Al Pacino
  |
||
|---|---|---|
 Al Pacino |
||
| Nom real: | Alfredo James Pacino | |
| Naixença: | 25 d'abril de 1940 Manhattan, Nova York (EUA) |
|
| Nacionalitat: |  Estats Units |
|
| Pàgina web: | Lloc oficial (offline) | |
| Premis Oscar | ||
| Millor actor 1993 - Scent of a Woman |
||
| Globus d'Or | ||
| Millor actor dramàtic 1974 - Serpico 1993 - Scent of a Woman Millor actor - Minisèrie o telefilm 2004 - Angels in America Premi Cecil B. DeMille 2001 - Trajectòria cinematogràfica |
||
| Premis Emmy | ||
| Millor actor - Minisèrie o telefilm 2004 - Angels in America 2010 - You Don't Know Jack |
||
| Premis BAFTA | ||
| Millor actor 1976 - Dog Day Afternoon |
||
| Mostra de Venècia | ||
| Lleó d'Or per la carrera 1994 - Trajectòria cinematogràfica |
||
|
|
||
| Pàgina sobre Al Pacino a IMDb | ||
Al Pacino (East Harlem, Manhattan, Nova York, 25 d'abril de 1940), nascut Alfred James Pacino, és un actor i director d'Estats Units.
És conegut pels papers de Michael Corleone a El Padrí, de Tony Montana a Scarface, de John Wortzik a Dog Day Afternoon, de Frank Serpico a Serpico, del Tinent Colonel Frank Slade a Scent of a Woman, i de Roy Cohn a Angels in America. Ha guanyat l’Oscar al millor actor el 1992 pel seu paper a Scent of a Woman, després de 7 nominacions.
Taula de continguts |
Els inicis [modifica]
Al Pacino va néixer a East Harlem, Manhattan, i és fill d'italo-americans, Rosa (nascuda Gerardi) i Salvatore Alfred Pacino, que es van divorciar quan tenia dos anys. La seva mare es trasllada al South Bronx, per viure amb els seus pares, Kate i James Gerardi, originaris de Corleone, Sicília. El seu pare marxa a Califòrnia i obre el seu propi restaurant. Al Pacino entre més tard a la High School of Performing Arts , freqüentada igualment per Robert De Niro. Era quan s’aprenia a fer d’actor amb "El Mètode" d’Stanislavski, que va trobar terriblement pesat. No s’hi va quedar més que dos anys, ja ja que li mancaven diners i la necessitat de trobar un treball va ser més imperiosa que continuar els estudis.
Carrera [modifica]
Anys 1960 [modifica]
La primera part dels anys 1960 és difícil per a Pacino, amb la mort de la seva mare el 1962 i la del seu avi el 1964. A partir d'aquest moment, Pacino té insomni. Acumula igualment nombroses petites feines després d'haver deixat el sistema escolar als 17 anys. Les seves petites feines successives li van permetre entrar en contacte amb tota mena de personatges. Va ser missatger, venedor de sabates, caixer de supermercat, repartidor de diaris. Va encerar sabates i va ser transportista. Va fer d'aprenent en un despatx. Donava llustre a les fruites fresques en una adrogueria. Aspirava no obstant això a una cosa millor, i també va passar per un càsting, encara adolescent, per entrar a l'Actors Studio de Lee Strasberg. No el van agafar, però no es va desanimar i va seguir uns estudis universitaris de teatre, el curs Herbert Berghof, on va conèixer Charlie Laughton, l'home que seria el seu mentor i el seu amic més proper. No només Laughton va donar classe a Pacino i el va dirigir per a la seva primera obra en públic (Hello Out There, de William Saroyan), sinó que el va presentar a poetes i a escriptors. Pacino va ser acceptat a l'Actors Studio quatre anys més tard. El 1966, els diners que ha estalviat li permeten entrar a l'Actor's Studio sota la direcció de Lee Strasberg (Hyman Roth en El Padrí II) on troba actors que es faran cèlebres com Robert De Niro. El seu treball i el seu talent li permeten obtenir un Obie (premi de teatre) el 1968 per a The Indian Wants the Bronx , i un premi Tony l'any següent per a Does a Tiger Wear a Necktie? . Pacino entra al cinema amb Me, Natalie de Fred Coe el 1969.
Anys 1970 [modifica]
Obté el paper principal a The Panic in Needle Park (1970) de Jerry Schatzberg, drama que es desenvolupa en el mitjà toxicòman de Manhattan. Aquesta pel·lícula marca un tombant en la seva carrera ja que, a més a més de la seva bona inyerpretació, atreu l'atenció de Francis Ford Coppola. En efecte, el 1972, mentre que els productors intenten imposar-li Robert Redford pel paper de Michael Corleone a El Padrí, Francis Ford Coppola, després de llargues negociacions, escull Al Pacino, que és quasi desconegut en aquell temps.
