Ahmad Xah Qajar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ahmad Shah Qadjar

Ahmad Xah Qajar (persa: حمد شاه قاجار) (21 de gener de 1898 - 21 de febrer de 1930) fou el setè i darrer xa de la dinastia qadjar de Pèrsia (1909-1925). Fou proclamat xa el 16 de juliol de 1909 al ser deposat el seu pare Muhammad Ali Shah oposat a la constitució i refugiat a l'ambaixada russa. El nou xa només tenia 12 anys quan fou proclamat i Ali Reza Khan Qadjar Adud al-Mulk, cap (ilkhani) de la tribu qadjar, fou nomenat regent. El govern va ser confiat per un directori d'ancians al popular noble Mostawfi al-mamalek i el demòcrata Hakim al-Mulk va ser nomenat el seu lloctinent.

Un dels primers depurats fou el capità rus Smirnov que Muhammad Ali Shah havia nomenat com a mestre de rus dels seus fills, i que els constitucionalistes sospitaven que era un agent rus. Rússia es va oposar a la seva expulsió. Els constitucionalistes es van mostrar ferms i fou expulsat i l'educació del nou xa va quedar en mans de mestres favorables a la constitució.

El regent va morir el 22 de setembre de 1910 i el va substituir Abu l-Kasim Nasir al-Mulk (Abu l-Qasem Naser al-Molk) educat a Anglaterra.

El xa va quedar lliure d'influències externes però va estar sotmès a la influència de parents sovint oposats a la constitució, entre els quals el seu avi matern, Kamran Mirza, molt reaccionari. Quan va arribar a la majoria el xa es va mostrar tímid, indecís, aficionat als plaers, trampós, avar i incontrolable. Fou coronat el 21 de juliol de 1914 i la seva popularitat va declinar ràpidament. Les seves interferències polítiques, les pràctiques corruptes, l'especulació i l'avarícia aviat van esdevenir coses públiques. Els seus primera anys van coincidir amb la I Guerra Mundial. El novembre de 1915 sota consell dels alemanys, un gran nombre de diputats del Majlis (Parlament) van abandonar Teheran i es van establir primer a Qom i després a Kirmanshah on van fundar un govern nacionalista alternatiu. Ahmad Shah els hi volia donar suport però els britànics i els russos ho van impedir.

Al final de la guerra va donar suport al Tractat Anglopersa de 1919 que convertia Pèrsia en un virtual protectorat britànic i el xa rebia un important subsidi si mantenia com a primer ministre al pro britànic Wotuq al-Dawla. França i Estats Units s'hi van oposar. Quan poc després va visitar França va tenir una rebuda molt freda i va agafar consciència de la situació. En anar a Anglaterra va evitar sancionar el tractat en el seu discurs, i va circular el rumor de què llavors els britànics van decidir donar llum verda a la deposició de la dinastia, cosa que els documents han demostrar que no era certa. El 1921 el conveni anglopersa fou derogat a causa del fet que el Parlament no el volia ratificar, requisit imprescindible per la seva validesa.

Els britànics tenien forces militars a Pèrsia: els South Persia Rifles a Khuzestan i Fars, els Duntersforce (després North Persia Force o Norperforce) al territori marcat per Qasr-e Shirin-Kirmanshah-Hamadan-Qazwin, i contingents a Mashad. El 18 de maig de 1920 els soviètics van desembarcar a Anzali (després Bandar Pahlavi del 1925 al 1979) i van ocupar la província de Gilan anunciant que s'hi quedarien fins a la retirada britànica. La Societat de Nacions no hi va poder fer res.

