Alà
De Viquipèdia
Els alans (àrab al-Lan, grec alanoi, llatí alani o halani) singular alà, són un poble del grup iranià del nord (escites, saka, sàrmates, massagetes); algunes de les seves tribus afiliades són esmentades com asians, roxolans, aorses, siracs i iaziges.
A les primeres noticies els alans estaven establerts al nord de la mar Càspia i la mar Negra i després van ocupar Crimea i i part del nord del Caucas. Eren un poble nòmada i guerrer; els seus serveis com a guerrers (i especialment la cavalleria) eren utilitzats per altres tribus i per romans i parts i sassànides. Van participar a les guerres mitridàtiques i a les campanyes romanes a Armènia, Mèdia i Pàrtia.
Taula de continguts |
[edita] Del començament de l'era cristiana fins a la gran migració
Els romans en van tenir noticia durant les guerres Mitridàtiques, al país que els grecs anomenaven Alània i els romans van anomenar Albània. Sembla que abans del segle I aC els alans ja vivien al nord del Caucas i encara que després van efectuar diverses incursions a territori romà (i a territori part) la major part seguien establerts a la zona al segle III fins que en foren expulsats pels huns al segle IV.
En temps de Vespasià el rei part d'Hircània els va cridar i van devastar Mèdia i Armènia. Durant el regnat d'Adrià, una part dels alans havia emigrat a la regió del Danubi i va fer atacs a la frontera romana, i quasi al mateix temps la branca caucàsica va arribar fins a Capadòcia passant per Mèdia i Armènia, i Arrià, el governador províncial, escriu que les seves tàctiques de guerra eren les mateixes que els sàrmates. Tolomeu, sota els Antonins, anomena a la branca europea Alans Skuthai (Alans Scythae) dels que diu eren un dels set pobles principals de Sarmàcia (junt amb els Vends, Peucinis, Bastarnes, Iazigs, Roxolans i Hamaxobis); alguns s'havien establert a Panònia occidental. Tolomeu diu que el seu nom venia de la muntanya Alanus de Sarmàcia, de situació desconeguda. El 308 Dionis Periegetes diu que les seves terres estaven al nord del Taure, junt amb els Melanclens, Gelons, Hippemolgis, Neuri i Agathyrsis, però sembla que està parlant de les dues branques.
Amià Marcel·lí (vers 350-400) els col·loca al Tiras (Dniester) junt amb els Costobocis i altres tribus escites. Diu Amià Marcel·lí que els alans eren molts, i estaven estesos per tots els països; els alans eren rossos, bonics i arrogants; consideraven una felicitat morir en la guerra i conservaven restes dels enemics morts, especialment la pell del crani que penjaven com trofeu del pitral dels seus cavalls; no adoraven a cap déu i rendien culte a una espasa clavada en terra; les seves autoritats eren uns jutges nomenats entre els guerrers ancians més valents. No coneixien l'esclavitud. Expulsats del Caucas (on va romandre una petita part del poble) es van unir als visigots i una part als ostrogots.
El moviment dels huns va abocar als gots cap a l'Imperi (376) i els alans formaven llavors dins aquest grup una confederació en la que hi havia els Neuri, Budins, Gelons, Agathyrsis, Melanclens i els Andròfags (Androphagi).
[edita] De la gran migració fins la invasió mongola
La invasió dels huns els va dividir en dos grups, els europeus i als caucasians.
La major part dels alans van quedar sotmesos als huns (387) i amb ells, com aliats, van avançar cap el regne d'Hermanric (vers 375), del qual rei una part dels alans europeus eren súbdits. Va esclatar la guerra entre Gots i Romans a Mèsia, i els huns i els alans es van aliar als gots, però foren derrotats per Teodosi (379-382). Van seguir als gots però estretament associats als vàndals, amb els quals es van establir a Panònia, i el 405 es van unir a una confederació organitzada entorn de Radagais que va fracassar. Els grups de sueus, vàndals, alans i altres, que van quedar a l'altre costat del Rin, reforçats després amb els que van tornar de la desafortunada expedició a Itàlia, invadiren les Gàl·lies el 406, i després van passar a Hispània (409). Els alans van restar majoritariament a la Gal·lia però el 414 van passar a Hispània, a la Lusitània i Bètica. El 418 els gots van conquerir Hispània mentre el rei alà Ataces va morir i el seu poble es va fusionar amb els vàndals. A la mort del rei vàndal Gunderic el 428, els alans van rebre part de Lusitània i Cartaginesa, però al següent any van marxar a l'Àfrica amb el rei Genseric.
Els alans, que havien restat amb els huns, van acompanyar a Atila en la seva invasió. El 451 a la Gàl·lia, un cos d'alans era la guardià principal d'Atila. El rei d'aquests alans era Sangiban. La victòria romana sobre els huns a Chalon-sur-Saône fou possible per la defecció dels alans. El rei Turismond els va sotmetre durant el seu any de regnat (451-452). Si be encara foren esmentats algun altre cop van desaparèixer barrejats amb els gots. El 461 i 464 van fer incursions a Itàlia; a la mort d'Àtila es van independitzar i les seves hordes es van establir al curs mitjà del Loire a la Gàl·lia sota el rei Sangiban, i al baix Danubi sota el rei Candac. Una teoria suggereix que els gots i alans establerts a Catalunya li van donar nom (Gòtia i Alània = Gotalània = Catalània = Catalunya). Un altre grup d'alans va restar a la zona de la mar Negra i Crimea
Els alans del Caucas van fer moltes incursions a territori persa i armeni. S'esmenta un rei Saroes vers el 572-573. Després foren sotmesos pels khàzars. Se suposa que els actuals ossets (georgià owseti) són els descendents dels alans. El nom derivaria de As (al seu torn derivat de l'antic aorsi, una tribu parenta dels alans, àrab al-Arsiya). Els armenis anomenen als alans occidentals com ashtigor (as-digor) que són una fracció dels moderns ossets. El nom Asi el donen els ossets a la regió més occidental cap a les muntanyes Elbruz on segurament van arribar a viure antigament. La República dels ossets porta des el 1991 el nom de República d'Ossètia del Nord - Alània.