La seva primera trobada amb Marlon Brando és per a ell molt estressant, però queda com un dels moments més importants de la seva carrera, com ho defineix ell mateix ; es farà en el moment de l'escena de l'hospital, quan Michael Corleone ha de vigilar el seu pare. Se sap com continua: la pel·lícula és un enorme èxit i llança definitivament la seva carrera. L'any següent, renova la seva col·laboració amb Jerry Schatzberg per a L'espantaocells. Al Pacino fa un cara a cara amb Gene Hackman en aquesta pel·lícula que va rebre la Palma d'Or al Festival Internacional de Cinema de Canes 1973. El mateix any, signa la seva primera pel·lícula amb Sydney Lumet: Serpico. Gràcies a la seva interpretació de policia liberal i incorruptible, en aquesta pel·lícula que fa bons resultats de recaptació, Pacino assoleix definitivament la popularitat.
El 1974, reprèn el paper de Michael Corleone per la segona part de El Padrí. Aquesta vegada, és Robert De Niro qui interpreta Vito Corleone (en la seva joventut). La pel·lícula és un èxit i és sovint considerada com superior a la primera. El personatge de Michael Corleone, taciturn i fred, és el contrari de Frank Serpico, aquest policia inestable i irascible que dubta i es debat al si d'una Nova York molt violenta i d'una policia corrupta. El 1975, Pacino encarna un nou personatge una mica inestable, un atracador de banc diletant que esdevé popular molt de pressa gràcies a la seva inexperiència, a Dog Day Afternoon de Sydney Lumet. Dos anys més tard, es llança en el melodrama Bobby Deerfield (1977) de Sydney Pollack.
Anys 1980 [modifica]
Els anys 1980 marquen a Al Pacino, ja que interpreta un policia evolucionant en el mitjà homosexual en una fosca obra de William Friedkin, Cruising (1980). El 1983, és la trobada tant esperada amb Brian De Palma que li ofereix el paper de Tony Montana a Scarface , remake de la pel·lícula d'Howard Hawks de 1932. Per a tota una generació (principalment els rapers), el personatge de Tony Montana s'ha convertit en un mite i un objecte de fascinació (amb totes les ambigüitats que implica), i Al Pacino en fa una molt bona interpretació en aquest paper d'immigrant cubà que coneix una fenomenal ascensió financera i social al si de la xusma mentre que es torna boig, devorat per la paranoia i la droga inherents a les seves activitats de gàngster. Els anys 1980 van acabar amb l’ èxit de Sea of Love , portada sobre les espatlles d'un Pacino escandalós de veritat en el seu personatge de Frank Keller, amb el qual molts es van identificar.
Anys 1990 [modifica]
Com a un bon nombre de grans actors americans, Al Pacino tindrà diversos papers poc importants en els anys 1990. Tanmateix el 1990, fa el paper de Michael Corleone a la tercera part del Padrí. Però si els anys 1990 són menys prolífics en grans papers que els anys 1970, li permeten tornar, si no en a primera línia, almenys a l'estadi del reconeixement indiscutit. Certament, Al Pacino no encadena només obres mestres. Però la seva nova col·laboració amb Brian De Palma és un nou èxit Atrapat pel passat . En aquesta pel·lícula enfonsa't i trist, Al Pacino convenç amb el personatge de Carlito Brigante. La primera verdadera trobada cinematogràfica entre Al Pacino i Robert De Niro (els actors ja van coincidir en el rodatge de El Padrí II però no havien interpretat cap escena junts) va ser el 1995 amb la pel·lícula policíaca Heat realitzada per Michael Mann, relatant el joc del gat i del ratolí al qual es lliuren un atracador de banc d'excepció (De Niro) i un inspector de policia tenaç (Pacino) que ha jurat detenir-lo. Pacino i De Niro són a un molt alt nivell i ens reserven un cara a cara memorable. Els segons papers, entre d’altres per Vall Kilmer, Tom Sizemore i Jon Voight, són igualment convincents. El llarg-metratge trobarà un important èxit crític i comercial i és avui part integrant de la història del cinema. El 1996, Pacino passa darrere la càmera per testimoniar la seva fidelitat al teatre, amb Looking for Richard, semiadaptació de Ricard III de Shakespeare, semidocumental sobre el rodatge de l'obra a la pel·lícula. Després Pactar amb el diable de Taylor Hackford (1997) on l'actor descriu un retrat del Diable aplaudit pels espectadors i Donnie Brasco (1997) de Mike Newell, Al Pacino ens ofereix encara dues altres interpretacions, la primera al costat de Russell Crowe, a El dilema ) de Michael Mann, després a Any Given Sunday d'Oliver Stone.
Anys 2000 [modifica]
Amb la pel·lícula S1m0ne, comèdia esbojarrada d'Andrew Niccol, Al Pacino prova una vegada més al públic que es pot adaptar a qualsevol tipus de paper. L'any següent, actua per primera vegada al costat de Robin Williams en el remake d'una pel·lícula noruega: Insomnia (2002). La pel·lícula és un èxit, Al Pacino ho aconsegueix en el seu paper de policia cansat i desenganyat.
