Agustí d'Hipona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Sant Agustí» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Sant Agustí (desambiguació)».
Sant Agustí d'Hipona

Representació més antiga de St. Agustí (s. VI), a Sant Joan del Laterà.
Doctor de l'Església (1295, proclamat per Bonifaci VIII), Doctor de Gràcia, Pare Llatí de l'Església, confessor, bisbe
Nom secular Aureli Agustí (Aurelius Augustinus)
Naixement 13 de novembre de 354
Tagaste (Numídia, avui Souk Ahras, Algèria)
Defunció 28 d'agost de 430 (als 75 anys)
Hipona (Numídia, avui Annaba, Algèria)
Enterrament San Pietro in Ciel d'Oro a Pavia (Itàlia)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, Ortodòxia Oriental, Església Anglicana, Luteranisme
Canonització antiga
Lloc de pelegrinatge Pavia, Hipona
Festivitat 28 d'agost (a les esglésies orientals, 15 de juny)
Fets destacables teòleg i filòsof, un dels més influents de la filosofia medieval
Iconografia Robes de bisbe; nen, petxina; colom; ploma i llibre, escrivint; maqueta d'església a la mà; cor ferit o en flames
Patronatge professors universitaris; orde de Sant Agustí; teòlegs; blanquers (a Barcelona); cervesers; Felanitx, Avilés

Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com a Agustí d'Hipona o Sant Agustí (Tagaste, 13 de novembre del 354 - Hipona, 28 d'agost del 430) és una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de la teologia. Se'l considera un dels pensadors fonamentals de la història occidental.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Agustí d'Hipona va néixer el 354 a Tagaste (Numídia), actualment Souk Ahras, part d'Algèria.[1] Així doncs, era d'ascendència berber.[2] La seva mare, santa Mònica,[3] era una cristiana devota, i el seu pare, Patrici -mort vers el 424-, era pagà.

A l'edat d'onze anys, fou enviat a una escola a Madaura, una petita ciutat numídia a unes 19 milles de Tagaste. Allí fou familiaritzat amb l'educació clàssica llatina -retòrica, literatura, etc.-, així com amb les creences paganes i les seves pràctiques.[4] L'any 369 i el 370, es va quedar a casa; durant aquest període va llegir l'Hortensius, un diàleg de Ciceró, que el marcà profundament i li despertà l'interès per la filosofia.[1] Més endavant, Agustí consideraria a Ciceró com una autoritat contra les fal·làcies acadèmiques.

Als disset anys, gràcies a la generositat d'un conciutadà, Romanius,[1] va poder marxar a Cartago, per prosseguir amb la seva educació en retòrica. Allí queda impressionat per la retòrica i les creences del maniqueisme, de manera que s'hi adhereix, per desgrat de la seva mare, profundament cristiana. En la seva joventut, Agustí viu una vida hedonista, i a Cartago, estableix una relació amb una dona jove, Floria Aemilia, que seria la seva concubina durant més de quinze anys. En aquest període, tenen un fill, Adeodat (Adeodatus).[5] Durant el 373 i 374, Agustí ensenya gramàtica a Tagaste. L'any següent, es trasllada a Cartago per dirigir una escola de retòrica, i s'hi quedaria durant nou anys.[1] Molestat pel comportament dels estudiants de Cartago, el 383 es trasllada a Roma per establir-hi una escola, perquè hi practiquessin els millors i més brillants rètors. Tanmateix, el deceberen les escoles romanes, que considerà apàtiques. Quan arribà el moment de pagar els seus honoraris, els estudiants marxaren. Els amics maniqueus el presentaren al prefecte de la ciutat de Roma, Quint Aureli Simmac, a qui se li havia demanat de recomanar un professor de retòrica per a la cort imperial de Milà.

