Albert Llanas i Rich
 |
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum. |
 |
Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 7 juliol 1957  (66 anys) |
| Dades personals | |
| Formació professional | Instrumentació i Composició |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Professor al conservatori de Tarragona, Barcelona, Badalona, Vila-seca i Tarragona |
| Ocupació | Compositor català i professor |
| Professors | Josep Soler, Franco Donotoni i Andrés Lewin Richter |
Albert Llanas Rich (Barcelona, 7 de juliol de 1957) és un compositor català.
Va iniciar els seus estudis en el Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on obtingué el premi d'honor de grau superior en Instrumentació i Composició. Posteriorment, va decidir perfeccionar els seus estudis de composició amb els mestres Josep Soler i Franco Donotoni. Posteriorment, va fer estudis sobre electroacústica, sota la direcció d'Andrés Lewin-Ritcher.[1]
A part de treballar en el camp de la composició, va exercir la docència a diversos conservatoris: al Conservatori de Tarragona des del 1983 fins al 1985, quan s'establí finalment al Conservatori de Barcelona des del 2008 fins al 2019, on va acabar sent director. També ha exercit la docència a altres conservatoris: Badalona, Vila-seca i Saragossa.[2]
Obra[modifica]
Dins de les seves obres primerenques, és important destacar Carnegie Recital Hall de Nova York, la qual va suposar un gran èxit. Altres obres primerenques, són Impressions per a veu i quartet de cordes (1984) i BXR6 (1986), que van ser seleccionades i estrenades en les Tribunes de Joves Compositors de la Fundació Joan March.[1]
Sequències per a orquestra, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, és la seva primera obra orquestral. Aquesta obra, planteja un homenatje peculiar a la música concertant del segle XVIII, a la dialèctica solista i grup instrumental, com també el pensament posat directament en el músic italià Vivaldi.[1]
També, ha treballat la fuga, on li ha donat el seu punt especial, com per exemple en Noniga, o en Necessitat i Atzar (entre moltes d'altres).[1]
En l'obra Concert per a clarinet i orquesta (1988) està estructurat en dos parts i trobem elements del seu duetto, el clarinet i el piano. En aquesta obra, podem apreciar perfectament l'eclecticisme intencionat, on combina contrapunt barroc, com la fuga del final.[1]
L'any 1989 va guanyar el Premi Ciutat d'Alcoi, amb l'obra De materia para gran orquestra, la qual va ser encarregada per la Orquestra Nacional d'Espanya (ONE), la qual va tenir molt èxit, i va ser gravada per l'orquestra de Radio Televisión Española.[1]
L'any 1996 va guanyar el premi de Composició Reina Sofia de composició musical, de la Fundació Ferrer Salat.[1]
Entre els anys 1997 fins al 2007, es va dedicar a escriure música per a teatre, ón podem destacar algunes obres : Dedins, defora ,La Cita Más extraño que el paraíso, Sangre Lunar Lluvia en el raval...[2]
Les seves obres, han estat publicades per nombroses editorials com: La mà de Guido, DINSIC....[2]