Agnès de Peranda i Clara de Janua

serventes de Déu Agnès de Peranda, i Clara de Janua, o de Porta, o santes Agnès i Clara
Antic convent de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona; pintura del final del s. XVII
verges i religioses
Naixement	primer terç del segle XIII Assís? (Itàlia)
Defunció	17 de setembre de 1281 (Agnès); final del s. XIII (Clara) Barcelona (Catalunya)
Enterrament	Monestir de Sant Benet de Montserrat (Monistrol de Montserrat)
Veneració en	Església Catòlica Romana (culte local)
Beatificació	No han estat beatificades; venerades com a santes a la comunitat clarissa
Festivitat	17 de setembre
Fets destacables	Fundadores del primer convent de clarisses de la Corona d'Aragó
Orde	Clarisses
Iconografia	Hàbit de clarissa

Agnès de Peranda (Assís?, Itàlia, segle XIII - Barcelona, 17 de setembre de 1281) i Clara de Janua o de Porta (morta al final del segle XIII) foren dues religioses, potser italianes, fundadores del primer convent de clarisses de Barcelona. Són venerades com a santes per la comunitat del monestir i al si de l'orde; no han estat beatificades, però, i han estat proclamades serventes de Déu per l'Església catòlica.

Biografia

Santa Clara de Barcelona abans de 1936, on foren sebollides les dues monges entre 1715 i 1936.

Els seus noms estan units a la llegenda fundacional del primer monestir de l'Orde de Santa Clara en terres catalanes, el convent de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. Les fonts escrites daten del segle XVI i es basen en la tradició oral de la comunitat.

Segons aquesta tradició, Agnès era familiar de Clara d'Assís, la filla de Peranda o Penenda, germana de santa Clara, i de Martino Corano; al seu torn, l'altra fundadora Clara de Porta, era neboda d'Agnès. La santa d'Assís les hauria enviat a fundar un monestir de l'orde a la Corona d'Aragó. Arribaren de manera miraculosa a la platja de Barcelona en una barqueta sense rems ni veles. En aquell lloc fundaren el monestir, que hi subsistí fins al 1715, a l'actual Parc de la Ciutadella. El relat és fabulós i totalment llegendari, tot i que podria respondre a una suposada arribada de dues dones salvades d'un naufragi.

Les dades certes que en tenim es limiten al fet que en 1236 hi ha constància escrita de la fundació del monestir, sota la advocació de sant Antoni i santa Clara, i que Agnès en fou la primera abadessa. Governà el cenobi durant prop de quaranta-set anys. En aquest abadiat posà les bases jurídiques, comunitàries i patrimonials del monestir. L'autoritat i prestigi d'Agnès feu que el monestirs tingués nombrosos llegats i deixes que incrementaren el patrimoni comunitari. Redactà unes ordinacions per als clergues beneficiats de l'església del monestir (1260).

Com a monja, fou exemplar en la seva vida d'austeritat i penitència, i destacà per la seva virtut; era visitada pels fidels que li demanaven consell espiritual, i per humilitat va voler renunciar a l'abadiat, però no li fou permès pel Papa, que li escrigué una carta que és testimoni del prestigi de l'abadessa. Morí el 17 de setembre de 1281.

Clara, també tingué una vida virtuosa i morí en llaor de santedat, no gaire després que la seva tia.

Veneració

Monestir benedictí de Sant Benet de Montserrat, actual lloc d'enterrament de les dues monges.

En la seva vida religiosa, ambdues tingueren fama de santedat, que es confirmà quan moriren i començà el procés de devoció i santificació, i els seus cossos foren venerats, i se'ls atribuïren miracles i guariments. Se n'incoà el procés de beatificació al final del segle XVII i més tard en 1912, però no va reexir. El segon procés fou promogut pels caputxins de Sarrià.

Les seves restes foren venerades al monestir, especialment per la gent de mar. El 12 d'agost, festa de Santa Clara d'Assís, es feia una processó d'homenatge a les dues fundadores, i se n'obria el sepulcre per passar cotons per les restes, que es creien miraculoses. En 1460, uns senyals miraculosos (unes llums que es posaven sobre la tomba) provocaren el trasllat dels cossos del cementiri comú a l'església, amb posteriors trasllats fins a la Capella de les Santes, vora l'altar major en 1725. Les restes acompanyaren la comunitat en els seus trasllats: de 1715 a 1952 foren al Convent de Santa Clara de Barcelona (al Palau Reial Major) i, des de llavors, són al monestir benedictí de Sant Benet de Montserrat.

L'abadessa Dorotea Çarovira, el 1632, n'escrigué una biografia; juntament amb les dades aportades per Antoni Vicenç Domènec, formen el relat tradicional que es transmet als martirologis franciscans.

Bibliografia

• Domènec, Antonio Vicente. Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña. Gerona: Gaspar Garrich, 1602.
• Jornet Benito, Núria. «Inés de Peranda y Clara de Janua: dues figures carismàtiques o la fundació del monestir de Sant Antoni de Barcelona». Duoda: revista d’estudis femenistes, 22, p. 41-57.
• Diccionari biogràfic de dones. "Agnès, de Peranda".
• Vinyolas, Pablo. Santa Inés de Peranda de Asís y Santa Clara de Janua en Barcelona y su culto inmemorial. Barcelona: Vila, Aleu y Domingo, 1930.