Agustí aconsegueix la feina i es trasllada a Milà. En aquesta època, abandona la doctrina maniqueista, en part a causa de la decepció que s'endugué en conèixer un dels teòlegs més importants del moviment, i abraça l'escepticisme acadèmic, lligat al moviment de la Nova Acadèmia. A Milà, la seva mare el pressiona per convertir-se. Els seus estudis en neoplatonisme l'estaven portant en aquesta direcció, així com el consell del seu amic Simplicianus.[1] Tanmateix, qui influïa més sobre Agustí era el bisbe de Milà, Ambròs, mestre de retòrica com Agustí, però amb més edat i més experiència.

L'estiu de l'any 386, després de llegir sobre la vida de Sant Antoni Abat, que l'inspirà molt, Agustí va tenir una profunda crisi personal i va decidir convertir-se al cristianisme, abandonar la seva feina de rètor i la posició de professor a Milà, abandonar qualsevol idea de matrimoni, i dedicar-se exclusivament a servir a Déu, respectant el celibat. Un punt clau en la seva conversió va ser el fet de sentir la veu d'un nen al seu jardí de Milà que li cantà tolle, lege (aixeca't i llegeix). Va agafar el text més proper a ell, que era l'Epístola als romans de Sant Pau, i la va obrir aleatòriament a 13:13-14, on es diu: "Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals." [6] Agustí detallaria aquesta conversió a les Confessions, que esdevindrien un clàssic no només de teologia cristiana, sinó fins i tot en la història de la literatura universal. Ambrosi va batejar Agustí, juntament amb el seu fill, Adeodat, en la Vigília Pasqual l'any 387, a Milà, i poc després va retornar cap a Àfrica. En el viatge de retorn, la seva mare va morir, i el seu fill després també. Agustí va quedar-se sol, sense família.

En arribar a Àfrica va vendre tot el seu patrimoni i va donar els diners als pobres. L'únic que va conservar va ser la casa de la seva família, que va convertir en un centre monàstic per a ell i un grup d'amics.[1] L'any 391 va ser ordenat sacerdot a Hippo Regius (avui Annaba, a Algèria). Va esdevenir un famós predicador; es conserven més de 350 sermons que es creu que són autèntics. Va atacar especialment el maniqueisme, a què abans s'hi havia adherit.

L'any 396 va passar a ser bisbe coadjutor d'Hipona (assistent amb el dret a successió a la mort del bisbe), i fou bisbe poc després. Mantindria el bisbat fins a la seva mort, el 430. Agustí va treballar incansablement a intentar convèncer la gent d'Hipona, que constituïa un grup divers, tant en races com en religions, i convertir-los a la fe catòlica. Va abandonar el monestir, però va continuar portant una vida monàstica a la residència episcopal.

Poc abans de la seva mort, l'Àfrica romana va ser envaïda pels vàndals, una tribu amb simpaties per l'arrianisme. La primavera del 430, van arribar a la ciutat d'Hipona i la van assetjar. Agustí va morir durant aquell setge.

La tradició diu que el cos d'Agustí va ser traslladat després a Pavia, on podria romandre-hi fins avui en dia.[1] No obstant això, una altra versió afirma que les seves restes van ser traslladades primer a Càller (Kalares). A la Cripta de Sant'Agostino hi ha una antiga placa de pedra amb una inscripció que indica aquest fet (l'església, que era fora de les muralles, va ser enderrocada al segle XVI i traslladada a l'interior). Des d'aquí, el 725, el cos va ser dut a Pavia.

Obres[modifica | modifica el codi]

Sant Agustí i Santa Mònica, la seva mare, pintats per Ary Scheffer.

Les tres obres més conegudes d'aquest filòsof són:

  • Les Confessions, on narra la seva autobiografia, incloent el seu naixement a l'Àfrica, la seva adolescència rebel, la influència de la seva mare (Santa Mònica) i la conversió al cristianisme.[7]
  • La ciutat de Déu, on divideix el món en dos regnes o ciutats metafòriques i parla sobre la providència, la llibertat i la moral.
  • La Trinitat, obra teològica sobre les relacions de les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.

