Al-Ksar es-Seghir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 35° 50′ N, 05° 33′ O / 35.833,-5.550 Al-Ksar es-Seghir[1] (en àrab القصر الصغير el-Qaṣr eṣ-Ṣeghir, literalment "el petit castell") és una petita vila i una antiga ciutat en ruïnes del Marroc, a l'estret de Gibraltar, a la costa marroquina, a uns 20 km a l'oest de Ceuta i 36 a l'est de Tànger, en una badia on desaigua un riu anomenat Ouled Seghir, badia que queda protegida por una de les vessants del Jabal Ghomara. La fortalesa es troba a la punta que conserva el nom castellà d'Alcázar. A la part oriental del riu ha sorgit un poblet modern, que porta el mateix nom que l'antic. Actualment a la badia, protegida per una derivació del Jabal Ghomara, hi ha una base naval militar.

Història[modifica | modifica el codi]

Fou un antic establiment fenici i després cartaginès, per esdevenir romana amb el nom de Lissa o Exilissa segons esmenta Claudi Ptolemeu i de la que queden les restes d'una fàbrica de salar el peix. Fou conquerida pels àrabs al segle VII. Al-Zayyani diu que l'any 90 de l'hègira (708-709) s'hi va aixecar una fortalesa que es va dir Kasr Masmuda per estar en territori dels masmudes berbers. Al-Bakri l'anomena com Al-Kasr al-Awwal i diu que estava poblada per la tribu dels Banu Tarif. Sota els idríssides fou part del principat d'al-Kasim ibn Idris II.

En temps dels almohades aquestos van utilitzar el port com a lloc principal per embarcar cap a la Península Ibèrica (fins llavors el principal port utilitzat era Marsa Musa) i per això va agafar el nom de Kasr al-Madjaz o Kasr al-Djawaz, és a dir "Castell del passatge", que li donen entre d'altres Ibn Khaldun i Ibn Abi Zar. Al-Bakri l'esmenta com a Kasr al-Awwal (Castell Primer) i diu que estava habitada pels Banu Tarif. Els almohades hi van fer diverses construccions i hi van construir unes drassanes, però quan van perdre la major part dels dominis a Andalusia, i els exèrcits i funcionaris van deixar de passar, la ciutat va entrar en decadència, i els seus habitants es van reconvertir a la pirateria al segle XIII.

Al segle XV l'activitat d'aquest port afectava al comerç portuguès i castellà, i els portuguesos tenien molt d'interès a posar-hi fi. El 1458 el rei Alfons V de Portugal va atacar la ciutat amb una flota de 80 naus i 17000 homes. Dos atacs foren rebutjats, però finalment al tercer, ja greument damnats els musulmans per l'artilleria portuguesa, es van rendir. Se'ls va concedir permís per retirar-se amb les seves armes i equips i el rei Alfons hi va fer entrada el 19 d'octubre de 1458. La gran mesquita fou transforma en església i les fortificacions es van reforçar i s'hi va instal·lar una guarnició de la que el primer capità fou Enrique de Meneses. Poques setmanes després el soldà de Fes va enviar forces a la zona que es van presentar davant la ciutat i la van atacar sense èxit, ja que no disposaven d'artilleria; un nou intent uns mesos després, el 1459, fou igualment rebutjat. El 1463 les tribus de la comarca de l'Andjera van reconèixer la sobirania portuguesa i finalment el 1471 el soldà de Fes va signar un tractat amb Portugal pel qual li cedia la ciutat.

La ciutat però no va tenir tranquil·litat, ja que els habitants berbers de la zona no van parar de fer incursions puntuals a la ciutat, als subministraments o als que sortien de la fortalesa. El proveïment es feia per mar, i el rei de Portugal Joan III, el 1549 va decidir que el lloc ja no justificava l'esforç i va ordenar la seva evacuació. Abans de ser evacuada fou desmantellada. Immediatament que van sortir els portuguesos el soldà de Fes va recuperar la ciutat, on no quedava cap habitant, i de la que el port havia estat inutilitzat mitjançant arena. La ciutat va romandre abandonada.

El 1559 el soldà de Fes la va oferir a Antoni de Borbó, rei consort de Navarra (Antoni I de Navarra), a canvi de l'aportació de soldats per al sultà; però les intrigues del rei Felip II van impedir que el tractat s'executés i els navarresos mai van arribar a Al-Ksar es-Seghir que va romandre deshabitada; el port només fou utilitzat en endavant per contrabandistes. Les ruïnes de la fortalesa portuguesa són encara visibles.

Nota[modifica | modifica el codi]

  1. Nom escrit amb diverses variacions: amb o sense "Al-" a la primera paraula, amb "Q" i "K", escrit Ksar o Kasr, amb "al-" o "as-" en lloc de "es-", i Saghir en lloc de Seghir, el nom portuguès és Alcácer Ceguer o Alcácer-Ceguer i el castellà Alcazarseguer o Castillejo. Les formes més comunes són Al-Qsar as-Saghir, Al-Ksar as-Saghir, Al-Qsar es-Seghir, Al-Ksar es-Seghir i Al-Kasr al-Saghir

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Michaux-Bellaire i Peretié, El-Qçar eç-Çeghir, 1916.
  • Braga, Paulo Drumond. A Expansão no Norte de África. In: Nova História da Expansão Portuguesa (dir. de Joel Serrão e A. H. de Oliveira Marques). Lisboa: Editorial Estampa, 1998. Vol. II, A Expansão Quatrocentista. p. 237-360.
  • Duarte, Luís Miguel. África. In: Nova História Militar de Portugal (dir. de Themudo Barata e Nuno Severiano Teixeira). Lisboa: Circulo de Leitores, 2003. vol. I, p. 392-441.
  • Elbl, Martin Malcolm. "The Master-Builder, the Bureaucrat, and the Practical Soldier: Protecting Alcácer Seguer/Qasr al-Saghir (Morocco) in the Early Sixteenth Century," Portuguese Studies Review 12 (1) (2004/5), p. 33-73. «Enllaç».
  • Redman, Charles L.. Qsar es-Seghir: an archaeological view of medieval life. London, Academic Press, 1986.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]