Al-Mansur (abbàssida)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Abu-Jàfar Abd-Al·lah al-Mansur ibn Muhàmmad ibn Alí, més conegut pel seu làqab Al-Mansur (en àrab أبو جعفر عبد الله المنصور, Abū Jaʿfar ʿAbd Allāh al-Manṣūr) (al-Humayma a l'est del Jordà 709/713- Camí de la Meca 775), califa abbàssida de Bagdad (754-775). Era fill d'una esclava berber de nom Sallama. Per la seva avarícia ben coneguda va rebre durant el seu govern el malnom de Abu l-dawanik (L'home sense despesa).

El 744-746 va participar en la revolta fracassada del talibita Abd Allah ibn Muawiya contra els omeies al Djibal. El 749 va anar a Kufa amb el seu germà Abu l-Abbas (després califa al-Saffah). Proclamat el seu germà califa (750) va ser enviat a Wasit on encara resistia el governador omeia de l'Iraq Yazid o Yusuf ibn Umar (conegut com a Ibn Hubayra) i va conèixer al general Hasan ibn Kahtaba. Abu Muslim va exigir l'execució de Yusfif ibn Umar contra el parer d'al-Mansur. Caiguda Wasit, al-Mansur fou nomenat governador d'Armènia i la Djazira on va obtenir la lleialtat de diversos generals omeies, especialment Ishak ibn Muslim al-Ukayli.

Mort al-Saffah (juny del 754) era el successor designat per davant del seu nebot Isa ibn Musa, governador de Kufa. En aquell moment estava fent el pelegrinatge amb Abu Muslim i va tornar corrent per assolir el poder. El seu oncle Abd Allah ibn Ali estava a la frontera bizantina amb un exèrcit (de sirians i alguns khurasanians) disposat a atacar als grecs quan va saber la mort del califa, i va utilitzar aquesta força per intentar un cop d'estat. Al-Mansur va haver de demanar ajut a Abu Muslim que (tot i no ser partidari de la lluita) va mobilitzar als khurasanians i es va enfrontar al rebel, i el va derrotar prop de Nisibin el novembre del 754. Abd Allah va quedar en residència vigilada a l'Iraq; els generals sirians que havien donat suport al rebel van rebre beneficis d'al-Mansur en un intent de guanya-los al seu bàndol.

Tot i haver recorregut a Abu Muslim, la relació entre els dos homes d'ençà que aquest va imposar l'execució d'Ibn Hubayra, era dolenta. Al-Mansur havia visitat al governador a Merv el 753 i pensava a més que tenia massa poder. El califa va decidir aprofitar que Abu Muslim era a l'Iraq, lluny dels seus fidels, i el va fer assassinat a al-Madain (febrer del 755). Van esclatar disturbis a l'Iran, especialment la revolta anti-musulmana de Sunbadh, però finalment al-Mansur va dominar el Khurasan i províncies perses que en depenien. El 756 a l'Àndalus, un omeia, Abd al-Rahman ibn Muawiya, es va fer amb el poder i va crear un emirat independent. El 757/758 es va rebel·lar al Khurasan Abd al-Djabbar al-Azdi, amb caràcter autonomista; al-Mansur va enviar llavors com a governador al seu fill Abu Abdallah Muhammad (després califa al-Mahdi 775-85) amb seu a Rayy i amb poders de virrei (que va exercir deu anys). El 758/759 es va revoltar el grup dels Rawandiyya que pretenien un govern més messiànic; però però audaços van posar al califa en perill seriós, però foren finalment derrotats.

El 762 va decidir finalment construir una nova capital a Bagdad. Inicialment es van construir les dependències administratives i militars. El setembre del 762 va esclatar finalment la revolta alida dirigida per Muhammad al-Nafs al-Zakiyya a Medina; els rebels van intentar estendre's a Egipte i Síria sense èxit i a Kufa, tradicional ciutat alida, les forces califals vigilaven de prop els esdeveniments. El califa va tallar els subministrament a l'Hedjaz i el cap rebel va quedar aïllat a Medina. Ibrahim ibn Abdallah, germà del cap rebel, va iniciar una revolta a Bàssora que va tenir ampli suport. Però Muhammad fou derrotat per un exèrcit manat per l'hereu Isa ibn Musa (novembre de 762). Ibrahim va avançar cap a Kufa però es va enfrontar a l'exèrcit abbàssida dirigit per Isa ibn Musa i derrotat a Bakhamra el febrer del 763. En endavant el regnat de Mansur fou més tranquil amb rebel·lions menors a Badghis (els Ustadhsis) del 764-768 i alguna altre al Khurasan oriental i dels kharigites a Ifriquiya, sense cap perill seriós. El problema més greu fou amb els khàzars amb els que el califat tenia frontera al Caucas els quals el 764 van ocupar Tiflis i la van tenir un cert temps abans de ser-ne expulsats. Aquest any 764 el califa va obligar al hereu presumpte Isa ibn Musa a renunciar a la successió i va designar hereu al seu propi fill Muhammad al-Mahdi, que després de sis anys al Khurasan tenia el suport del grup d'aquest territori. Isa ibn Musa va passar a ser hereu d'al-Mahdi.

El 768 es va construir un barri comercial a Bagdad (al Karkh) a la part sud, i després es va poblar la riba esquerra del Tigris. El 772 el muhabàllida Yazid ibn Hatim al-Muhal·labí (762-768) va sotmetre definitivament [[Ifriquiya]]. Aquest mateix any es va establir la base khurasaniana d'al-Rakka a la Djazira que complementava a la guarnició khurasaniana de Bagdad a l'Iraq.

Al-Mansur es va recolzar sobretot en el grup militar khurasanià (els governadors del Khurasan i altres províncies eren nomenats entre aquest grup i tenien guarnicions a Bagdad i al-Rakka), i en la seva família, amb diversos prínceps exercint governs i càrrecs destacats a l'Iraq i Síria. Sulayman ibn Ali a Bàssora i Salih ibn Ali a Síria van estar a punt de formar subdinasties autònomes. Altres suports foren alguns antics generals omeies, i alguns caps de la facció iemenita de l'estat omeia, singularment la família Banu Muhallab o muhallàbides que van rebre el govern d'Egipte, Ifriquiya, Azerbaidjan i a Bàssora (d'on eren originaris).

Va morir de camí a la Meca l'octubre del 775, quan tenia uns 65 anys o potser una mica menys, i després de 21 de regnat. El va succeir el seu fill al-Mahdi.

Referència[modifica | modifica el codi]

  • F. Omar, The Abbasid caliphate, Bagdad 1969
  • H. Kennedy, The early Abbasid caliphate, Londres 1981

Vegeu també[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
Abu-l-Abbàs as-Saffah
califa de Bagdad
754-775
Succeït per:
Al-Mahdí