Alí Paixà Tepedelenli

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ali Paixà

Alí Paixà Tepedelenli (conegut com a Alí de Tebelen o Alí Tepeleni) (Janina, ? - Janina, 24 de gener de 1822), fou governador i virtual sobirà de Janina i l'Epir.

Va néixer en una família de dervixos emigrada de Kütahya. El seu avi i el seu pare foren mutesellimik de Tepedelen a l'Epir. El seu pare va morir sent Ali un infant i va ser criat per la seva mare que era de la regió de Konitza, on una guerra constant es desenvolupava en dos caps locals rivals.

Va ser ajudant del governador dels Colls (derbend bashbughu) i del mutasarrif de Delvino, amb la filla del qual es va casar; després va ajudar a matar el seu sogre i va ocupar el seu càrrec (1784) amb rang de mir-i miran. El mateix 1784 va ser nomenat pel mateix càrrec a Janina però només amb caràcter interí. El 1785 fou enviat com a mutasarrif a Trikala (turc Tirhala) i el 1786 fou nomenat comandant dels Colls sense perdre el seu govern. El 1787 fou nomenat altre cop mutasarrif de Janina i en esclatar les hostilitats amb els austríacs, va participar amb distinció a la guerra; després va participar en la repressió d'una revolta a Sèrbia.

El 1790 va caure en desgràcia i va perdre el càrrec de comandant dels Colls, però va conservar el seu govern i per les seves habilitats militars la Porta va ignorar que havia engrandit la seva jurisdicció sense autorització. El 1792, després de la pau amb Àustria, va ser nomenat amb el seu fill Weli al-Din, com a comandants conjunts dels Colls amb l'encàrrec d'impedir als albanesos de passar a Rumèlia on havien estat utilitzats fins aleshores per reprimir a les bandes de bandits i en lloc de millorar la situació havien augmentat el bandidatge i el conflicte a la zona. Poc temps després va sufocar la revolta de Paswan-oghlu, i en recompensa el seu fill Mukhtar va obtenir el sandjak d'Eghriboz (illa de Negroponte o Eubea) i la regió de Karli.

Els austríacs durant la guerra havien instigat als grecs de Suli (suliotes) a revoltar-se contra Turquia; entre 1792 i 1802 Ali Paixà els va haver de combatre i li fou complicat de sotmetre'ls. El 1797 el tractat de Campo Formio va transferir les illes Jòniques i els districtes de Prevesa, Parga, Vonitza i Brutinto, que pertanyien a la República de Venècia, a la sobirania francesa[1] i es va crear el departament de Corcyre (departament de Còrcira) tot i que no hi va haver annexió oficial. Alí Paixà va enviar llavors tropes per ajudar al otomans i russos a conquerir Corfú, ocupació conclosa el 3 de març de 1799[2] i va aprofitar per ocupar Butrint i obtenir alguns triomfs sobre els francesos que li van permetre seguidament entrar a Prevesa i Vonitza. Per l'acord de 1802 els quatre districtes foren incorporats al sandjak de Janina.

Alí Paixà fou nomenat llavors wali de Rumèlia on els albanesos enviats temps enrere a la província per lluitar contra els bandits, i altres, s'havien revoltat a Edirne. Va obtenir un assenyalat èxit aconseguint el retorn a la legalitat de molts dels caps del bandits i rebels però els ayans rumelis no van quedar satisfets, ja que tenien interès en el manteniment de l'anarquia, i van aconseguir la seva deposició el 1803; Alí fou enviat al sandjak de Trikala i poc després al de Janina, mentre el govern de Rumèlia passava a Ibrahim Pasha, abans mutasarrif d'Iskhödra (Scutari). Ibrahim tenia molta influència sobre els grecs del nord, igual com Alí la tenia sobre els toscs o grecs del sud.

Amb la represa de la guerra contra els suliotes el 1803, Alí Paixà va ocupar el territori i exterminar als supervivents tret dels que van escapar a Parga.[3] El 1807, per la pau de Tilsit, l'estat autònom de les Set Illes (Heftanesos) constituït el 2 d'abril del 1800 sota protectorat de Rússia i de l'imperi Otomà, fou entregat a França, es va declarar l'annexió a aquest país i la creació del departament de Còrcira (13 de setembre de 1807); però els francesos planejaven recuperar també els quatre districtes que havien perdut al mateix temps que les illes; Butrint, Prevesa, Vonitza i Parga.

