Al-Mahdí (abbàssida)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad al-Mahdí, més conegut pel seu làqab Al-Mahdí (en àrab أبو عبد الله محمد المهدي, Abū ʿAbd Allāh Muḥammad al-Mahdī) (Idhaj, Khuzistan, 744-812), califa abbàssida de Bagdad (775-786). Era fill del califa al-Mansur. Fou casat amb Khayzuran que resultà ser una gran intrigant a la cort.

El 758/759 amb uns 15 anys, fou designat hereu de l'hereu Isa ibn Musa [1] i enviat pel seu pare a Rayy com a governador del Khorasan, però no es va desplaçar a Merv ni va participar en les campanyes militars contra els rebels de la província i va restar sempre a Rayy. Aquí es va fer amb un fort grup de suport de Khorasanians que després el van ajudar a lluitar pel tron. El 762 va anar a l'Iraq per un temps per casar amb la seva cosina germana Rayta, filla del primer califa al-Saffah, retornant després al Khorasan on va restar uns anys, mantenint a Rayy una virtual cort que va originar un barri administratiu. El 764 la pressió de les tropes Khorasanianes amb guarnició a l'Iraq, i del mateix califa al-Mansur, van obligar a Isa ibn Musa a renunciar a la successió i reconèixer a Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad com hereu presumpte. El 768 va retornar a Bagdad.

Al-Mansur va morir durant el pelegrinatge l'octubre del 775 i Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad, que era a Bagdad, fou proclamat nou califa sense oposició, amb el títol de al-Mahdí. Va seguir la política paterna. Va tenir com a principal suport a l'exèrcit Khorasanià i als notables Khorasanians dels seu entorn. El 777 va nomenar visir a Yakub ibn Dawud que havia tinguts contactes amb alides empresonats i després li va servir de mediador. Com executor de la política del califa va tenir un enorme poder i dirigia quasi sol l'administració supervisant la major part de les funcions oficials.

Va donar al seu càrrec un marcat caràcter religiós. Va engrandir les mesquites de la Meca i Bàssora i la d'al-Aqsa a Jerusalem. En relació a l'hadjdj (peregrinació) una de les parts de la seva política religiosa, va millorar l'abastiment d'aigua en la ruta dels pelegrins de l'Iraq a la Meca. I en relació a la gihad, l'altra braç de la política religiosa, va organitzar diverses expedicions contra els bizantins. Per mantenir la puresa ideològica de l'islam no va dubtar en perseguir a la secta herètica gnòstica dels zindiks, de la que alguns membres foren executats.

Buscant la reconciliació amb els alides, el conflicte amb els quals s'havia manifestat en la rebel·lió de Muhammad al-Nafs al-Zakiyya el 762, va cridar a la cort a membres de la família alida i els va concedir pensions. Va formar també una guàrdia personal d'ansars de La Meca, als que va concedir diversos beneficis. Només el cap alida Isa ibn Zayd va restar a l'oposició i en la clandestinitat i per no haver aconseguit atreure'l, el visir Yakub ibn Dawud fou destituït i empresonat el 782/783. Fins aleshores els kutabs (secretaris) eren ajudants personals del califa en afers administratius però des de llavors amb la família dels Barmàquides agafaran un fort poder iniciat amb Khalid ibn Barmak i sobretot amb Yahya ibn Khalid que el 778 va esdevenir preceptor del príncep Harun. Però l'ascens d'aquestos kutabs va trobar l'hostilitat de l'exèrcit Khorasanià, que era el principal suport del califa. El descontentament fou gran i el oncle del califa, Abd al-Samad ibn Ali, va advertir al seu nebot del perill que suposava; al-Mahdí va prendre algunes mesures però en endavant la tensió entre burocràcia i militars ja no s'aturarà.

El seu regnat fou en general pacífic. L'única revolta important fou la d'al-Mukanna al Khorasan i Transoxiana que va durar de 775/776 al 782 i fou necessari un gran esforç militar per la seva supressió. Quant a l'expansió va seguir per Transoxiana, estenent-se a Fergana; es va fer una expedició al Sind contra els idolatres. I hi van haver algunes campanyes a la frontera amb l'Imperi Bizantí, iniciades el 778/779 quan els grecs van destruir la posició musulmana d'al-Hadath del qual es va prendre venjança amb dues expedicions que va dirigir el príncep Harun el 780 i 782, però foren més ràtzies que conquestes doncs cap territori fou agregat de manera permanent al domini del califat.

La seva esposa Khayzuran va exercir la seva influència per fer-li designar com hereus a dos fills: Musa, que va agafar el títol d'al-Hadí, i Harun que va agafar el d'ar-Raixid. Ja en vida del pare van rebre diversos càrrecs i funcions, el primer a Bagdad i el segon a Síria i els Awasim; la previsió era que al-Hadí governaria primer i Harun el succeiria, però al moment de la mort d'al-Mahdí es diu que Khayzuran l'havia convençut per canviar aquesta disposició; no obstant no s'havia fet res i la decisió fou efectiva quan va morir a Masabadhan el 4 d'agost del 785, probablement en un accident de cacera.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. D'acord a les decisions d'al-Saffah, el successor del segon califa al-Mansur havia de ser Isa ibn Musa, però al-Mansur tenia un altre propòsit i des de el començament del seu regnat va maniobrar per imposar la successió del seu fill Muhàmmad

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • S. Moscati, Studi storici sul califfato d'al-Mahdi, Orientalia, 1945
  • D. Sourdel, Le vizirat abbaside, Damasc 1959.


Precedit per:
Al-Mansur
califa de Bagdad
775-786
Succeït per:
Al-Hadi