Agustí va ser un dels autors llatins més prolífics en termes d'obres supervivents, i la llista de les seves obres es compon de més de cent títols separats.[8] Inclouen obres apologètiques contra les heretgies dels arians, els donatistes, els maniqueistes i els pelagianistes, textos sobre doctrina cristiana, particularment De doctrina Christiana ("Sobre la doctrina cristiana"), obres exegètiques com ara comentaris sobre el Llibre del Gènesi, els Salms i l'Epístola als Romans de Pau, molts sermons i cartes, i les Retractationes, una revisió de les seves primeres obres que escrigué vers la fi de la seva vida. A més, Agustí és especialment conegut per les seves Confessions, que són un relat personal del principi de la seva vida, i per La ciutat de Déu, consistent en 22 llibres, que va escriure per restaurarla confiança dels seus companys cristians, que va quedar colpejada pel saqueg de Roma per part dels visigots l'any 410. La seva obra De trinitate ("Sobre la Trinitat"), en què va desenvolupar el que actualment es coneix com a "analogia psicològica" de la Trinitat, es troba entre les seves obres mestres, i es pot dir que és una de les obres teològiques més importants de tots els temps. També va escriure Sobre el lliure albir de la voluntat, responent per què Déu dóna als humans un lliure albir que pot conduir a males accions.

Pensament[modifica | modifica el codi]

Epistemologia[modifica | modifica el codi]

Per Sant Agustí, l'acceptació de l'error i de l'engany ratifica l'existència de l'ànima humana, i ho expressa mitjançant l'argument "Si fallor, sum", un possible precedent de l'argument de Descartes. L'argument no tan sols resulta epistemològic, sinó també teològic i moral. L'existència de l'ànima és l'argument de partida per rebutjar la posició escèptica més radical, segons la qual res no se sap. Malgrat l'engany i l'aparença, sempre quedarà a l'home una veritat indubtable, que és la de la seva pròpia existència. A partir d'aquesta veritat indubtable, Agustí voldrà demostrar la resta dels seus arguments.

En parlar de la seva teoria de la veritat, Agustí d'Hipona distingeix entre les veritats transcendents i les veritats humanes. La veritat transcendent és eterna, absoluta, universal i necessària, i causa de la veritat humana. Com a tal, cal identificar-la amb Déu. Està per sobre de la nostra veritat més alta, i també dins del nostre ésser (és el que es coneix com a intimisme de Sant Agustí). A mesura que deixem entrar la llum divina en el nostre interior, se'ns mostra la veritat.

Aquesta teoria de l' il·luminisme té dues fases: la que es coneix pròpiament com a agustinisme, i la que comparteix amb la teoria de l'intel·lecte agent i intel·lecte pacient d'Aristòtil. La seva visió de la Il·luminació divina com a font de veritat per al coneixement influiria notablement en el corrent franciscà dels segles segle XIII-segle XIV.

En tot cas, per Agustí, la Veritat no pot derivar ni de les sensacions, car pertany a l'àmbit diví, a l'ànima immanent a nosaltres, ni al món sensible, ja que no pot derivar d'una sensació contingent. L'única manera d'arribar-hi és apartant-se de l'exterior, cercant una fuga del món sensible, i responent a la crida interior, que no planteja en un sentit místic, sinó simplement com a impuls, ganes d'atansar-se a la veritat.[9]

L'home ha de concentrar-se en la seva consciència i apartar-se del món material, que el porta al dubte. El coneixement veritable no pot quedar enterbolit amb el coneixement sensible, que és tan sols opinió (dóxa). S'ha d'eliminar, doncs, tot intent d'epistemologia basada en el món sensible, i no buscar la certesa del coneixement amb els sentits. En conseqüència, Agustí fa una crítica a determinats aspectes de la sensibilitat humana i menysté activitats socials com els balls.

Aquesta necessitat en una Veritat externa al món ha estat analitzada pels filòsofs de la història com a conseqüència de la inseguretat en què va viure Sant Agustí: davant el món que trontollava (invasions bàrbares), i de la inseguretat dels homes, el cristianisme ha d'oferir un missatge de salvació, una garantia de seguretat més enllà dels propis sentits.

