Ahn Eak-Tai

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
An Ik-Tae

Ahn Eak-Tai (Pyongyang, Corea, 5 de desembre de 1906Mallorca, Illes Balears, 16 de setembre de 1965 ) fou un director i compositor coreà.

Ahn va néixer en la part septentrional de la península de Corea, just abans de l'ocupació japonesa, era el tercer fill d'Ahn Dukhoon. La família Ahn eren d'una branca ampliada dels Soon-Ahn-Hoong, coneguda per haver produït patriotes com An-Chang-ho i An Jung-geun. Assistia a una escola de missioners catòlics. Allí desenvolupà el seu interès per la música tocant la trompeta amb l'orquestra de l'escola. El pare, volia pels seus fills una educació occidental, i envià al fill gran Ahn Iksam a Tokio el qual fou el primer a assistir a les escoles japoneses.

Conscient Iksam de l'interès del seu germà Eak per la música i com a felicitació pels seus bons estudis li va regalar un violí Suzuki, i un fonògraf per gravar. El director de l'escola mitjana (Doctor Mauri), li cercà un tutor i el posà en contacte amb un missioner canadenc anomenat Greg. El 1919, el doctor Mauri portà l'orquestra de l'escola perquè participes en el (Moviment 1er. de març), un esforç a nivell nacional entre els coreans per a protestar contra l'imperi japonès sobre la península.

Aquesta experiència desenvolupà en Ahn el fervor coreà pel moviment d'independència, i començà un moviment entre els estudiants, de protesta contra els professors de tendència pro-japonesa, l'escola considerà les accions de Ahn inadequades, i condemnà a l'alumne en conseqüència. En algun moment de setembre, Ahn participa en un esforç dels activistes per rescatar de la presó a membres del Moviment 1er, de març capturats per la policia japonesa. Quan la policia descobrí una de les reunions, Ahn va poder fugir a casa del Dr. Mauri, el qual el guarí de les lesions durant una setmana i, després de rebre Ahn un requeriment de la policia a presentar-se, el Dr.Mauri feu una visita personal a l'estació de policia local, per discutir les alternatives. Impressionat el cap de departament va permetre de falsificar papers perquè Ahn pogués anar a Tokio a estudiar música.

El 6 d'octubre de 1919, Ahn prengué un tren a Pusan i abordà un vaixell vers Shimonoseki. Durant l'estança junt el seu germà Iksam, Ahn assolí entrar en el Tokio Seisoku Middle School. El 1926, Ahn fou acceptat a l'Escola de Música Kunitachi. L'estiu d'aquest any, Ahn retornà a Corea en un viatge musical per a reunir fons per la reconstrucció d'un església cremada. Ahn recolzà el Sangjae, i es féu membre del Dokrip Newspapers, amb Jo Mansik, un moviment d'independència líder que abonava per la utilització de productes coreans a fi d'ajudar a pagar els deutes del seu país més aviat. Una petició de Jo Mansik fou que Ahn encapçales una manifestació pel foment de la utilització de productes bàsics coreans, i que o fes dalt d'un automòbil.

El 1928, morí el pare d'en Ahn, llavors junt amb la seva mare tingueren dificultats per donar estudis als cinc fills. Per tant , Ahn és contractat en un restaurant de luxe com a violoncel·lista. Tot i això, Ahn no podia pagar-se la matricula, i l'escola el refusà i no va poder graduar-se. A més, accidentalment se li trencà el txelo, i en va tenir de demanar un als seus amics. Un dels seus companys que el tenia en gran estima li'n comprà un nou Suzuki. Finalment, Ahn fou capaç de graduar-se amb el professor Hansford, pagat per tots el dret de matrícula. Ahn va tenir una tarda per a ell sol, es procedí a la graduació com si aquesta fos per a molts alumnes. A proposta del personal docent, Ahn realitzà un concert amb el seu txelo; aquesta interpretació, fou avaluada per un diari japonès com feta per "un geni amb un brillant futur".

El maig de 1930, Ahn retornà a Corea. Després de la seva visita a la Soongsil Middle School, el Dr. Mauri suggerí a Ahn que li convindria la continuació de llur estudis als Estats Units. Després de ser-li prohibida per la policia japonesa la celebració d'un concert, Ahn arribà a la conclusió que seguir els consells del Dr. Mauri li seria necessària, però tindria d'evitar les barreres socials envers els coreans.

