Ajuda Oficial al Desenvolupament

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'Ajuda Oficial al Desenvolupament és el total de fluxos de finançament oficials i en condicions favorables, orientats a la promoció del desenvolupament econòmic i el benestar dels països en vies de desenvolupament. Duta a terme majoritàriament per institucions estatals, l'AOD ha servit, des de la seva promoció després de la Segona Guerra Mundial, per impulsar el desenvolupament de països amb dificultats per finançar tant les seves necessitats bàsiques com el necessari creixement econòmic.

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1949 emplaça el benestar i la seguretat econòmica com a drets inalienables dels individus

Es fa impossible entendre l'ascens de les ajudes al desenvolupament en el discurs públic i l'agenda de la comunitat internacional sense emplaçar-ho en el seu context històric. Al creixement econòmic dels anys cinquanta i seixanta, basat en l'acord entre la política i el mercat i la construcció dels estats del benestar europeus, s'hi contraposa la fi del colonialisme i les successives independències dels països de l'Àfrica i l'Àsia. En un marc complex (transcendència del moment, mala consciència europea i por a l'avenç de l'esfera soviètica), els països ja desenvolupats van acceptar les línies de Nacions Unides, principals impulsores d'aquesta política. A finals dels setanta, la ONU fixa en el 0,7% la proporció que cada país havia d'aportar en relació al seu Producte Interior Brut. Així doncs, i conjuntament amb les institucions de crèdit del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, es promourà el finançament progressiu de les regions menys desenvolupades del món en concepte d'ajudes i crèdits.

El llegat tangible de més de mig segle d'ajuda al desenvolupament és evident, doncs la política per al desenvolupament ha permès pal·liar els efectes de la pobresa en moltes regions del món i ha donat resposta a reiterades crisis humanitàries. També és cert però, que ben pocs països han complert amb l'objectiu del 0,7, i que les intencions reals d'aquests no han estat sempre honestes, condicionant en certs casos l'ajuda a polítiques econòmiques beneficioses pel donant, o concentrant la inversió nacional en localitzacions associades a interessos geoestratègics, pel que l'AOD no ha estat mai exempta de crítiques. La tendència en els últims anys ha estat a incrementar el nivell de l'ajuda tot i les contingències econòmiques: el G8 va engegar un pla d'ajuda per a l'Àfrica a 2005 calculat en 50 mil milions de dòlars; els països de la Unió Europea s'han compromès a assolir la xifra del 0,56% pel 2015; i els temes de condonació del deute extern o els impostos a les transaccions especulatives (Taxa Robin) semblen guanyar consens en fòrums de diàleg intergovernamentals.






Països donants[modifica | modifica el codi]

Segons l'OCDE, els Estats Units aporten la major partida d'AOD a nivell mundial, seguits del Regne Unit, Alemanya, França i el Japó.

  1.  Estats Units – $30.46 mil milions
  2.  Regne Unit – $13.66 mil milions
  3.  Germany – $13.11 mil milions
  4.  França – $12.00 mil milions
  5.  Japó – $10.49 mil milions
  6.  Canada – $5.68 mil milions
  7.  Països Baixos – $5.52 mil milions
  8.  Austràlia – $5.44 mil milions
  9.  Suècia – $5.24 mil milions
  10.  Noruega – $4.75 mil milions
  11.  Suïssa – $3.02 mil milions
  12.  Dinamarca – $2.72 mil milions
  13.  Itàlia – $2.64 mil milions
  14.  Bèlgica – $2.30 mil milions
  15.  Espanya – $1.95 mil milions
  16.  Corea del Sud – $1.55 mil milions
  17.  Finlàndia – $1.32 mil milions
  18.  Àustria – $1.11 mil milions
  19.  Irlanda – $0.81 mil milions
  20.  Portugal – $0.57 mil milions
  21.  Nova Zelanda – $0.46 mil milions
  22.  Luxembourg – $0.43 mil milions
  23.  Grècia – $0.32 mil milions

Regions receptores[modifica | modifica el codi]

Distribució geogràfica de l'AOD a nivell mundial

L'OCDE informà que, a 2009, l'Àfrica va rebre la major part de l'AOD mundial, concentrant una xifra al voltant dels 28 mil milions de dòlars. D'aquests, 25 mil milions es van destinar a països subsaharians, rebent-ne el Sudàn aproximadament 2 mil milions i Etiòpia 1,8. Àsia va concentrar la segona major quantitat de l'ajuda, amb 24 mil milions. Els principals països receptors van ser l'Afganistan (amb més de 5 mil milions), l'Iraq (2,6) i el Vietnam (2,1).