Ontoteologia[modifica | modifica el codi]

La Santíssima Trinitat, en una miniatura francesa del segle XIV.

En Agustí, l'ontologia queda ratificada per l'existència de Déu. Parteix de dos fets: l'existència d'una realitat increada, que és Déu, i que existeix per si mateix, i l'existència d'una realitat creada, el món, per participació.

De la naturalesa de Déu, se'n poden definir els següents caràcters: transcendència, providència i presciència, bé, amor, felicitat i infal·libilitat. Déu és la ment eterna, que conté tot el que és racional, i per tant, també la idea de tot el que és real. Déu és també la llum universal, comuna a totes les inte·ligències.

D'altra banda, Déu és també Trinitat. És alhora Pare, que ha donat l'ésser a les coses, Fill, que els atorga la saviesa, la racionalitat, i Esperit Sant, que els proporciona l'amor. A més, Agustí identifica els tres caràcters de la trinitat amb el que ell considera les tres facultats de l'ànima humana: al Pare creador, Déu, li correspon la facultat de la memòria, ja que és l'aprensió d'un objecte que ja no canvia, al Fill li correspon la facultat del judici, que és necessària per aconseguir la saviesa, i a l'Esperit Sant li pertoca la facultat de l' amor.[10]

Fe i Raó[modifica | modifica el codi]

Déu i la Veritat estan identificats: la Veritat és Déu, i Déu és la Veritat. Per arribar a aquesta veritat transcendent, no s'hi pot arribar pel coneixement racional, sinó per la Fe, ja que no hi ha coneixement de la fe, sinó acceptació i interiorització. La fe en Agustí és vitalitat suprema, voluntat, vida, força. Trasllada aquesta concepció al signe lingüístic: el considera una realitat material que evoca en l'enteniment una altra realitat i té dues parts: so i significat, que s'adquiereix amb la vis o força; igual que la fe és força de vida, a la paraula el significat dóna força i sentit a tot el signe.

Considera la Raó una eina insuficient per arribar a la saviesa; gràcies a la raó, assolim algunes veritats, però si volem arribar a una vida feliç, sàvia, ens cal la fe. Tanmateix, la raó és de gran importància, ja que prepara per a la fe (així com la fe també prepara per a la raó): cal entendre els motius pels que es creu. A més, és tasca de la raó controlar les limitacions de la fe.

Els aspectes anteriors queden recollits en la fórmula Entendre per creure, i creure per entendre.[11] El que dóna un autèntic sentit a la fórmula, això no obstant, és el que es repeteix a la Bíblia: "Si no creieu, no entendreu".[12] La verdadera intel·ligència de la fe ve donada per la fe en si mateixa: crede ut intelligas; la fe ajuda a comprendre allò en què es creu, però és la raó la que, en definitiva, troba allò que busca la fe. [13]

Antropologia[modifica | modifica el codi]

L'home és una ànima que se serveix d'un cos. És un ésser incomplet, necessita contínuament l'ajuda de Déu. Una forma d'arribar-hi és mitjançant una característica pròpia de l'ànima, el que es coneix com intimitat agustiniana. Es tracta d'un exercici d'introspecció, mitjançat per la il·luminació divina, que permet entendre la transcendència de Déu. Aquesta il·luminació permet portar llum a l'interior de l'home, el seu esperit, la seva intimitat.

En el seu discurs, intenta cristianitzar certs elements platònics: el fet que l'home sigui posseïdor de perfeccions, però no de la perfecció absoluta, ja que és un ésser incomplet, o també la marcada superioritat de l'ànima enfront del cos. El més rellevant és la seva separació en homo interior i homo exterior (cfr. amb el mite del carro alat de Plató). No es tracta d'una separació entre cos i ànima, sinó que defineix l'homo interior com el guia, tant a nivell espiritual com en les actuacions materials. Per contra, un home que es deixa regir pel seu homo exterior es comporta impròpiament a la seva naturalesa, dedicant-se tan sols als plaers sensuals.