En arribar a San Francisco, Ahn fou empresonat durant el procés d'investigació dels emigrants perquè es negà a lliurar el seu txelo als funcionaris. Duran la nit, Ahn va obtenir permís d'un guardià de la presó que li havia confiscat el txelo; incapaç de trobar una connexió entre un músic i un criminal, el guardià de la presó investigà ràpidament la causa d'Ahn i disposà la posta en llibertat el dia següent.

A San Francisco, Ahn fou a una església coreana presentat pel Dr. Mauri. Durant un servei religiós dirigit pel Pastor Hwang, va escoltar el primer himne nacional coreà, que es basa en una cançó escocesa "Auld Lang Syne". Ahn pensà que aquesta música no era apta per un himne nacional, i decidí provar en compondre un nou himne nacional coreà. Quan Ahn esperava en l'estació de tren per anar cap a Cincinnati, ell i el Pastor Hwang dotats només d'un maletí negra i una ploma estilogràfica va escriure l'himne nacional.

Organitzat pel Pastor Hwang, Ahn es reuní al Park Wonjung, amb ex-alumnes sèniors en el Soongsil Middle School i en l'estació de tren amb l'Escola de Música Kunitachi. Després, ingressà com alumne de la Universitat de Cincinnati College-Conservatory of Music, per poder entrar en el conservatori, Ahn va tenir de treballar en un restaurant per guanyar-se la vida, amb un sou baix com a seqüela de la Gran Depressió. El 1930 fou acceptat en l'Orquestra Simfònica de Cincinnati com a primer violoncel·lista i, durant el descans de primavera del seu segon any, feu una gira al redós dels Estats Units per tocar en les considerades grans ciutats. En la ciutat de Nova York, Ahn se li va permetre portar a cap en el Carnegie Hall, un espectacle que els diaris de Nova York escriviren amb comentaris molt positius.

Després de l'exitosa gira, Ahn canvià llur objectiu de la seva carrera de violoncel·lista a director. El 1935, feu un canvi i anà a l'Institut Curtis de Música en la Universitat de Pennsilvània, i es graduà el 1936. al redós d'aquest temps, Ahn dirigí amb èxit un cor de l'Església a Candem, després d'haver escoltat opinions vers Ahn, i assistit a un servei religiós, Leopold Stokowski, el convidà a l'Orquestra de Filadèlfia. Per altra banda, Ahn fou incapaç de pagar el seu lloguer, ja que s'havia centrat a escriure la seva primera partitura per a orquestra simfònica anomenada Fantasia Corea, malgrat això, els veïns d'Ahn, s'oferiren a pagar el lloguer.

Presentà amb èxit llur Fantasia Simfònica de Corea a una competència en el Carnegie Hall, ha en Ahn, se li donà l'oportunitat de portar a cap amb la Filharmònica de Nova York per l'estrena de l'obra. Malgrat tot el rendiment fou caòtic. Irrespectuós, l'organisme orquestral, es negà a cooperar plenament. Profundament enfadat, Ahn llençà llur vareta. El públic seguí amb crits demanant un altra execució; negant-si Ahn, i expressant la seva decepció en el comportament de l'orquestra. La Peaples elogià Ahn de llurs accions, i no només demanà disculpes en nom dels americans, sinó que també s'oferí a enviar Ahn a Europa a estudiar i donar suport a les classes.

El 8 d'abril de 1936, Ahn deixà la ciutat de Nova York i, aterrà a Europa en direcció a Berlín. Aquí completà el Aeguka i l'envià a un moviment independentista coreà organitzat a San Francisco nomenat "Reunió del poble coreà". També va fer tocs finals a la Fantasia Simfònica de Corea. Es traslladà a Viena per estudiar sota Paumgartner Bernhard, un famós compositor i bon intèrpret de Beethoven. El 1937, anà a Hongria per estudiar amb el professor Kodai, i aplicant llurs ensenyances específiques per la música d'Àsia a la composició de la Fantasia Simfònica de Corea.

