Albània

De Viquipèdia

Per a altres significats, vegeu «Albània del Caucas».


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: Feja e shqiptarit është shqiptaria
(La fe dels albanesos és la consciència nacional albanesa)

Idiomes oficials

albanès

Capital Tirana
41° 20′ N, 19° 48′ ECoordenades: 41° 20′ N, 19° 48′ E

Ciutat més gran Tirana

Govern

President
Primer ministre

Democràcia
Bamir Topi
Sali Berisha

Superfície
- Total
- Aigua (%) 28.748 km² (139è)
4,7 %

Població
- Estimació 2003
- Cens
- Densitat 3.582.205 (126è)

125 hab/km² (63è)

Moneda lek (Lk)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC+2)
(UTC)

Independència de l'imperi Otomà
el 28 de novembre de 1912

Himne nacional Hymni i Flamurit

Domini internet

.al

Codi telefònic +355

Gentilici albanès, albanesa

Albània (en albanès Shqipëria) és una república d'Europa, situada a la zona dels Balcans. Limita al nord amb Montenegro, al nord-est amb Kosovë, a l'est amb Macedònia, al sud amb Grècia, a l'oest amb la mar Adriàtica i al sud-oest amb la mar Jònica. La capital és Tirana, amb 400.000 habitants, i les ciutats principals són Durrës, Elbasan, Vlorë i Shkodër, que tenen pels volts dels 100.000 habitants.

[edita] Etimologia

El nom autòcton del país, Shqipëria, que significa Terra de les Àguiles, fou adoptat a partir de la rebel·lió contra els turcs dirigida per Gjergj Kastriot ("Skanderbeg") el 1433; en aquesta època la població lliure del territori va adoptar el gentilici de shqipëtar, ja que la bandera usada per Skanderbeg posseïa com a emblema principal l'àguila imperial bicèfala heretada dels bizantins. El nom Albània, en canvi, és aliè als nadius i deriva del llatí, que al·ludia al país d'elevades muntanyes, blanquejades per la neu (a l'Antiguitat se li donava el nom d'Albània a una gran part del Caucas).

[edita] Geografia

Albània és un estat molt muntanyenc, amb altures generalitzades de més de 1.000 metres. Les terres baixes només ocupen 1/7 del país i es redueixen a la plana litoral i a valls molt estretes. Els seus principals rius són el Drin, el Vjosë, l'Shkumbin, el Seman i el Devoll. La costa del mar Adriàtic és retallada, esquitxada per golfs i caps; en total té uns 450 km de litoral, incloent-hi el del mar Jònic. Les terres costaneres gaudeixen d'un clima mediterrani, amb temperatures mitjanes anuals pels volts dels 16ºC. En canvi, a l'interior es torna un clima continental, amb mitjanes anuals de 10ºC i bruscs contrastos de temperatures al llarg de l'any. En algunes zones muntanyenques les precipitacions superen els 2.000 mm. La vegetació mediterrània amb maquis i coníferes destaca a la franja litoral, mentre que a l'interior muntanyenc predominen boscos de coníferes i caducifolis.

[edita] Política

Article principal: Política d'Albània

Albània és una república parlamentària democràtica representativa, a través de la qual el Primer Ministre és el cap de govern. El poder executiu és exercit pel govern. El poder legislatiu li és conferit al parlament, anomenat l'Assemblea d'Albània (Kuvendi i Republikës së Shqipërisë).

[edita] Demografia

La població albanesa no té un marcat caràcter urbà, com succeeix en altres països europeus, ja que la meitat de la seva població activa es dedica a l'agricultura. Generalment resideixen en zones d'altitud mitjana i solament el 37% viu en àrees urbanes. La seva població activa representa el 63% del total. La capital d'Albània, Tirana, voreja els 400.000 habitants. Altres ciutats importants són Durrës (130.000), Elbasan (106.000), Vlorë (94.000) i Shkodër (91.000). Per sota hi ha Fier (65.000), Korçë (58.000), Berat (48.000), Lushnjë (44.000) i Kavajë (31.000).