La distinció entre homo interior i homo exterior resulta cabdal pel desenvolupament posterior del cristianisme: en la seva obra Les confessions, Agustí d'Hipona relata precisament una autocrítica de la seva vida, del seu homo exterior, des de l'homo interior que ha aconseguit trobar. En la confessió cristiana, aquest fet és precisament el que ocorre: l'homo interior de qui es vol confessar es mostra per fer confessar a l'homo exterior, i avergonyir-lo dels seus actes o dels seus pensaments impropis.

En l'ànima de l'home hi ha tant ésser, com a memòria que l'esperit té d'ell mateix, saber, com a resultat de la intel·ligència, i amor, fruit de la voluntat. Així, en l'ànima es reflecteix la Santíssima Trinitat.

Moral[modifica | modifica el codi]

Detall de Sant Agustí en una vidriera feta per Louis Comfort Tiffany situada al Lightner Museum de St. Augustine, Florida.

Tot i que no va fer un tractat sistemàtic de moral, va ser un tema cabdal en la seva filosofia. Va introduir elements teològics en les seves reflexions.

  • Teoria del mal. El mal era un problema que preocupava especialment Sant Agustí. En el seu pas pel maniqueisme, havia trobat la solució del mal com a principi metafísic, originari i intrínsec a la naturalesa de l'univers. Més endavant, seguint el neoplatonisme, havia considerat el mal pròpiament com a no-ésser, com a quelcom negatiu, com a privació del Bé, que ens impedeix acomplir amb el que hem de ser. Segueix doncs Orígenes, i considera que el mal no pot haver estat creat per Déu, ja que Déu no pot haver creat quelcom negatiu, en ser ell mateix perfecció i bondat pura. D'altra banda, tampoc no es pot trobar en la matèria, ja que forma part de la Creació, que és producte de la voluntat de Déu. Sant Agustí defineix aleshores el mal moral com a producte de l'ésser humà i del seu comportament injust envers els seus semblants. Té el seu origen en la lliure voluntat de l'home, amb què Déu l'ha dotat. Per això Déu no és responsable del mal ús de la llibertat.[14]
  • Teoria de l'amor. L'home deu l'amor a Déu. Aquest és tan important, que és possible viure seguint la màxima estima i fes el que vulguis, ja que l'amor és contrari al mal ús de la llibertat. Per amor (caritas), l'home mai es desencadenarà del que és, ja que tan sols pot mostrar amor si és. L'amor és doncs, arrel i fonament del Bé. L'amor que descriu és diferent de la cupiditas, el desig, que vol fer sortir l'home del que li correspon, de l'autenticitat de la seva naturalesa.
  • Teoria de la felicitat. L'home vol ser feliç, i la veritable felicitat és estimar. Allò que l'home estima és el Bé absolut.

La creació del món i del temps[modifica | modifica el codi]

Per a Sant Agustí, Déu ha creat el món "ex nihilo", del no res. La matèria és una secció de Déu resultat d'una decisió lliure, un acte voluntari de l'amor diví; no es tracta, doncs, del resultat d'un sistema emanatista. A diferència de Filó d'Alexandria, la matèria no és eterna, sinó que neix i canvia amb el temps, a diferència de l'eternitat de Déu, que n'és aliena.

La Creació és l'acte inicial amb què Déu dóna origen al món, i la força que en sosté la producció. La Creació és una i total: Déu crea les coses de manera que en ells ja hi ha l'expressió de tot allò creat. Els éssers futurs també han estat creats en la matèria, en forma de rationes seminales, en forma de llavors, que arribaran a la seva maduresa en el transcurs del temps, d'acord amb allò disposat per la providència divina.