Parga fou la primera a ser ocupada i van iniciar la revolta dels grecs de Trikala que el fill d'Alí, Mukhtar, va poder reprimir. Entre 1808 i 1809 Alí va concertar aliances matrimonials amb el mutasarrif d'Awlonya, tres filles del qual es van casar amb dos fills i un nebot d'Alí. El 1810 va provocar una revolta a Awlonya i amb l'excusa d'anar en ajut del seu consogre es va apoderar del sandjak; el sultà Mehmet II es va veure en l'obligació de nomenar a Mukhtar, fill d'Ali, com a nou governador d'Awlonya. El 1811 Alí es va apoderar del govern d'Argyrocastron (Egiri) i va envair el país dels ghegs albanesos, tot amb el disgust de la Porta. A Albània Alí va derrotar els ghegs i va poder ocupar les fortaleses de Tirana i Peklinje i els sandjaks d'Okhri i Elbasan que va afegir als seus dominis.

Davant l'amenaça que suposava l'oposició a la seva política per part de la Porta, es va voler fer perdonar i quan el 1809 es va reprendre la guerra contra Rússia va enviar molts soldats a les ordes dels seus fills Mukhtar i Weli, a lluitar pel sultà. També va ajudar als britànics a ocupar les illes Jòniques, illes que foren ocupades entre 1809 i 1814 durant la Campanya de l'Adriàtic (1807-1814) excepte Corfú que no fou ocupada fins al 26 de juny de 1814.[4] El 1819 Alí es va apoderar de Parga.

En aquest temps es van produir diverses circumstàncies: els grecs de Phanar (Barri del Fanar, coneguts per fanariotes) el volien eliminar per facilitar el seu projecte de revolta al Peloponès; el poderós ministre (nishandji) otomà Halet Efendi el volia també eliminar com a distracció per allunyar al sultà del projecte de dissoldre els geníssers; i es va produir una temptativa d'assassinat d'Alí per part de Pasho Ismail Bey, un antic servidor de Weli Pasha; finalment fou cessat l'abril de 1820 com a governador comandant del Colls, i tots els sandjaks excepte el de Janina fora del qual va rebre orde de retirar totes les tropes; Weli Pasha va perdre el seu govern de Trikala. Els governador de les províncies veïnes van rebre l'orde de preparar les seves forces per si s'oposava a aquestes decisions i Kurshid Ahmed Pasha (més tard governador de Morea) va ser nomenat comandant en cap de les forces dels governadors fronterers amb Alí i una petita flota es va enviar a la costa albanesa. Alí va respondre signant un acord amb els caps de la rebel·lió grega i va intentar promoure revoltes a les illes de la mar Egea, a Sèrbia i als principats danubians. La Porta va respondre amb la revocació del seu rang de visir i del càrrec de governador del sandjak de Janina i li va ordenar anar a viure amb la seva família a Tepedelen.

Ràpidament les tropes otomanes van ocupar totes les possessions del rebel, excepte Janina, on la fortalesa, ben proveïda de menjar, podia resistir un setge. El otomans van haver d'assetjar Janina. Tres dels seus fills i un net que governaven districtes en nom del pare/avi es van rendir. Alí va saber promoure un motí entre les forces albaneses que l'assetjaven i mercès a la revolta de grecs i dels suliotes va poder resistir dos anys. Finalment el 1822 es va haver de rendir amb la condició de salvar la vida i poder retirar-se a un monestir de la rodalia. Khurshid Pasha li va concedir però Halet Efendi el va desautoritzar. Alí, assabentat que en cas de ser atrapat seria executat, va provar de fugir però va morir d'una ferida en la fugida el 24 de gener de 1822.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Esdaile, Charles J. Las guerras de Napoleón: Una historia internacional, 1803-1815 (en castellà). Editorial Critica, 2009, p. 57. ISBN 847423753X. 
  2. Wrigley, W. David. The diplomatic significance of Ionian neutrality, 1821-31 (en anglès). P. Lang, 1998, p. 50. ISBN 0820406961. 
  3. Davenport, Richard A. The life of Ali Pasha of Tepebni, Vizier of Epirus (en anglès). Tegg, 1837, p. 162. 
  4. Gardiner, Robert (editor). The Victory of Seapower (en anglès). Caxton Editions, 2001 [1998], p. 181. ISBN 1-84067-359-1. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • J. Von Hammer, Histoire de l'Empire Ottoman
  • R. A. Davenport, Life of Ali Pasha, 1837
  • G. Remerand, Ali de Tepelen, París 1928
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alí Paixà Tepedelenli