Al Jolson

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge d'Al Jolson l'any 1933.

Al Jolson (Srednik, Rússia, 26 de maig de 1886San Francisco, Califòrnia, Estats Units, 23 d'octubre de 1950) fou un actor i cantant de cinema.

El cantor de jazz[modifica | modifica el codi]

Malgrat la seva reduïda filmografia, Al Jolson ha passat a la història del cinema com una de les seves principals estrelles, principalment mercès a la seva participació en el primer film sonor de la història del cinema comercial americà, El cantor de Jazz, i la imatge que compongué en la mateixa, on aparegué com un jove jueu aficionat a la cançó en contra dels criteris del seu pare que apareixia en pantalla amb el rostre pintat de betum per simula la imatge d'un cantant negra a l'hora de entonar els temes jazzístics del film. Tot això es veié reproduït amb menys gràcia i molta menys fortuna en la taquilla quan el mateix film, icona del final del cinema mut i el principi del cinema sonor, fou objecte de dos remakes. El primer es produí l'any 1952 amb Michael Curtiz com a director i Danny Thomas com a protagonista. El segon el filmà el 1980 Richard Fleischer amb Neil Diamond com a protagonista (guanyà el premi Razzie al pitjor actor de l'any per aquest treball), i incloent una escena d'homenatge a Al Jolson en la qual Diamond actuava en un club nocturn anomenat Ventafocs vestit amb un maquillatge a l'estil afro i pell tenyida de negra.

Cap d'aquestes dues noves versions pogué eclipsar a l'original, que a més feu d'Al Jolson una estrella i segons alguns historiadors imposà el cinema sonor, cosa que altres estudiosos del tema refusen, senyalant que en el moment que s'estrenà el film hi havia dos sistemes de so encara competint per quedar-se amb el lloc prioritari en el mercat cinematogràfic, el votaphone i el fotofilm de la Fox. A més els films sonors doblaven el pressupost enfront les mudes, i per altra banda les cadenes d'exhibició tenien de multiplicar les despeses per adaptar-se als nous sistemes necessaris per a projectar films sonors, pel qual el procés no fou tant ràpid i fàcil com pretenen alguns, i El cantor de jazz només fou una baula més en la cadena d'esdeveniments que acabà per imposar els films parlats com a alternativa a les mudes. Per altra banda, si El cantor de jazz fou el primer film amb diàlegs, es va haver d'esperar fins a l'estrena de Lights of New York, dirigida per Brian Foy el 1928 per poder contar amb un film el qual diàleg estigues totalment sincronitzat. Malgrat tot, El cantor de jazz i la imatge que mostra en Jolson maquillat de negra han passat a convertir-se en els principals icones de l'arribada del cinema sonor.

Jolson, que per altra banda arribà al paper quasi per casualitat i de rebot, després que en George Jessel, que havia interpretat el personatge central de la història en el musical teatral que inspirà el llarg metratge demanés més diners del que els productors de la Warner estaven disposats a donar-li per reciclar llur personatge per la pantalla gran, i Eddie Cantor, que era una de les principals estrelles del cinema americà en aquesta època, refuses interpretar el personatge. L'aportació de Jolson a aquest film sembla haver estat decisiva, tenint en conte que tot apunta que fou una de llurs improvisacions durant el rodatge el que proporcionà la frase que ha acabat per a convertir-se en definició de tot l'invent: "Espera un minut. Mai abans has escoltat res com això". La intenció inicial dels encarregats del projecte era que el film comtes només amb sincronització dels números sonors, però acabaren incorporant aquesta frase que alguns consideren com el tret de sortida del cinema sonor i el tir de gràcia pel cinema mut. Abans d'aquest film hi havia hagut altres experiments amb diàleg, com Dream Street, dirigida per David Wark Griffith el 1921, però es tractava de curts metratges. Per altra part, el primer llarg metratge que havia inclòs efectes sonors, com música i sorolls, fou la versió de Don Juan estrenada l'any 1926.

L'obra teatral El cantor de jazz havia estat un èxit en els escenaris de Broadway des de l'any 1925. La pel·lícula The Singing Fool de 1928 es convertí en la pel·lícula més taquillera de la història fins a ser superada per La Blancaneu i els set nans en 1938.[1]

L'estrella russa en els Estats Units[modifica | modifica el codi]

Al Jolson amb el president Calvin Coolidge.

Al Jolson, alies Jolie pels familiars i amics, assolí a ser conegut en la indústria del cinema americà com "l'artista més gran del món", va mantenir aquest status fins pràcticament els anys 40, quan d'altres astres reconeguts com a Bing Crosby, Frank Sinatra o Judy Garland seguien qualificant-lo així i demostraven la seva admiració per a un dels més il·lustres predecessors. El fet que després de morir la seva fama es mantingués i influís en altres generacions del món de l'espectacle, des de la protagonitzada per Elvis Presley fins a la liderada per David Bowie o Mick Jagger, és bona prova de la seva importància com a icona de la cultura popular.