El 1937, Ahn fou invitat a Dublín (Irlanda), per portar a fi llur Fantasia Simfònica de Corea. Es guanyà fàcilment el públic irlandès, ja que Irlanda havia estat sota el jou britànic i Corea estava sota l'imperi japonès. A continuació, retornà a Viena i es reuní amb el famós compositor Richard Strauss per discutir envers la seva Fantasia Simfònica de Corea. Ensems, Ahn assistí a la Universitat Eötvös Loránd amb una beca del govern hongarès i, el 1939, es graduà en la universitat. Complagut amb el talent d'Ahn, Strauss li donà per portar a fi un concert a Budapest en el lloc d'ell. Lamentablement, Ahn havia fet moltes hores d'esforç per a preparar-se pel concert i s'ensorrà en l'última cançó. Malgrat això, els diaris elogiaren el seu esforç. Amb la recomanació de Strauss, l'Orquestra Filharmònica de Roma acceptà amb molt de gust en Ahn com el seu director; moltes altres orquestres de tota Europa el reclamaren i viatjà per tot el continent europeu.

El desembre de 1940, Ahn fou convidat per l'Orquestra Filharmònica de Berlín, la més gran orquestra del món en aquell moment. La premsa alemanya fou generosa en lloances vers Ahn. Va seguir per dirigir moltes orquestres famoses per tota Europa. En una ocasió, tanmateix, Ahn fou expulsat de l'Orquestra Filharmònica de Roma per la direcció de la Simfònica de Corea, que el govern japonès va pressionar perquè fos declarat no agradable. Ahn trobà un altra lloc de treball, l'Orquestra de París, però es veié obligat a abandonar el 1944, quan París fou alliberat de les forces alemanyes. <<La seva amistat amb R. Strauss, acusat de flirtejar amb els nazis fou molt mal vista pels aliats tant a Europa com als Estats Units>>. Llavors va ser invitat per l'ambaixador espanyol per portar l'Orquestra Simfònica de Barcelona.

El 15 d'agost de 1941 la Aegukga fou cantada en la cerimònia de commemoració de la creació del govern coreà, el president convidà a Syngman Rhee Ahn en complir 80 anys i, el 19 de febrer de 1955, Ahn retornà a la seva pàtria després de 25 anys fora de casa. Els militars de la banda cantaren Aegukga en l'arribada d'Ahn. Poc temps després, fou guardonat amb la Medalla de l'Ordre del Mèrit per la Cultura.

En virtut d'una invitació de la Geijutsu Tokio Daigaku, Ahn arribà a l'aeroport de Haneda, el gener de 1960, i dirigí un concert a l'Auditori de Hibiya Yaon, la nit del 4 de febrer. Després de l'èxit de Tokio, Ahn visità Osaka, on celebrà un altra concert. Després del concert, Ahn instà a la població coreana en la zona, que s'havia dividit políticament entre el Nord i el Sud, a més de la unitat i la cooperació. Ahn porta a cap un concert en el Jocs Olímpics de Tokio el 1964, segons la sol·licitud de la NHK.

Després d'un reeixit concert a Espanya, organitzà tres successius Festivals Internacionals de la Música a Seül, però no podia seguir perquè alterava la labor de la Filharmònica de Seül.

Durant l'exili fora de Corea conegué, a Barcelona (1946), la seva futura esposa, Maria Dolores Talavera (també anomenada Lolita Ahn). Lolita primer fou la seva traductora, després la seva fidel esposa, la mare dels seus tres fills, finalment, llur vídua i dipositària del seu llegat. Aquest mateix any es traslladaren a viure a Mallorca per crear (el 1947)i dirigir l'Orquestra Simfònica.

Amb la posada en marxa el mestre coreà volia portar a terme la realitat del seu somni que l'il·luminà només arribar el vaixell a la badia de Palma 1946: "tenir una orquestra en aquesta Illa és com tenir un lloc en el cel". Ahn reclutà per la seva orquestra a músics de tots cantons, arribant a reunir a 17 nacionalitats diferents. Això en una època, els anys 40 i 50, en la que l'estranger tenia una consideració més aviat negativa que en l'actualitat, i més encara en una societat tan tancada com la mallorquina.

Llurs obres no publicades, algunes de les quals s'han descobert recentment, inclouen el Poema Simfònic "Mallorca", Lo Pi de Formentor, i La mort de l'Emperador Gojong.

El 16 de setembre de 1965 fou atacat per una sobtada malaltia, i morí, a Mallorca (Illes Balears) on vivia amb la seva esposa. El 8 de juliol de 1977 les seves restes foren traslladades al Korean National Cemetery.