Al-Azraq

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Al-Àzraq)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a la ciutat jordana, vegeu Al-Àzraq (Jordània).
Toni el rei de Francesc Laporta Valor (Alcoi, 18501914) caracteritzat com Al-Àzraq. Disseny del trage de l'alferes de la filà Chano 1903

Muhàmmad Abu-Abd-Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir (1230, la Vall d'Alcalà en la Marina Alta - 1276 Alcoi en l'Alcoià), més conegut com Al-Àzraq (el d'ulls blaus), va ser un cabdill andalusí autor de les tres revoltes mudèjars del sud del Regne de València. Arribà a convertir-se en el senyor mudèjar més famós del segle XIII i molts autors han trobat, en la rememoració de les revoltes d'Al-Àzraq, l'origen de les festes de Moros i Cristians d'Alcoi.[1]

Fill del valí musulmà Hudhayl as-Saghir i de mare cristiana, culte i enginyós, estigué llargues temporades a les corts d'Aragó, València i Granada i gaudí de la confiança i amistat del rei Jaume I el Conqueridor i del rei Alfons X el Savi de Castella.

La primera revolta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera revolta mudèjar

Després de la caiguda de Biar, la resta de viles i castells es rendiren sense gaire resistència, especialment a partir del Tractat del Pouet entre l'infant Alfons i Al-Àzraq, que suposaren el lliurament dels castells de Pop i Tàrbena, el manteniment per al-Azraq dels castells d'Alcalà i Perpuxent, i el compromís de cessió en tres anys dels castells de Gallinera, Margarida, Xeroles i Castells que posseïa al-Azraq.[2]

Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1247 sota el comandament d'Al-Àzraq, que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall de Pego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del soldanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.

Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir a les seues pressions i de l'exempció de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la Corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, fent-se encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns cent mil musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de la Ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció militar.

Panell informatiu que es troba a la façana de l'església d'Alcalà de la Jovada

La segona revolta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona revolta mudèjar

En la primera revolta mudèjar (1247-1258) Al-Àzraq fa més d'un maldecap al vell Jaume I, ja que estigué a punt de matar-lo en una emboscada però, al final, la traïció del seu propi conseller acaba per derrotar-lo, i per l'antiga amistat Jaume I no va empresonar-lo, i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.

En 1258 Jaume I rebutjà una treva oferta d'Al-Àzraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies Al-Àzraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions.

La tercera revolta[modifica | modifica el codi]

Font d'Al-Àzraq a Alcalà de la Jovada.
Article principal: Tercera revolta mudèjar

Açò comportà que, lluny d'aplacar la revolta, es revifara de nou, i en l'any 1276 tingué lloc la tercera revolta dels mudèjars, amb un exèrcit comandant per Al-Àzraq des de l'exterior camí cap Alcoi. Jaume I combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, provocant disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny.

La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament a Alcoi, en els dominis antics d'Al-Àzraq (Alcalà, Benissili, Pego, Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva, i derrotaren a mort a Al-Àzraq en una maniobra de distracció. No obstant açò, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Àzraq, els quals es trobaven amagats per a un contraatac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'Al-Àzraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva.

La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne de València, amb el fill d'Al-Àzraq com a nou cap: mil peons moros atacaren Llíria, els mudèjars de Beniopa es revolten, i l'exèrcit musulmà destruí Llutxent i avançava regne endins per la Vall d'Albaida. Hi va intentar conquerir les viles de Cocentaina, Petrer i Castalla però no ho va aconseguir. Mentrestant, Jaume I caigué malalt i morí el 27 de juliol de 1276, i va heretar el tron valencià el seu fill Pere I el Gran. El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre diversos castells i hagué de rendir a la força el de Montesa. La revolta finalitzà l'octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i l'any 1283 decretà una llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, El patró Sant Jordi: història, llegenda, art
  2. Guinot, Enric. Repartiments a la Corona d'Aragó (segles XII-XIII). Universitat de València, 2011, p. 209. ISBN 8437083931.