Quan Justinia va conquerir el regne vàndal de l'Àfrica (534) va prendre el títol de "rei dels vàndals i els alans".
Els alans del Caucas ocupaven la zona fins al peu de la cadena principal entre el naixement del Kuban i el seu afluent el Zelenchuk al oest i el pas de Daryal a l'est. Allí es van fer sedentaris i es van dedicar a la agricultura i ramaderia, desenvolupant algunes ciutats i apareixent després elements d'una organització estatal que va tenir llaços amb Bizanci, Geòrgia, Abkhàzia, Khazària i Rússia. Alguns enllaços matrimonials es van produir amb aquests estats. La propaganda cristiana feta pels bizantins a partir del segle V, i després per Geòrgia, va portar als alans a adoptar el cristianisme al segle X, i es va crear un arquebisbat d'Alània del que fins i tot es coneix un arquebisbe, Teodoros, al començament del segle XIII.
El 737 Marwan ben Muhammad va arribar al país dels khàzars després de passar per Bab al-Alan (Darial) al país alà. Els alans es van convertir al cristianisme sobre el patriarca bizantí Nicolau I el Místic (entre 901 i 925) pero Masudi a l'obra Murudj diu que van fer apostasia el 932 i van expulsar als sacerdots i bisbes; Ibn Rusta diu que només el rei era cristià, però posteriorment devien retornar a la fe. Els musulmans no esmenten cap més pobles entre els alans i els territoris del Sahib al-Sarir (el rei dels avars del Dagestan, també cristià). Ibn Rusta esmenta a la tribu D.khsas o Rukhs-as com la més noble dels alans i correspondria probablement als antics roxolans (roxolani); un altre tribu esmentada com els twlas (lectura probable twal-as) serien els tualtae que viuen ara a l'altra part del Caucas. La seva capital és esmentada com a M.gh.s que seria Magas.
El 857 el general del califa, Bugha, va envair Transcaucàsia i el nord del Caucas, devastant Geòrgia, Abkhàzia, Alània i Khazària; els alans es van refer i van restaurar el seu estat i són esmentat sovint a les cròniques medievals. Els àrabs els anomenaven Alans o As i els russos i hongaresos els anomenaven Yas. Al segle X el historiador Masudi indicava que el seu regne anava del Daguestan a Abkhàzia i el definia com a molt pròsper; el rei disposava de 30000 cavallers; milers de petits establiments propers un a l'altre donaven una gran heterogeneïtat al regne; molts alans eren cristians i altres adoraven ídols; tenien al nord als magiars i als búlgars (txuvaixos); al pas conegut generalment com Daryal se li va donar el nom de Porta dels Alans (Bab al-Lan, en persa Dar-e Alan, del que va derivar Daryal). Ja els sassànides l'anomenaven Tro A'l'nn i Bb A'l'n'n que vol dir porta dels alans (i no dels aghuans o albans; Troa i Bba vol dir Porta)
[edita] Del segle XIII a la actualitat
Al temps de la invasió mongola són esmentats encara com "as" i eren cristians de ritus grec ocupant les terres fins a Derbent i l'estuari del Volga. Els russos els anomenaven yasi. L'estat fou destruït pels mongols al segle XIII; els alans foren massacrats pels mongols que també van atacar als cumans. Les restes dels alans es van dividir en tres grups:
- un que es va retirar a les muntanes del Caucas central va originar els ossets; els establerts a la part més oriental anomenats els Ir, i els de la part occidental anomenats els digor. Aquest grup fou l'antecedent dels ossets, nom que derivaria d'una de les tribus i que els russos anomenaven osetiny i els georgians Os o Ovs i al país Oseti.
- un segon grup que va marxar amb els cumans cap a Europa i es va establir a Hongria a la regió de Jászság (província de Yas), capital Jászberény. Van conservar la seva identitat fins al segle XV però després van quedar assimilats.
- El tercer grup va passar al servei dels mongols i van arribar a formar un contingent de trenta mil "As" però van morir a la guerra o van ser absorbits per les poblacions locals. Els mongols anomenaven als alans com As, plural Asut, adjectiu Asutai.
[edita] Nom
El nom alà es derivat de la paraula iraniana arya = ari i per tant emparentada amb Iran. L'antiga llengua fou reconstruïda parcialment a través del modern osset excloent les paraules d'origen turc i caucàsic. No va existir una llengua escrita alana i no existeix cap text en alà excepte una inscripció en una tomba escrita en caràcters grecs a les fonts del Kuban; Tzetzes recorda també algunes frases i a més existeixen els noms de llocs, persones i grups. Es coneix també una inscripció en llatí datada entre el 238 i el 244 es va trobar a Ribchester al Lancashire, feta per soldats sàrmates enviats a Britània per Marc Aureli després del 175 quan va derrotar els sàrmates (el que li va valer el malnom de Sarmàtic) i en va reclutar alguns per l'exèrcit.
[edita] Enllaços matrimonials
Dos enllaços matrimonials relacionats amb els alans tenen certa importància: la reina Tamara de Geòrgia (1184-1212) fou filla del rei Giorgi III de Geòrgia i de la reina Burdukhan que era alana i germana del príncep osset Kuddan. També el marit de Tamara, Soslan, fou un príncep alà (osset).
[edita] Bibliografia
- B. S. Bachrach, The History of the Alans in the West, Minnesota, 1973.