Al Jolson era fill d'un emigrat lituà a Washington DC, Moishe Yoelson, que després de quatre anys establert en territori estatunidenc cridà a llur família perquè se li unissin en el Nou Món. Nou mesos més tard veié morir la seva esposa, Naomi, duran el naixement del seu últim fill. Aquest succés marcà definitivament la vida del mateix Al Olson, que contava llavors vuit anys. Acompanyat del seu germà gran, Harry, Al començà a cantar en espectacles muntats per entretenir a les tropes de soldats americans que es dirigien a lluitar en la guerra contra Espanya a finals del segle XIX. (Guerra de Cuba). Foren els primers passos en l'associació amb el seu germà, que seguí amb el debut en els teatres de Nova York i dintre del món de vodeville. Malgrat tot, el duet no assolí mai a convertir-los en estrelles, i sembla que les associacions d'Al Jolson amb altres artistes tampoc donaren el fruit fins que ell mateix decidí actuar en solitari a San Francisco, apareixent en una sofisticada revista musical a l'estil Broadway vestit amb el rostre pintat de negra, el que el posà definitivament en el camí de les estrelles en els teatres estatunidèncs l'abril de 1912, quan començà a contar amb els espectacles específicament escrits per a ell.

Després d'interpretar el paper principal en El cantor de jazz, treball pel que cobrà 75.000 dòlars, la carrera d'èxits de Jolson sobre els escenaris multiplicà llur estrella i popularitat per a diverses dècades. Bona prova d'això és el fet que un llarg metratge centrat en la seva biografia i cuinat amb tots els tòpics del biopic estil Hollywood, The Jolson Story, rodat el 1946 i protagonitzat per un altre actor, Larry Parks, que mimetitzaba els gests de Jolson, acabà convertint-se en el gran èxit de la temporada de la seva productora. Colúmbia, a més d'aconseguir-li una nominació al Oscar a llur protagonista. Tres anys després la mateixa productora no dubtà en seguir explotant el filó que tan inesperadament havia descobert amb una seqüela que titula Jolson Sings Again, que curiosament segueix sent l'única seqüela d'un biopic rodada fins al moment.

Per altra banda, Jolson seguí sent un dels humoristes i cantants favorits pels encarregats d'organitzar espectacles d'entreteniment per les tropes americanes camí del front, i no només serví com a tal durant la Segona Guerra Mundial, sinó que malgrat trobar-se malalt i en contra del criteri del seu metge, s'entossudí a repetir la jugada en diversos espectacles organitzats per als soldats que es dirigien al front de la guerra de Corea, i a la tornada de la gira veié agreujats els símptomes que patia i acabà morint.

Políticament incorrecte?[modifica | modifica el codi]

Malgrat tot, després de la seva mort la seva fama es veié atacada paulatinament pel canvi dels temps, i començà a jutjar-se des d'un altre punt de vista el fet que hagués guanyat la seva popularitat principalment imitant els negres a base de pintar-se la cara i exagerar la veu, els moviments i les cançons com element humorístic. No li mancaren defensors, però en els anys seixanta, i amb la caldera dels enfrontament racials a punt d'esclatar en la societat estatunidenca, els partidaris del políticament correcte acabaren per arraconar la figura d'Al Jolson, gosaren inclòs a qualificar-lo de racista encobert, cosa què molt possiblement no era, si bé òbviament va treure profit dels estereotips racials per a construir llur carrera, dit sigui de pas, com molts altres dels seus companys del show business d'èpoques passades, que també aparegueren amb el rostre pintat de negra, certament imitant-lo a ell en molts casos (Bing Crosby, Fred Astaire, George Burns), però no per això patiren l'oblit al que es condemnà Al Jolson, el qual durant quatre dècades havia estat considerat com una de les més grans estrelles dels escenaris estatunidencs i la primera estrella musical que assolí a vendre més de 10 milions de còpies dels seus discs i que fou a més una peça essencial en el llançament de estrelles com James Cagney o Joan Blondell. Paradoxalment, ell mateix pertanyia a una altra minoria, ja que era jueu.

Jolson es casà en quatre ocasions, la tercera amb l'actriu Ruby Keeler (Peggy en el musical El carrer 42), a la que hi va estar unit entre 1928 i 1939 i junt amb la qual adoptà a un fill. Després va tenir dos fills naturals amb la seva quarta esposa, Erle Chennault Galbraith, a la que restava unit des del 1945 fins al moment de la seva mort, quan jugava una partida de cartes amb uns amics en una habitació d'hotel de San Francisco.

Avui és una de les víctimes dels excessos de la nova dictadura del políticament correcte.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Imatge de la pel·lícula Rhapsody in Blue de l'any 1945.
  • 1923.-Mammy's Boys,
  • 1927.-El cantor de jazz
  • 1928.-El cantor boig.
  • 1929.-Sonny Boy, Say it with Songs, New York Nights,
  • 1930.-Mammy, Big Boy,
  • 1933.-Soc un rodamón,
  • 1934.-Cabaret tràgic,
  • 1935.-Casino de París,
  • 1936.-The Singing Kid,
  • 1939.-És el meu home, Swanee River,
  • 1949.-Oh, You, Beautiful Doll,

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de cinema acción del 2007.
  1. Finler, Joel Waldo. The Hollywood Story. Wallflower Press, 2003, p. 47. ISBN 978-1-903364-66-6.