Sant Agustí manté un punt de vista considerat avui en dia teista: Déu és causa eficient del món, alhora creant i conservant. Crea el món en un acte instantani, però alhora intervé de forma contínua en ell i el conserva. Deixa llibertat a l'home, però mai el deixa sol.[15]

La concepció de la Història[modifica | modifica el codi]

Manuscrit de la seva obra La ciutat de Déu.

La filosofia de la Història d'Agustí descriu un procés que afecta tot el gènere humà. Es tracta d'una història universal constituïda per una sèrie d'esdeveniments successius que avancen cap a un fi mitjançant la providència divina.

Agustí estableix analogies entre les edats de la humanitat i les edats de l'home, simbolitzades per les grans figures de la Bíblia: a la infantesa li correspon Adam, a la puerícia, Isaac, a l'adolescència, David, a la maduresa, Zerubabbel, i a la senectut, Crist.[16]

Així mateix, descriu els diferents moments de la història: en primer lloc, la Creació, seguida per la Caiguda provocada pel pecat original, en què el dimoni introdueix la degradació en el món: Déu ofereix el Paradís, però l'home escull fer un mal ús de la seva llibertat, desobeint-lo. El segueix l'anunci de la Revelació, i l'Encarnació del fill de Déu. L'última etapa s'assoleix per la redempció de l'home per l'Església, que és la sisena de les edats de l'home.

A difèrencia de la concepció cíclica del temps i de la història característica de la filosofia grega, Agustí basa la seva representació de la història en una concepció literal, progressiva i finalista del temps. La Història ha tingut un inici i tindrà una fi. La humanitat ha començat una nova etapa, en què el Messies ha vingut, i ha donat l'esperança de la Resurrecció: amb Crist, s'acaba amb l'home antic, i s'inicia la renovació espiritual en l'home nou. La consumació de la història seria arribar al fi sense fi: la vida eterna, on regnarà la pau, i no hi haurà ja més lluita.[17] Ningú no manarà sobre ningú, i s'acabaran les lluites internes.

Sant Agustí intenta demostrar que s'ha de conciliar la llibertat humana amb la intervenció de Déu, que no coerciona l'home, sinó que l'ajuda. L'acció de l'home s'exerceix amb llibertat, emmarcant la moral individual en una moral comunitària. El procés històric de l'home es pot explicar mitjançant la lluita dialèctica, el conflicte, entre les dues ciutats del món, que arribaran al final a l'harmonia.

  • La ciutat de Déu. Tots els que segueixen a Déu, units per l'amor diví, que constitueixen una església invisible i són peregrins a la Terra cap a una fi transcendent i una recompensa eterna. Necessita els béns de la ciutat terrena per poder fer la seva via en el món.
  • La ciutat terrena, formada pels que han posat el seu amor en el món, en si mateixos, els que s'identifiquen amb les virtuts círiques i s'obliden de Déu condemnant-se a la mort eterna. Lentament, s'anirà atansant cap a la ciutat de Déu. En la ciutat terrena cal que regnin temps durs, per tal que la gent no estimi la realitat terrena, i desitgi la divina: només quan hi ha desgràcies, l'home veu la condició efímera de la seva realitat mundana. Tan sols quan hi hagi pau, tranquil·litat en l'ordre, serà quan s'assoleixi el descans etern, la comunió amb la ciutat de Déu.

Influència[modifica | modifica el codi]

Es considera que Agustí actua de pont entre l'edat antiga i la medieval en filosofia. En el debat fe-raó que va ocupar els segles posteriors va marcar el camí d'unir filosofia i teologia, anticipant l'obra de molts pensadors de la filosofia medieval, fins i tot d'aquells que en defensaven la separació, com Tomàs d'Aquino.

