Ahmed ibn Yahya ibn Mohammed Ud-din

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ahmed ibn Yahya ibn Mohammed Ud-Din (Taizz, 1891Taizz, 18 de setembre de 1962, Iemen). Sobirà independent del Iemen.

Fou el LXVI imam de la secta saidí i segon sobirà independent del Iemen. Fill gran de l'imam Yahya al-Mutawakkil, fou proclamat príncep hereu el 1927.

Assassinat del seu pare[modifica | modifica el codi]

El seu pare resultà mort el febrer de 1948, en una conjura dirigida pel seu gendre Abdullah ibn Wazir, governador de Dhamar i cap de la poderosa família Waziri. Ahmed se salvà fugint envers el nord, mentre el seu cunyat Abdullah ocupava el tron en la capital. Amb l'ajuda de les tribus del nord, Ahmed assolí derrotar a Abdullah, després d'una campanya que durà dos mesos. El març de 1948 ocupà el tron i Abdullah fou executat, també era executat el príncep Ibrahim ibn Yahya ibn Mohammed Ud-din, germà d'Ahmed, que s'havia alineat amb els Waziri.

Regnat despòtic[modifica | modifica el codi]

El regnat d'Ahmed es caracteritza pel seu despotisme i per la mania de mantenir la tradició i l'aïllament quasi absolut del país. El Iemen fou abans de tot la més pura relíquia del medieval de la península aràbiga. Va mantenir l'esclavitud, els grans harems senyorials i el sistema penal basat en velles lleis alcorans, que ordenen la lapidació de l'adúltera, l'amputació de la mà al lladre i treure els ulls als espies.

Una expedició arqueològica dirigida pel professor W. Philips, que havia començat la investigació de les ruïnes de la capital de l'antic regne de Saba, fou expulsada del país. La comunitat jueva, composta d'unes 40.000 persones el 1950, emigrà en massa vers Israel.

Ahmed tingué d'enfrontar-se amb un gran nombre d'atemptats i conjures, que marcaren el seu cos amb serioses ferides, i que reprimí amb gran crueltat. El 1955 va de fer front a la rebel·lió dels seus germans Abdullah i Abbas; recolzats per un sector important de les forces armades, dirigides pel coronel Talaya. Ahmed superà la situació mercès a la fidelitat feudal dels 100.000 homes armats de les bel·licoses tribus de Hashid i Bakil. Una vegada executat els dirigents de la rebel·lió, Ahmed proclamà príncep hereu al seu fill Mohammed el-Badr, que assumí les funcions de lloctinent del regne.

El 27 de maig de 1961, l'[Aclariment necessari] sofrí un atemptat, organitzat pel tinent Alafi, en la ciutat portuària d'Hodaida; l'[Aclariment necessari] resultà ferit de gravetat en l'espatlla. Estava casat amb les quatre esposes que permet l'Alcorà i tenia, a més, unes quaranta concubines. El 1959 efectuà una estança de quatre mesos a Roma, per a sotmetre's al tractament de la més greu de les malalties venèries. Duran llur estança en la Ciutat Eterna, llur concubina favorita, Saud Bint, d'origen siri, l'abandonà i es refugià en un convent catòlic, amb gran pesar de l'imam.

La reivindicació iemení vers el territori d'Aden fou un motiu de fricció constant amb la Gran Bretanya, donant motiu per un cert acostament amb la Unió Soviètica, la qual li'n subministrà modern armament. El 1958 Iemen es federà amb la República Àrab Unida, però aquesta associació va ser purament nominal, sense cap resultat pràctic; el 1961 la federació fou considerada desfeta.

Mort en estranyes circumstàncies[modifica | modifica el codi]

Ahmed morí en circumstàncies no del tot clares en la seva residència habitual de Taisz, malgrat que oficialment es declarà que havia mort de mort natural. Molts pocs dies després, l'Exèrcit proclamà amb èxit la República en les principals ciutats del país, mentre que el nou imam assolia el suport de les zones tribals, tradicionalment fidels a la dinastia.

  • Referències:Suplement 1961-62 de l'enciclopèdia Espasa, pag. 123-124.