Al-Bu Said

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Al-Busaid)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bandera del sultà d'Oman

Al Bu-Said és la dinastia governant d'Oman, i de l'antic sultanat de Zanzíbar.

Taula de continguts

Història[modifica]

Fou fundada per Ahmad ibn Said que va esdevenir wali de Suhar sota l'imam iarubita d'Oman, Sayf ibn Sultan II. En l'exercici del seu càrrec fou atacat per les forces de Nadir Shah de Pèrsia, dirigides per Muhammad Taki Khan Shirazi, al que va contenir mitjançant un acord. En pocs anys, mercès a la seva habilitat política, es va fer l'amo d'Oman. La data en la qual va agafar el títol d'imam és incerta. La data tradicional és el 1741, però aquesta data s'ha comprovat errònia, i ben segur que no fou a l'entorn de 1750. Va afavorir als turcs en perjudici dels perses, i el va ajudar a defensar Bàssora el 1775; va combatre també contra els pirates indis. Va morir el 1783 i el va succeir el seu fill Said ibn Ahmad. Fou molt impopular i va abdicar al cap de tres anys deixant el poder al seu fill Hamid ibn Said, retirant-se a al-Rastak i conservant el títol d'imam. Els següents membres de la dinastia no van portar aquest títol i foren anomenats sayyids encara que universalment foren coneguts com a sultans.

Said ibn Ahmad va morir després del 1811 (darrer any testimoniat en vida) però el seu fill Hamid havia mort força abans, el 1792, i el va succeir el seu oncle Sultan ibn Ahmad, que va ocupar Kuwait, Bàssora, la costa del Balutxistan (regió), i temporalment Bahrain;[1] Pèrsia els va cedir finalment de manera oficial Cahbar i Bandar Abbas, possessions que van ajuntar a Gwadar (cedit pel Khan brahui de Kalat poc després de 1792), i el 1798 Sultan va signar un tractat amb els britànics que els autoritzava a establir una factoria a Banda Abbas i prohibia als francesos i holandesos establir factories als seus dominis mentre estiguessin en guerra contra Anglaterra. Als darrers anys del seu regnat va haver de lluitar contra els wahhabites; va morir en un combat naval prop de Lingah el 1804 i el va succeir el seu nebot Badr ibn Sayf ibn Ahmad que tenia el suport wahhabita però al cap de poc fou assassinat per Said ibn Sultan que va pujar al tron i va associar al seu germà Salim ibn Sultan; aquest darrer va morir el 1821 i llavors Said ibn Sultan va quedar sol.

Said ibn Sultan fou el sultà més important de la dinastia. Un conflicte familiar va portar a la separació de la regió de Suhar sota un parent, probablement Azzan ibn Kays ibn Ahmad i el seu fill Kays ibn Azzan. Said fou un sòlid aliat britànic als que va ajudar contra els Kawasim del golf Pèrsic. Sota pressió britànica va fer limitar el comerç d'esclaus (1822) i la venda d'esclaus fou prohibida definitivament el 1847. Va desenvolupar la potencia marítima i les possessions africanes van esdevenir centre d'un imperi comercial encara que moltes zones que havien obeït als iarubites van haver de ser reconquerides dons s'havien perdut al darrer mig segle (al pujar al tron només conservava Zanzíbar, part de Pemba, Mafia, Lamu i Kilwa i aquesta darrera encara fou perduda però recuperada) però progressivament va imposar la seva autoritat a la costa de Mogadiscio (Benadir) i fins a Cap Delgado, amb l'única oposició seria de Mombasa, i va rebre el tribut de les principals tribus. Vers 1850 la costa entre Vanga i Pangani excepte Tanga era governada conjuntament per Said i el rei d'Usambara, els representants del qual eren confirmats pel sultà. Un intent d'annexionar Nossi Be va fracassar per l'acció dels francesos. El 1854 va cedir al Regne Unitles illes Kuria Muria.

Va morir el 1856 i el van succeir el seu fill Thuwayni a Mascat i l'altre fill Madjid a Zanzíbar. Amb un arbitratge britànic el sultà de Zanzíbar va haver de pagar una indemnització al seu germà de Mascat. Per la història de la branca de Zanzíbar vegeu Sultanat de Zanzíbar.

Thuwayni ibn Said va governar deu anys i el 1866 fou assassinat i el va succeir el seu fill Salim ibn Thuwayni, però el 1868 fou acusat de participar en la mort del seu pare i deposat, sent substituït per un parent, Azzan ibn Kays ibn Azzan de Suhar. Això va provocar una guerra civil en la que Azzan va morir i fou proclamat sultà Turki ibn Said, germà de Thuwayni (1870). El 1871 es va arribar a un acord pel que Turki es va repartir el país amb Ibrahim, germà d'Azzan, que va poder conservar Suhar, però la va perdre finalment el 1873 a mans de Turki. Aquestos conflictes foren aprofitats per Pèrsia per recuperar Bandar Abbas (1868) i Cahbar (1872) i els omanites només van conservar Gwadar. El 1873 sota pressió britànica, fou abolit totalment el tràfic d'esclaus. Turki va morir el 1888 i el va succeir el seu fill Faysal ibn Turki.

El 1901 es va iniciar a les terres del interior un moviment ibadita dissident dirigit per Isa ibn Salih. El 1913, va morir Faysal i el va succeir el seu fill Taymur ibn Faysal; llavors el cap del moviment, Salim al-Kharusi, fou elegit imam d'Oman, i el 1915 els rebels van atacar Mascat que es va salvar per la intervenció d'un destacament hindú. Salim fou assassinat el 1920 i el va succeir Muhammad ibn Abd Allah que va signar un acord amb Taymur pel qual les tribus del interior gaudirien d'autonomia i obeirien a l'imam. Taymur va ser deposat el 10 de febrer de 1932 i el va succeir el seu fill Said ibn Taymur, al seu torn deposat el 23 de juliol de 1970 i substituït per l'actual sultà Qabus ibn Said.

Llista de soldans[modifica]

Article principal: Llista de governants d'Oman
Vegeu també: Llista de soldans de Zanzíbar

Imams[modifica]

Sayyids o Hamis (1786-1861) i Sultans (de fet des de 1861, de dret des de 1868)[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Maurizi, Vincenzo. History of Seyd Said, Sultan of Muscat (en anglès). The Oleander Press, 1984, p. viii. ISBN 0906672333. 
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Al-Bu_Said&oldid=11331169»