El 93,1 % de la població són albanesos, que parlen l'albanès, llengua indoeuropea dividida en dues varietats, el tosk, parlat al sud del país, i el gheg, al nord del riu Shkumbin. El 2,5 % són gitanos, el 2,4 % són grecs (importants al sud del país, l'antic Vórios Ípiros o Epir del Nord), el 0,2 % són macedonis, a la frontera amb Macedònia, i l'1,8 % d'altres minories.

Llac Ohrid

Creixement de la població des de 1961 (en milers d'habitants)

Dansa típica

[edita] Història

Article principal: Història d'Albània

El poble més antic conegut que va habitar l'actual territori d'Albània va ser el dels il·liris, dels quals els shqipëtars o albanesos són directes descendents; els grecs colonitzaren les costes i el sud del territori, que va quedar en gran part inclòs dintre de l'Epir. Freqüentment els il·liris efectuaven incursions als estats hel·lenístics de Molòssia, Peònia i fins i tot la Macedònia. L'any 35 aC els romans en van conquistar els llocs més accessibles i civilitzats i hi van formar les províncies de l'Illyricum i l'Epir, encara que els territoris més muntanyencs i remots mai van arribar a estar sota control de l'imperi Romà, la qual cosa explica en gran manera la pervivència de l'idioma albanès.

Les àrees controlades abans per grecs i romans van passar després a ser part de l'imperi Bizantí, els territoris controlats pels bizantins van ser envaïts pels eslaus al segle VI i a aquests els van seguir els búlgars, que van annexar part del país a l'Imperi Búlgar del segle IX. Després va sorgir el Despotat de l'Epir, governat per prínceps d'origen grec; la invasió turca es va iniciar el 1385, si bé Albània va resistir, principalment sota el lideratge de Gjergj Kastriot, acompanyat per l'ètnia albanesa dels mirdites. Albània va ser independent fins a 1479 (deu anys després de la mort de Gjergj Kastriot), però Turquia, després de ferotges matances, va assolir el control del territori, que va retenir fins a 1912. En aquest llarg període d'ocupació van succeir diversos fets determinants per a l'actual cultura albanesa: gran part de la població urbana es va exiliar, principalment al sud d'Itàlia (els arbëreshë), mentre que la majoria de la població que es va mantenir dins el país va ser convertida a l'islam; després de la conversió a l'islam de gran part dels albanesos, aquests van passar a ser moltes vegades les forces de xoc que posseïen els turcs per mantenir el control sobre Grècia, Sèrbia, el territori de l'actual República de Macedònia i Bulgària.

El 1912, davant les successives derrotes que van sofrir els turcs als Balcans, Albània va obtenir de fet la independència, encara que es temia l'amenaça de l'expansionisme austríac i el dels estats veïns: (Itàlia, Grècia, Sèrbia, Montenegro). Entre 1914-1918, durant la Primera Guerra Mundial, l'empobrit territori albanès va ser camp de batalla entre les forces de l'Entente Cordiale i les dels autoanomenats Imperis Centrals. En acabar la guerra es ratificà el control serbomontenegrí sobre Kosovo i les zones de majoria albanesa de la Macedònia septentrional; Grècia va obtenir fins a la Segona Guerra Mundial el control de l'Epir del Nord, al mateix temps que deportava o obligava a l'hel·lenització les nombroses comunitats albaneses existents al territori grec clàssic (és a dir, al sud de la Línia d'Estrabó). El 1918, a Argiròpolis (malgrat que aquesta ciutat es trobava a la zona de control grec) es va proclamar la independència formal d'Albània, encara que l'«Albània independent» aviat va passar a ésser en la pràctica un protectorat italià sota el comandament inicial d'Ahmet Zogu.

Entre 1928 i 1943, doncs, Albània va ser una monarquia. Els reis foren:

Ahmet Zogu, Zog I d'Albània (1928-1939)
Víctor Manuel III d'Itàlia (1939-1943)

Actualment el pretendent al tron és Leka II.