Després de Robin Williams, comparteix amb Colin Farrell el cartell de la pel·lícula The Recruit . El 2003 surt Relacions confidencials amb Kim Basinger i Téa Leoni, una pel·lícula maltractada per la crítica, però salvada per la interpretació d'Al Pacino. El mateix 2003, Al Pacino participa en el projecte del realitzador Mike Nichols, la serie Angels in America , que comprèn 6 episodis d'aproximadament una hora cadascun. Aquesta sèrie tracta de l'homosexualitat i de la sida els anys 1980 i la dificultat dels homosexuals per superar la malaltia. Pacino fa un paper com a Roy Cohn, i té al seu costat una de les millors actrius britàniques del moment: Emma Thompson, així com Meryl Streep, Justin Kirk, i Jeffrey Wright. Un estil prou anticonformista per a una sèrie molt atractiva. La interpretació de Pacino li valdrà d'altra banda de ser recompensat amb un premi Emmy. El mercader de Venècia (2004) inspirada en l’obra de William Shakespeare marca un retorn a les fonts per a Al Pacino: el teatre continua sent el primer amor. Hi juga el paper de Shylock, un venedor jueu.
El juliol de 2006, Pacino demostra una vegada de més els seus talents d'actor a la pel·lícula de D.J. Caruso Two for the Money, en el qual interpreta un bookmaker que fa la vida difícil a Matthew McConaughey, un jugador de futbol americà forçat a prendre una jubilació anticipada a causa d'una greu ferida El 2007, se’l pot veure a 88 Minuts, pel·lícula en el qual Pacino haurà de fer de tot per evitar la mort que li anuncien al telèfon. És igualment al cartell d'Ocean's Thirteen , l'última part de la saga de Daniel Ocean i dels seus còmplices. Aquell any va rebre el premi AFI Life Achievement, un dels més cobejat dels premis que honoren una carrera. En el transcurs de la cerimònia, celebrada el juny a Hollywood, altres actors com Sean Connery, Kirk Douglas o Robert De Niro van afirmar que Pacino era certament el més gran actor de la seva generació. S’explica també pel fet que Pacino és un dels rars actors que mai no s’ha apartat un sol instant del mètode Strasberg, de l’Actors Studio, però també l'únic que ho ha fet tant de temps, fins a avui.
Finals de 2008, és al cartell de Righteous Kill (2008), un pel·lícula de Jon Avnet (amb qui ja ha col·laborat a 88 minutes), en la que té per companys Robert De Niro, Carla Gugino, Donnie Wahlberg i el raper 50 Cent. La pel·lícula presenta els dos actors fent de policies a un serial killer. Serà la seva tercera col·laboració amb Robert De Niro després de El Padrí II (on no tenien cap escena en comú) i Heat (on tenien molt poques escenes conjuntament). El guió no era prou inspirat per als dos actors, però van fer bones interpretacions i va permetre als cinèfils veure'ls finalment junts.
El 22 d'octubre de 2008, al Festival de cinema de Roma, Pacino va rebre, en presència de l'actor Matthew Modine (Full Metal Jacket, Birdy), el Marc Aureli d'Or. Semblava molt afectat per aquest honor per tota la seva carrera però també a compte de l'Actors Studio, que copresideix; el jurat romà el va qualificar com l'actor que personifica millor l'Actors Studio.
Papers refusats [modifica]
Actor reputat per a la gran qualitat de les seves interpretacions, ha refusat no obstant papers a les pel·lícules següents: Born on the Fourth of July, Pretty Woman, Apocalipse Now, The Last Tycoon, Kramer contra Kramer, Days of Heaven, La guerra de las Galàxies, City by the Sea, Rambo, El nom de la rosa, Amadeus, The Cotton Club, Crimson Tide, Taxi Driver...
Italià americà [modifica]
Al Pacino s’anomena "italià ple" ("I'm all Italian. I'm mostly Sicilian, and I have a little bit of Neapolitan in me. You get your full dose with me.").
Vida privada [modifica]
Al Pacino, de pares sicilians de Corleone, té tres fills. Julie Marie, nascuda el 1989 amb Jan Tarrant i dels bessons Anton James i Olivia Rose, nascuts el 25 de gener de 2001 amb l'actriu Beverly d'Angelo. Mai no s'ha casat. Té tres germanes i una germanastra.
Filmografia [modifica]
A més ha obtingut els premis Lleó d'Or per la carrera (1994) i Cecil B. DeMille (2001) en reconeixement a la seva trajectòria cinematogràfica.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Al Pacino  |
- Lloc oficial (offline)
- Al Pacino a Internet Movie Database (anglès)
- Al Pacino a Internet Broadway Database (anglès)
- Al Pacino a TCM Movie Database (anglès)
- Al Pacino a Allrovi (anglès)
- Al Pacino a TV.com (anglès)