La distribució territorial dels fons d'ajuda no està exempta de polèmica, doncs s'associa a la projecció no només humanitària sinó geopolítica i estratègica del país emisor. És el cas de l'Iraq o l'Afganistàn, que recullen bona part de l'ajuda al continent asiàtic: si bé és cert que les necessitats hi són (i més en el cas afganès, un dels països més pobres del món), no ho és menys que la concentració de bona part dels fons d'ajuda en aquests territoris obeeix més a una projecció militar i estratègica que no pas a la desinteressada acció humanitària.

Evolució de l'AOD a Espanya i Catalunya[modifica | modifica el codi]

L'impuls de l'AOD a nivell estatal es produeix a partir dels vuitanta, amb la consolidació democràtica i la presa de consciència amb les responsabilitats internacionals. El 1981 el col·lectiu Justícia i Pau engega la campanya "Objectiu 0,7", amb l'objectiu de sensibilitzar la societat i la política perquè destini el 0,7 dels Pressupostos Generals de l'Estat per justicia, solidaritat i supervivència. La demanda té una bona acollida entre la major part dels partits, que signen un document comprometent-se a dotar de fins al 0,7% del PNB l'ajuda oficial espanyola. Una dècada més tard, reneixen les demandes a nivell ciutadà per pressionar la política en la línea del promès increment de l'ajuda, aconseguint 6000 firmes a 1992 i fins a 100.000 un any més tard. A 1994, el col·lectiu d'oneges a favor del 0,7% presentaràn al Congrés dels Diputats mig milió de firmes d'aval. La no resposta per part de les institucions donarà peu a diverses protestes ciutadanes, d'un gran ressò mediàtic. L'any 1994 començaràn les acampades pel 0,7 a Madrid i diferents punts de la geografia estatal, reclamant una ampliació i empoderament ciutadà de la gestió de la partida de l'auda. La pressió sobre els representants polítics portarà a l'acceptació del "Pacte per la Solidaritat", que concreta les demandes dels manifestants, per part de diferents representants dels partits. A 1996, no havent complert les forces polítiques amb les seves promeses i en clima d'eleccions, les acampades del 0,7 incrementaràn les mobilitzacions i aconseguiràn omplir el centre de Madrid amb la manifestació del 8 de desembre pel "0,7 a 1997". Aquell any les mobilitzacions es traslladaren a les institucions del Senat i el Congrès, que tramitaven una nova llei de cooperació. Es frenarà l'activitat parlamentària i se duràn a terme nombroses protestes no només a Madrid, sinó també a Catalunya i Andalusia. Entre 1997 i 1999 les oneges i la Plataforma pel 0,7 se centraràn en l'abolició del deute extern dels països del tercer món. L'any 2000 més d'un milió de persones votaran per l'abolició del deute, en una consulta social popular. En els successius anys, la Plataforma pel 0,7 i la resta d'associacions treballaràn perquè les institucions compleixin amb els objectius de cooperació establerts.

A nivell històric, les acampades representen una de les més importants mostres d'acció col·lectiva a nivell estatal. Val a dir que del fons d'aquesta mobilització, que era l'assoliment del 0,7, n'era indissociable la gestió ciutadana d'aquesta ajuda, per decidir com i on dedicar l'ajuda. Un dels altres eixos de les reclamacions ciutadanes era inserir en cada administració de l'Estat el 0,7; així, s'invitava a les Comunitats Autònomes, Províncies i Municipis a dedicar aquest tant per cent del seu pressupost a la cooperació, donant origen a l'Ajuda Oficial al Desenvolupament catalana.