Després del final de la Segona Guerra Mundial, el partit comunista, creat el 1941 sota la influència dels bolxevics, va prendre el control de l'estat albanès, sota el lideratge d'Enver Hoxha, qui havia combatut en la resistència, i proclamà la República Popular d'Albània. Durant algunes dècades sota el seu domini, Hoxha va establir i va trencar les relacions amb diversos estats socialistes. El país va estar aïllat, primer de l'Oest (l'Europa Occidental, l'Amèrica del Nord i Australàsia), si bé posteriorment Hoxha va fer una dura crítica a Khruixtxov, va trencar relacions amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i va començar un acostament a la República Popular de la Xina. El 1985, va morir Enver Hoxha i Ramiz Alia va prendre el seu lloc. Inicialment, Alia va intentar seguir els passos de Hoxha, però els canvis a l'Europa de l'Est ja havien començat: Mikhaïl Gorbatxov havia aparegut a l'URSS amb noves polítiques (Glasnost i Perestroika). Els règims leninistes eren pressionats pels Estats Units (EUA) i Europa. Després que Nicolae Ceauşescu (líder comunista de Romania) fos executat en una revolució, Alia ratificaria el Tractat d'Hèlsinki (que havia estat signat per altres països el 1975), pel qual es comprometia a modificar la legislació en matèria civil. Van ser convocades eleccions pluripartidistes, que va guanyar el Partit Demòcrata el 1992, amb el 62% dels vots.

En les eleccions generals de juny de 1996, el Partit Demòcrata va intentar guanyar amb la majoria absoluta i va manipular els resultats. El 1997 el frau va implicar el govern sencer i van començar els avalots. Algunes ciutats van ser controlades per la milícia i per ciutadans armats. Aquest caos i rebel·lió va causar que el Partit Socialista guanyés les primàries de 1997. Des de 1990 Albània ha estat orientada cap a Occident, va ser acceptada al Consell d'Europa (1995) i ha demanat formar part de l'OTAN, amb la qual va signar el protocol d'adhesió el 9 de juliol del 2008. La força laboral d'Albània va seguir emigrant a la Unió Europea (UE) i Amèrica del Nord. La corrupció dintre del govern s'està tornant cada vegada més notòria.

[edita] Organització politicoadministrativa

Albània és dividida en 12 qarku (comtats) o prefektura (prefectures), que estan sotsdividits en 36 rrethe (districtes). La capital, Tirana, té un estatut especial. Els districtes d'Albània són:

25 Mirditë
26 Peqin
27 Përmet
28 Pogradec
29 Pukë
30 Sarandë
31 Shkodër
32 Skrapar
33 Tepelenë
34 Tirana
35 Tropojë
36 Vlorë

Castell de Krujë

Mausoleu d'Enver Hoxha (Tirana)

[edita] Economia

Berat

Albània és el país on més ha persistit el règim comunista d'economia centralitzada i estatalitzada de tot Europa. Sobre una base centrada en l'agricultura i la mineria, amb grans centrals siderúrgiques, escàs comerç exterior i unes infraestructures absolutament insuficients, les tímides reformes iniciades el 1985 van desembocar en un dur ajustament econòmic en la dècada dels noranta. Amb una tecnologia antiquada, els indicadors econòmics van caure sensiblement, amb descensos en la producció industrial entre el 55% i 60%, abandó d'empreses i emigració cap a altres països com Itàlia. La reducció de la producció va arribar també a l'agricultura, on les col·lectivitats van ser preses pels camperols, que crearen una economia de subsistència familiar que no produïa excedents. En l'actualitat, els ajustaments de 1992, després de les primeres eleccions pluripartidistes, han engegat de nou una part de la indústria pesant, han estès les zones de cultiu (amb inversió estrangera en el regadiu i en l'aportació de maquinària) i el sector bancari ha millorat notablement.

No obstant això, persisteixen greus problemes: els indicadors econòmics mostren una economia dependent en un 85% de l'agricultura i la mineria, amb nul·les infraestructures suficientment operatives. Els programes que té signats Albània amb la Unió Europea estan permetent certes millores en els equipaments bàsics perquè el país deixi de ser el segon més pobre d'Europa després de Moldàvia.