Al-Baruni
 |
L'article o secció necessita millores de format. |
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1872 Djadu (Líbia) |
| Mort | 1940 (67/68 anys) Bombai |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, poeta, polític, escriptor |
| Família | |
| Fills | Za'ima Sulayman al-Baruni (en)  |
Sulayman al-Baruni (mort el 1940) fou un escriptor i líder berber ibadita de Tripolitana. Pertanyia a una influent família del Djebel Nafusa i, després d'estudiar, va destacar com un notable erudit amb uns coneixements poc habituals.
Sospitós als otomans de voler restablir un imamat ibadita al Djebel Nafusa, fou perseguit i condemnat, però les sentencies no es van executar per por a l'agitació que despertarien entre el poble i finalment fou amnistiat; però com que les persecucions no s'aturaven, va fugir al Caire, on va fundar una impremta i un diari (de curta durada) que no va poder ser difós a Líbia, Tunísia i Algèria.
Després de la revolució dels Joves Turcs fou elegit diputat a la liwa del Djebel Nafusa i cridat a Constantinoble. Va aprendre turc en dos mesos. El 1910 era a Djebel Nafusa i es van començar a notar els desitjos italians d'annexionar Tripolitana i Cirenaica; el 1911 va urgir al govern otomà l'enviament d'armes i quan els italians van desembarcar a Trípoli (anomenat Trípoli de Berberia) l'11 d'octubre de 1911 fou un dels principals caps de la resistència. Després de la pau turcoitaliana d'Ouchy (Lausana) el 18 d'octubre de 1912, al-Baruni va continuar la resistència armada a la part occidental del Djabal Nafusa on pretenia formar un emirat berber, fins que finalment fou derrotat a la batalla d'al-Asabia (o el-Asaba) el 23 de març de 1913. Va fugir a Constantinoble on va rebre el títol de senador i paixà.
Quan Turquia va entrar en guerra al costat dels Imperis Centrals al-Baruni fou enviat a Sollum (octubre de 1914) amb el germà d'Enver Pasha, Nuri Bey, per intentar que el cap dels sanúsides, Ahmad al-Sharif, ataqués als britànics per l'oest, però la missió va fracassar i el complot organitzar per obligar a Ahmad fou descobert, i llavors al-Baruni fou arrestat, encara que va aconseguir fugir (gener de 1915). Quan Itàlia va entrar a la guerra va reprendre la seva activitat política contra els italians, però fins al final del 1916 el govern otomà no el va nomenar governador i comandant general de Trípoli (Líbia) i dependències i el va portar al territori de Tripolitana amb un submarí, que el va desembarcar a Misurata; en aquest moment els italians s'havien fet forts a Trípoli, al-Khums i Zuara, únics llocs que dominaven, però les tribus àrabs tampoc estaven unides i els caps àrabs es barallaven sovint entre ells. Al-Baruni va aconseguir una unitat general però quan va anar a la Tripolitana occidental fou derrotat pels italians (16 i 17 de gener de 1917) i va perdre la confiança dels caps tribals. A final del mateix mes Turquia va enviar un nou comandant militar, Nuri Pasha.
El novembre de 1918, després de l'armistici de Mudros (31 d'octubre de 1918) sota el principi proclamat pel president americà Wilson de lliure determinació dels pobles, els nacionalistes van proclamar la República Tripolitana (al-Djumhuriyya al-Tarabulusiyya). Itàlia finalment la va reconèixer com entitat autònoma i li va concedir l'Statuto Tripolitano l'1 de juny de 1919. Els nacionalistes es van dividir en dues tendències, una afavorida pels caps àrabs, era partidària d'arribar a un acord amb Itàlia i accedir a la independència; l'altra, afavorida pels caps berbers, favorable a col·laborar amb Itàlia i aplicar l'statuto. Al-Baruni va donar suport a la segona tendència però el seu objectiu final era la formació d'un emirat berber al Djebel Nafusa occidental amb sortida a la mar. La reunió de Garian (novembre de 1920) va donar majoria a la primera tendència que va reclamar la formació d'un emirat àrab a Tripolitana. El 1921 va sorgir la idea d'una unió amb Cirenaica, i la primavera del 1922 es va proposar oferir la direcció de l'emirat al cap dels sanúsides Idris al-Sanusi; els berbers que buscaven el suport italià, i als qui els àrabs acusaven d'heretges per la seva condició d'ibadites, foren expulsats per les armes del Djabal Nafusa occidental i es van haver de refugiar a la costa (juliol de 1921).
Al-Baruni va sortir de Tripolitana el 22 de desembre de 1921 i va estar a Europa i Hedjaz, i més tard a Mascat com hoste del sultà Said ibn Taymur (també ibadita) i després a l'interior, a l'imamat d'Oman, al costat de l'imam Muhammad ibn Abd Allah al-Khalili de Nazwa, on fou nomenat ministre i fou encarregat de reorganitzar l'estat. Més tard va retornar a Mascat on el 1938 fou nomenat conseller del sultà. El 1940 va anar a Bombai on va morir.
Bibliografia
- R. Rapex, L'affermazione della sovrenità italiana in Tripolitania, Tientsin, 1937
- L. Veccia Vaglieri, La partecipazione di Suleimàn el-Barùni alla guerra di Libia, 1926
- R. Ciasca, Storia coloniale dell'Italia contemporanea, Milà, 1940