final del segle XVIII, hi ha molts escrits sobre els pobres negres. Un exemple són les obres d'Equiano, que va esdevenir un portaveu no oficial de la comunitat afrobritànica.

Els Londinecs negres, encoratjats pel Comité per l'auxili dels pobres negres, es van decidir a emigrar a Sierra Leone i van formar la primera colònia britànica a l'Àfrica. Ells van demanar que el seu estatus de britànics fos reconegut a causa del seu servei a l'exèrcit britànic.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

A principis del segle, molts grups de soldats i mariners negres que havien participat en les Guerres Napoleòniques es van assentar a Londres. El 1807 es va abolir el comerç d'esclaus britànic i el 1834 s'abolí completament tot el comerç d'esclaus a l'Imperi Britànic. Això va fer declinar l'entrada d'africans subsaharians a Londres i Anglaterra.

El segle XIX també fou l'època del racisme científic. Els blancs creien que eren una raça superior i que els negres no eren tan intel·ligents com els blancs. A finals de segle va acabar el primer període d'immigració negre a gran escala a Anglaterra i Londres. Aquest declivi de la immigració va ser seguit per una incorporació gradual dels negres i els seus descendents a la societat blanca predominant.

Durant la meitat del segle XIX, hi havia restriccions a la immigració africana. A finals del segle XIX es podien trobar petites comunitats d'origen africà a ciutats com Canning Town,[5] Liverpool i Cardiff. Aquestes eren degudes a les noves línies marítimes que es van establir amb el Carib i l'Àfrica Occidental.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Abans de la Segona Guerra Mundial, les comunitats afrobritàniques més importants es troben en les ciutats portuàries del Regne Unit: Londres, Liverpool, Bristol i Cardiff.

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

La Primera Guerra Mundial fou un altre període de creixement de població d'orígen africà a Londres. Fou a causa de l'arribada de mariners i soldats. Al mateix temps, també continuà la presència de petits grups d'estudiants africans o caribenys que vivien a Londres. Aquests grups són considerats actualment com les comunitats negres més antigues de Londres.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

La Segona Guerra Mundial va significar un altre període de creixement dels immigrants africans i caribenys a Londres i Gran Bretanya. Eren mariners i treballadors de l'exèrcit. Un d'aquests afrobritànics, Learie Constantine, va arribar a ser oficial de la Royal Air Force, després que fos exclòs d'una feina en un hotel londinenc.[6]

De totes maneres, fou després de la Segona Guerra Mundial quan hi va haver l'influx més important de població afrobritànica, sobretot des de les Índies Britàniques Occidentals. Aquesta migració s'anomenava "Windrush", en referència a un vaixell homònim que el 1948 va portar el primer gran grup d'immigrants caribenys al Regne Unit.[7] Tot i que tenien la nacionalitat britànica, es produïren friccions amb la majoria blanca i van romandre relativament tancats, creant les arrels del que esdevindria la identitat afrobritànica diferenciada.

El 1962 es va aprovar la Commonwealth Immigrants Act, que era una mica més oberta que lleis migratòries anteriors. El 1975 va emergir una nova veu afrobritànica: David Pitt, que va entrar a la Cambra dels Lords. Parlà contra el racisme i a favor de la igualtat de tots els britànics. Al mateix temps es van elegir quatre parlamentaris afrobritànics.

Des de la dècada dels 8, la majoria dels immigrants negres han arribat directament d'Àfrica, sobretot de Nigèria, Ghana, Kenya, Zimbabwe i Sud-àfrica. Els nigerians i ghanians han estat especialment ràpids a adaptar-se a la vida britànica. La ràtio de casaments inter-racials entre britànics nascuts a Àfrica i britànics nadius és baixa, sobretot comparada amb els caribenys, que estan més adaptats a la cultura britànica.

El cens del 1991 manifesta que hi ha mig milió d'afrobritànics a Londres. El 1992, el nombre de negres al Parlament fou de sis parlamentaris, i el 1997 ja n'hi havia nou. Tot i això els afrobritànics encara tenen molts problemes: la ràtio d'aturats és més alta que la d'altres poblacions.

Avui la població negra de Londres és 1.001.000, un 13% de la població de la ciutat. El 5% dels londinencs són caribenys, el 7% són africans i l'1% són d'altres llocs d'Amèrica.[8]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Població[modifica | modifica el codi]

Segons el Cens del 2001, 565.876 britànics eren negres caribenys, 485.277 negreafricans i 97.585 com altres negres. El total d'1.148.738 persones eren considerats en el cens com negres o negres britànics. Això significa que eren el 2% de la població.[9]

Des del 2001, la població afrobritànica ha augmentat degut a una migració a gran escala soretot des de Nigèria, Ghana, Angola i la República Democràtica del Congo. Segons les estimacions més recents, els afrobritànics són gairebé 2 milions de persones, tot i que algunes fonts els situen a prop dels 3 milions.[10][11]

El 2006, els afrobritànics són almenys el 3% de la població. Les poblacions negres d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord són considerablement inferiors que les d'Anglaterra. La piràmide de població dels afrobritànics és molt juvenil. Això significa que encara que la immigració s'aturés, la població negra britànica seguira augmentant.