El tractat Persosoviètic de 1921 establia la retirada de les forces britàniques i soviètiques de Pèrsia i fixava la data de la returada russa el 1 d'abril del 1921 (els britànics ja havien decidit també que es retiraven). El govern persa esperava de fet que els bolxevics avançarien cap a Teheran (o ho farien els comunistes de Gilan) i el xa només pensava en com salvar la seva fortuna personal. Va demanar als britànic permís per marxar a Europa que no li fou concedit. Llavors sobtadament la brigada de cossacs perses dirigida pel general Reza Khan, va sortir de Qazwin i va ocupar Teheran (21 de febrer de 1921). El primer ministre Fath Allah Akbar es va refugiar a l'ambaixada britànica i el xa va nomenar al periodista filobritànic Sayyed Zia al-Din Tabatabai com a primer ministre, però el poder real era ja Reza Khan que fou nomenat comandant en cap de les forces armades amb títol de Sardar-e Sepah, i poc després, a més a més, ministre de guerra (va substituir al coronel Masud Khan Kayhan, lloctinent de Tabatabai) el que li donava tot el poder.

El govern soviètic va tractar d'arribar a un acord amb Reza Khan i va acordar retirar el seu suport als rebels comunistes de Gilan dirigits per Mirza Kučik Khan; així Reza no va tardar a envair la província i derrotar els comunistes que havien proclamat la república soviètica. També altres rebels foren derrotats en altres llocs.

El 28 d'octubre de 1923 Reza Khan va obligar a Ahmad Shah a nomenar-lo primer ministre i a canvi li oferia deixar-lo marxar a Europa. El xa va decidir anar a França però mentre va treballar amb el seu aliat el emir de Khorramshar, Kazal, que va dirigir una rebel·lió armada. Finalment Reza Khan va acompanyar a Ahmad Shah fins a la frontera (el xa temia una emboscada pel camí destinada a matar-lo) i el 5 de novembre de 1923 va sortir del país al que ja no havia de retornar.

Es va establir a França i a Pèrsia es va començar la propaganda per l'abolició de la monarquia i la proclamació de la república a l'estil de la veïna Turquia. El 13 de març de 1924 el Majlis va posar a l'orde del dia la qüestió de la proclamació de la república, just deu dies després que la gran assemblea turca havia abolit el califat i altres punts que limitaven la religió i els ulemes iranians van témer que la república suposés una pèrdua dels seus privilegis i drets i van iniciar una campanya contra la república. Es van produir manifestacions contra la república a la plaça de Baharistan, on el Majlis estava a punt de debatre la qüestió. El Majlis va acabar la sessió sense arribar a un acord. Reza Khan va anar a Qom on va conferenciar amb els caps religiosos i al seu retorn a Teheran el 1 d'abril de 1924 va ordenar aturar el debat sobre la república.

L'abril el xa, des del seu virtual exili però com a cap d'estat, va expressar la seva desconfiança en Reza Khan però després va aprovar la seva confirmació com a primer ministre mentre seguia encoratjant la rebel·lió de Kazal. El novembre de 1924 Reza Khan va anar al Khuzestan i va posar fi a la revolta de Kazal. A partir d'aquest moment Reza Khan es va proposar com a cap d'una nova monarquia. Quan el moviment es va fer més important, el setembre de 1925 Ahmad Shah va enviar un telegrama anunciant el seu retorn a Pèrsia, sortint de Marsella el 2 d'octubre, però no ho va arribar a fer. El 31 d'octubre de 1925 el Majlis va votar la deposició de la dinastia qadjar i nomenava a Reza Khan com a cap d'un govern provisional. La votació va tenir 80 vots a favor, 5 en contra i 20 abstencions

El 12 de desembre de 1925 l'assemblea constituent especial modificava algun articles de la constitució i per 257 vots contra 3 concedia la corona a Reza Shah i als seus hereus mascles. Cap membre de la dinastia qadjar podria tornar a accedir al tron.

Ahmad Shah va agafar residència permanent a França on va morir (a Neuilly-sur-Seine, prop de París) quatre anys després amb només 32 anys. Va deixar una gran fortuna. El seu germà Muhammad Hasan Mirza el va succeir en els drets al tron.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ahmad Xah Qajar
  • H. Arfa, Under Five Shahs, Londres, 1964
  • J. M. Balfour, Recent Happenings in Persia, Londres, 1922
  • G. Lenczowski, Russia and the West in Iran, 1918-1948, Ithaca, 1949.