Al-Jazira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Al-Jazira (desambiguació)».
Regió d'Al-Jazira a l'Orient Mitjà.

Al-Jazira és el nom aplicat pels historiadors àrabs a la regió de la part septentrional entre el Tigris i el Eufrates arribant fins a ciutats com Mayyafariqin, Arzan, Mosul, Nisibe. Es dividia en tres districtes rincipals: el Diyar Bakr, a l'oest; el Diyar Mudar al centre-oest; i el Diyar Rabia, a l'est. En àrab al-Jazira designa una illa o de vegades una península, o els territoris entre dos gran rius o separats d'altres terres per un desert.

La part occidental que era possessió bizantina, va quedar aïllada al conquerir els àrabs Síria, i fou ocupada quasi sense resistència el 639, 640 i 641. La part oriental, que era persa, fou conquerida el 641 des l'Iraq. Va quedar inclosa en el govern de Síria, però després de Muawiya se'n va separar i fou governada per membres de la família omeia com Muhammad ben Marwan o Maslama ben Abd al-Malik, goverandors al mateix temps d'Armènia.

Durant el període omeia el alides (xiïtes) van lluitar a la regió i Sulayman ben Surad, que tenia l'ajut del qaisita Zufar ben al-Harith va morir el 685 en una batalla contra un dels lloctinents de Ubayd Allah ben Ziyad. El omeies van patir una greu derrota a un afluent del Zab davant Al-Mukhtar el 686 i els xiïtes van ocupar Nisibe, Dara i Sindjar. El 690 els omeies van sotmetre la regió i el 691 Abd al-Malik va derrotar a Musab ben al-Zubayr a Dayr al-Djathalik, al Iraq.

Després d'això a la Djazira van tornar les lluites entre qaisites i taghlibites que ja havien lluitat a la regió abans del 685.

Després van seguir les revoltes dels kharigites, essent les més greus las del temps de Al-Hadjdj i les que hi va haver als darrers regnats omeies.

El darrer omeia Marwan II va tenir la seva capital a Harran, a la Djazira.

Per imposar-se a Djazira els Abbàssides van haver de esforçar-se. Primer hi fou enviat Muhammad ben Suhl i després Yahya, germà del primer califa.

S'hi va revoltar Abd Allah ben Ali, oncle de Al-Mansur. Durant el califat de Al-Mamun s'hi va revoltar Nasr ibn Shabath al-Ukayli, rebel·lió que fou sufocada amb molt d'esforç el 824/825 per Abd Allah ibn Tahir governador de Síria i Djazira. Amb Al-Mutasim una revolta dels kurds al nord de Mosul va poder ser sufocada després de lluites sagnants. A partir de Al-Mahdi es van tornar a rebel·lar els kharigites. Amb Harun al-Rashid es va revoltar el kharigita taghlabita Al-Walid ben Tarif. Les rebel·lions kharigites van augmentar la violència a la segona meitat del segle IX sobretot dirigides per Musawir i després per Harun al-Shari.

Vers el 800 el govern de Mosul fou separat del de Djazira i sovint agregada sencera administrativament a Armènia (de vegades només eren junts Armènia i el districte del Diyar Bakr).

Els governadors més destacats foren Tahir ben al-Huseyn i el seu fill Abd Allah ben Tahir a l'època de Al-Mamun.

A la segona meitat del segle IX els governadors Ishak ben Kundajik, Muhammad ben Abul Sadj i Ibn Ishak es van reconèixer vassalls del emir Tulúnida d'Egipte, i van llegir l'oració (khutba) en nom seu però el 892 el califa Al-Mútadid va recobrar el control. Al segle següent esdevingué possessió dels hamdànides, que es van reconèixer vassalls del califa però foren de fet independents. Tot seguit va passar als Buwàyhides (Adud al-Dawla 977) però repartida aviat entre els marwànides (Diyar Bakr) i els Ukaylides (Mosul). El 1011 el ukaylida Kirwash ben Mukallad va reconèixer la sobirania del califa fatimita. Aquestes dinasties foren eliminades pels seljúcides. Després el nom despareix.