Distribució de la població[modifica | modifica el codi]

Els afrobritànics viuen sobretot a les grans ciutats i a les àrees metropolitanes del país.[12]

Comunitats afrobritàniques més importants
Gran Londres 1,100,000
Birmingham Metro Area 176,700
Lambeth, South London 65,800
Southwark, South London 64,400
Lewisham, South London 63,700
Croydon, South London 55,900
Newham, East London 55,400
Brent, North West London 54,300
Hackney, East London 51,300
Haringey, North London 47,200
Waltham Forest, East London 39,300
Gran Manchester 38,300
Redbridge, North East London 26,200
Leeds 21,000
Sheffield 18,300
Bristol 16,100
Wolverhampton 16,000
Hillingdon, West London 15,000
Liverpool 12,200
Coventry 11,800
Bradford 11,000
Sandwell 14,769

Ciutats de més de 7 milions d'habitants

Més d'un milió

Més de 700.000

Més de 500.000

Més de 400.000

Més de 300.000

Més de 200,000

Més de 100,000

Més de 50,000

Més de 10,000

Evolució de la població[modifica | modifica el codi]

Aquesta taula ens mostra l'evolució de la població dels sub-grups de població afrobritànica entre el 2001 i el 2008 corresponent només a Anglaterra.[13]

Any Afrocaribenys Negroafricans Altres negres Fills de caribenys i blancs Fills de negroafricans i blancs Total
2001 569,800 491,100 97,400 234,400 78,300 1,471,000
2002 574,500 532,200 100,200 242,100 83,500 1,532,500
2003 581,000 578,600 103,700 250,000 89,400 1,602,700
2004 586,500 620,500 107,000 258,100 95,300 1,667,400
2005 590,400 658,500 110,400 266,300 101,400 1,727,000
2006 595,000 701,100 113,900 274,700 107,600 1,792,300
2007 600,700 746,700 117,300 283,300 113,900 1,861,900
2008 604,200 783,700 120,600 292,100 120,400 1,921,000
2009 609,100 825,200 124,600 301,100 127,300 1,987,300

Cultura[modifica | modifica el codi]

Els afrobritànics han estat a Gran Bretanya durant centenars d'anys. Hi ha moltes diferències entre els diferents afrobritànics, però la seva cultura ha estat acceptada com una part vital de la cultural del Regne Unit modern.

Dialecte[modifica | modifica el codi]

L'anglès dels afrobritànics és una varietat de l'anglès parlada per molts britànics amb ancestres afrocaribenys. Aquest dialecte està molt influenciat per l'anglès jamaicà.

Música[modifica | modifica el codi]

La música negra britànica és una part important de la música britànica. Des del segle XVIII hi ha músics negres a Gran Bretanya, com George Bridgetower. A les dècades del 70-80, el gènere musical 2 Tone (un segon resurgiment de l'ska) va esdevenir molt popular entre els joves britànics. Una barreja entre punk, ska i pop es va fer molt popular entre les audiències. Algunes bandes famoses són The Selecter, The Specials, The Beat i The Bodysnatchers.

La música negra britànica algunes vegades reflecteix influències caribenyes o a vegades s'inspira en gèneres negre-americans com el hip hop i el rap. Aquesta ha desenvolupat la seva pròpia identitat distintiva. El gènere musical grime fou inventat a Londres. Aquest estil és viu tant a Gran Bretanya com al Carib i a l'Àfrica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bartels, Emily. «Too many Blackamoors: deportation, discrimination, and Elizabeth I». Studies in English Literature, 1500-1900, 22 març 2006.
  2. Black liverpool: the early history of Britain's Oldest Black Community 1730 - 1918 per Ray Costello, Picton Press, Liverpool 2001
  3. Bartels, Emily C. «Too Many Blackamoors: Deportation, Discrimination, and Elizabeth I». Studies in English Literature, 2006.
  4. File, Nigel and Chris Power (1981), Black Settlers in Britain 1555-1958. Heinnemann Educational. http://www.chronicleworld.org
  5. Geoffrey Bell, The other Eastenders : Kamal Chunchie and West Ham's early black community (Stratford: Eastside Community Heritage, 2002)
  6. Rose, Sonya. «Race, empire and British wartime national identity, 1939–45». Historical Research, 74, 184, May 2001, pàg. 224. DOI: 10.1111/1468-2281.00125.
  7. [enllaç sense format] http://www.icons.org.uk/theicons/collection/ss-windrush icons: a portrait of England: SS Empire Windrush
  8. Check Browser Settings
  9. «Population size: 7.9% from a minority ethnic group». Office for National Statistics, 2003-02-13.
  10. Country ProFitxer: Nigeria. Foreign and Commonwealth Office. February 13, 2008. Retrieved on September 13, 2008]
  11. «Ghanaians in the UK today».
  12. Neighbourhood Statistics Home Page
  13. Neighbourhood Statistics Black British population change this millennium

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]