La seva concepció del temps i de Déu com un ésser atemporal precedeix la filosofia de Kant,[18] afirmant que el temps objectiu i el subjectiu no coincideixen. El subjectiu es lliga a la memòria i a l'experiència del subjecte, extrem recollit per la fenomenologia. A la literatura, va influir en Petrarca i en tot el Renaixement amb les seves confessions amoroses.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Encyclopedia Americana, v.2, p. 685. Danbury, CT:Grolier Incorporated, 1997. ISBN 0-7172-0129-5.
  2. (a) Encyclopedia Americana, Scholastic Library Publishing, 2005, v.3, p.569 (b) Norman Cantor. The Civilization of the Middle Ages, A Completely Revised and Expanded Edition of Medieval History, Harper Perennial, 1994, p.74. ISBN 0-06-092553-1 (c) Étienne Gilson, Le philosophe et la théologie (1960), Vrin, 2005, p.175 (d) Gilbert Meynier, L'Algérie des origines, La Découverte, 2007, p.73, ISBN 2-7071-5088-6 (e) Grand Larousse encyclopédique, Librairie Larousse, 1960, t.1, p.144 (f) American University, Area Handbook for Algeria, Government printing office, 1965, p.10 (g) Fernand Braudel, Grammaire des civilisations (1963), Flammarion, 2008, p.453, etc.
  3. Monica és un nom berber derivat de la deïtat líbia Mon, adorada a la ciutat veïna de Thibilis. Tanmateix, no es té informació sobre si el seu marit també era berber.
  4. Andrew Knowles and Pachomios Penkett, Augustine and his World Cap.2.
  5. Segons J.Fersuson and Garry Wills, Adeodatus, el nom del fill d'Agustí, és la llatinització del nom berber Iatanbaal (donat per Déu).
  6. "...et legi in silentio capitulum quo primum coniecti sunt oculi mei: non in comessationibus et ebrietatibus, non in cubilibus et impudicitiis, non in contentione et aemulatione, sed induite dominum Iesum Christum et carnis providentiam ne feceritis in concupiscentiis." Confessions 8.12.29
  7. Confessions de Sant Agustí d'Hipona. Versió en llengua llatina.
  8. Passatge basat en F.A. Wright i T.A. Sinclair, A History of Later Latin Literature (London 1931), pp. 56 ff.
  9. L'argument de la crida interior és utilitzat per altres filòsofs grecs amb anterioritat, però amb Agustí adquireix nous matisos. Així, Sòcrates havia utilitzat la figura del daimon en el seu discurs de defensa, com a imatge de la seva pròpia consciència. D'altra banda, aquest atansament cap al coneixement guarda relació amb la doctrina de la reminiscència tal com l'exposa Plató. També Aristòtil havia afirmat en una ocasió que l'home vol saber.
  10. Aquest amor es fa present, per exemple, en l'engendrament (no creació, segons remarca la Torà) del Fill per part del Pare. El vincle que els uneix és tan fort precisament per l'amor. Aquesta idea vol trencar la idea gnòstica i judaica d'un Déu justicier, incapaç d'estimar.
  11. "Ergo, intellige ut credas, crede ut intelligas", Sermo XLIII, 7, 9.
  12. "Dictum est per prophetam: 'Nisi credideritis, non intelligetis'", Epístola 120, 1, 3
  13. Ramón Guerrero, Rafael. Historia de la Filosofía Medieval. Madrid: Akal, 2002, p. 31-32. 
  14. Ramón Guerrero, Rafael. Historia de la Filosofía Medieval. Madrid: Akal, 2002, p. 39-40. 
  15. La concepció enfrontada de la realitat divina seria la deista, en la que Déu intervé en la creació però ja no torna a actuar. Es tractaria, per exemple, del deus ex machina il·lustrat.
  16. Genealogia bíblica des d'Adam a Jesucrist.
  17. Com en la doctrina marxista: en acabar la lluita de classes s'assolirà l'estat de pau que ha de suposar el comunisme.
  18. History of Western Philosophy, 1946, reprinted Unwin Paperbacks 1979, pp 352-3

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ramón Guerrero, Rafael. Historia de la Filosofía Medieval. Madrid: Akal, 2002. 
  • Brague, Rémi. Europa, la via romana. Barcelona: Barcelonesa d'Edicions, 1993. ISBN 978-84-86887-57-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]