Ajuntament de Sants
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Casa consistorial  | |||
| Arquitecte | Jaume Gustà i Bondia, Ubald Iranzo i Eiras | |||
| Construcció | 1908-1915 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Modernisme, noucentisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Sants-Montjuïc (Barcelonès) | |||
| Localització | C. Creu Coberta, 104-106 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40361 | |||
| Id. Barcelona | 1655 | |||
.jpg)
L'Ajuntament de Sants (oficialment Seu del Districte de Sants-Montjuïc) és la seu local de l'Ajuntament de Barcelona corresponent al districte de Sants-Montjuïc. Està ubicat al barri d'Hostafrancs, i és l'antiga Tinença d'Alcaldia d'Hostafrancs, construïda per Jaume Gustà i Bondia (1895) i Ubald Iranzo i Eiras (1908-1915). L'edifici, parcialment modernista, amb elements eclèctics, destaca sobretot per les seves vidrieres, de Francesc Labarta.[1] és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció[modifica]
Ubicada al barri d'Hostafrancs, la Seu del Districte de Sants-Montjuïc es troba l'angle meridional de l'illa de cases delimitada pels carrers de la Creu Coberta, de Llobet, de Miquel Bleach, del Callao i del Consell de Cent. Es tracta d'un edifici entre mitgeres que, després de la reforma del Carrer Llobet, presenta una mitgera a aquest carrer i una façana principal al Carrer de la Creu Coberta.[2]
De planta rectangular, l'estructura en alçat d'aquest edifici comprèn planta baixa, planta noble i dues plantes més sota terrat transitable. El cornisament queda rematat, a l'angle, per una torre-campanar amb un carilló de ferro forjat i amb rellotges als quatre vents. L'accés principal dona pas a una àmplia zona de vestíbul al fons del qual es localitza l'escala noble vers les plantes superiors. Amb tot, l'edifici s'inclou estilísticament dins del modernisme d'arrel gotitzant.[2]
La façana, íntegrament realitzada en pedra de Montjuïc, estructura les seves obertures en eixos verticals regulars i destaca pel seu decorativisme i la delicadesa dels seus treballs escultòrics. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà d'un gran pòrtic d'arcs rebaixats sobre robustes columnes de capitell floral. Aquestes columnes queden enfaixades per l'estructura que sosté les voluptuoses portes de ferro forjat ornades a base de fulles de palma i els escuts Barcelona, obra del forjador Joan Vallhonrat i Marcet. La planta noble s'obre al carrer per mitjà d'un mur transparent amb grans finestrals escarsers tancats amb vitralls de colors dissenyats, ja en clau noucentista, per Francesc Labarta i Planas i confeccionats per la casa Rigalt i Granell. En els carcanyols d'aquests arcs hi sobresurten, entre rams de flors, quatre bustos femenins que representen les quatre estacions de l'any. Al bell mig de la façana s'hi esculpí l'escut caironat de Barcelona, envoltat per una rica corona de llorer, de palma i de roure. La darrera planta es presenta al carrer a través d'una galeria de finestres coronelles amb llinda en forma d'arc i mascarons monstruosos a les impostes i que recorden les antigues solanes de l'arquitectura medieval.[2]
El balcó del despatx principal es troba als peus de la torre i es presenta emmarcat per un refinat i sumptuós fullatge en relleu protegit per un guardapols de perfil escarser i sostingut per dues mènsules en forma de bust medieval. La torre, visible des de molts punts del barri, s'alça massissa amb llurs angles arrodonits per semicolumnes de capitell floral que sostenen els arcs que protegeixen els rellotges oberts als quatre vents. Quatre pinacles als angles protegeixen l'estructura del campanar, feta de ferro forjat.[2]
El vestíbul, al que s'accedeix per mitjà d'un pòrtic columnari, presenta els seus murs revestits amb esgrafiats florals de color celest i ocre. En ell hi destaca la presència de les jàsseres de ferro que sostenen el forjat, presentades com un element decoratiu més. Tanmateix, l'element més significatiu d'aquest espai ve representat pel treball escultòric de les obertures, especialment dels arcs que menen vers l'escala noble, amb llurs carcanyols totalment revestits de relleus vegetals i bustos medievalitzants.[2]
L'escala, amb els seus graons de marbre blanc, arrenca amb un pedestal ornat a base de volutes, corones de flors i àligues rematat amb un fanal de ferro forjat i globus de vidre. El passamans de l'escala reposa sobre una potent barana a base de riques traceries entrellaçades d'inspiració floral realitzades en pedra de Montjuïc. L'escala mena al vestíbul de la sala de plens, amb llurs murs recoberts d'esgrafiats bicolors i terres revestits amb mosaics florals. Aquest espai queda cobert per una gran claraboia de vitralls que mostra l'escut de barcelona envoltat per dues al·legories femenines i voluptuoses garlandes de fruites i flors. Aquesta claraboia queda sostinguda per un emmarcament de volta catalana sostinguda sobre biguetes ornades amb elegants dragons alats de ferro forjat.[2]
La Sala de plens, orientada al Carrer de la Creu Coberta, és un espai rectangular de forma pràcticament basilical, amb una nau central amb un quart d'esfera a la capçalera, amb els seients dels regidors i una nau lateral que hi fa d'avant-cambra. En el seu interior hi destaquen els seus motius decoratius a base de pintures murals, relleus escultòrics, escuts, capitells i, sobretot, els vitralls de Francesc Labarta, que formen quatre conjunts dedicats a Barcelona com a matrona, a l'Agricultura, a la Indústria i al Comerç.[2]
Història[modifica]
La parcel·la avui ocupada per la Seu del Districte estava ocupada, inicialment, per un hostal propietat d'Antoni Buscà, que l'any 1856 va llogar les seves instal·lacions a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell edifici originari, ubicat al bell mig del carrer principal d'Hostafrancs, va ser transformat successivament per atendre les creixents necessitats de representació de l'Ajuntament, necessitats que es multiplicaren amb l'annexió del municipi a la ciutat de Barcelona l'any 1897. La Comissió de l'Eixample de l'Ajuntament de Barcelona va acordar, el 15 d'octubre de 1908, la construcció d'un nou edifici per a instal·lar-hi l'alcaldia del districte. Abans d'aquest emplaçament, l'antic Ajuntament de Sants havia romàs a la desapareguda Plaça de Víctor Balaguer (eliminada el 1969 per a construir-hi la Ronda del Mig).[3] L'edifici fou projectat per l'arquitecte Jaume Gustà i Bondia i la seva construcció, que es prol·longà fins a l'any 1915, va ser supervisada per l'arquitecte Ubald Iranzo Eiras, responsable de l'"Oficina Facultativa d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona" i materialitzada per la "Societat A. Pascual i Cia".[2]
L'any 2001, l'estudi d'arquitectes de Jaume Arderiu i Tomàs Morató va realitzar la restauració de l'edifici, amb la coautoria de J.M. Navarro i Construccions Cerrada Alegret SANO com executora de les obres.[2]
Referències[modifica]
- ↑ [1], Tot Passejant per Barcelona - Seu del Districte Sants-Montjuïc
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Ajuntament de Sants». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
- ↑ «Font del Nen». Ajuntament de Barcelona, n.d. [Consulta: 21 agost 2021].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ajuntament de Sants |
- «Ajuntament de Sants». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
- Guia temàtica Ajuntament de Sants - Biblioteca Oriol Bohigas (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona)